Recomanacions

El teatre darrerament està complint una de les seves funcions: la visibilització de col·lectius vulnerables, marginats i oblidats de la majoria. No es freqüent portar al teatre els problemes d’un grup que en les societats més desenvolupades està en creixement i comença a crear preocupacions i problemes. Aquesta obra va de vells, de vellesa amb V baixa i amb majúscules, d’institucions que cuiden vells i de tots els temes que els envolten: la soledat, la renúncia, l’abandonament, la sexualitat, la pèrdua progressiva de la salut i de la força, la manca d’acceptació de la decadència i també de la mort digna. I tot això en forma de retalls fugissers, passant-hi de puntetes però amb una gran càrrega de profunditat. La […]

Repertori absolutament clàssic (gràcies! que sovint ens oblidem de peces meravelloses entusiasmats amb el més contemporani), amb un domini de la veu com poques vegades es veu fora del gènere líric pur. Els grans musicals dels 50 i 60, aquests clàssics de l’època daurada que Sylvia Parejo (Eponine a Los Miserables, Diva a Priscilla …) fa seus des de Don’t rain on my parade (Funny Girl), Hello, Dolly, I feel pretty (meravellosa) de West Side Story, I could have danced all night (My fair lady), Singin’ in the rain, My favorite things (Sonrisas y lágrimas)… Un luxe reviure les creacions d’amor i desamor, d’il·lusió i reivindicació de Bernstein, Kern, Rodgers, Sondheim, Styne … amb Gerard Alonso (Ciutat de gespa) al […]

Hem tingut l’enorme sort de poder encabir a la nostra agenda l’última de les quatre funcions previstes aquests dies de L’AMOR (NO ÉS PER A MI, VA DIR MEDEA) que s’han representat al Teatre Eòlia. Una proposta imperdible sense cap mena de dubtes, i que es podrà veure durant la temporada 2019/2020 al mateix teatre. El text, escrit per Queralt Riera, ha guanyat el 47è Premi Octubre del Teatre Pere Capellà 2019, la Beca Odisseu Eòlia i+D 2018 i ha estat finalista del Premi Quim Masó 2018. Queralt Riera (Parets 1978), és graduada en direcció i dramatúrgia a Eòlia ESAD i nosaltres la vam conèixer amb la proposta AQUÍ “de Santander a NY” (Sala Atrium, 2018) (vegeu aquella ressenya) i […]

No sempre coincideixen una dramatúrgia fascinant amb una posada en escena igualment captivadora, creativa i innovadora. No és només el què sinó també el com. Unir els dos aspectes és tasca àrdua. Quan com aquí, coincideixen en un nivell de qualitat altíssim, assisteixes a una vetllada de Teatre amb majúscules. D’una banda, la història (naixement, auge i caiguda) d’un símbol del capitalisme: la banca Lehman. Tan icònica va ser la imatge dels seus empleats abandonant estupefactes la seu amb les seves pertinences en una caixa que va ser el símbol de la crisi financera de fa una dècada. Com podia caure un dels símbols i pilars del sistema? Pocs es van preguntar com s’havia convertit en el que era. Potser […]

Hem hagut d’esperar tres anys per poder veure “El Cartógrafo” de Juan Mayorga a Barcelona. L’espera ha valgut la pena. “El Cartógrafo” és una obra contra l’oblit. És treure a la llum tot allò que a alguns els interessa tapar, com si mai no haguessin existit. És fer-se preguntes sobre la terra que trepitgem. És prendre consciència de la importància dels fets i solidaritzar-se amb situacions similars contemporànies. Recordar per no oblidar una ferida que encara sagna. “El Cartógrafo” és el tercer muntatge que Juan Mayorga dirigeix. Tot va començar en el gener de 2008 durant un viatge de Mayorga a Varsovia. Els fets són molt similars als de Blanca, la protagonista de l’obra. Una passejada, una sinagoga, el descobriment […]

Per mi Taylor Mac era una de les propostes més esperades del Festival Grec d’enguany. De fet va ser un dels primers espectacles del que vaig comprar entrades tan punt es van posar a la venta. La vaig encertar de ple!!! Taylor Mac és un d’aquells espectacles què surts del teatre contenta d’haver-hi anat, entusiasmada, eufòrica, amb moltes ganes d’explicar-li a tothom lo bé que t’ho has passat. De fet se’m va fer fins hi tot curt. Que “me ha sabido a poco”, perquè en realitat el que vam veure va ser una versió reduïda d’unes dues hores de la versió original que te una durada de 24 hores. La veritat és que no sé com definir-vos aquest espectacle. Va […]

El primer que caldria plantejar-nos és si era necessari veure què va passar amb la Nora, aprofundir en la història d’un dels personatges femenins més populars del teatre. No és la primera vegada que algú té aquesta temptació, però sí és la primera que situa la història vint anys després i desenvolupa tots els personatges rellevants de l’obra original sota aquesta premissa. De fet, el resultat que aconsegueix l’autor nord-americà Lucas Hnath és realment meritori, ja que aprofundeix en les raons de la Nora, en el seu feminisme i en la seva defensa de la llibertat personal, però també en les contradiccions que tot això pot portar. Els raonaments dels altres personatges -la dida conservadora, el marit dolgut o la […]

Kyle Abraham és un dels coreògrafs més reputats dels Estats Units en els darrers anys. El seu estil és una barreja de clàssic, jazz, hip-hop i altres ritmes urbans, i la seva companyia evoca en molts moments l’inconfusible estil novaiorquès. A la seva presentació en el Grec d’aquest any ha portat un programa format per quatre peces ben representatives del seu estil, tot i que la primera (State) està coreografiada per Andrea Miller en col·laboració amb els integrants de la companyia AIM. Potser és la peça que menys sorprèn, ja que les tres següents tenen una energia i una elegància formal extraordinàries. The quiet dance, amb el Some Other Time de Leonard Bernstein de fons, suposa una exquisida mostra de […]

Ahir dissabte dia 13 de juliol, una altra nit magnífica al Teatre Grec, amb l’espectacle circense, BACKBONE de la Companyia Gravity & Other Myths. Gravity & Other Myths (GOM) es va formar a Adelaide, Austràlia del Sud, en 2009. Eren un grup d’amics que feien circ amateur i van decidir muntar un espectacle. Van crear “Freefall” i amb ell van girar per Austràlia. Mentrestant, ells tenien altres treballs i altres objectius professionals. Va ser amb el seu segon espectacle “A Simple Space”, quan van decidir deixar-ho tot per dedicar-se al que fan ara, i que els ha convertit en un reconegut conjunt acrobàtic australià guanyador de diversos premis internacionals. La companyia crea i dirigeix el seu propi treball allunyant-se dels […]

Peeping Tom és una companyia que està sempre a un nivell superior. Es pot relativitzar el seu impacte quan ja els has vist una o més vegades, es poden comparar els seus espectacles, es pot criticar o no que es mantinguin sempre fidels a un estil… però no crec que ningú pugui qüestionar que a hores d’ara el seu imaginari i el seu bagatge dins de la dansa-teatre són d’una importància vital. Són un referent per a moltes companyies, i en els darrers anys hem començat a veure a casa nostra espectacles que anaven per una línia similar… Gabriela Carrizo i Frank Chartier són dos mestres de la direcció d’escena i de la investigació teatral, fins al punt de saber […]

Ahir vàrem assistir a la segona i darrera representació de KIND (“infant” en neerlandès) que s’ha pogut veure al Teatre Nacional de Catalunya, dins de la programació del Grec Festival de Barcelona. Nosaltres de fet havíem comprat les entrades per veure l’espectacle fa més d’un any, en el mateix moment que va sortir publicada la programació del TNC per la temporada que ara finalitza amb aquesta fascinant proposta, ja que som uns seguidors incondicionals de la companyia belga “Peeping Tom”. Hem de dir però, que anàvem amb una certa recança per comentaris negatius que havíem llegit i escoltat ahir mateix, d’alguns espectadors que havien assistit el dia anterior a l’estrena, en el sentit d’una certa decepció. Per sort, al cap […]

Taylor Mac és d’aquells artistes carismàtics que reclamen la teva atenció plena només aparèixer a escena. I no només perquè llueixi un impossible vestuari-horrorvacui-brillant digne de la millor bukkake d’unicorns, que també. Aquest dramaturg i drag queen americana és magnètica. Et roba el cor sense haver acabat de dir “Good night, Barcelona”, perquè només veient-lo ja saps que et regalarà una nit pel record. A l’escenari, Taylor, que canta de fabula, i uns músics, interpreten cançons de resistència, temes que bé parlen de minories oprimides o bé són himnes a l’opressió que cal apropiar-se. Les seves intencions són clares, simples i radicals. Constata que els Estats Units són molt més que Trump i capitalisme salvatge que pretén construir murs i […]

Un text de Victoria Szpunberg que reflexiona sobre la moralitat i l’altruisme a través d’una mestra que s’enfronta a un fet que ha capgirat els seus principis ètics i pedagògics. Victoria Szpunberg (Buenos Aires 1973) és autora teatral i professora de dramatúrgia a l’Institut del Teatre i a l’Escola Superior de Coreografia de Barcelona. Autora de molts textos del que nosaltres hem pogut veure entre d’altres “La màquina de parlar” (Maldà, 2017) (vegeu la ressenya) o “L’onzena plaga” (Espai Lliure 2015) (vegeu la ressenya). L’obra parteix de la voluntat de parlar d’un tema rabiosament actual, la pedagogia i la nova concepció més humanística de l’educació, dels pros i contres dels nous sistemes d’ensenyament. Fins a on arriba la sobreprotecció que […]

Peeping Tom, sota la direcció de Gabriela Carrizo i Franck Chartier, explora les pors i desitjos de la infància a Kind, la tercera peça de la trilogia sobre la família. És el primer espectacle que veig de la companyia belga i puc corroborar el que m’havien avançat: suposen un abans i un després en la teva percepció de la dansa. Déu n’hi do quina pedregada tenen aquests artistes dins del cap! Peeping, en anglès, significa mirar d’amagat… res més adient. En aquest muntatge et sents partícip voyeur d’un viatge per paisatges onírics, on la guía turística és una trastocada nena mezzosoprano amb tints del Resplandor, Twin Peaks i La Hora Chanante. En escena uns intèrprets multiracials i intergeneracionals fan versemblants […]

Ahir dimecres, a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure, vam viure un dels espectacles del Festival Grec més energètics i optimistes en molt de temps, TAYLOR MAC, un tastet, una versió reduïda del seu espectacle “A 24 Decade History of Popular Music (Abridged)”. Taylor Mac (California 1973), és actor, dramaturg, artista de performance, director, productor, cantant, compositor i un crític de l’escena novaiorquesa. El vam conèixer dilluns a la roda de premsa al Palau de la Virreina, on vam descobrir una persona reivindicativa, molt critica amb el president del seu país, molt incisiva en els seus comentaris i molt lliure. L’espectacle original recull la història dels Estats Units a través de la música, 240 anys d’història, i 246 cançons […]