Recomanacions

Va ser un dels espectacles més aplaudits al Festival d’Avignon i ara arriba per només dues funcions al Teatre Lliure. Saigon és un d’aquells muntatges que transcendeixen la seva pròpia idiosincràsia per acabar convertint-se en un esdeveniment. No és fàcil trobar una obra coral com aquesta, de més de tres hores de durada, amb actors francesos i vietnamites que posen sobre l’escenari una part de la història dels seus dos països, units irremeiablement per un passat colonial. I ho fan en un escenari enorme, hiperrealista i alhora atemporal, perquè el restaurant vietnamita on passa tot existeix en un dues èpoques i en dues ciutats a la vegada. L’espai, juntament amb les persones que el regenten (Marie-Antoniette i la seva neboda […]

Aquest cop T de teatre i Dagoll Dagom han coproduït “La Tendresa“, una versió al català de la comèdia de l’Alfredo Sanzol. Abans de tot anem a pams, ja que venen curves en aquesta opinió. L’obra s’ha inspirat en les diferents comèdies de Shakespeare per realitzar aquesta “comèdia” romantica entre una familia de llenyataires perduts en una illa i la d’unes princeses. L’autor va escriure l’obra amb un cert homenatge que podem veure durant part de l’obra. Aquesta inspiració es veu a més en la llista de diferents obres de Shakespeare que van anomenant durant la funció (segur que fas la teva propia llista sense molta dificultat). Amb una posada en escena mínima i amb ingredients de la comèdia podem […]

Una proposta que per qüestió d’agenda ens la vàrem perdre el desembre passat i que per sort he pogut repescar ara en la seva reposició al mateix teatre, a causa de l’èxit que va obtenir. Un tema molt colpidor, el del camp de concentració situat a la platja d’Argelers, al sud de França l’any 1939, que personalment m’impacta molt, perquè malauradament el meu pare, Aurelio Gascón va estar allà i va patir aquella situació deplorable que es va produir en aquell indret al final de la guerra civil espanyola, especialment provocada per la deixadesa de l’estat francès, que no va saber estar a l’alçada per resoldre la situació dels refugiats. Aina Huguet, responsable absoluta de la idea, la dramatúrgia i […]

La proposta ens parla de les persones anònimes que hi ha darrere dels grans personatges, d’aquells que no passen a la història, malgrat que de ben segur fan bona part de la feina atribuïda al mestre i sense cap reconeixement. En aquest cas ens parla de dos operaris que han estat contractats per Michelangelo Buonarroti, (1475-1564), conegut popularment per tothom com a Miquel Àngel, el grandíssim artista renaixentista que durant més de 70 anys va realitzar els seus treballs artístics a la ciutat de Florència i Roma, principalment l’escultura, però també va ser un magnífic pintor, poeta, escriptor i arquitecte. Entre les seves creacions més conegudes està el sostre de la volta de la Capella Sixtina, una enorme pintura que […]

Admeto que no he entès res de res d’aquests “Así que pasen cinco años“, de Lorca, qui tant m’atreu. Qüestió de no anar preparat, segurament. Vistes les cares i sentits comentaris al vol, no vaig ser l’únic. Lorca va qualificar aquesta obra, amb “El público“, com “teatre impossible“, i que farien falta 5 generacions perquè fossin enteses o acceptades. Potser aquest és el problema, que encara no han passat aquestes cinc generacions. Sí, sabia que “el Joven” és l’únic personatge real i la resta són representacions de la mort a la qual es dirigeix ​​o arrosseguen el protagonista. Però mentiria si digués que vaig entendre tan sols això o que vaig connectar en algun moment. Surrealisme del difícil. Estèticament potent, […]

El desprestigi del teatre comercial té a veure moltes vegades amb els prejudicis que allò de “per a tots els públics” genera en el món teatral més avesat. Seria bo que comencéssim a afrontar-lo com un gènere, amb les seves característiques determinades, els elements constitutius de gènere… i no com un succedani del teatre “de veritat”. Malauradament, aquest teatre més convencional i amb el focus posat de manera exclusiva en l’entreteniment (insisteixo en que em sembla lícit) es veu llastrada per projectes que escullen el traç gruixut i el camí més curt per atraure els espectadors. La tendresa escull el groller, el masclisme i l’homofòbia per a aconseguir la complicitat del públic, i se’n surt. En lloc de revisitar Shakespeare […]

Llàtzer Garcia ens proposa un cabaret western amb aires de saloon que emergeix enmig de cavalls, sarsaparrella, codis d’honor, ramats, planícies, baralles amb taules volant, la melangia ofegada amb una harmònica, un cor trencat per una bellesa amb passat, festes al graner, indis, duelos al sol, pols, matasanos i enterradors…, vaja, tot l’ imaginari col·lectiu de l’Oest, refugi i anhel, un ideal que només existia a les pelis de vaqueros (llavors no li dèiem cowboys), de viril amistat, redempció i llibertat… un passat idealitzat i irreal de valors simples i senzills, del bé i el mal i de comunió amb el paisatge. En aquesta proposta hi caben, i encaixen perfectament, fragments poètics i tristos, alegria desbordant i nostàlgia, humor i […]

a companyia Bambalina: Teatre Practicle presenta una versió amb dos únics actors per presentar els 10 personatges de l’obra. I tot amb la tècnica de la titella de mànec i el teatre d’objectes. I el primer que he de comentar, és que no em resulta estrany veure que han guanyat el Premi de les Arts Escèniques Valencianes; ja que s’ho val. Millor espectacle de Teatre, Millor actriu, Millor adaptació de text i Millor direcció escènica. No sóc gaire fan dels clàssics, ja que de petit em van obligar i a la vegada repudiar aquests textos de lectura obligada. Però amb propostes com aquesta és una forma genial per introduïr-se en les adaptacions. Per representar-ho no han renunciat al llenguatge ni […]

Aquest espectacle ha format part del fòrum de debat artístic i social “DONES LLIURES“, un fòrum creat per donar veu als evidents greuges que provoquen a les dones, les barreres imposades a la nostra societat per raó de sexe. CLÀSSICS DESGENERATS ha nascut arran d’una pregunta essencial: “què hauria passat si els personatges clàssics haguessin estat dones?“. Vuit dramaturgues i directores han “reescrit” vuit textos del nostre patrimoni cultural alliberant-los de les connotacions de gènere. Una mirada femenina de deu minuts sobre un clàssic … deu ni do la proposta ….. I Cristina Clemente va agafar les regnes de coordinació de les vuit lectures dramatitzades estructurades en dues sessions. Per un tema d’agenda nosaltres només hem pogut veure la segona […]

Resulta que “La Celestina o Tragicomedia de Calisto y Melibea” de Fernando de Rojas (finals s. XV) és un dels meus llibres preferits. No sabia què em trobaria en aquesta adaptació al llenguatge escènic de titelles, clasicón com sóc i, a més, la darrera adaptació que vaig veure, al TNC, del Centro Dramático Nacional i José Luis Gómez com a protagonista, va ser una decepció, amb fluixes interpretacions, curiosament la mort de la puta vella recordava els cachiporrazos del guinyol i el despropòsit de provocar rialles en la trobada sexual dels amants. Doncs en aquesta premiada proposta de Bambalina Teatre Practicable és a l’inrevés: aquesta trobada, per exemple, és el que és i la mort no té res de còmica. […]

Havíem llegit moltes crítiques negatives d’aquesta producció que s’ha representat durant 4 dies a la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure. Nosaltres anàvem amb un bri d’esperança pensant que es compliria allò de què a expectatives baixes … però en aquest cas no ha estat així i hem de concloure que no hem estat capaços de connectar amb la proposta. ASÍ QUE PASEN CINCO AÑOS de Federico Garcia Lorca ha estat versionada per la companyia Atalaya Teatro i dirigida per Ricardo Iniesta. Atalaya va estrenar la primera versió d’aquesta obra, el 1986 als cinquanta anys de l’assassinat del poeta. Per a ells aquell era el seu primer muntatge de teatre de text, després de la seva etapa de realitzar espectacles […]

Els actors Águeda Llorca i Pau Gregori, sota la direcció de Jaume Policarpo, es posen dins la pell de tots els personatges que apareixen en la tragicomèdia de “La Celestina” de Fernando de Rojas. Ells són les veus de Calisto, Melibea, Celestina, Elicia, Sosia, Sempronio, Pármeno, Pleberio, Areúsa, Tristán. La Celestina és una obra on el tema principal és l’avarícia. Tota la trama gira al voltant de l’engany, la falsedat, el cinisme, la ironia, la traïció, la luxúria i la manipulació. L’adaptació que fa Jaume Policarpo de “La Celestina” és realment digna d’admiració. Si ja per sí sola l’obra de Fernando de Rojas està considerada com una de més complicades de portar a escena, tant per la gran quantitat de […]

Aquesta producció de Moshe Leiser i Patrice Caurier, realitzada per al Gran Teatre del Liceu i per a la Royal Opera House del Covent Garden de Londres, va ser estrenada al Liceu el juny de 2006. La producció va tornar al Liceu el 2013 en dos períodes, al març i al juny/juliol. Nosaltres la vàrem veure al juliol del 2013. Una posada en escena força avorrida; encara sort que hem pogut veure a la soprano armènia Lianna Haroutounian que amb aquesta producció ha debutat al Liceu. Una veu esplèndida que ha lluït veritablement a partir del segon acte. L’espectacle centra tota l’atenció en el personatge protagonista i en el seu drama intern, la història de Cio-Cio San, la geisha japonesa […]

Tremenda masterclass shakesperiana es marca Felipe Cabezas al seu cinquè projecte en solitari. El director de la Sala Fènix decideix explorar un dels personatges més polièdrics i interessants de les obres de Shakespeare -el bufó del Lear- per deixar constància de com és de cert que els clàssics son atemporals i universals. Cabezas t’explica El Rei Lear com si fos un conte per anar a dormir i es recrea en sentències del bard anglès que cauen com lloses sobre la societat actual. La que presumeix de ser més avançada ara que fa 500 anys… però que no ha canviat tant en quant a codícia desmesurada, monarquies, o fanàtics que per una quota de poder estan disposats a rebentar-ho tot. El […]

Els Xucrut continuen apostant pels espectacles de creació en els quals el cos du el pes i és el focus d’atenció. Aquest cop, per reflexionar al voltant de l’amor, de l’amor quan necessita respirar, de l’anhel de llibertat o d’alliberar-se de la cotilla de les convencions per jugar a ser un altre, i encara més, de la por que ens agafa quan se’ns concedeix aquesta llibertat. La posada en escena és gairebé coreografiada amb la intenció de fugir del realisme i buscar la tensió de la parella a través de la fisicitat que tot ho omple. És un muntatge imaginatiu, amb recursos dramatúrgics arriscats que aconsegueixen expressar allò tan difícil de dir amb paraules. La parella protagonista acaba trobant la […]