Recomanacions

Enric Cambray i Ricard Farré són els creadors d’aquest espectacle que ha estat nominat als Premis de la Crítica com Espectacle Revelació i als Premis Butaca com a Espectacle de Petit Format amb la dramatúrgia de Lluis Hansen i l’escenografia d’Enric Romaní. No és perquè sí que porta exhaurint tres temporades en cartell i moltes representacions arreu de Catalunya. Molière va ser criticat per ridiculitzar els esforços que feien les dones a la segona mitat del segle XVII per millorar el seu estatus dins d’una societat patriarcal. D’altres en canvi veuen en Molière una vessant feminista, una crítica de la pedanteria i l’extravagància dels homes. Més que una sàtira sobre les dones i el saber, l’antepenúltima obra de Molière és […]

Bàrbara Mestanza és una figura escènica que està demanant a crits que escoltem allò que té a dir. I s’ho mereix. Actriu, dramaturga, directora, creadora amb The Mamzelles, amb col·laboradors, en solitari, amb veu pròpia, alta i clara (La mujer más fea del mundo) que, a mi i fins ara, m’arriba. Aquí tracta quelcom tan imponent com la veritat i la identitat. Serem allò que expliquin de nosaltres quan ja no hi siguem? Sota quines icones, estereotips i referents hem crescut i ens hem/han modelat el nostre jo? Eren reals? Quina part de la nostra identitat es basa en mentides? Mestanza indaga en la història d’una “princesa”, una dona real que ni tan sols es deia Pocahontas. Una vida dura, […]

Després de l’èxit inesperat de Los bancos regalan sandwicheras y chorizos, el grup de talentosos joves que formen José y sus hermanas tornen a la càrrega amb una nova i interessant creació col·lectiva. Amb l’educació com a eix central de les seves reflexions, la companyia analitza des de diversos punts de vista tots els condicionants que, des de la família, l’escola, la societat i la cultura, ens formen com a persones dins d’un sistema preestablert. En general, l’espectacle està replet d’idees crítiques, suggerents, refrescants i que donen peu a estimulants debats un cop acabada la funció. El problema, potser, és que aquest excés de temàtiques obertes poden arribar a atabalar l’espectador que no serà capaç de digerir totes les propostes […]

Interiors és com un got d’aigua: senzill, inofensiu, innocu; a primera vista, alguna cosa que no sembla que ens hagi de sorprendre o trasbalsar. Com l’aigua, però, és també essencial: conté tot allò que necessitem. És contenidor i contingut de tot el que és la vida. Interiors explica l’encontre entre dues persones que van tenir una intensa relació en el passat. El retrobament és a un poble d’estiueig, agradablement suggerit per un disseny equilibrat i subtil, que convida l’espectador, des del primer moment, a participar de l’espai escènic. Un sopar serveix d’excusa perquè aquestes dues persones presentin les seves noves respectives parelles. El menú, una desfilada de platets, tastets, de tots i cadascun dels ingredients que conformen les relacions sentimentals. […]

Un espectacle que reculli diverses peces d’un autor important sempre resulta interessant perquè implica, necessàriament, només per la unificació dels textos, una certa novetat. Es corre el risc, però, de caure en la irregularitat habitual de les estructures episòdiques, en especial, quan els fragments no es van concebre per ser presentats junts. Això és, més o menys, el que li passa a L’últim acte, una proposta benintencionada i amb notables interpretacions que, malgrat tot, no ha acabat de sortir rodona. El muntatge és un recull dels textos humorístics d’Anton Txékhov, trencant, en certa manera, la imatge de realisme dramàtic de l’escriptor rus que tots tenim al cap. L’excusa per sostenir aquesta mena de patchwork txekhovià és partir d’un actor veterà […]

Un reconegut actor teatral es desperta sol dins un dels camerinos d’un teatre de províncies. Li han fet un homenatge en reconeixement a tots els anys que ha dedicat a la seva professió d’actor. Quan surt se n’adona que tothom a marxat. El públic ha marxat. Els llums s’han apagat. Ningú s’ha adonat que ell encara hi era dins !!! Està sol. És el moment de fer un repàs sobre la seva vida d’actor. “Aquesta platea m’ha engolit, aquest fossat negre m’ha devorat, gairebé sense adonar-me’n…; però aquesta nit, a l’homenatge, he “despertat”!; i quan he mirat enrere, he descobert els meus setanta anys!…” Perquè…, que hi ha al darrera de l’actor? Una vida. Tristeses i alegries, triomfs i equivocacions, […]

Les peces curtes de Txékhov en les que es basa aquest espectacle són petites joies que convé recordar de tant en tant. El problema és com presentar-les, ja que és difícil ajuntar peces d’aquesta durada sense que resulti insuficient o bé sembli una mostra de tallers. En aquest cas, Carles Alfaro i Enric Benavent han optat per crear un fil conductor que uneixi El cant del cigne, Sobre els danys del tabac i L’ós, entre d’altres. Per tant, tenim un actor ja vell que recorda en un teatre tancat com va ser la seva vida, tant artística com personal. La idea no és dolenta, però el resultat és un patchwork cosit amb fil gruixut que no aconsegueix difuminar les costures. […]

Una divertida i boja adaptació d’aquest clàssic de Molière que tot i mantenir l’essència del seu missatge és capaç d’adaptar-lo al context contemporani català. Una sàtira de la vessant més snob de la cultura, un combat entre el plaer de l’amor terrenal i la necessitat de presumir d’una saviesa elevada. Els dos actors interpreten un total de vuit personatges, repte que superen amb enginy. Els ràpids canvis de vestuari, el joc constant d’entrades i sortides i fins i tot la representació amb objectes fan que el públic connecti amb aquest codi i es deixi portar pel deliri d’aquesta comèdia. Segons avança l’obra, el públic es torna més partícip d’aquest divertit joc escènic i és apel·lat per la paròdia d’uns personatges […]

“Què és millor, viure amb una persona depressiva o amb una de tòxica?” Aquesta és una de les sentències que en Roger (Pablo Derqui) proclama durant la dansa dialèctica d’aquesta producció. Dues persones amb un fill, divorciades, es retroben quan ella va a recollir les últimes coses que li queden a la casa en comú. Ella, la Clàudia (Laia Marull), esperava que ell no hi fos, però com a bon estratega, en Roger s’ha organitzat per ser-hi. El que en principi sembla una conversa cordial, entre dos divorciats que volen el millor pel seu fill, acaba sent, molt aviat, una batalla de retrets, insults, males paraules i violència. Els mots escollits acuradament per un i altre busquen el punt més […]

Després de Shakespeare, Martin McDonagh és l’autor anglosaxó més representat a l’Amèrica del Nord. Tot i que va néixer i va ser criat al sud de Londres, el seus orígens són irlandesos, d’aquí que totes les seves peces estan ambientades en Irlanda. “La reina de la bellesa” és la primera de les tres peces de “La Trilogia de Leenane” (una trilogia on els fets de totes tres obres transcorren en terres de Connemara). Les altres dues peces són “La calavera de Connemara” (espectacle guanyador del Premi TB de la temporada 2017-2018 en la categoria de Millor actor de repartiment, a Oriol Pla, dirigida per l’Iván Morales i que vam poder veure a La Villarroel), i “The Lonesome West” (“L’oest solitari”)(de […]

Nit d’estrena al Teatre Goya, amb la tercera proposta de les quatre programades aquesta temporada, es tracta de L’ÚLTIM ACTE, que ens proposa una relectura de textos humorístics d’Anton Txékhov. Carlos Alfaro i Enric Benavent han bastit aquesta proposta amb cartes, contes populars i relats humorístics que l’autor va publicar a la premsa sota el pseudònim Antoixa Txekhonté i amb altres textos teatrals curts com “Els danys del tabac”, “L’ós” o “El cant del cigne”. Anna Maria Ricart ha fet la traducció de tots els textos. La peça gira entorn de Vassili (extraordinària interpretació de Francesc Orella), un actor d’èxit que amb setanta anys, ha estat el protagonista d’un gran homenatge per la seva carrera teatral. Després dels discursos i […]

Zum –Zum teatre és una companyia ja veterana dedicada al públic infantil. I dic veterana perquè les primeres obres que jo recordo daten de 1995 quan van fer “el Geperut de Notre Dame”. Des de llavors no han parat de fer teatre de qualitat dirigit a nens i nenes de totes les edats. M’atreviria a dir que per a tots els públics perquè hi ha aspectes per a tothom. El valor afegit de la Zum-Zum és la incorporació de valors al voltant d’un conte d’una manera entenedora i divertida. En aquest cas concret és el parlar d’aus extraviades, de refugi pels perduts, d’amor per la terra i els productes del camp, de l’estimació en la pobresa, del gaudi d’allò més […]

Interiors dice beber de Woody Allen y Eric Rhomer. E indiscutiblemente, la obra rebosa de los sellos tan característicos de estos dos autores: los enredos de los amores de antaño, la hierba ajena siempre más verde y las ensoñaciones de futuribles mejores. Aunque eso sí, sin la misma lucidez de Rhomer -poco se ahonda, por ejemplo, en los juicios sobre parejas de distinta edad- y sin los giros sorpresivo que tanto han marcado películas como Match Point o La mujer del aviador. En Interiors sucede más bien el contrario: la previsibilidad del final se asoma ante el espectador cuando la obra no ha traspasado ni la introducción. Aunque no por eso, la temática de los amores frustrados y de los […]

Crec que va ser Einstein qui va definir la bogeria com repetir el mateix acte esperant conseqüències diferents. Doncs això em passa a mi amb les comèdies de Shakespeare: M’emociono quan les anuncien, corro a comprar l’entrada, llegeixo el text poc abans del dia de la representació, em sembla que són totes iguals, assisteixo a l’obra i m’avorreixo. I a esperar la següent. Crec que, a diferència de les tragèdies, no han envellit bé, els recursos de disfresses, barbes i accents ja no resulten especialment graciosos, els embolics no tenen gaire recorregut i només funcionen (i molt bé) amb registres exagerats, de farsa com els Pàrquing Shakespeare o el Somni d’una nit d’estiu d’Els Pirates. No han estat una excepció […]