Recomanacions

L’any 2005 Nike va publicar un anunci a les televisions, als instants finals hi apareixia un jovenet Leo Messi fent allò que millor sap fer: tirar una falta i marcar-la, es girava a càmera i deia “Recuerda mi nombre, Leo Messi”. Guillem Estadella, com Leo Messi, es planta a l’escenari de l’íntim i familiar Llantiol i, sense cap mena de careta ni personatge impostat, s’obre i exposa diversos temes de l’actualitat des del seu punt de vista; fresc, divertit, trencador i original. En veure’l per primer cop pots pensar que ell ja ha passat l’edat de madurar i que ja li queda lluny, però tot el contrari, està en el procés. És per això que de forma intel·ligent arrenca els […]

Aquest passat dilluns dia 22 vam fer cap a la Sala Versus Glòries per veure una proposta estrenada l’any 2002 i recuperada 17 anys més tard per Pere Anglas, un dels protagonistes d’aquella primera versió. Es tracta de SEPARACIONS d’Ever Blanchet. Pere Anglas ha fet una actualització del text, incorporant implícitament les xarxes socials i els telèfons intel·ligents, l’ha dotat de mes ritme i ha reduït sensiblement la durada, però el fons de la comèdia continua sent el mateix, i ens presenta setze personatges i vuit formes de vida diferents amb un mateix desenllaç, el final sentimental i patrimonial d’una relació. Vuit històries que caricaturitzen vuit relacions de parella que acaben en trencament. Com a fil conductor i lligam de […]

Al Lliure de Gràcia COM ELS GRECS, un Èdip contemporani de Steven Berkoff (Londres 1937), sota la direcció de Josep Maria Mestres: una reivindicació de la insolència, la transgressió, la irreverència, la ferocitat. Steven Berkoff va estrenar aquesta peça el 1980, el 1988 se’n va fer una versió operística i en 1990 una cinematogràfica. Un text que trasllada el mite d’Èdip a l’Anglaterra de finals dels 70, i avui podem veure que els seus presagis més pessimistes han estat superats amb escreix. La versió portada ara a escena és la traducció de l’anglès de Joan Sellent. Un muntatge que prioritza la paraula i que segons diu Josep Maria Mestres sembla avui més oportú que mai i potser ens podrà ajudar […]

Cuanta más proyección haya entre la realidad y una fantasia, más confusa y nebulosa será su consecución. Y sino, que se lo digan a Mirta que, como una niña en su vestido amarillo, vive en la cómoda burbuja de la espera. ¿Y qué es lo que aguarda? ¡Ni más ni menos que ganar un óscar! Tiene a punto su discurso y dispone de una estatuilla a modo de amuleto. Pero Mirta no es ninguna actriz consagrada -aunque quien la protagoniza sea todo un portento escénico- ni ha rodado una sola película. Simplemente, Mirta lo espera y espera. ¡Hay, la espera! Ese embriagante limbo donde la ilusión de un futurible rebosante parece culminar los anhelos más íntimos y nos invalida para […]

Fa uns anys vaig llegir en la revista National Geographic un reportatge que parlava de la troballa d’un text de més de 1700 anys d’antiguitat. Un text que de ser veritat podia canviar la història del cristianisme. Es tractava de “L’evangeli de Judes” “L’evangeli de Judes” és un evangeli gnòstic escrit en copte, el text del qual va ser parcialment reconstruït el 2006. Té un notable focus positiu sobre la persona de Judes Iscariot qui, segons els evangelis canònics, va trair Jesucrist a les autoritats romanes, que el crucificaren. Ara per ara, cap altra prova històrica no dóna suport a aquest evangeli, ni als evangelis de la Bíblia. Però…i si fos veritat… I si l’home més odiat de la història, […]

El que ha fet Roberto Alonso és realment extraordinari !!! Entrem a la sala. Aquesta està dividida en dos zones: la zona A i la zona B. A mi m’ha tocat la zona B. Dins l’espai escènic està dividit en dos per un arc d’embocadura (que ens recorda als utilitzats en el teatre a la italiana que tant agradava a Brossa). Un teló de tela negra no ens deixa veure el què està passa a l’altra banda. Roberto transformat en MC Clown i Jordi Cornudella (el músic) es passegen d’una banda a l’altra de l’escenari. Entra a escena una cantatriu (Elena Martinell), una ballarina stripteasista (Laura Marsal) i un saltimbanqui (Davo Marín). Aplaudiments, crits, riures. Què està passant a l’altre […]

Dissabte dia 20 vam fer cap a l’Àtic 22 del Tantarantana, per tal de veure la proposta que Teatre Kaddish/nozomi 700 ha presentat continuant la sèrie d’espectacles sobre les avantguardes artístiques dels segles XX i XXI que va iniciar amb “Cabaret Voltaire” que nosaltres vam veure a La Seca l’any 2016, i que tampoc ens va agradar gens. La companyia El Teatre Kaddish neix l’any 1975 al Prat de Llobregat, per iniciativa d’un grup d’estudiants de l’Institut Baldiri Guilera, sent un centre de creació, programació i formació en les arts escèniques. Vagi per endavant el nostre respecte per la feina desenvolupada en aquesta proposta FEM. (LA LLISTA DE LOURDES), la gosadia de la posada en escena, el treball d’investigació i […]

Laberint striptease és un compendi de diferents coses: un claríssim homenatge a Brossa, una reivindicació del cabaret com a gènere, una evocació nostàlgica de la Barcelona canalla dels setanta i vuitanta, i la continuïtat natural d’aquest Cabaret 13 que Roberto G. Alonso es va inventar fa uns anys. El que està clar és que Joan Brossa hauria aplaudit l’espectacle fins a fer-se mal a les mans. Tot comença amb la ja tradicional rebuda als espectadors, per passar després a una sèrie de números on es barregen música, cançons, originals stripteases (el del piano, el de la gallina o el del capellà) i un humor elegant, però que també pot tornar-se corrosiu i punyent. En aquest sentit, tota la part final […]

Divendres de Setmana Santa, 19 d’abril, ventolera als carrers, metro de gom a gom i un Onyric teatre Condal amb una bona entrada, per veure de nou un musical que des de la seva estrena en 1996 a Nova York, s’ha convertit en un fenomen que ha fet la volta al món. RENT va arribar a Barcelona, al Teatre Principal, l’any 1999 de la mà de Focus i ara torna, 20 anys més tard en una renovada versió en castellà de la mà de Daniel Anglès i Marc Gómez. Tal com ens van comentar Daniel Anglès, director de la proposta, a la roda de premsa, RENT es converteix en la primera producció pròpia del projecte Onyric Teatre Condal. Ara fa […]

I dijous, d’un musical íntim i de petit format a un altre musical una mica més gran al Teatre Victòria. EL DESPERTAR DE LA PRIMAVERA, la producció catalana del musical “Spring Awakening” adaptat per David Pintó. Una producció que, amb un altre elenc, vam tenir l’oportunitat de veure al Teatre Gaudí, el novembre del 2016 (podeu veure aquella ressenya en aquest enllaç). Volem des d’aquí valorar la feina i l’enorme esforç que fa Ever Blanchet, director del Teatre Gaudí, per donar suport a les petites produccions Musicals (i no tan petites) realitzades a casa nostra en català i amb música en directe, sense gaire pressupost, sense cap subvenció i arriscant econòmicament tot i més. Una vegada triomfen, com és el […]

Ahir dijous dia 18 d’abril vam tenir la gran sort i el privilegi de poder assistir, a El Maldà, a l’assaig general d’EL TEMPS QUE NO TINDREM, una proposta d’Alícia Serrat que s’estrenarà oficialment el dijous 25 d’abril. Tal com ens van comentar a la roda de premsa, aquest espectacle tanca la “Trilogia de l’amor” produïda per Daniel Anglès i com els dos anteriors, escrits i dirigits per l’Alícia Serrat. EL TEMPS QUE NO TINDREM, musical de petit format que protagonitzen Mariona Castillo i Joan Mas, amb música de Dani Campos. D’entrada volem dir que ens ha agradat moltíssim i que ens ha trasbalsat i arribat a emocionar en molts moments. Cal dir que a l’assaig al qual hem assistit, […]

Aquesta proposta que s’està presentant aquests dies al Teatre Romea, està basada en la novel·la autobiogràfica que Miguel Delibes (Valladolid 1920-2010) va escriure sobre la seva dona Àngeles de Castro, que va morir prematurament el 1974 després d’una malaltia. Miguel Delibes es va amagar darrere de la figura de Nicolàs, un pintor que, amb molts anys en l’ofici, fa temps que està sumit en una crisi creativa. D’ençà que la seva dona, Anna, va emmalaltir no ha pogut tornar a pintar. És la primera vegada que aquesta obra es presenta en versió escènica, adaptada per José Sámano, José Sacristán i Inés Camiña. És José Sámano qui la produeix i dirigeix i José Sacristán qui interpreta aquest monòleg. Emocions, sentiments, la […]

El teatre popular i la comèdia d’embolics s’han d’anar renovant, però està clar que segueixen atraient a les sales a un públic encara molt nombrós. Oh, mami! aporta tots els elements de sempre, però acosta la temàtica a l’actualitat, utilitza una estètica atractiva i encara té temps per llençar alguns missatges reivindicatius a platea. També s’agraeix que estigui ben escrita, que estigui dirigida amb bon gust i que els actors la defensin amb convicció (molt notables, com gairebé sempre, les interpretacions d’Anna Barrachina i Betsy Túrnez). Suposo que les lleugeres pinzellades feministes ajuden a crear un producte simpàtic, on es reivindica la sexualitat femenina (una mica a l’estil de L’habitació del costat, però més pel broc gros) i es defensa […]

Ja fa uns quants dies que aquesta proposta s’hi ha instal·lat a la Villarroel on s’estarà fins dilluns dia 22, una proposta de la companyia Titzina que fa uns mesos que gira. Es tracta de LA ZANJA escrita, dirigida i interpretada pels dos membres de la companyia, Diego Lorca i Pako Merino. LA ZANJA es va estrenar l’any 2017 i en 2018 va participar en el Festival Iberoamericà de Cadis. Una obra que ens mostra el paral·lelisme existent entre la colonització de Pizarro sobre la civilització inca l’any 1532, i que va acabar amb l’execució d’Atahualpa, i l’actual colonització que realitzen les multinacionals sobre territoris potencialment explotables. Colonitzacions que només porten la desolació, la malaltia i la destrucció de tot […]

Les impuxibles ens sorprenen dia a dia i amb cada nou espectacle pel seu compromís social i per la innovació en la composició, en la posada en escena i la coreografia. Clara Peya, premi nacional de cultura d’enguany, es despulla davant del públic parlant del seu TOC (trastorn obsessiu compulsiu) amb el que ha arribat a conviure-hi pacíficament. Del TOC de la Clara en parla també la seva germana Ariadna Peya d’una manera commovedora. També es despulla ella perquè li ha fet costat i li ha donat tot el seu suport però també ha sentit el seu espai envaït. Balla aquesta desesperació plena d’amor i respecte creuant la barrera de l’escenari envaint el públic amb la projecció “Perquè ocupes tant […]