Recomanacions

Un Mercat de les Flors ple fins a la bandera per veure l’espectacle VENEZUELA d’Ohad Naharin interpretat per la Batsheva Dance Company. Ohad Naharin (Mizra, 1952) és un ballarí i coreògraf israelià contemporani que des del 1990 i fins a l’any 2017 va ser el director artístic de la Batsheva Dance Company, companyia a la qual s’havia incorporat l’any 1974. Un coreògraf amb qui ja vam prendre contacte l’any 2011 amb la peça MINUS 16 que va interpretar la companyia IT Dansa dins del Festival Grec. Creador del llenguatge del moviment anomenat GAGA, que posa en el centre de la dansa l’ésser humà i potencia la improvisació i el moviment de parts del cos. Una greu lesió d’esquena el va […]

El repte per a la Lara Salvador no és petit,però és una actriu audaç en un moment dolç. El monòleg que li ha preparat Marta Aran és exigent, entre d’altres coses, perquè ha de fer presents altres personatges. El treball de cos que pensa l’autora és descomunal. Tot l’esforç de la Salvador va encaminat a descobrir, alhora que els espectadors, per què mentim i per què ens menteixen els demés. Quins han estat els mecanismes que la societat ha fet servir per a modelar-nos al seu gust. El gruix de la història discorre per terrenys propis de la comèdia agredolça un pèl ingènua que guanya en intensitat quan el còmic deixa lloc al dramàtic. La sexualització de l’educació de les […]

Ens fa moltíssima mandra parlar d’una proposta escènica que ens ha decebut totalment i de la que almenys en Miquel ha estat ben a punt d’abandonar la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure a mitja representació. Finalment no ho vaig voler fer per respecte als espectadors, en trobar-me al ben mig de la grada central. Aquest “DIE 120 TAGE VON SODOM“, va ser un dels primers espectacles que vàrem escollir dins del nostre abonament de temporada del Teatre Lliure, perquè som seguidors des de fa anys del cèlebre director Milo Rau, que ara constatem que en bona part la seva fama es basa en la provocació, i en la recerca dels límits acceptables per la societat benestant, en una posada […]

Fa uns 20 anys vaig anar a veure aquesta obra a La Villarroel, la qual va ser dirigida en aquell moment per Mario Gas i interpretada en els papers protagonistes per Vicky Peña i Montserrat Carulla. Haig de dir que poques obres han estat tan presents en el meu cap com aquesta al llarg del anys, fins al punt que encara recordo la seva escenografia i posada en escena. De fet, em va impactar molt en tots els aspectes i, per això, quan vaig llegir que es faria un muntatge nou, no vaig dubtar ni un moment en decidir anar-lo a veure. No obstant, era inevitable tenir certa por davant del gran record que guardava de la seva predecesora i […]

Carles Alfaro assegura que el gran èxit de la carrera d’un actor està estretament lligat a la solitud que ha de suportar havent arribat a la seva fi. Aquest pretext és el principal motiu que vesteix la dramatúrgia a mig gas de L’últim acte, una hora i mitja destinada a repassar algunes vinyetes de la trajectòria d’un actor vell recentment homenatjat. Potser per a homenatjar a l’actor que es jubila? Els maldecaps comencen ja d’entrada, quan el protagonista es desperta fet una sopa als camerinos del teatre on l’han deixat sol, tancat i oblidat. A partir d’aquí comença un recopilatori dels moments més singulars de la seva carrera recorrent a la inserció d’alguns dels grans textos de Txékhov. Potser per […]

El dia 14 de febrer La Perla 29 va estrenar al Teatre de la Biblioteca de Catalunya una nova producció sota la direcció de Julio Manrique. LA REINA DE LA BELLESA DE LEENANE (The Beauty Queen of Leenane) òpera prima de Martin McDonagh que la va escriure quan només tenia 26 anys. Aquesta obra forma part de la primera trilogia de l’autor titulada The Leenane Trilogy que inclou LA CALAVERA DE CONNEMARA (A Skull in Connemara) que vam poder veure la temporada passada a la Sala Villarroel i The Lonesome West. Martin Faranan McDonagh (Camberwell, Londres, 1970) dramaturg i director de cinema és conegut per la gran brutalitat i estil cinematogràfic de les seves peces teatrals. Està considerat com un […]

De reflexions sobre el teatre i la vida dels actors/artistes se n’han fet milers i milers, en diferents moments històrics i amb detonadors socials diferents. Carles Alfaro ho fa a partir de textos d’Anton P. Txékhov i compta a dalt de l’escenari amb Francesc Orella, sent l’artífex d’aquesta introspecció al món de la dramatúrgia. Doncs bé, no funciona. Tot i la bona interpretació d’Orella, al qual sempre és un plaer veure demostrant el seu art escenogràfic, l’obra, i sobretot el text, es fan interminables. Tot comença, amb un actor al qual li acaben de fer un homenatge per la seva carrera als escenaris. Es queda sol i borratxo al camerino, fins a adormir-se. Durant el seu somni reflexiu, una tècnica […]

Agnès Mateus i Quim Tarrida ja van sorprendre amb “Hostiando a M”, la seva darrera producció i ara ens regalen aquesta peça que és a la vegada seriosa, honrada i divertida. Ells dos tornen a fer un tàndem creatiu valent i atrevit. Ells dos creen l’espectacle. Ella l’interpreta amb humor, passió i molta, molta ràbia. Es tracta d’una denúncia més de la violència contra les dones. No només descriuen i denuncien els feminicidis d’una manera molt impactant sinó que analitzen el per què, el silenci de les dones i de la societat, la trampa dels contes infantils, l’acceptació passiva de la violència. És un espectacle que impacta, no et deixa indiferent i al cap de molta estona encara et venen […]

A mitja representació, un dels personatges etziba el següent als espectadors: “Per què som aquí veient la Companyia Hora (formada per discapacitats intel·lectuals) i a l’hora estem aniquilant aquesta part de la població?” Die 120 Tage von Sodom sembla bascular endavant i endarrere a partir d’aquest desafiament a les nostres conviccions i al benestar de la nostra consciència. Milo Rau escull Pasollini, pertanyent a diverses minories i aniquilat per no formar part de la “normalitat”, com a canal per a parlar de l’abús de poder que les elits continuen pensant que tenen dret a exercir sobre els qui són susceptibles de ser anorreats per elles. El director suís utilitza elements metateatrals per a explorar la capacitat del teatre a l’hora […]

Si no coneixeu el col·lectiu artístic VV.AA, aneu amb compte amb buscar excessiva informació d’aquest espectacle perquè és molt fàcil que us facin un spoiler. I justament el desconcert forma part de l’experiència que ens proposa This is Real Love. Partint d’un discurs real de Kanye West sobre la importància dels sentiments a l’era de l’algoritme, l’espectacle fa una dissecció de les relacions sentimentals des de diferents perspectives, la històrica, la filosòfica i l’econòmica (matrimoni-patrimoni). Un joc, gairebé un ritus esotèric, que interpel·la en tot moment als assistents perquè parla de l’amor real, el que fa mal. M’ha agradat la combinació de diferents estils narratius -entrevista, monòleg, projeccions audiovisuals- i també l’espai sonor que Clara Aguilar ha creat a partir […]

Ahir divendres s’estrenava a la Beckett la nova proposta del col·lectiu VVAA explorant el binomi parella i empresa, THIS IS REAL LOVE, i nosaltres vam poder assistir a la representació prèvia que va tenir lloc a migdia. Aquest espectacle forma part del cicle “Res no és mentida. Joves i ficció en temps digitals“. Un cicle que pretén reflexionar sobre la ficció i el món juvenil intentant trobar la porta d’entrada a la ficció que fan servir els joves d’avui. Hem assistit a aquesta representació amb una mica de reticència després del desencís que vam patir a la Fira de Tàrrega amb la seva proposta POOL (NO WATER), on anàvem amb ganes, ja que l’anterior proposta de WOHNWAGEN ens havia agradat […]

A priori, la història d’una dona irlandesa atrapada en el petit poble de Leenane, a la comarca de Connemara, que té cura de la seva mare no és una trama gaire atractiva. Fins que saps que el text és de Martin McDonagh, que forma part de la trilogia de La calavera de Connemara i The lonesome West, que la produeix La Perla 29 i que Julio Manrique la dirigeix… aquí, la cosa ja canvia. A Irlanda, França, Catalunya o qualsevol lloc del món podria traslladar-se aquesta història que parla de conformar-se amb la vida que es té perquè no es podrà aconseguir res millor, però també de manipular i utilitzar als del teu voltant perquè res no canviï. Que et […]

Projecte Ingenu ens planteja que passaria si Don Juan fos una dona? Amb quins ulls ens la mirarem? Quines serien les preocupacions?… Una combinació perfecte entre el teatre i l’audiovisual que dóna a l’espectador diferents punts de vista. A través de la proximitat que ens donen dues càmeres de vídeo Projecte Ingenu aconsegueix apropar les emocions a l’espectador i aguditzar l’humor. Tu decideixes on mirar, tens el poder d’elegir quin és el teu punt de vista, una metàfora que també podem relacionar amb com decidim mirar a la figura de la dona Pantera, un personatge que personifica a moltes dones d’aquest món, i que per culpa dels perjudicis socials no poden ser elles mateixes de manera tranquil·la. L’aparició de Don […]

Un text de Jordi Casanovas escrit l’any 2015 i dirigit per Pere Riera. Pere Riera és la primera vegada que dirigeix un text que no és d’ell, i a la roda de premsa va manifestar la seva por en fer una interpretació errada del que l’autor volia expressar, però va quedar atrapat per la història ….. Un text molt dur en el que Jordi Casanovas s’endinsa en el món dels conflictes de parella i ens parla d’en Roger i la Clàudia, una parella que se separa després d’anys de matrimoni i parlen de l’educació del seu fill, intentant d’entendre les raons que els ha portat al divorci. Pablo Derqui és un inquietant Roger, propietari d’una editorial, una persona aparentment freda […]

Ja fa uns dies a la Sala Beckett ens van presentar en roda de premsa el cicle “Res no és mentida. Joves i ficció en temps digitals” coordinat per Elisenda Ardèvol. Un cicle que vol ser una reflexió sobre la ficció i el món juvenil. I dins d’aquest cicle s’ha programat EL CHICO DE LA ÚLTIMA FILA de Juan Mayorga, dirigit per Andrés Lima. Aquest text va ser guardonat amb un premi Max al millor autor 2008, i va inspirar el cineasta François Ozon per la pel·lícula “Dans la maison” (2012) que va guanyar la Conxa d’Or al Festival de San Sebastian. El març del 2014, ja vàrem poder veure un altra versió d’aquesta proposta a la Sala Muntaner, que […]