Recomanacions

Si has escollit anar a veure en Bruno Oro, ja saps a quin jardí estàs entrant. És un artista absolutament singular, amb un segell interpretatiu i humorístic propi on l’actor i cantant de bona planta i veu reposada conviu amb una histriònica bateria de personatges que ha popularitzat en una dilatada carrera als escenaris, la ràdio i la televisió. De les imitacions de reconeguts Angel Acebes o Matías Prats del Minoria Absoluta (RAC1) o Polònia (TV3), fins als personatges de collita pròpia, nascuts al bressol dels seus primers espectacles teatrals amb Clara Segura, i que van saltar a l’estrellat amb Vinagre (TV3) i els vídeos a Instagram. Seus són els icònics pijo Jacobo, la caixera Jenni, el monitor de gimnàs […]

La darrera producció d’Anexa, que es pot veure aquests dies al Teatre Aquitània, és una simpàtica comèdia que tranquil·lament podrien haver escrit Tarantino, Almodóvar i Terry Gilliam, després d’algunes copes (i algun que altre porret) davant d’una llar de foc, una nit de tempesta. L’autor, però, és el versàtil Xavier Morató, que ja ens té acostumats a comèdies de tota mena i colors, i que aquest cop ha tingut l’enginy i valentia d’abordar un tema actual, teatral i compromès amb les qüestions socials del moment (la normalització de les relacions LGTBIQ+ i tot els sufixes que calguin) amb una comèdia… divertidament terrorífica. Un grapat de temes van apareixent com conills del barret d’un mag. Els gags es reparteixen al ritme […]

Jane Austen es reconeguda i recordada per Sense and sensibility que es va portar al cinema al 1995 o Orgullo y prejuicios al 2004 o la inquietant novel·la La abadía de Northanger. Mentre esperava la publicació d’aquesta última, a principis del segle XIX, Jane Austen va començar a escriure The Watson que va deixar inacabada. Com hauria estat el final d’aquesta novel·la? Laura Wade és una dramaturga britànica actual que va acceptar 200 anys més tard, el repte d’adaptar al teatre la novel·la inacabada d’Austen i que va ser presentada al Festival Theatre a Chichester al 2018. Wade s’endinsa en l’aventura d’imaginar com hauria estat el final de la novel·la de l’Austen. Alguns autors com Maria Guasch o Ramon Solsona, […]

La Cia Las dueñas del balón ens presenten El meu monstre, un espectacle sense paraules que parla amb l’expressió corporal, la dansa i el treball amb objecte. En la programació del S.A.T Dansa en cos i ànima, El meu monstre es considera una funció de dansa familiar, especialment dedicat a nens i nenes de més de quatre anys. És també una obra per adults pel contingut, pel missatge, per l’encant de la presentació, per la música i la riquesa conceptual. És doncs, un espectacle per tothom. Els més menuts hi veuran música, moviment i color. Els més grans hi trobaran un conte, una història que inquieta quan apareix el monstre però que desapareix la tensió amb l’acostament i l’amistat. Els […]

Ja ho he dit en més d’una ocasió. No hi ha obra del dramaturg William Shakespeare que em perdi quan es representa als nostres escenaris. Així que “Macbeth” del Teatre Lliure era la gran obra esperada de l’any. Un nou Shakespeare representat pel nostre talent, al Teatre Lliure i adaptat i dirigit per Pau Carrió. L’expectativa, alta. Les ganes de deixar-se portar per les emocions fortes que sempre es desprenen de les obres escrites per l’escriptor anglès, també. Però, i prometo que em sap molt greu aquest però, durant les dues hores i deu minuts, gairebé no vaig entendre res del que vaig veure. He trigat a confessar-ho però ho dic i ho subratllo. L’obra té molta bona escenografia, els […]

Estem ja molt acostumats a que els actors i les actrius facin obres sobre ells mateixos. L’autoficció s’ha imposat en els nostres escenaris, especialment a les sales de proximitat, potser perquè resulta econòmic i pràctic i perquè cansats d’esperar propostes és molt millor llançar-se a la piscina d’un mateix i bussejar en allò que pot resultar atractiu i teatral. En alguns casos hi ha una necessitat imperiosa d’explicar un fet tràgic, traumàtic, a vegades fins i tot denunciable… Hem vist ja històries de tot tipus, i algunes es situen en terrenys menys críptics… tot i que també puguin resultar dolorosos. En el cas que ens ocupa es parla de l’èxit, i inevitablement del fracàs o la desil·lusió. Emparentada en certa […]

Les històries amb un personatge excèntric i imprevisible al mig sempre van un pas endavant que les altres, ja sigui per un plus de comicitat, perillositat o fins i tot dramatisme. Són personatges que ens poden inspirar tendresa i crispació a la mateixa escena; personatges que a vegades costa d’oblidar, tant per les seves capricioses decisions com per la rellevància i clarividència d’alguns dels seus actes. I difícil d’oblidar resulta aquesta mare de nom canviant que viu en una fantasia continua, però feliç, sempre amb un somriure als llavis i una idea extravagant al cap. Esperant Mr. Bojangles es basa en la novel·la d’Olivier Bourdeaut, un autèntic fenomen que va ser un gran èxit de vendes i que fins i […]

Saps quantes calories has ingerit avui? T’has parat a pensar-ho? T’importa? I ara que ho saps i que molta més gent ho ha escoltat, et suposa alguna cosa? Comencem amb la proximitat de l’actriu, Ann Perelló, que interactua amb el públic d’una manera fresca i donant un toc d’humor molt autèntic al que per a molta gent és un infern diari, com veurem automàticament a continuació. I ho pot fer així sense que semble que resta importància ni caure en la superficialitat, perquè parteix de la seua vivència i sap perfectament el què això significa. A partir de la seua història ens explica la de tantes d’altres que, com ella han patit i /o encara pateixen aquest trastorn i han […]

La Trena és una peça meravellosa i té tots els elements que fan a una obra de teatre imprescindible: un text de partida molt bonic, una història cuidada, una adaptació a teatre súper bella, -el text original és una novel·la-, una actrius i una direcció magnífica… Tres mons aparentment molt allunyats que s’uneixen a través de la història de tres dones excepcionals i valentes, que sense saber-ho, estan molt unides. I en aquesta unió es fa imprescindible la figura de la narradora, la Clara Segura, que ajuda al públic a puntualitzar i contextualitzar les tres històries amb l’eloqüència narrativa que la caracteritza com a actriu. A escena, una estructura blanca en la qual es projecten diferents paisatges, edificis, muntatges que […]

Aquesta temporada la dramaturga Queralt Riera presenta al Centre de les Arts Lliures, tres peces sobre feminitat i que són totes tres de punyent i preocupant actualitat: Sobre la Prostitució (Dona), sobre la pornografia (Jo porn, tu porno) i sobre l’abús infantil (Pruna). El text de la Riera no és moralitzant ni pretén ser educatiu, senzillament descriu d’una manera molt elegant la vida d’una actriu porno, Alba Sáez, que està esplèndida, com també ho està a Dona, la primera obra de la trilogia de Queralt Riera, en la que interpreta la neta que és el paper més intens de les tres dones que hi apareixen (l’àvia i la mare). Jo porn, tu porno té un fil argumental que serveix per […]

Aquest cop vaig a veure un “Pigmalió” adaptat a dos únics actors que es desdoblaran en tots els personatges de l’obra. La Lloll no presenta aquest personatge (ja ho va fer fa anys amb Dagoll Dagom) però sí que té el repte d’encarregar-se de diferents papers d’aquesta auca que molts tenim al cap. Podem veure com l’obra com una combinació de l’obra escrita de “Pigmalió“, del musical “My fair lady” que tots tenim al cap i del “Pigmalió” que va fer Dagoll Dagom. Un assaig de l’obra que vol fer la Lloll Bertran per recuperar aquest personatge. A més tenim a Manel Barceló com a acompanyant de luxe, que a més d’actuar ens delectarà, sense cap mena de problema, cantant […]

La forma i el moviment de la terra ha estat una de les preocupacions dels filòsofs i científics des de l’antiguitat. A l’Edat Mitjana en què l’Església tenia el poder sobre el coneixement, anar en contra del pensament del moment podia suposar la mort en mans del tribunal de la Inquisició. Per això Galileo va pronunciar “Eppur si muove” després d’haver abjurat de la visió heliocèntrica del món. Un altra teoria descartada pels científics va ser el terraplanisme tot i que a la segona dècada del segle XXI hi va haver una difusió massiva per la facilitat d’accés a internet. S’emparava en teories conspiratives dels estats. Aquest text de Marc Angelet i Jordi Casanovas aprofita aquesta fal·làcia per posar de […]

Caryl Churchill és una de les dramaturgues fonamentals de l’escena britànica contemporània. Amb 85 anys i mig centenars d’obres, ha estat pionera en articular un teatre on forma i fons treballen plegats a l’hora d’abordar de forma original i sorprenent temes com les minories, el poder, el feminisme o les relacions familiars en el seu aspecte més profund i subconscient. Fa més de 20 anys, va escriure “Un número” (traduït pel Jordi Prat i Coll com “Una còpia”), poc abans que la famosa ovella Dolly conegués la seva fi, i en un moment en què els debats sobre la clonació humana aclaparaven titulars. Dues dècades després, la clonació no és el tema que era i l’obra no acaba de tenir […]

Basat en uns fets reals que van ocórrer a Estocolm al 1792, l’assassinat del rei Gustau III, Verdi escriu aquesta obra que s’estrena a Roma el 1859 situant la història a Boston ja que era difícil que s’acceptés a Nàpols un magnicidi i una infidelitat a tal alt nivell. Sota la direcció de Jacopo Spirei, l’elegant producció de Graham Vick utilitza una escenografia senzilla carregada de simbolisme. El gran monument funerari que va canviant de posició ajudat d’unes carres giratòries demostra la gran tragèdia que envolta tota l’obra, la mort com a element principal. És inevitable comparar-la amb la que recordem de Calixto Bieito de l’any 2017, molt més vistosa en el vestuari i les escenes. Va tenir crítiques per […]

Jerry Jeff Walker va escriure la cançó de Mr Bojangles al 1968, cançó que mereix unes línies per situar l’espectador. Tres anys abans, em plena celebració del 4 juliol hi va haver un assassinat i de manera preventiva es va detenir a tots els presents. Els empresonats, utilitzant sobrenoms per a no ser identificats, s’ explicarien la historia de les seves vides. Una d’elles, protagonitzada per un pidolaire, va cridar especialment l’atenció de l’autor quan es va entristir al recordar la mort del seu gos. Aleshores algú va demanar alguna cosa per alegrar l’estança i el vagabund es va obligar a ballar com si fos la seva comesa a la vida. Aquest rodamóns es feia dir Mr Bojangles, prenent el […]