Recomanacions

Si no coneixeu el col·lectiu artístic VV.AA, aneu amb compte amb buscar excessiva informació d’aquest espectacle perquè és molt fàcil que us facin un spoiler. I justament el desconcert forma part de l’experiència que ens proposa This is Real Love. Partint d’un discurs real de Kanye West sobre la importància dels sentiments a l’era de l’algoritme, l’espectacle fa una dissecció de les relacions sentimentals des de diferents perspectives, la històrica, la filosòfica i l’econòmica (matrimoni-patrimoni). Un joc, gairebé un ritus esotèric, que interpel·la en tot moment als assistents perquè parla de l’amor real, el que fa mal. M’ha agradat la combinació de diferents estils narratius -entrevista, monòleg, projeccions audiovisuals- i també l’espai sonor que Clara Aguilar ha creat a partir […]

Ahir divendres s’estrenava a la Beckett la nova proposta del col·lectiu VVAA explorant el binomi parella i empresa, THIS IS REAL LOVE, i nosaltres vam poder assistir a la representació prèvia que va tenir lloc a migdia. Aquest espectacle forma part del cicle “Res no és mentida. Joves i ficció en temps digitals“. Un cicle que pretén reflexionar sobre la ficció i el món juvenil intentant trobar la porta d’entrada a la ficció que fan servir els joves d’avui. Hem assistit a aquesta representació amb una mica de reticència després del desencís que vam patir a la Fira de Tàrrega amb la seva proposta POOL (NO WATER), on anàvem amb ganes, ja que l’anterior proposta de WOHNWAGEN ens havia agradat […]

A priori, la història d’una dona irlandesa atrapada en el petit poble de Leenane, a la comarca de Connemara, que té cura de la seva mare no és una trama gaire atractiva. Fins que saps que el text és de Martin McDonagh, que forma part de la trilogia de La calavera de Connemara i The lonesome West, que la produeix La Perla 29 i que Julio Manrique la dirigeix… aquí, la cosa ja canvia. A Irlanda, França, Catalunya o qualsevol lloc del món podria traslladar-se aquesta història que parla de conformar-se amb la vida que es té perquè no es podrà aconseguir res millor, però també de manipular i utilitzar als del teu voltant perquè res no canviï. Que et […]

Projecte Ingenu ens planteja que passaria si Don Juan fos una dona? Amb quins ulls ens la mirarem? Quines serien les preocupacions?… Una combinació perfecte entre el teatre i l’audiovisual que dóna a l’espectador diferents punts de vista. A través de la proximitat que ens donen dues càmeres de vídeo Projecte Ingenu aconsegueix apropar les emocions a l’espectador i aguditzar l’humor. Tu decideixes on mirar, tens el poder d’elegir quin és el teu punt de vista, una metàfora que també podem relacionar amb com decidim mirar a la figura de la dona Pantera, un personatge que personifica a moltes dones d’aquest món, i que per culpa dels perjudicis socials no poden ser elles mateixes de manera tranquil·la. L’aparició de Don […]

Un text de Jordi Casanovas escrit l’any 2015 i dirigit per Pere Riera. Pere Riera és la primera vegada que dirigeix un text que no és d’ell, i a la roda de premsa va manifestar la seva por en fer una interpretació errada del que l’autor volia expressar, però va quedar atrapat per la història ….. Un text molt dur en el que Jordi Casanovas s’endinsa en el món dels conflictes de parella i ens parla d’en Roger i la Clàudia, una parella que se separa després d’anys de matrimoni i parlen de l’educació del seu fill, intentant d’entendre les raons que els ha portat al divorci. Pablo Derqui és un inquietant Roger, propietari d’una editorial, una persona aparentment freda […]

Ja fa uns dies a la Sala Beckett ens van presentar en roda de premsa el cicle “Res no és mentida. Joves i ficció en temps digitals” coordinat per Elisenda Ardèvol. Un cicle que vol ser una reflexió sobre la ficció i el món juvenil. I dins d’aquest cicle s’ha programat EL CHICO DE LA ÚLTIMA FILA de Juan Mayorga, dirigit per Andrés Lima. Aquest text va ser guardonat amb un premi Max al millor autor 2008, i va inspirar el cineasta François Ozon per la pel·lícula “Dans la maison” (2012) que va guanyar la Conxa d’Or al Festival de San Sebastian. El març del 2014, ja vàrem poder veure un altra versió d’aquesta proposta a la Sala Muntaner, que […]

Enric Cambray i Ricard Farré són els creadors d’aquest espectacle que ha estat nominat als Premis de la Crítica com Espectacle Revelació i als Premis Butaca com a Espectacle de Petit Format amb la dramatúrgia de Lluis Hansen i l’escenografia d’Enric Romaní. No és perquè sí que porta exhaurint tres temporades en cartell i moltes representacions arreu de Catalunya. Molière va ser criticat per ridiculitzar els esforços que feien les dones a la segona mitat del segle XVII per millorar el seu estatus dins d’una societat patriarcal. D’altres en canvi veuen en Molière una vessant feminista, una crítica de la pedanteria i l’extravagància dels homes. Més que una sàtira sobre les dones i el saber, l’antepenúltima obra de Molière és […]

Bàrbara Mestanza és una figura escènica que està demanant a crits que escoltem allò que té a dir. I s’ho mereix. Actriu, dramaturga, directora, creadora amb The Mamzelles, amb col·laboradors, en solitari, amb veu pròpia, alta i clara (La mujer más fea del mundo) que, a mi i fins ara, m’arriba. Aquí tracta quelcom tan imponent com la veritat i la identitat. Serem allò que expliquin de nosaltres quan ja no hi siguem? Sota quines icones, estereotips i referents hem crescut i ens hem/han modelat el nostre jo? Eren reals? Quina part de la nostra identitat es basa en mentides? Mestanza indaga en la història d’una “princesa”, una dona real que ni tan sols es deia Pocahontas. Una vida dura, […]

Després de l’èxit inesperat de Los bancos regalan sandwicheras y chorizos, el grup de talentosos joves que formen José y sus hermanas tornen a la càrrega amb una nova i interessant creació col·lectiva. Amb l’educació com a eix central de les seves reflexions, la companyia analitza des de diversos punts de vista tots els condicionants que, des de la família, l’escola, la societat i la cultura, ens formen com a persones dins d’un sistema preestablert. En general, l’espectacle està replet d’idees crítiques, suggerents, refrescants i que donen peu a estimulants debats un cop acabada la funció. El problema, potser, és que aquest excés de temàtiques obertes poden arribar a atabalar l’espectador que no serà capaç de digerir totes les propostes […]

Interiors és com un got d’aigua: senzill, inofensiu, innocu; a primera vista, alguna cosa que no sembla que ens hagi de sorprendre o trasbalsar. Com l’aigua, però, és també essencial: conté tot allò que necessitem. És contenidor i contingut de tot el que és la vida. Interiors explica l’encontre entre dues persones que van tenir una intensa relació en el passat. El retrobament és a un poble d’estiueig, agradablement suggerit per un disseny equilibrat i subtil, que convida l’espectador, des del primer moment, a participar de l’espai escènic. Un sopar serveix d’excusa perquè aquestes dues persones presentin les seves noves respectives parelles. El menú, una desfilada de platets, tastets, de tots i cadascun dels ingredients que conformen les relacions sentimentals. […]

Un espectacle que reculli diverses peces d’un autor important sempre resulta interessant perquè implica, necessàriament, només per la unificació dels textos, una certa novetat. Es corre el risc, però, de caure en la irregularitat habitual de les estructures episòdiques, en especial, quan els fragments no es van concebre per ser presentats junts. Això és, més o menys, el que li passa a L’últim acte, una proposta benintencionada i amb notables interpretacions que, malgrat tot, no ha acabat de sortir rodona. El muntatge és un recull dels textos humorístics d’Anton Txékhov, trencant, en certa manera, la imatge de realisme dramàtic de l’escriptor rus que tots tenim al cap. L’excusa per sostenir aquesta mena de patchwork txekhovià és partir d’un actor veterà […]

Un reconegut actor teatral es desperta sol dins un dels camerinos d’un teatre de províncies. Li han fet un homenatge en reconeixement a tots els anys que ha dedicat a la seva professió d’actor. Quan surt se n’adona que tothom a marxat. El públic ha marxat. Els llums s’han apagat. Ningú s’ha adonat que ell encara hi era dins !!! Està sol. És el moment de fer un repàs sobre la seva vida d’actor. “Aquesta platea m’ha engolit, aquest fossat negre m’ha devorat, gairebé sense adonar-me’n…; però aquesta nit, a l’homenatge, he “despertat”!; i quan he mirat enrere, he descobert els meus setanta anys!…” Perquè…, que hi ha al darrera de l’actor? Una vida. Tristeses i alegries, triomfs i equivocacions, […]

Les peces curtes de Txékhov en les que es basa aquest espectacle són petites joies que convé recordar de tant en tant. El problema és com presentar-les, ja que és difícil ajuntar peces d’aquesta durada sense que resulti insuficient o bé sembli una mostra de tallers. En aquest cas, Carles Alfaro i Enric Benavent han optat per crear un fil conductor que uneixi El cant del cigne, Sobre els danys del tabac i L’ós, entre d’altres. Per tant, tenim un actor ja vell que recorda en un teatre tancat com va ser la seva vida, tant artística com personal. La idea no és dolenta, però el resultat és un patchwork cosit amb fil gruixut que no aconsegueix difuminar les costures. […]

Una divertida i boja adaptació d’aquest clàssic de Molière que tot i mantenir l’essència del seu missatge és capaç d’adaptar-lo al context contemporani català. Una sàtira de la vessant més snob de la cultura, un combat entre el plaer de l’amor terrenal i la necessitat de presumir d’una saviesa elevada. Els dos actors interpreten un total de vuit personatges, repte que superen amb enginy. Els ràpids canvis de vestuari, el joc constant d’entrades i sortides i fins i tot la representació amb objectes fan que el públic connecti amb aquest codi i es deixi portar pel deliri d’aquesta comèdia. Segons avança l’obra, el públic es torna més partícip d’aquest divertit joc escènic i és apel·lat per la paròdia d’uns personatges […]

“Què és millor, viure amb una persona depressiva o amb una de tòxica?” Aquesta és una de les sentències que en Roger (Pablo Derqui) proclama durant la dansa dialèctica d’aquesta producció. Dues persones amb un fill, divorciades, es retroben quan ella va a recollir les últimes coses que li queden a la casa en comú. Ella, la Clàudia (Laia Marull), esperava que ell no hi fos, però com a bon estratega, en Roger s’ha organitzat per ser-hi. El que en principi sembla una conversa cordial, entre dos divorciats que volen el millor pel seu fill, acaba sent, molt aviat, una batalla de retrets, insults, males paraules i violència. Els mots escollits acuradament per un i altre busquen el punt més […]