Recomanacions

Què succeeix quan una violència psicològica difícil de reconèixer a primera vista s’estableix en una relació de parella? Sota aquesta premissa Jordi Casanovas posa sobre l’escenari l’abús verbal latent en les relacions humanes, una violència aparentment invisible però tan destructiva com qualsevol altra. Assistim a la dissecció d’una parella en les albors de la seva relació, interpretats per Pablo Derqui i Laia Marull. A mesura que avança l’obra anem descobrint la seva història mentre lluiten pel seu bé més preuat, el seu fill. Ell és un egòlatra carismàtic que gràcies al domini de les paraules és capaç de camuflar la seva ràbia i violència en un discurs aparentment racional i compassiu. Ella, o més aviat el que queda d’ella, és […]

Sovint el teatre mostra l’horror que irromp en la quotidianitat, però és menys habitual que l’angoixa, el depriment en formi part, sense espetec, com quelcom inherent a la vida dels personatges. A La reina de la bellesa de Leenane, el tedi ja ha esdevingut aversió (de la Maureen cap a la seva mare, del Ray cap a la mare de la Maureen; però també del Ray cap a la pròpia Maureen), i l’espectador té la sensació que el rebuig que es provoquen els uns als atres és immanent a l’esperit d’una societat, de Galway, de la Irlanda rural, del món. És rancúnia ancestral i, el que és pitjor, assumida fins al punt que s’expressa amb total desinhibició. Manrique pensa una […]

Martin McDonagh va escriure la Reina de la bellesa de Leenane amb 27 anys. Va ser representada per primer cop l’u de febrer de 1996 al Town Hall Theatre de Galway, Irlanda. Dos anys més tard la vam poder veure a la Villarroel amb Vicky Peña, Montse Carulla, Àlex Casanovas i Jacob Torres sota la direcció de Mario Gas. Jo en recordava l’ambient sòrdid i l’escenari fosc. 20 anys més tard es torna a representar a casa nostra. En aquesta ocasió la dirigeix Julio Manrique i les actrius són Marissa Josa i Marta Marco i els actors Ernest Villegas i Enric Auquer, tots ells amb un immillorable nivell interpretatiu. Com ja ens té acostumats Martin McDonagh és una obra ambientada […]

La carrera de Jordi Casanovas com a dramaturg té diverses vessants, però el thriller dialèctic ha jugat sempre un paper destacat dins de la seva obra. La dansa de la venjança, tot i que comença com una confrontació de parella, està totalment orientada cap el gènere. Les continues acusacions, els canvis de rol i de responsabilitat, els girs inesperats i sobretot un final fosc i ple de sorpreses fan que l’obra entri en un terreny ja conegut. I potser és aquí on penso que decau una mica l’interès, almenys per a mi, ja que moltes de les situacions i fins i tot frases senceres em van sonar a ja sentides, ja vistes amb anterioritat. Ja sé que el thriller acaba […]

Ja ha quedat demostrat altres vegades que Jordi Casanovas és tot un expert a l’hora de posar en pràctica els mecanismes de la dramatúrgia clàssica, això sí, amb mirada contemporània. La dansa de la venjança planteja l’enfrontament de dos personatges en un únic acte i un sol espai, amb un esperit que podríem emparentar fàcilment amb David Mamet. La proposta explica la història d’una parella recentment separada que discutirà per qüestions relacionades amb la custòdia del seu fill menor d’edat. A partir d’aquest conflicte, Casanovas desenvolupa un fosc drama amorós i familiar a través d’un joc de mentides, mitges veritats i falses aparences que funciona millor com a thriller que com a tragèdia. Sense arribar a fer mai trampes del […]

Posar en escena una història en temps real on l’acció es centra, en quasi tot l’espectacle, en la paraula, és tot un repte. La clau que això funcioni a la perfecció, i que atrapi a l’espectador allunyant-lo de mirar el rellotge o de moure’s de la seva cadira, és la gran qualitat del text, dels seus actors i de la seva direcció. Ens trobem segurament amb un dels grans texts de Jordi Casanovas. Un diàleg, de 80 minuts, que desgrana, a poc a poc, les misèries que amaga una parella recentment separada. Pere Riera proposa un ritme controladíssim, accions i emocions contingudes que inquieten a l’espectador fins arribar a un gran esclat final. Laia Marull i Pablo Derqui són capaços […]

L’avorriment, i la seva presa de consciència per part dels infants, és un ‘temazo’ pels pares i mares. Hi ha un moment en què, de forma aparentment inexplicable, els petits deixen de jugar amb qualsevol cosa que troben al seu abast, per a viure un autèntic ‘horror vacui’ cada cop que es troben sense saber què fer. Deixeu a un infant d’uns 4 anys només amb un aneguet de goma. És possible que als primers minuts brami, però després, veurem com a poc a poc s’inicia una autèntica aventura d’on sorgiran dracs, gegants i d’altres éssers fantàstics. L’Estaquirot Teatre, una companyia que porta més de 40 anys treballant amb el teatre familiar, demostra amb ‘L’aventura d’avorrir-se’ com en saben d’explicar […]

Laia Marull i Pablo Derqui donen vida a la Clàudia i en Roger, els dos personatges d’aquest magnífic thriller psicològic i emocional escrit per Jordi Casanovas, i que dirigeix Pere Riera. La Claudia en Roger porten casats molts anys. Els conflictes de parella han destruït tot l’amor que quedava entre ells i decideixen separar-se de mutu acord. La qüestió és, que si no hi hagués hagut un fill aquí s’hagués acabat tot. Però hi ha un fill, un nen menor d’edat que s’han de repartir la custòdia. S’ha de pactar. Jordi Casanovas s’endinsa en la part més fosca dels conflictes de parella, aquella on l’amor s’acaba i comença la guerra. Una batalla en la que moltes vegades s’utilitzen als fills […]

Amb Projecte Ingenu, el personatge masculí de don Joan de Palau i Fabre es transforma en una dona, la Joana. “La tragèdia de Don Joan” (1951), “Don Joan als inferns” (1952),”Esquelet de Don Joan” (1954) “Príncep de les tenebres” i “L’excés o Don Joan Foll” són els títols que formen el cicle de Don Joan de Palau i Fabre. Amb aquest personatge literari l’autor assaja la contesta a les normes d’una societat puritana, repressora i masclista, i li permet abordar la temàtica amorosa d’una forma directa. El que fa Anna Maria Ricart és agafar algunes parts d’aquestes cinc obres i fusionar-les en una sola, sota el títol de “La dona pantera”, d’aquesta manera converteix al Joan en la Joana, un […]

Mari Luz Domínguez es capaç de transportar-nos a una comunitat de veïns pelna de dones, de totes les edats i ideologies. Un diàleg constant a diferents espais del veïnat, a vegades a casa la Clara (la protagonista), d’altres al terrat estenent la roba, etc. Converses que giren al voltant de la vida d’una noia jove que té ganes de complir el seu somni. Des del meu punt de vista el guió a vegades es perd una mica, primer parla molt del seu somni i després és centren amb la seva parella, i just en aquell moment que reprèn el primer tema reacciones, i penses, ostres és veritat si l’obra anava del seu somni… Hi ha una falta de connexió entre […]

El asunto de ver paja en ojo ajeno, pero no vigas en el propio se remonta a tiempos bíblicos. Pero dada su contrastada imposibilidad resolutiva y el profundo arraigo en la condición humana, no sobra revisar la controversia una vez más. Por ejemplo, a través de la obra Laponia, donde en el país de la cordura y la verdad también sus habitantes -o el espectador que se identifique- deben confrontarse con las propias milongas y fantasías que gracias al racionalismo cultural y la valiosísima contención -cual truco ilusorio- han creído poder desterrar a tierras lejanas -tierras latinas o ibéricas, tierras españolas o catalanas- pero en todo caso, siempre tierras ajenas. De milongas y fantasías nos viene a hablar Laponia. De […]

Les sales petites acostumen a sorprendre. Sovint ho fan al passar-se de frenada amb propostes rabiosament progressistes i renovadores. D’altres vegades, brindant petits muntatges de disciplines menys freqüentades, com el teatre d’objectes o màscares. Aquesta vegada sorprèn per portar una obra que llueix un equilibri i una complicitat del tot convincents. Ni massa, ni massa poc. Una sala que s’emmotlla al refrescant show de l‘enginyosa actriu sevillana Mari Luz Domínguez, amb una forta base gestual, actitud autobiogràfica, execució precisa i regust de monòleg. D’entrada sorprèn el joc que planteja l’actriu només començar, capaç d’incorporar el públic de manera automàtica i eficaç dins les seves regles. No és fàcil encapçalar en solitari una obra de nou personatges diferents. Fins i tot […]

Projecte Ingenu presenta aquesta obra basada en la idea desmitificadora de “Don Juan” de Josep Palau i Fabre escrita al 1976 en un moment en el que la repressió i la ideologia catòlico- franquista imperant mantenia els privilegis masculins i en justificava els trets més perversos. Palau i Fabre fa cinc versions diferents i de la fusió dels cinc textos, Anna Maria Ricart en fa una adaptació absolutament fidel als diàlegs. Marc Chornet n’és el director i tots dos converteixen el Don Juan (Xavier Torra) en una dona, Joana (Roser Tàpias). La idea principal és veure què podria passar si la seductora, llibertina i frívola fos la dona. Evidentment la resposta no és difícil d’endevinar. La mirada dels escriptors sobre […]

Sobra decir que El rinoceronte de Eugene Ionesco es una de sus obras cúspides y sin duda, un referente del teatro del absurdo. Y precisamente, ante este unísono aplauso y tal acaparo de éxito, resulta imperativo dar a conocer otros títulos que han podido verse injustamente eclipsados. Deliri a dos es uno de ellos. Por suerte, ahora nos viene representado magistralmente por un repertorio de lujo dispuesto a que la inteligencia sea la principal protagonista de la obra. Y en sus múltiples facetas, además: el ingenio, la cordura, la perspicacia. Todas ellas, paradójicamente, al servicio de la representación del delirio. De un delirio a dos, el de una pareja atropellada por la cotidianidad y por la decepción de los sueños […]

Després d’obtenir una certa repercussió amb les força acadèmiques adaptacions de Hamlet, Yerma o Romeu i Julieta, la companyia Projecte Ingenu va iniciar un camí més experimental i estètic a base de deconstruir clàssics com La tempesta o el Faust de Goethe. El seu nou espectacle segueix aquesta mateixa línia i presenta, partint de l’obra de Josep Palau i Fabre, una contraposició entre el Don Joan arquetípic i una versió femenina del personatge. La idea de La dona pantera és interessant i dóna peu a reflexions necessàries i molt valuoses. Una vegada més, es percep un exhaustiu treball de taula (principalment, en la dramatúrgia d’Anna Maria Ricart) i un bon grapat d’idees que pretenen, de forma més o menys intel·lectual, […]