Recomanacions

Rent no és un dels meus musicals preferits i resulta que estic repetint i repetint, senyal que aquesta producció està per sobre de la meva percepció de l’obra: mèrit absolut d’aquest Rent que veiem a l’Onyric Condal. Rent és un musical rock basat en l’òpera La Bohème, que relata just el que passava als carrers de NY als ’90, quan es va estrenar, estrena marcada per la mort prematura de l’autor, Joanthan Larson (que mitifica) i va arribar a BCN el 1999. Daniel Anglès (un dels protagonistes d’aquell primer muntatge) el va recuperar i dirigir el 2016 i ara hi torna, a un teatre gran, amb lligams amb la versió prèvia, però el cert és que aquest Rent ha crescut […]

Aquesta creació dels Hermanos Picahueso obre el Cicle de Creació Escènica DespertaLab 2019 impulsat per la Nau Ivanow i la mateixa Sala Atrium. Es tracta d’una reflexió sobre les epidèmies com a mecanismes de por i control exercits per part del poder. Encara que la temàtica ja resulti interessant, més ho és el punt de vista i llenguatge triats per aquesta jove companyia. En primer lloc perquè decideixen contar la història des del punt de vista de les víctimes col·laterals d’aquestes epidèmies i recerques, els animals, i en segon lloc perquè ho fan a través del canal d’expansió favorit d’aquestes epidèmies, la televisió. Així, personatges com l’ovella Dolly, la gossa Laika, les vaques boges o el gos Excalibur malalt d’ébola […]

Atenció! Orsini ha petat el/al TNC. El surrealisme s’ha citat amb l’adotzenada cartellera barcelonina per a desafiar els codis preestablerts que tan segurs fan sentir-nos gairebé sempre. Aleix Aguilà ha obert un forat, com aquells de què parlava Breton, que posa en relació elements aparentment distants, conceptualment i en el temps. La realitat entesa com a criptograma que cal desxifrar mitjançant claus que només podrem trobar en les interseccions, en l’allò difús. Aquest túnel en el temps, o vés a saber en quina altra dimensió, és una atmosfera onírica, de fet, sembla que els figurants del Guillem Tell que es representava al Liceu el 1893, somiïn el 2 d’octubre de 2017. Potser afinaríem més si parléssim de premonició: els protagonistes […]

Amb el que m’agrada riure, no entenc com no coneixia encara a Dani Delacámara. Expert monologuista que s’enorgulleix d’haver treballat 20 anys amb Luis del Olmo el Jardín de los Bonsais, ens va regalar ahir a la nit (diumenge) un somriure (i mil rialles) que avui (dilluns) encara em dura. Ni tan sols les encaixades de la línia 10 del metro han pogut treure. De fet, fins me’ls he pres amb més humor. I és que no hi ha res com una bona sessió de rialles per començar la setmana (bé, res que es pugui deixar per escrit en una crítica teatral). Si és que aquest tipus d’espectacles hauria d’estar subvencionat per la Seguretat Social … el que s’anava a […]

Dani Delacamara presenta un monòleg en què es riu de tot el que pot i més. Partint de la idea de l’assassinat del Rei Lleó, de la Gran Via de Madrid, Delacamara comença criticant els preus de les entrades de l’espectacle comparant-lo amb temes actuals ia partir d’aquí desenvolupa el seu do carismàtic per tenir el públic tota l’estona en alerta i rient ; usant el recurs de les preguntes retòriques que molts dels assistents responen sense que Dani Delacamara esperi la seva resposta. Abans de l’inici del monòleg l’actor avisa que pot haver-hi gent que se senti ofesa; gent de la Casa Reial, afins a Trump, espectadors de Gran Hermano / Dones, homes i viceversa … oferint així les […]

No es país para negras és una obra que tracta sobre tots els problemes que envolten a les persones negres en països com Espanya, on, aparentment, no pateixen discriminació pel color de la seva pell. Una obra autobiogràfica, on la mateixa Silvia Albert Sopale ens fa un ràpid recorregut per la seva vida mostrant la dificultat que pot suposar ser negra en un país que és per a blancs. Es tracta d’una representació on l’apel·lació al públic és clara, constant i efectiva. Silvia Albert, una espanyola negra, explica la seva vida i tots aquells problemes que ha tingut dins la societat al llarg de la seva vida. El públic, habitualment espanyol i blanc, reconeix aquest tipus de situacions i comentaris […]

“Bomber(s)” és la primera obra de teatre de l’escriptor i dramaturg francès Jean-Benoît Patricot. Ningú diria que va ser escrita fa uns 5 o 6 anys, cosa hauríem de preguntar-nos en quina mena de societat vivim, i que és el que no funciona. “Bomber(s)” és un cop de puny a l’estómac, un relat basat en fets reals i malauradament del tot actual. Un text colpidor que ens parla sense embuts, sense cap mena de floritures, directe. “Bomber(s)” ens mostra una part de la societat gens agradable, i ho fa sense violència ni alliçonament, sinó mitjançant el diàleg i la paraula. L’origen de l’obra és la veu d’una noia davant d’algú(ns) que representa que tenen valors. Els protagonistes no tenen nom […]

Primer de tot, cal dir que no sabíem bé el que anàvem a veure al Mercat de les Flors i el que ens hem trobat, no ens ha satisfet gens ni mica. No ens atrevim a fer una valoració d’un espectacle que és un conjunt de “Peces distingides” de La Ribot sota el títol de PANORAMIX (1993- 2003). De les 34 “peces distingides” relacionades en el programa de mà, només hem vist, o millor dir, “entrevist” nou peces, quan hem decidit marxar. Un espectacle de 3 hores concebut com una antologia que aplega, reorganitza i recol·loca les «peces distingides» de les tres primeres sèries/espectacles, creades entre el 1993 i el 2000 Presentat per primera vegada l’any 2003 a l’exposició Live […]

Per favor no us perdeu aquesta Rosichcada!!! “Jacuzzi” un musical polític escrit i dirigit per Marc Rosich amb música de Clara Peya. Un musical de cambra a modo de thriller còmic musical, protagonitzat per tres personatges si més no peculiars. Uns personatges que podríem classificar-los d’esperpèntics i caricaturescos. Laia Alsina Riera, Oriol Guinart i Antònia Jaume interpreten l’Agnès Amich, en Ramon i l’Àngela Amat, els principals protagonistes d’aquesta esbojarrada comèdia. Una comèdia que parla de tots i de totes, d’esquerres i de dretes, de pactes i xantatges, de duos i trios, d’armaris i tisores, de Ramon Llull i Salvat Papasseit. Una obra original, lluminosa, acolorida i divertida. Bé, que si voleu saber-ne més hi haureu d’anar. Jo m’ho vaig passar […]

Excalibur… és el primer dels quatre espectacles de què consta la cinquena edició del Cicle DespertaLab, que organitzen la Sala Atrium i la Nau Ivanow. Cal celebrar que algú a Barcelona aposti i doni recer a propostes de creació que acostumen a treballar als marges, més enllà dels cànons i dels teatres més concorreguts. Hermanos Picohueso vertebra el seu espectacle a partir de recursos audiovisuals (a la manera d’Agrupación Señor Serrano), titelles, ninots i maquetes que els permeten conjugar amb perícia ficció i documental amb la intenció d’escodrinyar les circumstàncies en què el poder ha desplegat unes mesures concretes i no unes altres a l’hora d’abordar crisis modernes com la grip aviar, l’ebola, les vaques boges, l’Anthrax… Dolly (l’ovella clonada) […]

Quan em van proposar d’anar a veure un espectacle de teatre que es feia a les fosques, de seguida vaig dir que sí. No n’havia vist mai cap, i la veritat, tenia molta curiositat. Si us haig de ser del tot sincera, ni tan sols n’havia sentit parlar mai d’aquest tipus d’espectacle, tot i que es veu que ja porta més de vint-i-cinc anys formant part dins la cartellera Argentina. La tècnica del Teatro Ciego neix a Córdoba (Argentina) en el 1991 de la mà de Ricardo Sued. Al 2008 s’inaugura el Centro Argentino de Teatro Ciego, un espai on tots els espectacles es fan en absoluta foscor. Ara farà un any dins la programació d’aquest teatre es va estrenar […]

Estem tan acostumats a prioritzar la vista a l’hora de valorar un espectacle que resulta realment sorprenent el repte d’endinsar-se en aquesta proposta de teatre en la completa foscor. Es tracta d’una experiència sensorial, et proposen entrar a la sala totalment a les fosques, agafat a les espatlles del públic fins a arribar a les butaques, i un cop dins, estar disposat a deixar-se portar. Una sèrie de sons, olors, i músiques gravades i en directe es van succeint durant 45 minuts, sense paraules, sense imatges, més que les que s’apareixen al teu cap a causa de l’associació que fem dels sons que escoltem. En aquesta proposta tan interessant teatralment parlant, he trobat a faltar un petit context, una història […]

Aquest desenfadat cabaret pren com a punt de partida l’obra “Striptease i teatre irregular” i els poemes visuals de Joan Brossa per portar a l’actualitat l’imaginari de l’artista. L’obra està repleta de recursos simbòlics que ens evoquen al corpus brossià, com és el cas de la lletra A, els barrets, les cartes, el balancí o el logotip de Volkswagen. Tal com diu el mestre de cerimònies, Brossa sempre recordava les paraules de Fregoli dient que “l’art és vida i la vida transformació”. D’aquí la seva fascinació pel striptease, un acte de transformació que succeeix directament enfront dels ulls de l’espectador. El format del cabaret serveix per a transmetre la nostàlgia de la Barcelona canalla i nocturna en la qual es […]

Una de les últimes modes en teatre, o més aviat en el teatre híbrid i experimental, és el live cinema o cinema en directe. Ho hem vist amb els muntatges de l’Agrupació Señor Serrano i també amb Ombra, parla Euridice, que es podria considerar gairebé una superproducció dins del subgènere. La companyia Hermanos Picohueso ha optat pel mateix recurs després de decidir que convertirien el seu espectacle en una mena de programa d’entrevistes protagonitzat per animals. En aquest programa, que s’emet en directe just davant nostre, es parla de la por a totes aquelles amenaces que les farmacèutiques llencen de tant en tant en contra de la nostra salut. I ho fa amb una sèrie de protagonistes que han patit […]

Posar en dubte versions oficials que han volgut construir un discurs unívoc al voltant de la craeció de la nova Barcelona, aquella que a finals de segle es va obrir al mar i va dir HOLA! al món és un dels propòsits de la Cia. El Martell amb Atlàntida 92 (Un espectacle que fa aigües). El poder, no només el polític, acota els marges de discussió de manera subtil però fèrrea, i El Martell decideix explorar quines possibilitats té el teatre per a desfer el relat interessat i desentranyar els entramats i el que amaguen. Allò que avui dia anomenem les clavagueres de l’estat. Laia Alsina Ferrer tria tres elements sacrosants i paradigmàtics de la refundació de la Catalunya moderna […]