Recomanacions

El teatre popular i la comèdia d’embolics s’han d’anar renovant, però està clar que segueixen atraient a les sales a un públic encara molt nombrós. Oh, mami! aporta tots els elements de sempre, però acosta la temàtica a l’actualitat, utilitza una estètica atractiva i encara té temps per llençar alguns missatges reivindicatius a platea. També s’agraeix que estigui ben escrita, que estigui dirigida amb bon gust i que els actors la defensin amb convicció (molt notables, com gairebé sempre, les interpretacions d’Anna Barrachina i Betsy Túrnez). Suposo que les lleugeres pinzellades feministes ajuden a crear un producte simpàtic, on es reivindica la sexualitat femenina (una mica a l’estil de L’habitació del costat, però més pel broc gros) i es defensa […]

Ja fa uns quants dies que aquesta proposta s’hi ha instal·lat a la Villarroel on s’estarà fins dilluns dia 22, una proposta de la companyia Titzina que fa uns mesos que gira. Es tracta de LA ZANJA escrita, dirigida i interpretada pels dos membres de la companyia, Diego Lorca i Pako Merino. LA ZANJA es va estrenar l’any 2017 i en 2018 va participar en el Festival Iberoamericà de Cadis. Una obra que ens mostra el paral·lelisme existent entre la colonització de Pizarro sobre la civilització inca l’any 1532, i que va acabar amb l’execució d’Atahualpa, i l’actual colonització que realitzen les multinacionals sobre territoris potencialment explotables. Colonitzacions que només porten la desolació, la malaltia i la destrucció de tot […]

Les impuxibles ens sorprenen dia a dia i amb cada nou espectacle pel seu compromís social i per la innovació en la composició, en la posada en escena i la coreografia. Clara Peya, premi nacional de cultura d’enguany, es despulla davant del públic parlant del seu TOC (trastorn obsessiu compulsiu) amb el que ha arribat a conviure-hi pacíficament. Del TOC de la Clara en parla també la seva germana Ariadna Peya d’una manera commovedora. També es despulla ella perquè li ha fet costat i li ha donat tot el seu suport però també ha sentit el seu espai envaït. Balla aquesta desesperació plena d’amor i respecte creuant la barrera de l’escenari envaint el públic amb la projecció “Perquè ocupes tant […]

FEM. La llista de Lourdes. Sota aquest títol enigmàtic s’hi amaga un espectacle diferent i necessari. És diferent perquè està plantejat com una classe on el públic està assegut al voltant d’una gran taula i ha de començar omplint un dossier (no us espanteu que us deixen copiar amb el mòbil!). I tot això per a què? Doncs ben senzill, hem de cercar entre unes llistes de noms d’artistes que hi ha damunt la taula els que són dones. Com ja us podeu imaginar, en són ben poques les que hi surten i aquest és el punt de partida de la peça. A partir d’aquí, durant una hora repassarem i descobrirem 13 dones que utilitzen el seu cos per fer […]

Hauria de començar parlant del seu contingut o, pot ser, del plantejament escènic? Dins meu no sé quin hi recau amb més importància i tinc por en delatar-me al començar per un o per l’altre. Després d’una cerca de referents el Teatre Kaddish/ Nozomi 700 arriba a la conclusió que és necessari una classe d’història de l’art amb referents femenins, i aprofiten aquella classe particular de la Paula per portar-la escena. A més a més, ens porten temari de les avantguardes, poc comú en qualsevol classe d’H. De l’Art de batxillerat. Una crítica al moviment artístic a través de proporcionar coneixements; és molt fàcil queixar-nos de les coses, però a vegades es fa difícil donar solucions. Poques són les obres […]

Diumenge dia 14, a l’Espai Lliure vam poder veure EL SOMRIURE AL PEU DE L’ESCALA, l’obra que la temporada passada va estar suspesa per l’accident de moto patit pel seu protagonista, Jordi Martínez. Convençuts que el pallasso místic de Henry Miller -endut per la força poètica a la manera de Rimbaud- només el podia encarnar ell, l’espectacle va ser ajornat i arriba ara, reposat com el bon vi. Un pletòric Jordi Martínez, totalment recuperat, s’ha posat en la pell d’August, el pallasso cansat de no ser ell mateix. EL SOMRIURE AL PEU DE L’ESCALA és, sens dubte, el text més singular de Henry Miller, com ell mateix va reconèixer. August, el pallasso que el protagonitza, és un dels pocs personatges […]

Jo no la coneixia. No l’havia sentit ni vist mai representada excepte la coneguda música del ballet que ha corregut per les xarxes i no m’he cansat de mirar. Vaig passar una tarda meravellosa. Les quatre hores en les que s’inclouen els dos entreactes es fan curtes. Com diu Luigi Pirandello “La vida no és veritat, perquè la veritat no existeix. El que cal és recrear la vida i presentar-la com una veritat creïble.” En el cas de la Gioconda, el tema és absolutament cert. La Gioconda representa la veritat del segle XIX, una veritat contra la qual el segle XX i algunes societats occidentals s’hi han revoltat amb força. Em refereixo a l’amor irresistible pel qual es pot matar, […]

Daniel J. Meyer ha escrit i dirigit totes les obres de “Descartable Teatre” i ha estat ajudant de direcció en obres com Molt soroll per a no res i El Petit Príncep, dirigides per Àngel Llàcer. Després del gran èxit d’A.K.A., Meyer recupera un monòleg que porta a escena. Segons diu ell mateix en una entrevista: ”En una nit vaig escriure aquesta història, aleshores en format de monòleg. Inicialment portava per títol una frase de la protagonista: “Jo abans sortia més”. Al donar-li aquesta forma monologada, ell creu que “elimina l’artifici teatral i evita el distanciament amb el públic amb qui pot parlar de tu a tu”. A Abans hi afegeix un altre protagonista, el germà (Marc), que arrodoneix la […]

Miguel Delibes era un novel·lista de raça, dels millors que va donar la llengua espanyola en la segona meitat del segle XX. Des que va guanyar el premi Nadal amb la seva primera novel·la (La sombra del ciprés es alargada) no va parar de deixar textos grandiosos, amb històries d’interès social i personatges amb els que era fàcil identificar-se. Potser per això els seus escrits van volar sovint de les pàgines dels llibres per transformar-se en pel·lícules essencials (Los santos inocentes, sense anar més lluny) o monòlegs teatrals que han fet història, com el famós Cinco horas con Mario. L’obra que ens aplega avui és l’altra cara d’aquell monòleg. Tot i estar narrada per un home, el personatge principal és […]

La productora Nico&Sunset sembla decidida a revitalitzar la comèdia comercial del panorama teatral de Barcelona, aportant textos originals i una mirada fresca a una cartellera que tendeix a repetir èxits eternament o programar espectacles amb un cert olor de naftalina. Després de les divertides i juvenils Paradise i Be my baby, ens proposen una producció més ambiciosa, amb més personatges i malentesos còmics, però mantenint l’esperit gamberro i la naturalitat. Oh, mami! és, doncs, un vodevil efectiu en clau, essencialment, femenina, on el ritme i l’espontaneïtat de les interpretacions passa per sobre de qualsevol tipus de versemblança o profunditat. Es tracta d’una història que parla de la necessitat d’alliberar-se i de gaudir dels plaers de la vida, incloent-hi algunes interessants […]

Dissabte dia 13, nit de Liceu amb LA GIOCONDA d’Amilcare Ponchelli, una òpera en quatre actes que va ser estrenada a la Scala de Milà el 8 d’abril del 1876 i al Liceu en febrer del 1883. La versió definitiva de l’òpera es va fer el 1880 després dels retocs fets pel mateix compositor, deguts a la llarga durada de la primera versió. Es tracta d’un drama amb llibret d’Arrigo Boito que va signar amb el pseudònim de Tobia Gorrio. Inspirat en el drama “Angelo, tyran de Padoue” de Victor Hugo, l’acció està ambientada a la Venècia del segle XVII. Amilcare Ponchielli (1834-1886) va ser un compositor que va formar part del moviment anomenat scapigliatura que pretenia establir un nou […]

Teatro Kaddish / Nozomi 700 presenta a l’Àtic 22 del Teatre Tantarantana FEM, una obra que pretén revisar i problematitzar l’absència (o presència) de les dones a la tradició i el cànon de la història de l’art. D’aquesta manera, l’obra transcendeix els límits del teatre convencional per convertir-se en una espècie de performance on s’hi fa una crida a la feminitat, al rescat de referents artístics femenins i feministes del segle XX que es mostraren contràries al discurs patriarcal i que, mitjançant l’art, tractaren de subvertir el discurs canònic. La representació excedeix els límits del teatre, i situa al públic com a partícip absolut de la representació. Asseguts al voltant d’unes fustes que no són escenari (tot i que hi […]

Alberto Casado i Rober Bodegas formen un duo còmic conegut com Pantomima Full que ha tingut un èxit rotund amb aparicions a televisió (La Resistencia o Comedy Central) i al seu propi canal d’Instagram i YouTube, amb els seus curts però molt graciosos sketches. En aquest show de Pantomima Full, assistim a una continuació dels sketches als que ens tenen acostumats el duet còmic (de fet, alguns dels més cèlebres es reprodueixen mentre el públic s’acomoda dins la sala). Per aquest motiu, el públic podrà veure ampliats algunes de les seves crítiques més exitoses, com són les ventes per “Wallapop” o el fenòmen dels “runners”. Tot i això, Rober Bodegas i Alberto Casado també presenten gags còmics no vistos anteriorment […]

Després de veure l’obra de Lluïsa Cunillé “Après moi, le déluge” convertida en opereta sota la direcció de Jordi Prat i Coll, tenia claríssim que “Je suis narcissiste” d’Helena Tornero no me la podia perdre. “Je suis marcissiste” és una història sobre el narcisisme expressada en forma d’òpera bufa. Helena Tornero ho treballa dins del món de les arts, tot i que de narcisistes n’hi ha a tot arreu: a la feina, a la família o en una relació de parella. Jo fins hi tot m’atreviria a dir que tots nosaltres en un moment donat hem estat narcisistes. L’argument gira en torn a Clotilde, una gestora cultural, la mort del seu gat, els personatges excèntric que la rodejant i la […]

Je suis narcissiste, una sátira futurista de rabiosa actualidad sobre la sociedad del yo-mi-me-conmigo. Je suis narcissiste, un título realmente prometedor. La misma obra ya lo cita: todo parece mejor en francés. Pero parecer siempre es muy pobre cuando se compara con ser, y aún más en el caso de esta obra, con lo que podría llegar a ser. Je suis narcissiste lo tenía todo para convertirse en un espectáculo con mayúsculas: cantantes de ópera excelsos, música en directo de primera, una puesta en escena de goce y ¡hasta la propaganda de Tv3! Y sin embargo, la materia prima de cualquier obra de dramaturgia, es decir, el texto y el entramado narrativo, simplemente naufraga: hilo argumental flojo y un final […]