Recomanacions

Sembla que faci molt que les dones escriptores havien de publicar els seus llibres amb pseudònim i no posaré exemples perquè és un fet molt conegut. Les dones actualment publiquen, escriuen, dirigeixen i se les coneix pel seu nom. Però hi ha una marginació subtil cap a les dones que es manifesta en la facilitat que tenen els homes per aconseguir els seus objectius. D’això va l’obra amb la idea original de Meritxell Yanes. Una inventora no és escoltada per les empreses per comercialitzar el seu dispositiu que revolucionarà el món femení i millorarà el seu benestar fins que no és un home qui ho presenta. Sota la direcció de Sergi Belbel i Cristina Clemente la idea de Meritxell es […]

Magnífic concert, de fet, molt més que un concert, d’ Anna Moliner (You say tomato, Infàmia…) i Andreu Gallén, també molt més que pianista (Maremar, Requiem for Evita). Dic més que un concert perquè amb l’Anna la vessant teatral està assegurada i va ser un autèntic espectacle ple de creativitat, talent i proximitat. Una magnífica vetllada. El repertori va ser una selecció tan personal com variada on vam poder gaudir dels diversos registres de l’Anna. Diferents peces però amb una essència comuna de reivindicació personal i artística, de dir sí a qui volem ser, a fer allò que ens fa feliços tot i que ens entrabanquem pel camí. I és que el concert ens va deixar no només (com si […]

Una desil·lusió. Hi anava amb moltes ganes, per l’equip creatiu de qualitat més que contrastada, Marc Rosich (Qué fue de Andrés Villarosa) i Clara Peya (en solitari o amb Les Impunxibles), l’apreciable línia, en general, de la programació de la Sala Flyhard i la seva aposta, per primera vegada, crec, per un musical. Esperava mordacitat, connexió amb el públic, una mica d’astracanada -clar que sí-, una proposta gamberra, amb ritme, còmica, contemporània i intel·ligent. Malauradament, també esperava torbar-la interessant. La premissa, tot i que ja vista, podia donar de sí: dues polítiques en campanya, aferrissades enemigues i sentimentalment lligades, sense que això pugui fer-se públic. Un joc d’embolics, de tapar mentides que cada vegada es van fent més grosses i […]

KAREN és la nova obra d’Ever Blanchet dirigida per Marta Gil Polo. KAREN forma part del cicle “Valors familiars en escena” amb TANCATS de Gai Soler que es podrà veure en aquesta mateixa sala al juliol. Les dues peces reflexionen sobre el comportament ètic i moral a l’interior de la institució familiar en la societat contemporània. KAREN relata la vida de dues famílies que comparteixen destí. Un fet del passat que mantenen ocult, els va obligar a enviar els fills a països sense conveni d’extradició amb Espanya. Quan nosaltres ens endinsem en l’obra han passat tretze anys d’aquells fets. L’Andreu (Armand Villén) és policia i pare del Nil. La seva dona Tena (Maria Clausó) acaba d’arribar de visitar el seu […]

Portar els textos de Virginia Woolf a un escenari no ha de ser tasca fàcil, i menys en el cas de ‘Mrs. Dalloway ‘. En aquest punt, la versió construïda en clau escènica per Michael de Cock, Anna M. Ricart i Carme Portaceli és valent a l’una que arriscada, tant per la seva modernització com pel seu to. Les descripcions conversacionals que tant caracteritzen l’estil de Woolf es plasmen a través de diversos tête à tête el fil conductor se situa a la figura de Clarissa, interpretada amb roses a la boca per Blanca Portillo. A destacar el treball de Manolo Solo, Inma Cuevas, Gabriela Flores, Anna Moliner i Zaira Muntanyes per la seva plasticitat i electricitat en escena. Aquesta […]

“Dogville” és d’aquelles obres que no deixen petjada. No tot s’hi val. No és suficient un bon text, ni algunes escenes impactants. Tot i que reconec que vaig sortir del teatre amb un mal rotllo que ni te cuento, en general m’ha deixat bastant freda. L’escenografia ni fu, ni fa. D’altra banda les actuacions les he trobat molt forçades i poc creïbles. Què ha passat Andrés Herrera? Bruna Cusí? David Verdaguer?!!! D’altre banda seria injust no felicitar l’Aurea Márquez i en Lluís Marco. Sincerament m’esperava molt més. La paraula que ho resumeix tot és fredor.

I de nou en arribar el mes de juny s’enceta una nova edició del FESTIVAL PÍNDOLES, la cinquena, que tindrà lloc el cap de setmana del 7 al 9 de juny al Castell de Montjuïc. I com un tastet del Festival, torna als Lluïsos de Gràcia l’espectacle Racons de Contes que ha tingut lloc avui diumenge dia 2. Tres històries amagades per diferents espais de l’entitat. Els contes que s’han pogut veure han estat: VES A DORMIR, GECKO! () de El Gecko con botas. La companyia El Gecko con botas està formada per la titellaire Clementina Kura-kura, l’actor i dramaturg argentí Damián Bojorque i l’actriu italiana Susanna Bolgna. Un grup que va néixer a Indonèsia en 2016, lloc on la […]

Denise Duncan, autora i directora de l’espectacle, ens parla de la violència, i de la necessitat de parlar i escoltar. El públic estem col·locats dalt de l’escenari rodejant l’espai escènic. Duncan busca la màxima proximitat amb el públic per fer encara més efectiu el seu missatge. Els personatges de l’obra són set : en Nick i l’Anna, que tot, i que són els principals protagonistes no surten a escena, els pares d’en Nick, l’Andrea (Ana Ferran) i en Pol (Dani Arrebola), els pares de l’Anna, la Laura (Mar Pawlowsky) i el Joan (Salvador Miralles) i Maria una periodista (Catalina Calvo). “Jo no sóc racista, però…no m’agradaria que la meva filla es cases amb un moro” “Jo no sóc racista, però…si […]

Després de “Niño Fósil” i “Los ninos oscuros de Morelia” arriba “Vino Lunar”, la tercera de les obres del dramaturg Albert Tola que forma part d’una trilogia centrada en la violència i l’adolescència. En aquesta ocasió és l’actor Rodrigo García Olza (un dels actors protagonistes de “Los ninos oscuros de Morelia”) qui dirigeix aquest muntatge. “Vino Lunar” és una barreja entre ficció i realitat. Albert Tola construeix una obra de ficció teatral que sorgeix davant la descoberta d’una caixa de galetes, amagada en un racó de casa la seva àvia, que contenia fotografies i objectes personals d’un germà de la seva àvia que va morir amb catorze anys durant la Guerra Civil espanyola. La dramatúrgia està estructurada i construïda en […]

Bien es sabido que el pecado moral, los cánones de belleza, los roles laborales o la definición del éxito no son más que parámetros sociales. Sin embargo, la mano que los ha orquestado -el poder, la tribu, la iglesia, la pornografía y tantos otros- ha sabido sumergir estas convenciones y modelos arbitrarios a la categoría de verdad universal y crear, dicha sea de paso, grandes damnificadas: las mujeres. Las mujeres que han existido en función de y no como una entidad propia. Las mujeres a quienes se les ha arrebatado el placer o a las que se les ha obligado a satisfacer el de los otros. Las mujeres-útero, las mujeres-florero, las mujeres-objeto; las Barbies, las maniquíes, las muñecas inflables. Todas […]

Una producció de La Pulpe Teatro que forma part d’El Cicló, del Tantarantana. I abans-d’ahir dijous vam poder anar a veure la representació. Aquesta proposta que es va estrenar el mateix dimecres, ha obtingut el premi de teatre “Ciutat de Manacor Jaume Vidal i Alcover 2018” i el text ja ha estat publicat per l’editorial Món Llibres. Una proposta escrita i dirigida per Denise Duncan (Costa Rica, 1979), afrodescent, que viu a Barcelona des del 2005 i és cofundadora de la companyia La Pulpe Teatro, creada en 2011, i als que nosaltres vam conèixer amb “Absentee” en 2014, en aquest mateix teatre. La seva reconeguda trajectòria en el món de la dramatúrgia i la direcció, l’ha portat a ser nomenada […]

Aquesta obra apareix en un moment en el que les minories fan tots els esforços possibles perquè es reconeguin tant la seva presència com els seus drets. Els interns de les presons són el grup minoritari més desconegut, desprestigiat, vulnerable i rebutjat de la nostra societat. El protagonista de la obra és Pedro Cánovas, voluntari penitenciari de Justícia i Pau i el director del taller de teatre de Quatre Camins des de fa 15 anys. Fa una introducció amb versos d’alguns presos coneguts i tancats injustament durant anys a la presó com Marcos Ana o Oscar Wilde. Els versos projectats en una pantalla i la veu profunda i emotiva de Cánovas ens recorden d’una manera viva, descarnada i cruel que […]

EL DOLOR de Marguerite Duras (Vietnam 1914- París 1996), una proposta dirigida per Lurdes Barba i interpretat per Ariadna Gil. Un relat en clau autobiogràfica, una colpidora introspecció en la intimitat de l’escriptora, amb totes les seves contradiccions, que alhora dissecciona les convulsions d’una època carregada de dolor, amb extrema delicadesa i sense cap mena de grandiloqüència. Segons podem llegir es tracta d’un text escrit i oblidat per la mateixa autora, que el va retrobar l’any 1956 a la casa de camp que tenia als afores de París. Unes llibretes que no recordava haver escrit i que estaven datades a mitjans dels anys 40 i on descrivia l’angoixa malaltissa davant la incertesa que envoltava l’estat del seu marit. Margerite Duras, […]

Salvándose del precipicio del olvido, nos llega el eco de Carolina María de Jesús: mujer, negra, soltera, pobre y semianalfabeta. Su voz, que en los años sesenta se expresó a través de diarios personales, lo hace actualmente -con fuerza e ímpetu- mediante la obra Carolina o la doma de un leopardo. En ella, su autora Eva Hibernia nos presenta la mujer que testimonió en palabras el mutismo de los favelistas que nunca tuvieron -ni tienen- oportunidad ni referentes. Ni tampoco pan. Carolina -nos dice Hibernia- escribe desde el hambre. Y también desde el dedo que la enjuicia y la iglesia que la ha rechazado. Y desde el llanto de sus hijos. Aunque no lo hace sola. Cuenta con Clotilde, una […]

Dimarts dia 28, en un Teatre Romea ple de gom a gom, vam poder veure LA PARTIDA D’ESCACS, una versió d’Iván Morales a partir de la dramatúrgia d’Anna Maria Ricart. Tal com ens van comentar a la roda de premsa, aquesta és la primera producció pròpia del 2019 d’aquest teatre, sobre l’última novel·la de l’autor austríac Stefan Zweig (Viena 1881- Petròpolis, Brasil 1942). Una novel·la curta, escrita en 1941 en el seu exili brasiler, on ell i la seva dona van decidir suïcidar-se. En ella podem copsar les angoixes que vivia l’escriptor, perseguit per la idea d’un nazisme que acabaria dominant el món. Jordi Bosch dona veu al narrador, al senyor B, a en Mirko, al magnat irlandès McConnor i […]