Recomanacions

Escoltar, parlar, comunicar-se. Aquests elements són fonamentals en qualsevol relació interpersonal que es faci, especialment aquelles amoroses, sentimentals o sexuals. Dir què vols i què no vols i ser escoltat/da i actuar en conseqüència és imprescindible perquè aquestes interaccions personals tinguin un camí adequat. Utilitzant el teatre documental, a Sí Sí Sí les dramaturgues neozelandeses Eleanor Bishop i Karin McCracken aborden el desig i el consentiment en les relacions sexuals. S’utilitzen paral·lelament dues històries oposades, una amb consentiment i comunicació i una altra amb agressió sexual, amb testimonis de joves i la interacció amb el públic perquè formin part de la narrativa d’una manera conscient. El text és molt interessant i posa el focus directament en la necessitat de comunicació […]

Sí. El càncer és una puta merda, i pràcticament tothom que porti una mica de vida recorreguda se l’haurà topat en algun punt del camí. Sempre arriba per sorpresa i en el pitjor moment. Pitjor? En realitat mai hi ha un bon moment per rebre un diagnòstic sobre el qual, l’única certesa que pots tenir, és que et canviarà la vida de cop. Les derivades dels tumors s’han abordat des de moltes perspectives de la ficció, principalment dramàtiques. El tema acompanya. Però l’humor també és un vehicle ideal per llevar ferro i normalitzar la realitat d’aquelles persones qui han transitat el temible “pèsol, bony o bulto” al seu cos. El càncer arriba als escenaris de la mà de Cristina Clemente, […]

Sobreviure la realitat, gestionar el dolor i la pèrdua, enfrontar els remordiments i les penes és difícil i cada persona ho fa com pot. En ocasions, amagar-se rere una imatge distant o separada d’allò que està passant és suficient per poder tirar endavant. Però sempre s’albira la veritat i en algun moment o altre s’ha de mirar a la cara. Mort d’un comediant, de Guillem Clua és un viatge per l’acceptació i l’auto-reconeixement al mateix temps que és un homenatge al teatre. L’Adri comença a treballar cuidant a en Llorenç, un actor que ara està reclús a casa i que viu a través de les obres de teatre que coneix i recita a cada moment. La coneixença dels dos personatges […]

Aquesta és una obra sobre el consentiment, i la veritat és que el propi títol ho deixa ja molt clar des del principi. És una més d’aquestes obres testimonials o semidocumentals en les que s’aborda un tema social important, ja sigui l’anorgàsmia (Els dies mentits), l’intersexualitat (Hermafrodites a cavall), la transsexualitat (Cavallet de mar) o el càncer de mama (Adéu Jane!, 360 grams). Una obra amb una part de testimonis reals, una altra part de representació i una última d’interacció amb el públic. Parts o ingredients necessaris perquè funcioni la fórmula i el públic rebi d’una forma més o menys fàcil uns continguts que acostumen a ser durs i poc amables. L’obra parteix d’un text de les neozelandeses Eleanor Bishop […]

Sí Sí Sí és una obra que aborda el desig i el consentiment des d’una perspectiva directa i pròxima, combinant ficció des de l’escenari amb testimonis reals en format audiovisual. A través de dues històries paral·leles, es presenta una reflexió sobre els límits en les relacions i la importància de la comunicació en l’àmbit íntim, interpel·lant completament al públic assistent i fent-lo formar part totalment de la proposta. L’obra es caracteritza per una posada en escena minimalista que dona protagonisme a les figures que tenen un rol a l’escenari i als testimonis audiovisuals. Aquesta simplicitat funciona bé per centrar l’atenció en el contingut. L’actriu Clara Mingueza ofereix una interpretació natural i propera, aconseguint generar complicitat amb el públic. El text […]

Dennis Kelly és un autor britànic conegut per altres obres especialment per Matilda el musical i Utopía. Després del final és una producció d’Apunta Teatre. L’ha traduït i la dirigeix Marc Rosich. Avui, dia 26 de març, a la portada de tots els diaris i a tota pàgina llegim: La UE vol que les cases tinguin provisions per una guerra o catàstrofe. I és avui mateix que anem a veure una obra que jo creia que seria una distòpia però que pot ser una realitat propera. Utopia va ser una sèrie catalogada de thriller, comèdia negra i de ciència ficció. Després del final és una distòpia semblant a Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo. Un atac alienígena destrueix […]

Guillem Clua és un dels autors més reconeguts de la dramatúrgia catalana més recent, un d’aquests dels que precisament no vol parlar el personatge central de l’obra que ens ocupa. Clua és un autor que es mou bé en el drama (La pell en flames, Marburg, Justícia, L’oreneta) però que també ha tocat la comèdia amb les dues parts d’Smiley o amb aquesta Mort d’un comediant, que flirteja amb diferents tons però que no deixa de banda la ironia i fins i tot el sarcasme. Es tracta d’un text brillant, sobretot en la primera part, quan a través d’un joc molt teatral assistim a una mena de Pigmalió on un veterà actor ensenya l’amor pel teatre a un jove que […]

Les històries enrevessades i maldestres donen alegria a aquelles persones que en són espectadores, per qui les viu poden ser estressants, però que n’és de la vida sense una mica d’embolic? Jaume Viñas i Epidèmia Teatre al Guateque fan la seva versió lliure de les Noces de Fígaro, una comèdia d’embolics musical que entreté al públic i el fa divertir-se a més no poder. Breument explicat, en Fígaro i la Susanna estan a punt de casar-se el dia que la Massiel actuarà a Eurovisió amb el seu famós La, la, la. El problema és que l’amo de la finca on viuran -i també cap de feina de Fígaro- està encapritxat amb Susanna i la vol seduir i impedir el casament. […]

Han passat sis anys de l’estrena de Lapònia. Va ser al desaparegut emblemàtic Teatre Club Capitol, situat a la Rambla de Barcelona, que va haver d’abaixar el teló el 2020 després de més de cinquanta anys en funcionament, on la vaig anar a veure. En aquella ocasió, de la qual en guardo un gran record, hi actuaven la Meritxell Huertas, en Roger Comes, en Manel Sans i la Meritxell Calvo. Com m’ho vaig passar molt bé, no m’ho vaig pensar dues vegades i vaig decidir d’anar a veure aquest nou muntatge. En aquesta ocasió els protagonistes són interpretats per en David Bagés, la Míriam Iscla, l’Anna Sahun i l’Albert Prat, però pel que fa a la direcció, canvia de mans, […]

Què hi té a veure l’argument de Fígaro amb Aquí no hay quien viva? És possible ajuntar un clàssic argument d’embolics amb Marisol o Manolo Escobar? Algú s’havia atrevit a relacionar algun cop a Mozart amb Massiel? Suposem que no, i és per això que aquesta versió totalment lliure de Les noces de Fígaro que ha fet Epidèmia Teatre resulta tan atrevida, divertida i esbojarrada. De l’obra de Wolfgang Amadeus Mozart es conserven algunes melodies, però de seguida es barregen amb música espanyola dels seixanta, amb Rossini i amb moltes altres llicències que la companyia s’ha permès. Respecte a l’argument de Beaumarchais és cert que es conserva la base i també els personatges principals –amagats aquí darrera d’altres personalitats- però […]

És dinàmica, plena de cantells afuats que us faran reflexionar sobre el gran dubte que planteja l’obra: on s’acaba la tendresa i comencen els mals pensaments? I ho haureu de pensar i deduir, perquè l’obra exposa la situació que viu un monitor de piscina del qual els pares malpensen perquè un dia fa un petó a una criatura que tenia por de l’aigua. Hi havia res més en aquell gest? Podria haver passat res més si els pares no ho haguessin aturat? O senzillament era la mostra de tendresa d’un monitor que recordava la seva por a l’aigua quan tenia la mateixa edat que la criatura. Viurà el calvari sol, perquè el seu entorn sospitarà, i el pitjor de tot, […]

Pau Miró i Toni Casares han col·laborat tots dos en el procés d’escriptura, direcció i elecció d’intèrprets segons expliquen ells mateixos en un podcast. És una obra carregada de simbolismes. Un ocell ferit al costat d’un camp de blat és acollit per un arquitecte urbanista. En aquest lloc hi construirà una casa. L’acollida és la que plana tota l’estona amb el rerefons de les dificultats de trobar habitatge a Barcelona ciutat, de la gentrificació i l’expulsió dels seus habitants. L’obra transcorre amb varies capes argumentals que Pau Miró ha anat teixint amb pulcritud. Tres germans, tres reconeguts intèrprets, Anna Alarcón, Montse Germán i Xavi Sáez, es troben a la casa dels pares després de la mort del pare, i el […]

Quines ocurrències! És divertit, fàcil, et rius… Crec que falta una mica de connexió entre els diferents escenaris que ens plantejen però t’ho passes molt bé i tenen un control del cos magnífic. Uns genis. Els efectes especials de so i llums molt encertats també. La comèdia en el més mínim detall.

Ha estat un viatge que no volia que acabés. És una proposta preciosa. L’estètica, els balls, les “històries” que pots anar interpretant (o no, o dóna igual!). Una tècnica increïble i una connexió entre ells tan bonica. Fusionar estils i voler retratar el sexe i la joventut ho veig arriscat però aquesta companyia hi posa elegància i cohesió, fent d’un espectacle totalment recomanable. Son uns ballarins excepcionals.

Grup de noies amb moltissim talent que decideixen crear des de zero una obra i aconsegueixen arribar al públic i exhaurir entrades parlant de la sarcoidosis pulmonar, tema central d’aquesta obra. I com? Doncs des de l’humor, des de la performance, amb la musica, jugant amb el públic., inclus afegint altres mitjans per comunicar-se (llegint, llenguatge de signes… ) Es nota que hi hagut moltissima dedicació, que s’ha volgut fer des de la veritat i que les actrius s’ho han treballat molt per fer d’una situació dramàtica una obra de teatre. Comentar que son fets reals, que li han passat a una de les actrius. L’unic que potser no em va acabar de convèncer és la forma en la que […]