Recomanacions

En medio de la actual dictadura de la felicidad, donde la sonrisa es ley y el pensamiento positivo un mandato, Señora de rojo sobre fondo gris resulta un bálsamo para atender una realidad que, aunque intentemos darle esquinazo, asoma y acecha: la enfermedad y la muerte. Y se atiende además con desnudez, sin accesorios ni trucos sorpresivos, sosteniéndose la obra meramente en la calidad del texto y en el repertorio. ¡Pero qué texto y qué actor! Belleza literaria de Delibes, adaptada como anillo al guante a la dramaturgia, e interpretada exquisitamente con palabras de José Sacristán. Palabras sin contención pero sin aspaviento. Palabras circunscritas en escenas que avanzan al compás del cambio de luz. Palabras profundas sin empalago. Palabras escritas […]

Cada cop hi ha més veus que qualifiquen a Rent com un dels millors musicals de la història, o si més no dels més revolucionaris. No sé si estic d’acord amb la primera afirmació, però la segona crec que és difícil posar-la en dubte. Rent va suposar un canvi de paradigma a Broadway, va portar al món del musical una sèrie de temes que mai s’havien tocat, va aportar un to molt més rocker i va convertir-se clarament en un musical generacional. Hair ho va ser en els seixanta, Jesus Christ Superstar en el setanta, i Rent en els noranta. Tot plegat augmentat per la llegenda de Jonathan Larson, un compositor que va viure precàriament i que va morir molt […]

Costa d’imaginar un concert en solitari de Mariona Castillo -una de les nostres millors actrius de musical- on només es cantin cançons de David Bisbal. Costa d’imaginar, però és absolutament cert. Bis a bis suposa un homenatge que la cantant fa al seu principal ídol, i no contenta amb això converteix l’espectacle en una festa reivindicativa del feminisme, el poliamor i el respecte cap a tota forma d’estimació. Costa de creure que tot pugui formar part del mateix cocktail, però és així. De fet, Bisbal és l’objecte de culte però també el boc expiatori, sobretot per les lletres de la majoria de les seves cançons. Unes lletres que són disseccionades i estudiades, especialment sota el prisma de l’escriptora i activista […]

Començar escrivint que tinc ganes abundants d’escoltar les cançons de David Bisbal em sembla tan indiscret com autèntic. Probablement, d’una indiscreció i veritat semblants a les que condueixen una fan declarada incondicional, amb molta més mesura, a parir un espectacle d’aquestes característiques i d’un nivell indiscutible. Resulta que la fan incondicional confessa, en aquest cas, és la Mariona Castillo en la seva versió més valenta i sincera. Dient-ho així, ràpid, potser no som capaços de fer-nos-en la idea. Parlem d’una de les grans actrius del teatre musical català del moment, una artista que ja va començar a trepitjar els escenaris de petita i que, després de formar-se aquí i a l’estranger i encapçalar projectes més enllà dels teatres, arriba a […]

Molt, molt original #MondayMonday a Eòlia amb Joan Vázquez. No un concert, com diu ell mateix, amb to burleta, sinó un show. I és cert, espectacle, i lluïment, pur el que hem gaudit. Amb Laura G. Ballbé (Broadway a cappella) que no només l’acompanya sinó que és part essencial del desenvolupament de la proposta. Molt més que repàs a la trajectòria dels 20 Anys (¡) de Joan Vàzquez dedicat al musical. Veiem el Joan més humà, proper, tendre i còmplice. Intel·ligent, divertit, profund i autoparòdic. Ambicions, somnis perseguits i assolits, entrebancs, alegries…. que han rodejat molts dels muntatges on ha participat, des de les audicions de Rent (preocupant una puritana directora de càsting) o Mamma Mia (traient-se aquí l’espina d’interpretar […]

La companyia El Eje torna a la càrrega amb aquesta reflexió sobre les dinàmiques de poder a les relacions sentimentals. Viatgem a un futur distòpic on l’estat i les multinacionals tenen un control total sobre la privacitat dels individus, on la productivitat i la capacitat de satisfer els desitjos aliens són els pilars que marquen el valor de les persones. Al més pur estil de Blade Runner, Roböta (Servitud) també planteja una reflexió sobre el límit entre l’humà i l’artificial. Què és el que ens defineix com a éssers humans i ens diferencia de les màquines? Les emocions, l’amor i el seu conseqüent sofriment, aquest és el tema central de l’obra. Cal destacar el subtil treball de direcció de Mar […]

Els aficionats a la ciència-ficció poden estar d’enhorabona, ja que, cada vegada més, el món teatral s’està atrevint a abraçar el gènere amb menys prejudicis. En aquesta ocasió, és Mar Pawlowsky qui se suma, en el seu debut com a dramaturga, a veus com les de Sergi Belbel, Marc Angelet, Clàudia Cedó o Roc Esquius, entre d’altres, per imaginar un futur distòpic des d’una visió crítica del present. D’aquesta manera, en aquest interessant nou espectacle de la companyia El eje, aborden una història sobre l’amor i la llibertat en temps d’un capitalisme ferotge, molt influenciada per sèries com Westworld (la intel·ligència artificial), The Handmaid’s Tail (la mercantilització de les persones) i Black Mirror (la tecnologia com a una amenaça). El […]

Aquest espectacle es va estrenar dins de la programació del Sismògraf l’any 2016. XeviXaviXou, la companyia formada per Xavi Estrada i Xevi Dorca, dos ballarins actors exmembres de “Chicos Mambo”, presenten “Follow the leader”, un espectacle ple d’humor i ironia, que uneix musica, dansa i gest, per endinsar-nos en un viatge pels clàssics musicals i les coreografies de la música pop. Un xou format per diferents gags en el que els dos actors han volgut fer un repàs al món dels fans, i a tot allò que els envolta, com els grans concerts, les acampades davant de l’estadi, la compra d’entrades, les cançons, les coreografies, les gogos i la gent embogida en els concerts: els fans, aquelles persones que ploren […]

Més de vint anys de trajectòria porta IT Dansa, una companyia creada a l’Institut del Teatre per a promoure la professionalització dels ballarins i ballarines. Ha actuat per tot Europa i ha ballat coreografies de gent com Nacho Duato, Ramon Oller, Jacopo Godoni, Alexander Ekman o Rafael Bonachela, entre d’altres. En el programa actual, que es va estrenar en part en el darrer Festival Grec, es ballen quatre peces que demostren el bon moment que travessa el grup. Kaash és obra del coreògraf Akram Khan i ens presenta, amb un virtuosisme tècnic admirable, un exercici de fortes arrels índies. The prom, per la seva banda, ens acosta a la dansa teatre i mostra amb humor les peripècies d’un conserge en […]

El despertar de la primavera és un dels musicals que tota persona amant d’aquest gènere ha de conèixer. Basat en la tragèdia teatral Frühlings Erwachen de Frank Wedekind (1891), va ser adaptada com a musical a Broadway amb el títol de Spring Awakening (2006). L’èxit de crítica i públic va ser instantani, i va catapultar els seus dos protagonistes a la fama: Lea Michele (Glee, Scream Queens) i Jonathan Groff (Hamilton). D’entrada, per tant, ja recomanem l’obra per la seva importància dins de la història del teatre musical contemporani. Hem d’avisar, però, que el títol ens pot conduir a generar falses expectatives: el despertar de la primavera ens pot suggerir imatges bucòliques de nens corrent i saltant alegrement per prats […]

Les Impuxibles posen sobre l’escenari el tema de la malaltia mental a través de la seva habitual mescla de llenguatges. Dansa, música, text i llenguatge de signes construeixen aquest relat d’autoficció en el que Clara Peya surt de l’armari dels trastorns mentals. Una experiència visual i sonora evocadora que ve a rebentar estigmes, un discurs poètic ple de contingut polític. El text narra el món des dels ulls d’una persona amb Trastorn Obsessiu Compulsiu i la seva relació amb el diagnòstic. A més, resulta especialment interessant el monòleg d’una emocionada Ariadna Peya, reivindicant el seu propi espai alhora que es reafirma en el paper de sostenir a la seva germana. Com ser feliç en un món que no ho és? […]

Aquesta obra va ser estrenada fa 30 anys, i es nota. Fins i tot algú que no hagi vist molta dansa contemporània se’n pot adonar ràpidament que això és d’una altra època i que, a més a més, no se n’ha fet cap revisió. En vídeos del 1990 es pot comprovar que l’escenografia d’ara és un calc exacte de la de llavors. La coreografia, des del principi fins al final, és d’un academicisme massa estricte, com si et trobessis en una classe de dansa contemporània d’aquella època. La intenció de la coreògrafa Anne Teresa De Keersmaeker segurament ha estat mantenir al màxim l’essència de l’espectacle en el moment en què va ser creat, i probablement l’obra interessarà a qui vagi […]

És innegable que Pantomima Full es un fenómeno viral con el que la mayoría de los visionadores de vídeos de Youtube se ha encontrado en algún momento. Miles de usuarios esperan cada semana para ver los vídeos que van colgando en la mencionada plataforma. En esos vídeos, Pantomima Full (o lo que es lo mismo, el dúo integrado por Alberto Casado y Rober Bodegas, conocidos humoristas y guionistas de televisión) se dedica a mostrar en forma de ácidos comentarios, estereotipos de gente o conductas que todos reconocemos en nosotros mismos o en gente que nos rodea. Todo llevado a cabo desde el nulo uso de un filtro que, en ocasiones, les ha ocasionado alguna crítica (seguro que se acuerdan de […]

D’un bon principi no vaig triar d’anar a veure aquest espectacle, però com vaig llegir tantes opinions i crítiques positives, fins hi tot, que era l’espectacle de la temporada, finalment vaig decidir de comprar les entrades. D’entrada us diré que no sóc d’aquelles persones que es deixa convèncer davant d’una mala crítica, ni de les etiquetes, que malauradament se’ls hi posa a alguns actors, moltes vegades injustes, però “sí que faig cas” quan la gran majoria de la crítica coincideixen en escriure meravelles d’una obra que jo havia descartat. Després de veure fa tres anys la “Lehman Trilogy” de Roberto Romei a La Villarroel, les meves expectatives davant aquesta nova versió eren molt altes. També es cert que no m’agrada […]

Vaig triar aquest espectacle perquè m’agrada molt la companyia de La Zaranda, i la seva manera de veure i treballar el teatre. Dit això, suposo que us estranyarà la meva puntuació. Quan em vaig llegir l’article d’on havia nascut aquesta història, em va cridar molt l’atenció: “El desguace de las muses nació en las calles del barrio chino de Barcelona”. Per ser més exactes, l’autor Eusebio Calonge es va inspirar en el cafè teatre de La Bodega Bohemia, un espai actualment desaparegut, en el que actuaven cantants i artistes controvertits i transgressors, que van passar sense pena ni glòria, com l’Andrés Villarrossa, que en vam saber d’ell gràcies a en Marc Rosich i l’Oriol Genís, en l’espectacle “Qué fue d’Andrés […]