Recomanacions

Mar Pawlowsky, ens presenta la seva primera obra escrita: Röbota, un distòpic futur on l’Eva ha d’enfrontar-se als seus obscurs desitjos. Una societat on les relacions heterosexuals estan prohibides per culpa de la sobre població. A partir d’una escenificació futurista, amb un joc de dues cortines blanques, la companyia El Eje ens planteja una posada en escena amb un moviment corporal molt característic. És en les escenes claus on els protagonistes són els cossos i no les paraules. Una actuació molt destacable d’Eric Balbàs, dins la pell (si és que tenen) d’un robot. Maria Hernandez ens porta fins a un final tràgic, carregat de crítica, on la gent comença amb aplaudiments secs carregats d’emocions i dubtes; escèptics. Un epíleg que […]

Als anys 90, Rent va suposar tota una revolució al món dels musicals, gràcies a la seva frescor innovadora i una història que reflectia els problemes reals i la diversitat social dels joves del moment. D’aquesta manera, trencant alguns esquemes, va influenciar a molts dels musicals que han anat venint després i s’ha convertit en tot un mite. En aquest cas, la posada en escena dirigida per Daniel Anglès aconsegueix transmetre aquesta energia generacional amb una magnífica precisió tècnica, especialment, pel que fa al so i la il·luminació. Es nota, en aquest sentit, que el director ha cuidat fins al més mínim detall, aconseguint com a resultat un muntatge més que digne que conté un gran respecte, amor i admiració […]

Originalment, Señora de rojo sobre fondo gris és una novel·la que va escriure Miguel Delibes l’any 1991 en record a la seva dona. El text és tota una joia literària a mig camí entre l’homenatge i l’exorcisme emocional, on l’autor comparteix amb gran tendresa el seu dolor per la malaltia i mort d’un ésser per ell tan estimat. El principal valor d’aquest muntatge és, doncs, la seva capacitat de transmetre, en format de monòleg teatral, l’enorme qualitat i delicadesa que conté cada frase d’aquest llibre. Protagonitzat per un magnífic José Sacristán, l’espectacle té totes les virtuts i defectes de qualsevol posada en escena d’un material que té com a origen la prosa narrativa. Tot i la magnètica prosòdia de Sacristán […]

En medio de la actual dictadura de la felicidad, donde la sonrisa es ley y el pensamiento positivo un mandato, Señora de rojo sobre fondo gris resulta un bálsamo para atender una realidad que, aunque intentemos darle esquinazo, asoma y acecha: la enfermedad y la muerte. Y se atiende además con desnudez, sin accesorios ni trucos sorpresivos, sosteniéndose la obra meramente en la calidad del texto y en el repertorio. ¡Pero qué texto y qué actor! Belleza literaria de Delibes, adaptada como anillo al guante a la dramaturgia, e interpretada exquisitamente con palabras de José Sacristán. Palabras sin contención pero sin aspaviento. Palabras circunscritas en escenas que avanzan al compás del cambio de luz. Palabras profundas sin empalago. Palabras escritas […]

Cada cop hi ha més veus que qualifiquen a Rent com un dels millors musicals de la història, o si més no dels més revolucionaris. No sé si estic d’acord amb la primera afirmació, però la segona crec que és difícil posar-la en dubte. Rent va suposar un canvi de paradigma a Broadway, va portar al món del musical una sèrie de temes que mai s’havien tocat, va aportar un to molt més rocker i va convertir-se clarament en un musical generacional. Hair ho va ser en els seixanta, Jesus Christ Superstar en el setanta, i Rent en els noranta. Tot plegat augmentat per la llegenda de Jonathan Larson, un compositor que va viure precàriament i que va morir molt […]

Costa d’imaginar un concert en solitari de Mariona Castillo -una de les nostres millors actrius de musical- on només es cantin cançons de David Bisbal. Costa d’imaginar, però és absolutament cert. Bis a bis suposa un homenatge que la cantant fa al seu principal ídol, i no contenta amb això converteix l’espectacle en una festa reivindicativa del feminisme, el poliamor i el respecte cap a tota forma d’estimació. Costa de creure que tot pugui formar part del mateix cocktail, però és així. De fet, Bisbal és l’objecte de culte però també el boc expiatori, sobretot per les lletres de la majoria de les seves cançons. Unes lletres que són disseccionades i estudiades, especialment sota el prisma de l’escriptora i activista […]

Començar escrivint que tinc ganes abundants d’escoltar les cançons de David Bisbal em sembla tan indiscret com autèntic. Probablement, d’una indiscreció i veritat semblants a les que condueixen una fan declarada incondicional, amb molta més mesura, a parir un espectacle d’aquestes característiques i d’un nivell indiscutible. Resulta que la fan incondicional confessa, en aquest cas, és la Mariona Castillo en la seva versió més valenta i sincera. Dient-ho així, ràpid, potser no som capaços de fer-nos-en la idea. Parlem d’una de les grans actrius del teatre musical català del moment, una artista que ja va començar a trepitjar els escenaris de petita i que, després de formar-se aquí i a l’estranger i encapçalar projectes més enllà dels teatres, arriba a […]

Molt, molt original #MondayMonday a Eòlia amb Joan Vázquez. No un concert, com diu ell mateix, amb to burleta, sinó un show. I és cert, espectacle, i lluïment, pur el que hem gaudit. Amb Laura G. Ballbé (Broadway a cappella) que no només l’acompanya sinó que és part essencial del desenvolupament de la proposta. Molt més que repàs a la trajectòria dels 20 Anys (¡) de Joan Vàzquez dedicat al musical. Veiem el Joan més humà, proper, tendre i còmplice. Intel·ligent, divertit, profund i autoparòdic. Ambicions, somnis perseguits i assolits, entrebancs, alegries…. que han rodejat molts dels muntatges on ha participat, des de les audicions de Rent (preocupant una puritana directora de càsting) o Mamma Mia (traient-se aquí l’espina d’interpretar […]

La companyia El Eje torna a la càrrega amb aquesta reflexió sobre les dinàmiques de poder a les relacions sentimentals. Viatgem a un futur distòpic on l’estat i les multinacionals tenen un control total sobre la privacitat dels individus, on la productivitat i la capacitat de satisfer els desitjos aliens són els pilars que marquen el valor de les persones. Al més pur estil de Blade Runner, Roböta (Servitud) també planteja una reflexió sobre el límit entre l’humà i l’artificial. Què és el que ens defineix com a éssers humans i ens diferencia de les màquines? Les emocions, l’amor i el seu conseqüent sofriment, aquest és el tema central de l’obra. Cal destacar el subtil treball de direcció de Mar […]

Els aficionats a la ciència-ficció poden estar d’enhorabona, ja que, cada vegada més, el món teatral s’està atrevint a abraçar el gènere amb menys prejudicis. En aquesta ocasió, és Mar Pawlowsky qui se suma, en el seu debut com a dramaturga, a veus com les de Sergi Belbel, Marc Angelet, Clàudia Cedó o Roc Esquius, entre d’altres, per imaginar un futur distòpic des d’una visió crítica del present. D’aquesta manera, en aquest interessant nou espectacle de la companyia El eje, aborden una història sobre l’amor i la llibertat en temps d’un capitalisme ferotge, molt influenciada per sèries com Westworld (la intel·ligència artificial), The Handmaid’s Tail (la mercantilització de les persones) i Black Mirror (la tecnologia com a una amenaça). El […]

Aquest espectacle es va estrenar dins de la programació del Sismògraf l’any 2016. XeviXaviXou, la companyia formada per Xavi Estrada i Xevi Dorca, dos ballarins actors exmembres de “Chicos Mambo”, presenten “Follow the leader”, un espectacle ple d’humor i ironia, que uneix musica, dansa i gest, per endinsar-nos en un viatge pels clàssics musicals i les coreografies de la música pop. Un xou format per diferents gags en el que els dos actors han volgut fer un repàs al món dels fans, i a tot allò que els envolta, com els grans concerts, les acampades davant de l’estadi, la compra d’entrades, les cançons, les coreografies, les gogos i la gent embogida en els concerts: els fans, aquelles persones que ploren […]

Més de vint anys de trajectòria porta IT Dansa, una companyia creada a l’Institut del Teatre per a promoure la professionalització dels ballarins i ballarines. Ha actuat per tot Europa i ha ballat coreografies de gent com Nacho Duato, Ramon Oller, Jacopo Godoni, Alexander Ekman o Rafael Bonachela, entre d’altres. En el programa actual, que es va estrenar en part en el darrer Festival Grec, es ballen quatre peces que demostren el bon moment que travessa el grup. Kaash és obra del coreògraf Akram Khan i ens presenta, amb un virtuosisme tècnic admirable, un exercici de fortes arrels índies. The prom, per la seva banda, ens acosta a la dansa teatre i mostra amb humor les peripècies d’un conserge en […]

El despertar de la primavera és un dels musicals que tota persona amant d’aquest gènere ha de conèixer. Basat en la tragèdia teatral Frühlings Erwachen de Frank Wedekind (1891), va ser adaptada com a musical a Broadway amb el títol de Spring Awakening (2006). L’èxit de crítica i públic va ser instantani, i va catapultar els seus dos protagonistes a la fama: Lea Michele (Glee, Scream Queens) i Jonathan Groff (Hamilton). D’entrada, per tant, ja recomanem l’obra per la seva importància dins de la història del teatre musical contemporani. Hem d’avisar, però, que el títol ens pot conduir a generar falses expectatives: el despertar de la primavera ens pot suggerir imatges bucòliques de nens corrent i saltant alegrement per prats […]

Les Impuxibles posen sobre l’escenari el tema de la malaltia mental a través de la seva habitual mescla de llenguatges. Dansa, música, text i llenguatge de signes construeixen aquest relat d’autoficció en el que Clara Peya surt de l’armari dels trastorns mentals. Una experiència visual i sonora evocadora que ve a rebentar estigmes, un discurs poètic ple de contingut polític. El text narra el món des dels ulls d’una persona amb Trastorn Obsessiu Compulsiu i la seva relació amb el diagnòstic. A més, resulta especialment interessant el monòleg d’una emocionada Ariadna Peya, reivindicant el seu propi espai alhora que es reafirma en el paper de sostenir a la seva germana. Com ser feliç en un món que no ho és? […]

Aquesta obra va ser estrenada fa 30 anys, i es nota. Fins i tot algú que no hagi vist molta dansa contemporània se’n pot adonar ràpidament que això és d’una altra època i que, a més a més, no se n’ha fet cap revisió. En vídeos del 1990 es pot comprovar que l’escenografia d’ara és un calc exacte de la de llavors. La coreografia, des del principi fins al final, és d’un academicisme massa estricte, com si et trobessis en una classe de dansa contemporània d’aquella època. La intenció de la coreògrafa Anne Teresa De Keersmaeker segurament ha estat mantenir al màxim l’essència de l’espectacle en el moment en què va ser creat, i probablement l’obra interessarà a qui vagi […]