Recomanacions

Teatre de petit format. Teatre d’objectes que tant m’agrada. Un monòleg. Una proposta emotiva. Una història d’autoficció en la qual ens sentim identificats. Un viatge a través dels objectes, les persones, els espais i les vivències que ens han anat convertint en qui som. La nostra identitat és en gran part a les nostres experiències, a totes aquelles realment importants i que han fet que siguem qui i com som. El testament és una cita vitalista per rememorar records i vivències que configuren una vida. Amb una escenografia molt significativa, un moble amb tot de calaixos (plens d’objectes que l’actor narrador Ramon Molins utilitza per anar vestint el seu recorregut vital i els personatges i les anècdotes que va trobant […]

Alegría és un univers visualment i tècnicament increïble; un univers on conviuen una gran varietat de personatges, com en Fleur, les Nostàlgiques aus, Tamir, les Ninfas, els àngels, la cantant de Blanc, la cantant de Negre, els pallassos, el rei, el bufó. Personatges interpretats per grans artistes formats en diferents disciplines i atletes professionals de gran nivell, amb unes habilitats i capacitats físiques que voregen la perfecció. Alegría és una producció del Cirque du Soleil, creat el 1994 pel director Franco Dragone i el director de creació Gilles Ste-Croix. Es va estrenar el 1994 al Canadà i des de les hores no ha parat de fer gira per tot el món. De fet, de tots els espectacles del Cirque du […]

Com qui no vol la cosa, Queralt Riera porta anys aportant textos importants i de gran profunditat a la nova dramatúrgia catalana: Misèria, L’amor (no és per a mi, va dir Medea), Dona, etc. Ara es recupera Pruna, un text guanyador del Premi Adrià Gual de Teatre 2019 i un muntatge que ja va sorprendre i emocionar al públic fa uns tres anys. Un muntatge en el que es parla d’abusos en la infància, de violència soterrada, de culpa, de vergonya… Un tema delicat, tractat també amb cura i delicadesa, però sense amagar ni escatimar res. Pruna parteix d’un personatge desdoblat: una nena i una dona que en realitat són la mateixa persona. Un personatge en el que es poden […]

Salomé apareix mencionada al Nou Testament com la filla d’Herodies, i se la relaciona amb la decapitació de Joan el Baptista. En aquell text no té ni nom. No seria fins a uns estudis posteriors que es recuperaria la seva identitat i sortirien detalls de la seva vida. És a partir d’aquí que centenars d’artistes es senten atrets per la seva història i l’acaben convertint en una llegenda, i fins i tot en símbol de la dona alliberada que expressa el seu desig sense ambigüitats. En aquest sentit, no s’ha d’oblidar l’obra teatral d’Òscar Wilde, l’òpera de Richard Strauss, les pintures de Tiziano i Caravaggio, i fins i tot algunes pel·lícules de l’antic Hollywood, on la princesa arribaria a tenir […]

El alimento de las moscas és un monòleg escrit per Eusebio Calonge, que parla d’un home reclòs i turmentat, ofegat, drogat, malmès, que reflexiona en veu alta sobre la seva condició i les circumsatancies que l’han dut on és. El personatge divaga, sol, sobre el sentit de ser humà i ser animal alhora, sobre el fet de tenir el do de la paraula, però sense tenir a ningú a qui dirigir-la. El treball actoral, a partir d’aquest text tan visceral i tan reflexiu alhora, és un repte majúscul, perquè cal transformar la paraula en gest, la reflexió en cos. De la mà del director Borja Ruiz, Arnau Marín encarna aquesta bèstia-humana amb tot el ventall de registres i recursos, des […]

És habitual que alguns grups d’amics i amigues estiguin formats per parelles. Aquelles que es van formar un dia, van trobar una bona companyia amb l’altra parella i que el grup de quatre, per exemple, van conformar un tot. És per això que, quan una d’aquestes baules es desenganxa de la cadena, tot trontolla. En Daniel i la Isabelle, casats des de fa molts anys, s’enfronten al fet que la parella que formava el seu grup s’ha trencat. En Patrick ha deixat a la seva dona per embarcar-se en una vida i una xicota noves, l’Emma. Mentre intenten digerir aquest canvi, en Daniel i en Patrick es troben i queden que es veuran per sopar tots quatre a casa de […]

Florian Zeller sempre m’ha semblat un autor excessivament sobrevalorat, igual que ja em va passar fa anys amb Yasmina Reza. Tan un com l’altre són autors correctes, hereus de la piece bien faite que tant agrada als francesos i posseïdors d’un talent que a vegades els acosta a petits moments de genialitat (El pare o Art, respectivament). Però si despullem La veritat de la mentida del seu artefacte original (els personatges emeten els seus pensaments en veu alta durant tota l’obra) ens quedem només amb una sofisticada comèdia de boulevard trufada de tòpics, alguns d’ells fins i tot ja superats i ratllant la incorrecció política. Posar en veu del personatge allò que passa pel seu cap, i que és millor […]

La companyia Fac-òf (Amor³. Shakespeare al cap), proposa un nou espectacle, aquesta vegada en format de cabaret. Divina de la mort és un cabaret lleuger i descarat que, en clau de comèdia, revela el caràcter grotesc de les violències estètiques. Una proposta que del Teatre Maldà ha pogut fer el salt al Teatre Borràs, durant els dilluns. Un dia que veig que tenim petites obres per omplir aquest dia i que omplen de públic juvenil. És una obra plena de gags, reivindicació sobre experiències de les autores en la mateixa pell. Amb gags amb l’esperit de cabaret, de pit i cuixa ens parlen sobre la bellesa, la joventut, els rols de gènere,… Podem veure diferents tips de bellesa, com els […]

Un parell d’anys abans del seu èxit a les llistes de vendes amb el Common People, la banda de Jarvis Cocker Pulp va publicar un single que mai va sortir en cap àlbum que no fos recopilatori, el Razzmatazz (Oh, sorpresa. Ja sabem el perquè del nom del club després de gairebé vint-i-cinc anys) en el que escoltàvem amb atenció el despit d’una relació finalitzada en el que una de les dues parts assumia una grisa existència en solitari. L’espòiler és quan ens adonem que les grises existències sempre existeixen en tots i totes: el mal de ventre existeix en tots i totes, així com el mal de gota, els peus plans i les dents tortes. Però ens escarrassem en […]

“Què passa quan la defensa a ultrança de la llibertat individual posa en perill la nostra manera d’entendre el món?” Aquesta pregunta del programa de mà resulta realment inquietant i és el motor que va fer que Joan Yago escrivís, fa ja més de sis anys, uns petits textos sobre dones que viuen en el nostre món però que ho fan de manera molt diferent, desafiant la nostra forma d’acceptar-les i comprendre-les. Són personatges ficticis basats en realitats excepcionals, moltes d’elles inspirades en programes televisius nord-americans com My strange addiction. El fet que totes siguin dones també és una manera de desafiar l’espectador, de posar-lo contra les cordes i de provocar connexions contradictòries. El resultat és un text hàbil, divertit […]

Hi ha temes universals que, per molts anys que passin, continuen tenint una actualitat més imposada que volguda. Agafar qualsevol text de Shakespeare, escrit al segle XVII, i traslladar-ho al moment contemporani no és difícil ja que les paraules i les motivacions dels personatges poden conviure en qualsevol època. Aquesta obra n’és un exemple clar, perquè en tota la història han hagut milers de guerres i disputes pel poder, assassinats i conspiracions per adquirir un estatus desitjat, i també aquelles persones còmplices que han planejat o ajudat a aconseguir els objectius marcats. La universalitat de la temàtica permet moure’s en el temps sense que perdi valor cap dels punts esmentats. En aquesta ocasió, Pau Carrió ha volgut situar l’acció en […]

L’imperatiu categòric és un concepte desenvolupat a la filosofia de Kant que fa referència a aquelles proposicions que justifiquen una acció com a necessària o imprescindible. A partir d’aquesta premissa, Victòria Szpunberg desenvolupa tota una sèrie de proposicions que aconsegueixen transformar en necessari o imprescindible allò més injustificable: l’assassinat. I ho fa, destil·lant aquestes proposicions de la realitat més propera i coneguda. Una realitat que, tal vegada, tenim tan assimilada que el mal que ens provoca s’ha tornat imperceptible: precarietat, alienació, l’egoisme amb el qual teixim les nostres relacions més íntimes i també les socials, la impostura, la imatge per davant de la identitat, la superficialitat per davant de la profunditat; tots els elements que caracteritzen el món actual i […]

A l’igual que els protagonistes de les novel·les El procés, de Kafa, o les més modernes El móvil, de Javier Cercas, o Que nadie duerma, de Juan José Millás, el personatge principal de L’imperatiu categòric porta una vida del més normal i anodina fins que un dia es troba sobrepassat per la pressió de l’entorn. Un camí cap a la bogeria? O potser només una reacció, entre real i figurada, cap a un present que oprimeix? Segurament totes les respostes podrien ser vàlides, i fins i tot hi hauria la possibilitat de que tot fos un procés mental per escapar de la realitat. El gran encert de Victoria Szpunberg –i n’hi ha molts d’encerts en la seva proposta- és l’hàbil […]

Moltes vegades la vida dels personatges dels llibres semblen idíl·liques o, si més no, fàcil de suportar. Llegir una novel·la de Jane Austen, tot i les dificultats, porta a la lectora a traslladar-se a una època en què qualsevol propòsit de la seva protagonista pot ser possible. Laura Wade parteix de l’obra inacabada d’Austen per imaginar-se com podria continuar, quin hauria sigut el final si l’escriptora hagués culminat el seu text. La virtut d’aquesta obra és que trasllada realment a allò que podria ser una de les seves novel·les, amb la comèdia justa mesclada amb reivindicació femenina i històries d’amor (propi, principalment) que enganxen. El repartiment juga amb el text magistralment. Amb una posada en escena magnífica i grandiloqüent, com […]

Ingvar Ambjørnsen és un autor noruec que va escriure Elling al 1966, una sèrie de quatre llibres per joves. Aquesta és l’obra més coneguda tant a Noruega com a fora del país. La novel·la Brødre i blodet (Germans de sang) està inclosa dintre del grup Elling. Posteriorment va ser portada al cinema, amb guió d’ Axel Hellstenius, en col·laboració amb Petter Naess estrenada al 2001. L’adaptació teatral de la novel·la la devem a Simon Bent. L’adaptació teatral recull el títol de la sèrie de relats. És una comèdia profunda en clau d’humor d’una parella de nois (David Verdaguer i Albert Prat) amb problemes psíquics, ingressats en un centre psiquiàtric i que surten a un pis tutelat de l’Ajuntament d’Oslo perquè […]