Recomanacions

Ahir dilluns 20 de maig vam fer cap a la Sala Flyhard, i hem de dir que tant de bo no haguéssim anat, perquè se’ns fa molt difícil escriure aquesta entrada sobre el treball d’una persona a la que admirem, apreciem i considerem un bon amic. Malauradament, JACUZZI és per nosaltres un projecte fallit, especialment en la dramatúrgia i la direcció. Potser en llegir el subtítol de la proposta “Un musical electoral de Marc Rosich …..” esperàvem quelcom semblant a aquella peça que es va representar a la Sala Petita del TNC “A tots els que heu vingut” que ens va fer riure de valent. Res a veure, el que pretén ser una peça entre la farsa i el thriller, […]

Aquest íntim i pertorbador melodrama d’Alberto Conejero ens explica la història d’una dona trencada i el seu reservat jardiner. L’autor barreja els grans temes propis d’aquest gènere, com són l’amor impossible, l’eterna espera o el pes dels records, amb elements propis del thriller per a oferir-nos una història intrigant i poètica a parts iguals. Partint de l’interrogatori policial al qual s’enfronta el jardiner Samuel després de la desaparició de Silvia, anem descobrint la història darrere d’aquests misteriosos personatges de forma ben dosificada en el temps. La direcció de Luis Luque aconsegueix potenciar la força del text amb uns personatges plens de matisos i una ambientació fantasmagòrica. Cal destacar l’increïble treball actoral de Carmelo Gómez i Ana Torrent, que lluny de […]

Una versió de DOGVILLE, la famosa pel·lícula de Lars Von Trier, estrenada l’any 2003. Pau Miró i Sílvia Munt signen aquesta versió teatral que han titulat DOGVILLE: UN POBLE QUALSEVOL, sota la direcció de la mateixa Sílvia Munt. En aquesta versió la jove es diu Virgínia (convincent interpretació de Bruna Cusí) i arriba desesperada al poblet de muntanya fugint del seu pare. Els habitants del poble i els espectadors no saben de qui fuig, però amb reticències, convençuts pel jove Max (excel·lent David Verdaguer) decideixen acollir-la i ella, a instàncies del mateix Max, s’ofereix a fer tasques de tots tipus en agraïment. Sílvia Munt, segons ens comenta en el col·loqui, moderat per Xavier Graset, que ha tingut lloc en acabar […]

GRAN BOLERO, la proposta de Jesús Rubio Gamo, una dansa sobre l’obstinació, sobre el trànsit entre el plaer i l’esgotament i també sobre el pas del temps. Aquesta peça ha estat programada dins de l’itinerari “Imprescindibles d’aquí i ara”. Amb una partitura de José Pablo Polo, basada en Bolero de Maurice Ravel, la peça GRAN BOLERO presenta una rítmica hipnòtica i repetitiva, in crescendo, amb dotze ballarins a escena que dansen fins a l’extenuació. Jesús Rubio Gamo (Madrid 1982) és ballarí, coreògraf i escriptor independent, que produeix les seves pròpies produccions des de 2008. Format a Londres, propicia en aquesta ocasió un intercanvi entre el Mercat de les Flors i els Teatros del Canal amb sis ballarins de cada ciutat […]

Nova proposta de La Melancòmica, una jove companyia liderada per la lleidatana Mireia Casado i que sorprèn amb les seves interessants propostes de cabarets reivindicatius, canyeros i desvergonyits. Si bé a Cireres&Lentejuelas repassava des de la ficció temes tan diversos com els somnis i desitjos dels joves, l’orientació sexual o l’abús sexual, en aquesta nova proposta agafen el feminisme com a leitmotiv. Tenim teca per estona. Primer de tot vull deixar constància de l’alegria que em suposa trobar a escena propostes còmiques d’autoria femenina, que no alimenten els manits tòpics de gènere, i en concret en el cas del cabaret, que no tiren de pit i cuixa com a reclam únic del show. Ningú pot parlart millor d’elles que elles […]

El Kadish és una de les principals plegaries de la religió jueva. És una espècie de lligam o connexió entre aquells que es queden amb aquells que han mort. “Papushkas, mi propio Kadish” és l’homenatge d’una filla al seu pare mort , el seu Kadish de dol personal, una senyal d’amor i respecte cap a ell. “Papushkas, mi propio Kadish” és una obra documental escrita, dirigida i interpretada per Melisa Freund, que parla sobre la vida i mort del seu pare, Juan Freund, un dels 527 supervivents de l’extermini nazi, amagat en el Colegi Don Bosco de Niza, França. Juan Freund, actor, autor i director nascut a Alemanya. Durant la seva infantesa va viure sis anys com a refugiat a […]

A mi entender, la subjetividad y el mundo interior son temáticas que se desenvuelven con más facilidad en el terreno de la literatura y las palabras, donde el fluir de la conciencia pueda amoldarse a la forma de adjetivos y frases subordinadas. No en valde, la obra Un, ningú i cent mil está basada en una novela cuya adaptación al teatro no debe de haber sido fácil. Y siento que decir que tampoco exitosa. Lo que empieza con una anécdota prometedora -un pequeño defecto en la nariz- y una cadencia pegadiza -un despliegue trepidante de personajes- acaba disolviéndose en la ambigüedad y la confusión. Aunque sí se apunta a lo esencial: el despertar. En este sentido, la obra nos habla […]

Aquesta proposta de petit format, està escrita i dirigida per Adrià Olay i compta amb les interpretacions d’Òscar Galindo, Marta Genís i Ramon Garrido. Una obra que parla de la mort, de com voldríem viure el temps que ens queda davant d’una malaltia mortal. En paraules del seu autor, es tracta d’un crit a la vida i ens anima a gaudir de cada moment. EL MAL MORIR és una “comèdia negra”, per parlar sobre la mort, no per riure’ns d’ella sinó per poder faltar-li al respecte, tutejar-la i conviure amb ella. La companyia Fil Vermell basa el seu treball en la veritat i el risc actoral, compromès amb la història que explica i oferint teatre de creació pròpia de petit […]

El silenci del títol es doble. D’una banda, al·ludeix al cinema mut, l’època ¿llunyana? de les aspirants a actriu tot just arribades a la meca de Hollywood, enlluernades per les llums de les marquesines i la brillantor de les joies de les estrelles els dies d’estrena. També el silenci al voltant del ¿llunyà? infame sofà del productor, el de l’abús dels poderosos sobre les aspirants, secrets coneguts per tothom però que ningú no denuncia si no vol veure tallada d’arrel la seva carrera al món de l’espectacle. L’ambientació dels anys 20, sense disposar de gran escenografia, és excel·lent, començant pel vestuari, la música que uneix les diverses escenes, la visualització dels subtítols … La proposta ens la porta Escapade Theatre, […]

Potser algun dia parlarem de la companyia José y sus hermanas com la pedrera d’on va sortir tota una generació d’artistes que van marcar, d’una manera o una altra, el panorama teatral. De moment, l’actor Francesc Cuéllar ja ens ha demostrat el seu talent com a creador amb peces com My low cost revolution, precisament, un espectacle on Glòria Ribera també participava com a actriu. Amb Versiones parciales y erróneas de mi vida y mi gloria, Ribera pren el testimoni creant, dirigint i protagonitzant un espectacle ara fet a la seva pròpia mida on fa, escènicament, el que li ve de gust, resultant ser tot un exemple de personalitat artística i llibertat creativa. El muntatge és, parcialment, un recital de […]

És de nit a un espai fred i misteriós tot i que amb un toc càlid. Dos personatges. Qui són? Quina relació tenen? Inquietant, ens tenen allà pendents de la seua distància tan pròxima. Diríem que es coneixen poc. Es coneixen? Es coneixen massa…però…De sobte tot canvia i entra més gent. Persones que veiem i escoltem tot i no ser-hi presents físicament ni emetre un so, junt amb les persones que veiem, que són presents físicament tot i que… Només dos actors en escena i diverses realitats, diàlegs i personatges ocupant tot l’espai, i com a espectadors no ens perdem ni un moment tot i que no sabem que està passant. I així és com sense adonar-nos-en ja estem atrapats […]

M’agrada el Xavier Albertí que s’atreveix amb tot, el que barreja gèneres i estètiques, el que treu la seva ànima de cupletista sigui en el text que sigui, el que prova i arrisca. En definitiva, l’Albertí que ja vam veure a L’hort de les oliveres, per posar només un exemple. I és que ningú més hauria imaginat a Calderón amb una banda sonora on hi conviuen amablement -o no- la música sacra amb la rumba, el tango, el cuplet i la cançó italiana. Un Calderón que puja a l’atracció de fira i que no para d’oferir-nos imatges i idees provocadores, però què era un acte sacramental del segle XVII si no una allau d’al·legories carregades de profunditat filosòfica… El missatge […]

Dani Martínez, és ja un conegut còmic per aparicions a la televisió com a El club de la comèdia o Dani & Flo. La seva carrera com a còmic està consolidada després de tants anys als mitjans televisius, i ara es llança als teatres amb el seu nou monòleg: Ya lo digo yo. Des de l’inici, Dani Martínez contagia la seva energia al públic, creant així un ambient idoni per al riure, la participació, l’aplaudiment i, fins i tot, el ball. Amb un públic entregat, el còmic repassarà temes d’actualitat com les xarxes socials o la música per aportar una visió “realista”, còmica, basada en explicitar allò “que ningú s’atreveix a dir” sobre els temps d’avui dia. El show peca […]

Els pescadors de perles és la segona òpera més coneguda de Georges Bizet, després de Carmen, i una de les partitures franceses que s’inclou sovint en els repertoris de molts grans teatres d’òpera del món. Al Liceu s’ha representat en 41 ocasions, tot i que estic segur que mai des de l’òptica en que ho ha enfocat Lotte de Beer. I és que en aquesta ocasió l’argument original transcorre enmig d’un reality televisiu que recorda molt a Supervivientes. El cor es situa tota l’estona en uns habitacles tot simulant el públic que veu el show des de casa, mentre que al davant de l’escena els cantants viuen la seva dramàtica història en un paisatge tropical entorpits per un presentador, algun […]

Estem davant d’un thriller, però sobretot estem davant d’un melodrama, d’una història romàntica i senzilla que sembla extreta d’una novel·la decimonònica. El relat del jardiner que s’enamora de la senyora de la casa contrasta una mica amb la contemporaneïtat del text, on es parla d’urbanitzacions i on intuïm els cotxes de policia darrera de les vidrieres. Hi ha moments en que fins i tot l’esperit de Tennessee Williams es deixa veure en el turmentat passat de la protagonista, però sigui com sigui estem davant d’un text del 2015 d’Alberto Conejero, el mateix autor de La piedra oscura. Es tracta d’un text amb forta càrrega poètica i amb una potent ambientació, d’aquelles que de seguida ens col·loquen en estat d’alerta. Però […]