Recomanacions

El teatre de Juan Mayorga és el del record, el de la memòria, però no el de la reconstrucció del passat, sinó el de l’expressió d’aquest record, i és aquesta voluntat inquebrantable per a transmetre-ho i fer-nos-en, al públic, portador del seu testimoni el que el converteix en una figura cabdal del teatre del segle XXI a Espanya i a Europa. El cartógrafo parla del dolor col·lectiu i com aquest es relaciona amb el dolor individual: Blanca (Blanca Portillo) experimenta un procés d’aprenentatge, o de conscienciació, que el seu dolor és inseparable del de la resta de la humanitat, del del segle XX. Mayorga aposta per una posada en escena en què els diferents plans temporals i les escenes se […]

Patrons, rols, comportaments i pensaments que s’imposen perpetuament a les dones; passen els anys, els segles i les generacions i les dones actuen com els han ensenyat, com creuen que han de fer-ho, com s’espera d’elles que ho facin. Competeixen, inclús, per ser la que millor encaixa en el paper assignat, la que més fa servir el seu cos com si la disponibilitat sexual fos la seva missió, ser la més perfecta esposa florero que amaga la buidor sota la màscara de la perfecció social… I cada etapa és diferent però amb un tret comú: la seva submissió més que als homes, que també, als rols, al que s’espera d’elles, al que, sovint altres dones, els han inculcat. Cicle viciós […]

Aquest és un monòleg-trampa, però val a dir que ha estat concebut així des del principi. De fet, Dennis Kelly comença el seu text amb un to pretesament còmic… per mostrar-nos normalitat, per confiar-nos i també per etzibar-nos un cop de puny a l’estómac ja ben entrada l’obra. És aquest cop de puny el que ens fa replantejar-nos tot allò que potser ens ha fet riure, tot allò que ens ha entretingut frívolament en algun moment. Ara bé, crec que la decisió de Joel Joan de donar a tota aquesta primera part l’estètica -i una mica el to- dels monòlegs d’Stand Up no és precisament la millor idea. Predisposa el públic més en contra que a favor, i tampoc aconsegueix […]

El Ballet British Columbia va néixer el 1986 i ha esdevingut una de les grans referències de la dansa contemporània al Canada. Està ubicada a Vancouver, i des del 2009 Emily Molnar és la seva directora artística; hem pogut gaudir d’una de les seves coreografies, la segona de la nit. Amb un repertori de més de 45 peces, la companyia està formada per divuit ballarins i ballarines. Per a la seva participació en el Grec 2019 han seleccionat tres peces recents signades per dones. BEDROOM FOLK Es tracta d’una coreografia signada per l’artista israeliana Sharon Eyal, creada en 2012 en col·laboració amb Gai Behar. Una coreografia de grup per a divuit intèrprets (aquesta nit eren catorze) que té com a […]

Juan Mayorga porta al teatre el seu propi text teatral El cartógrafo, una obra situada a la Varsòvia actual i que representa la llegenda del cartògraf i la seva neta del gueto. El text teatral és esplèndid, ja que utilitza com a pretext una llegenda per posar de manifest tota la problemàtica que hi ha al voltant dels mapes i el poder de la seva representació. Aquest text és portat a la realitat gràcies a l’excel·lent actuació dels dos únics actors: Blanca Portillo i José Luis García-Pérez. A les esquenes d’aquest duet es recolzen tots els personatges que apareixen a l’obra i totes les representacions són espectaculars. Les grans actuacions dels actors no només es basen en la potencialitat de […]

Silvia Munt porta a l’escenari el text de Lucas Hnath Casa de nines, 20 anys després. Aquesta obra planteja una possible segona part de l’obra d’Henrik Ibsen Casa de nines. El text és molt interessant, ja que proposa el retorn passats 20 anys de Nora, protagonista de l’obra d’Ibsen, després d’haver abandonat al seu marit i als seus tres fills. D’aquesta manera, Silvia Munt posa correctament en relleu les quatre perspectives diferents, a partir de quatre personatges (Nora, marit, dida i filla), d’una mateixa experiència. Així, considerem que la proposta textual es magnífica, la qual queda totalment subratllada per la gran representació que els quatre actors fan. L’obra dona una gran importància a la paraula, motiu pel qual l’escenografia i […]

Fa un parell d’anys es va estrenar a Broadway la segona part del clàssic d’Ibsen, Casa de nines. Es tracta d’una continuació de la mateixa història escrita per un altre autor més d’un segle més tard, la qual es situa 20 anys després dels fet succeïts en la primera. Tot i això, no és necessari haver-la vist o llegit per poder veure aquesta nova aproximació al personatge de Nora, ja que es pot seguir perfectament al plantejar una nova trama i verbalitzar d’entrada els fets que cal saber. Així, el treball de Lucas Hnath és molt meritori, ja que aconsegeix crear una història potent, tot aconseguint recuperar l’essència i la grandiositat de la seva protagonista. A més, l’autor recupera el […]

El Ballet BC (Ballet British Columbia, Vancouver) ens va oferir ahir tres coreografies a quina més espectacular. Per mi la dansa és sentir, emocionar-me, notar alguna cosa es mou dins meu, dons bé ahir vaig sentir tot això elevat a l’infinit. La primera coreografia va ser “Bedroom Folk” de Sharon Eyal i Gai Behar ,una coreografia creada per al Nederland Dance Theatre, amb música electrònica d‘Ori Lichtick. Atrevida i energética. Interpretada per divuit ballarins espectaculars, que ens van deixar clavats a la cadira. Quina meravella d’espectacle!!! Ritme, equilibri, exactitud, tècnica impecable. La segona coreografia va ser “To this day” d’ Emily Molnar, una coreografia a ritme de blues i rock que formen part de l’àlbum pòstum del guitarrista Jimi Hendrix. […]

Tres amigues de l’institut que fa gairebé 30 anys que no es veuen. Un “arquitecte emocional” i la seva ajudant que intenten comprendre una mort sobtada. Cinc persones que es troben en un petit poble, perdut a la muntanya, a l’hivern, per compartir, entre altres coses, el dolor que produeix la pèrdua i el caos emocional. D’aquesta manera es podria resumir d’una manera molt simple el complex text de Denise Despeyroux, que, a més a més, dirigeix a T de teatre en aquesta aventura. La complexitat de l’obra prové de l’entramat emocional del mateix ésser humà que no aconsegueix trobar un camí fàcil per on fer via quan la vida se li complica d’una manera inexplicable. Quan perds a una […]

“Cançó per tornar a casa” és una obra escrita i dirigida per la dramaturga hispano-uruguaiana Denise Despeyroux. Es tracta d’un text fet a mida, escrit sota l’encàrrec de la companyia T de Teatre però amb absoluta llibertat de creació. “Cançó per tornar a casa” és una historia que sorgeix del retrobament de tres ex companyes de teatre, distanciades des de fa més de vint-i-cinc anys, la noticia que gira sobre un misteriós dramaturg escocès, i la presència d’un “arquitecte motivacional” i la seva ajudant. Es tracta d’un muntatge que barreja l’estil còmic de les T de Teatre amb el llenguatge i l’univers propi de l’obra de Denise Despeyroux; una obra que es mou entre el psicoanàlisis, la mort i els […]

Sembla que no vàrem escollir la millor sessió possible, ja que ahir dissabte, dos dels papers principals estaven interpretats per les seves covers; Maria Cirici substituïa a Lloll Bertran i Neus Pàmies a Laura Aubert. Tot i el disgust inicial per no haver-nos informat abans d’anar-hi, es va anant diluint ràpidament, ja que el resultat final va ser realment magnífic, i molt especialment per l’extraordinària veu de Neus Pàmies, actriu que ens agrada molt i que ja hem vist en algunes altres ocasions,… les darreres per exemple a “Dolç” al Teatre la Gleva aquest abril passat, “Vaig ser pròsper” a La Seca l’abril del 2018, … o “Scaramouche” l’any 2016 al Teatre Victòria. Es tracta d’una adaptació lliure i en […]

”Instrumental’ de James Rhodes és malauradament una història del tot actual. “Instrumental” parla dels abusos sexuals a nens, i de les seves conseqüències: intents de suïcidi, trastorns psicològics, prostitució, drogues, solitud i desesperació, secretisme, culpabilitat, vergonya, auto culpa, dolor,… Parla de veritats. Parla de superació, de salvació. Del poder de la música com a teràpia sanativa; de com la música de Bach i Rajmáninov el van ajudar a combatre els seus dimonis interns i a transformar la seva vida. Iván Morales ha adaptat i dirigit el text de James Rhodes amb una delicadesa increïble, sense crueltat, tot i la crueltat pròpia del tema tractat, sense burxar pel sol fet d’incomodar, perquè la història en sí ja ens remou. Iván Morales […]

Aquesta setmana he descobert un nou espai, l’Oracles Theater, una sala que va obrir les seves portes en el 2017, i que està inspirat en els teatres independents de Nova York de finals dels anys 90. En aquest espai s’hi pot veure una programació estable i diversa principalment especialitzada en la dansa Butoh, una forma d’expressió amb moviments extremadament lents i d’una gran precisió. “Pinocchio” és un muntatge creat, dirigit i interpretat per Orland Verdú, basat en la carta del Boig de la baralla del tarot, i el conte “Li avventure di Pinocchio” de Carlo Collodi. L’originalitat d’aquests espectacle no és la història en sí, sinó la utilització del llenguatge i tècniques de la dansa butoh i el mitoh teatre […]

Junt amb un drama personal que no s’ha pogut evitar i del qual els protagonistes no se’n poden desprendre, l’obra ens presenta una història imaginària en un escenari real: el gueto de Varsòvia. El pas del temps ho va esborrant tot, fins i tot la memòria, els fets es van sobreposant a cada època i ni la més esgarrifosa història d’horror i de monstruositat perdura en el temps. I és que ens fa vergonya pertànyer al segle que van ocórrer aquests fets, ens fa vergonya pertànyer a la humanitat que és capaç de realitzat tan atroces accions, i ens fa vergonya poder arribar a sentir indiferència. Els actors-protagonistes, que es van movent entre el gueto i el moment actual passant […]

La protagonista de Casa de Nines (20 anys més tard) se llama Nora. Aunque la podríamos haber bautizado Ester, Ana o Verónica. Y es que no hacía falta recurrir al gancho comercial de Ibsen -aunque sea un cebo muy apetecible para el público- ya que la actual obra homónima bien puede sustentarse y referenciarse por ella misma. Por si fuera poco, tampoco parecía muy prometedor una primera escena basada en un burdo panfleto contra el matrimonio. Sin embargo, al desplegarse la obra, el texto demostró encarnar una riqueza de matices morales y filosóficos dignos de Ibsen. En ella, Nora (Emma Vilarasau) remprende el final de la obra del autor sueco, en el momento que reivindicando dignidad -como persona y como […]