Recomanacions

Toni Gomila ja ens va disseccionar la societat mallorquina amb aquell Acorar que encara avui molts recordem. Ara va un pas més enllà, o bé fa un pas al costat i es mira al seu poble i els seus habitants des d’una altra perspectiva. Si abans parlava de l’ànima dels mallorquins, de les seves pors i els seus anhels, ara ens parla de la seva ambició i de tot el que ha provocat el fenomen del turisme a ses illes. A través de la rondalla d’en Joanet de sa gerra, i seguint els passos d’una família que s’assembla força a la del Macbeth shakespirià, Gomila ens endinsa en les contradiccions i els paranys que ha hagut de sortejar la societat […]

Els Pirates Teatre és una d’aquelles companyies que ha anat creixent davant dels nostres ulls i que s’ha mantingut sempre fidel al seu estil. La comèdia i el musical -tal com ells l’entenen- han estat dues de les bases sobre les que han aixecat els seus espectacles, quasi sempre de petit format i amb una imaginativa posada en escena. En aquesta nova aventura -la tercera comèdia de Shakespeare que afronten en 18 anys de carrera- han tornat a les temàtiques de sempre… però en aquesta ocasió han optat pel gran format. I potser és aquí on han començat a encallar-se algunes coses. Crec que el muntatge és competent i la companyia mostra l’eficàcia de sempre, però un gran escenari potser […]

FORQUILLA MITJÓ ARRACADA és un text escrit i dirigit per Queralt Riera expressament per a les dues actrius integrants de la companyia Tres i un quart. Aquesta companyia neix el dia en què la Vanesa Isbert i la Judit Beltri no es poden aguantar les ganes de viure en primera persona i en la màxima intensitat un procés creatiu com deu mana. D’aquesta voluntat neix tot un impuls per portar a escena la seva primera peça dramàtica. Són una productora nova, jove, petita, però ja sabeu què diuen: on es guarda la bona confitura … Una proposta on predominen el color rosa i el malva tant en els elements escenogràfics com en el vestuari, a la dreta de l’escena llibres, […]

Aquesta és la sisena producció de la companyia després de “IMe” (Tantarantana, 2015), “El Catalon d’una nit d’estiu” guanyador del Festival Píndoles 2015, “Mars Joan” (Tantarantana, 2017 i 2016), “Els pastorets de la Martina” (Tantarantana, 2017) i “Claqué o no” (Tantarantana, 2018). (si cliqueu en els títols, accedireu a les ressenyes que van fer en el seu dia). La companyia Dara va néixer el març del 2014 amb la idea de fer teatre de contingut contemporani i proper al públic, i si pot ser, barrejant comèdia i ciència-ficció. Els quatre personatges treballen en àmbits diferents compartint l’espai de feina. Una escriptora, una dissenyadora, un programador web i un músic. Una proposta amb un argument que ens semblava a priori prou […]

“Tutto e menzogna, tradimento e inganno”. Aquest seria el resum d’una òpera basada en el drama Kabale und Liebe (amor i intriga) de Friedrich Von Schiller en ple moviment romàntic alemany Sturm und Drang. És el recitatiu del tenor abans de la famosa ària “Quando le sere al placido, la més coneguda i emotiva ària de tenor de l’òpera Luisa Miller. Tot el segle XIX està ple d’arguments romàntics de passions, traïcions, de lluites de poder, d’amors obligats, d’amors no correspostos, de la utilització de l’amor per interessos, d’amors impossibles, de la mort com a única sortida al retrobament de l’amor. No eren només les dones qui estaven sotmeses a la voluntat del pare. Els homes de la noblesa s’havien […]

Pepa Plana és tot un referent en el món del pallass@s, de fet és la pallassa més reconeguda dins el món teatral tant a nivell nacional, com internacional. La Cia. Pepa Plana sempre ha reivindicat la figura de la pallassa en un món majoritàriament dominat per homes; de fet l’espectacle “Veus que no veus” és un reclam a la invisibilitat femenina dins el món del pallassos. Perquè de pallasses n’hi ha moltes, Jimena Cavalletti, Fanny Giraud, Andrea Christiansen (“Pimpolina”,Merche 8A, Victoria Alcaraz, Cristina Solé Freixa, Tita Reme, Luara Mateu, Montse Trias (“Sta.Titat”), Gina Segura (“La Churry”),….en són només unes quantes d’una llarga llista. Totes elles són veus que no es veuen, però hi són. “Veus que no veus” es va […]

Per què continuar representant les obres de William Shakespeare després de cinc segles de la seva escriptura? Hi ha mil respostes possibles a aquesta pregunta però la de Carla Rovira seria alguna cosa així com tornar a les bases per destruir-les, recordar d’on venim per deixar molt clar on pretenem arribar. Repetir el cànon del teatre occidental fins a la sacietat no tindrà sentit si no som capaços de reinventar-lo. La feréstega domada és possiblement una de les obres més misògines del dramaturg anglès, tot i que la resta de les seves obres també estan carregades de cites masclistes, figures femenines ridiculitzades i tantes altres joies del pensament heteropatriarcal. El gran valor d’aquesta adaptació de Pàrquing Shakespeare, anomenada L’amansi(*pa)*ment de […]

Quan em vaig assabentar que “Cinco horas con Mario” es representava a Madrid i que Lola Herrera es tornava a ficar en la pell de la seva protagonista no vaig esperar per a aconseguir les meves entrades. Si no es pot dissociar el paper de Chanquete al nom d’Antonio Ferrandis, el paper de Carmen Sotillo està irremeiablement lligat (i a Déu gràcies) al nom de (la gran) Lola Herrera. Cinc hores amb Mario, escrita per Miguel Delibes l’any 1966, és el reflex de la societat dels nostres avis que bé podria servir en la majoria dels aspectes per a reflectir també la nostra època. Com a pretext per a mostrar-nos aquella realitat, ens trobem amb una dona, Carmen, que vela […]

Ahir dimarts dia 23 de juliol, el Festival Grec ens va dur a un lloc molt estimat per nosaltres i a on mai havíem vist res que no fossin concerts o recitals, al Palau de la Música Catalana on Circa Contemporany Circus estrenava el seu espectacle EN MASSE. Circa Contemporany Circus té la seva seu a Brisbane (Austràlia) i és la pionera de la manera com la física extrema pot crear actuacions poderoses, i al mateix temps impregnades d’una sensibilitat i poètica realment impactants. Va ser creada en 1987 amb el nom de “Rock & Roll Circus” per Derek Ives i Antonella Casella, en 2004 canvia el seu nom sota la direcció del seu director artístic, des del 1999, Yaron […]

La idea de posar en escena aquesta proposta va venir de part de la Míriam Iscla, que en veure el monòleg “Ivan i els gossos” (vegeu la nostra ressenya del 2012), va buscar més textos de la mateixa autora, la britànica Hattie Naylor. ABANS QUE ES FACI FOSC (“Going Dark” en angles) és un altre monòleg de l’autora d’un home amb el seu fill. Consensuat amb ella es va convertir en el monòleg d’una dona i la seva filla. El muntatge original de Going Dark es va estrenar en col·laboració amb la companyia experimental Sound&Fury, el Young Vic i el Science Museum de Londres la temporada 2013-14. Anna és una dona astrònoma que basa la seva professió i la seva […]

Veure a Isabelle Huppert en directe sempre impressiona. Fa uns anys algun crític va dir d’ella que era “la millor actriu viva”, i el temps no ha fet més que augmentar la seva llegenda i la seva aura de gran estrella, a vegades inaccessible i a vegades absolutament indomable. Quasi tothom la coneix per les seves pel·lícules -algunes d’elles autèntiques obres mestres del cinema europeu- però val a dir que de tant en tant es digna a trepitjar els escenaris, sobretot si és en companyia del seu còmplice més habitual, el director estatunidenc Robert Wilson. Junts han portat a escena Orlando, Quartett i ara aquest monòleg sobre Maria Estuard, tan inquietant com hermètic. I és que l’univers de Wilson sempre […]

Aquest cap de setmana ens esperava en teoria un dels “plats forts” del Festival Grec amb Isabelle Huppert com a Reina d’Escòcia al Teatre Lliure de Montjuïc. I, tot i saber que anem a contracorrent amb les opinions generalitzades que hem escoltat, hem de dir que per nosaltres ha estat la gran decepció d’aquest Festival. És per sort, el primer espectacle que ens ha decebut totalment dels 27 espectacles que ja hem vist fins ara d’aquesta edició del Festival Grec 2019. Intentarem per tant, posar per escrit els nostres arguments per explicar-nos. MARY SAID WHAT SHE SAID és un monòleg, una producció del Théâtre de la Ville de París, dirigida per Bob Wilson amb text de Darryl Pinckney i música […]

Con un proyecto tan ambicioso como querer entrelazar física y espiritualidad, hubiera sido goloso -y casi inevitable- convertir un espectáculo de danza en una petulancia intelectual y, por consiguiente, poner el dominio del cuerpo al servicio de una mera exhibición egótica. Sin embargo, Torus, la última obra de la compañía Humanhood, eclipsa por no pretender deslumbrar, por ser una propuesta honesta elaborada desde la humildad. Y es que en Torus, sus creadores, Júlia Robert Parés y Rudi Cole, se postulan como meros canales -y no como poseedores- de un saber ancestral. Un saber de que la vida -desde la expresión más biológica de cada célula hasta el destello de un astro- está en continua evolución y extinción; un saber de […]

Hem de dir que anàvem amb una certa “por” perquè l’últim espectacle d’aquestes característiques que vàrem veure en una inauguració del Grec del 2014, en el castell de Montjuïc, M.U.R.S., ens va semblar un nyap i una presa de pèl. (vegeu aquella ressenya). Per celebrar aquest aniversari, aprofiten l’espai de les Drassanes (reivindiquem des d’aqui la utilització futura d’aquest magnífic espai), per fer una exposició de l’evolució d’aquesta companyia des dels seus primers moments fins avui (aquesta exposició està oberta durant tot el dia de manera gratuïta). També anuncien la publicació, al mes de setembre, d’un llibre que recollirà la història de la Fura. Per sort Arribem amb temps amb més d’una hora d’avançament i ens dóna temps a veure […]