Recomanacions

EL DOLOR de Marguerite Duras (Vietnam 1914- París 1996), una proposta dirigida per Lurdes Barba i interpretat per Ariadna Gil. Un relat en clau autobiogràfica, una colpidora introspecció en la intimitat de l’escriptora, amb totes les seves contradiccions, que alhora dissecciona les convulsions d’una època carregada de dolor, amb extrema delicadesa i sense cap mena de grandiloqüència. Segons podem llegir es tracta d’un text escrit i oblidat per la mateixa autora, que el va retrobar l’any 1956 a la casa de camp que tenia als afores de París. Unes llibretes que no recordava haver escrit i que estaven datades a mitjans dels anys 40 i on descrivia l’angoixa malaltissa davant la incertesa que envoltava l’estat del seu marit. Margerite Duras, […]

Salvándose del precipicio del olvido, nos llega el eco de Carolina María de Jesús: mujer, negra, soltera, pobre y semianalfabeta. Su voz, que en los años sesenta se expresó a través de diarios personales, lo hace actualmente -con fuerza e ímpetu- mediante la obra Carolina o la doma de un leopardo. En ella, su autora Eva Hibernia nos presenta la mujer que testimonió en palabras el mutismo de los favelistas que nunca tuvieron -ni tienen- oportunidad ni referentes. Ni tampoco pan. Carolina -nos dice Hibernia- escribe desde el hambre. Y también desde el dedo que la enjuicia y la iglesia que la ha rechazado. Y desde el llanto de sus hijos. Aunque no lo hace sola. Cuenta con Clotilde, una […]

Dimarts dia 28, en un Teatre Romea ple de gom a gom, vam poder veure LA PARTIDA D’ESCACS, una versió d’Iván Morales a partir de la dramatúrgia d’Anna Maria Ricart. Tal com ens van comentar a la roda de premsa, aquesta és la primera producció pròpia del 2019 d’aquest teatre, sobre l’última novel·la de l’autor austríac Stefan Zweig (Viena 1881- Petròpolis, Brasil 1942). Una novel·la curta, escrita en 1941 en el seu exili brasiler, on ell i la seva dona van decidir suïcidar-se. En ella podem copsar les angoixes que vivia l’escriptor, perseguit per la idea d’un nazisme que acabaria dominant el món. Jordi Bosch dona veu al narrador, al senyor B, a en Mirko, al magnat irlandès McConnor i […]

Feia temps que no em trobava amb un text amb un missatge tan clar, tan punyent i tan necessari: Negrata de merda, de Denise Duncan. La dramaturga ens proposa una reflexió sobre el racisme, el masclisme, el classisme o l’homofòbia que impregna aquesta societat en la qual vivim i de la que som totes i tots partícips. L’obra ens enfronta a aquesta societat a través d’una història que parteix d’un insult racista que propina una nena, l’Anna, a un company de la seva classe, el Nick, i explica l’enfrontament que es crea entre dues les famílies. Una situació, no gens llunyana al nostre dia a dia, que la Denise porta a escena per tal de proposar-nos que reflexionem, des de […]

S’ha dit insistivament, potser amb encert, que millor no establir comparacions amb la pel·lícula. Però és que un cop vist el muntatge teatral, fins i tot costa trobar-hi els elements comuns. Estem davant de la mateixa història, però ha canviat l’estètica, l’època que la contextualitzava -encara que fos donant-li una certa atemporalitat-, el to de la peça, l’estructura dramàtica i, fins i tot, el final. De fet, és molt curiós adonar-se’n de que el film de Lars Von Trier tenia molt de teatral i que, en canvi, aquest híbrid de Pau Miró i Sílvia Munt s’emmiralla en elements cinematogràfics que, al meu entendre, potser no calien. Un cop deixem de banda el referent cinematogràfic, el que queda és un drama […]

A vegades parlem de les manies que tenim, d’aquelles coses que ens preocupen més i que, fins i tot, marquen una mica la nostra vida i la relació amb els altres. Bé, més que manies, jo ho anomenaria obsessions. I una mica d’aquest capficament del ésser humà és que parla La partida d’escacs de Stefan Zweig de la qual ha fet la seva versió Iván Morales amb un únic protagonista, interpretat per Jordi Bosch. Tot comença quan el narrador ens explica que es troba a un vaixell que està fent una travessia. Durant el trajecte, aquest personatge descobreix que entre els companys que té s’hi troba un campió mundial d’escacs. En aquell moment, i sota la seva “mania” de conèixer […]

Haendel va utilitzar el libreto del Cardenal Vincenzo Grimani per a composar una música molt adequada per aquesta òpera semi seria, plena d’ironia, humor i embolics. Va ser estrenada a Venècia el 26 de desembre de 1709. Era la segona òpera italiana de Haendel i probablement l’última composició a Itàlia. És una de les millors peces de la història de l’òpera. Haendel, com era habitual en aquella època, va utilitzar passatges coneguts d’altres òperes i oratoris seus de la mateixa època italiana. L’òpera té moments molt lírics. La història es centra en Agripina, casada amb Claudio, emperador de Roma. Ambicionant el tron pel seu fill Neró, utilitza tot el que està al seu abast per aconseguir-ho: engany, mentida, traïció, difamació, […]

En un principi no em vaig enganxar a l’obra, tot i que visualment, la posada en escena em va agradar molt. Mica en mica la història em va començar a interessar, cal dir que, la novel.la “La partida d’escacs” no me l’havia llegit, i per tant anava del tot verge a l’espectacle. Finalment no es que m’enganxés a l’obra, sinó que em va entusiasmar, fins al punt que a l’endemà em vaig llegir d’una tirada la novel.la. Si us haig de ser del tot sincera, després de llegir-me la novel.la d’Stefan Zweig, vaig trobar que alguns personatges se’ls havia interpretat de manera exagerada, pot ser fins hi tot un pel massa grotescos, suposo que és quelcom que Iván Morales, director […]

Un any ha passat des de l’última vegada que la família es reunia i podrien pensar que res ha canviat, o gairebé res. Seria fàcil creure que qualsevol esdeveniment o comportament humà canviés a les persones si no ens importés tant el què diguessin de nosaltres, però no és així, i menys quan allò que t’ha fet créixer de petit i t’ha configurat com a persona segueix estant present encara que ho vulguis amagar. Aquest és el Late Motiv d’Aniversari, i juntament amb les vides paral·leles de cada membre i alguns dels esdeveniments més remarcables que poden influir en la vida familiar, es teixeix una superficial radiografia dels lligams entre els tres germans i els pares. A l’escenari, al més […]

Ahir diumenge 26, dia d’eleccions, era potser el dia apropiat per veure aquesta versió de RICARD III de Shakespeare que té la seva gènesi en un projecte dels alumnes de 3r de l’Institut del Teatre. Tres anys després, ara que aquests actors han deixat l’Institut i treballen en el món del teatre, constituïts com a companyia, NOMIAR(T), han decidit tornar a revisar-ho. Amb dramatúrgia i direcció de Raimon Molins, aquest Ricard III que hem pogut veure a la Sala Joan Brossa, i en paraules del mateix director, és una adaptació “sui generis, contemporània” del text original i de la traducció de Josep Mª de Sagarra. Ricard III és el personatge principal del drama històric de Shakespeare, escrit entre el 1592 […]

Una obra de la dramaturga argentina Melisa Freund. Es tracta d’una proposta que parla d’un pare i una filla. Que parla de la vida d’un supervivent de l’extermini nazi, i la seva filla. Que parla de la manera de trobar en el present les petjades del passat. Que parlant de Juan ens acaba parlant de Melissa. Melissa Freund fa de si mateixa per a evocar al seu pare mort. Una cerimònia de comiat. Un homenatge a les absències. Un important exercici de memòria sobre la història de l’holocaust i de l’exili forçat de la comunitat jueva. Juan Freund (Alemania 1929) era dramaturg i director, supervivent de la Shoa, que va ser capaç de reconstruir la seva vida i començar de […]

És possible lligar un text clàssic com l’obra de Calderón de la Barca amb el paradigma actual de les noves tecnologies? La companyia Les Llibertàries s’ho proposa i ho aconsegueix amb escreix. A través de diverses escenes del text clàssic barrejades amb situacions de la vida quotidiana actual; la companyia condueix la nau especial a cavall entre la Polònia del segle XVII i l’actualitat. La sala configurada de forma senzilla, simple, però a la vegada juganera amb els símbols i la convenció que el públic ha de captar des de bon inici de l’espectacle, situa l’espectador a un espai molt definit però, a la vegada, amb possibilitat de diverses interpretacions fins que els personatges et guien i et situen amb […]

No és necessari haver vist “Omplint el vuit” ni “La nostra parcel·la” per gaudir plenament de l’última obra de la trilogia que Lara Díez ha lluït a les sales petites de la ciutat els últims mesos. Això demostra que “Les oblidades” és fruit d’un llarg període de construcció d’un relat que té la qualitat de funcionar a la perfecció per si sol, però que, a més, té la virtut d’esdevenir una peça elemental i complementària dins l’univers existencialista a través del qual, cada cop més, navega la dramatúrgia de la seva directora. Aquest periple s’atura en una zona zero, una espècie de Limbo on dues dones prenen consciència del seu ésser i del paper que ha anat tenint al llarg […]

A la sala de baix de la Sala Beckett, la companyia La Calòrica ha estat representant, fins ahir diumenge, la seva proposta ELS OCELLS, a partir de l’obra d’Aristòfanes. Un cop de sort ens ha permès encabir aquesta proposta a la nostra atapeïda agenda, ja que quan ens vam assabentar de la funció “extra” que s’oferia dissabte dia 25 a les 18 h no vam dubtar en comprar entrades. La Calòrica és una companyia que seguim des de fa molt de temps, especialment des de la seva participació en “El Cicló” al teatre Tantarantana. Ara és una de les companyies residents d’aquesta temporada a la Sala Beckett; nascuda l’any 2010 la companyia investiga territoris estètics i temàtics molt diferents. Ha creat […]

“Orsini” m’ha encantat!!! Que a priori és complicada? Sí Que recomano de llegir el text abans d’anar-hi? Sí “Orsini” és una filigrana. El text és excel·lent, les interpretacions magnífiques i la direcció impecable. L’obra “Orsini” està signada pel dramaturg gironí Aleix Aguilà, que juntament amb els actors Pol López, Júlia Barceló i Pau Viñals, intèrprets d’aquesta peça, formen la Companyia Solitària; una companyia que neix al 2010 amb l’espectacle “Lulú on the rocks” d’Aleix Aguila. En aquesta ocasió, per completar el repartiment, comptem amb l’actriu Míriam Alamany. L’obra està dividida en tres capítols “We could be heroes”, “Aria”, “We don’t need another hero” representats en dos actes. Aleix Aguilà connecta l’atemptat anarquista de 1893 en el Liceu de Barcelona amb […]