Recomanacions

“Así que pasen cinco años” pertany a l’anomenat “teatre de l’impossible” lorquià, batejat així per la seva dificultat de ser portat a escena. Dificultat en molts sentits, per la seva trama onírica i surrealista, per la barreja continua de prosa i poesia, per la gran quantitat de personatges reals i imaginaris que hi surten al llarg de l’obra, per ser més exactes, l’obra consta de vint-i-dos personatges , i per la gran varietat de disciplines artístiques que s’hi poden veure, com cant, poesia, arts plàstiques, acrobàcia, Commedia dell’arte,… “El público” i “Así que pasen cinco años” van ser escrites per Lorca a finals dels anys 30, durant el seu viatge a Nova York. Ambdues obres tenen un gran simbolisme i […]

Ha estat una sorpresa descobrir aquesta companyia de teatre, Xucrut, compromesa amb el medi ambient i la societat, que reflexiona sobre els models de vida a la societat de consum en obres com “Quina tela” i “No et consumeixis” o la pobresa energètica a l’obra “L’apagada”. Xucrut Teatre es va crear el maig del 2007 sota el paraigua del Centre de Recerca i Informació en Consum (CRIC). Xucrut són dos actors: Albert Requena i Ainhoa Roca que en aquest espectacle s’envolten de col·laboradors: Fraggle, cantant, música i actriu,. Montse Bonet, directora, Natàlia, dissenyadora i tècnica de llum i Gerardo, tècnic de so i llum. Tots ells han aconseguit un espectacle de petit format però que té la grandesa de les […]

Contar un conte contat és com crear un espai per a la reververació, preocupar-se per a que continuï ressonant com una salmòdia primordial. La paraula dita arriba molt enllà, duu la destrucció al llarg del temps, és com una bala que es desplaça per l’espai. A l’Escenari Brossa s’hi passegen les pors de tres dones que miren d’exorcitzar-les a base de dir-les, de cridar-les, de cantar-les. Es una gran notícia gaudir de Paco Zarzoso a Barcelona (voldríem que no fos tan de tant en tant), i la seva mà es deixa veure. La posada en escena mostra l’acarament amb la mort, tres maneres diferents d’afrontar-la, o d’afrontar la presa de consciència de la mortalitat pròpia, de la mateixa que a […]

Asun Noales va crear la companyia OtraDanza l’any 2007, despres de codirigir de 2000 fins a 2007 la companyia Patas Arriba. Una companyia privada que ha creat nombrosos espectacles en els seus 11 anys de vida, i té la seva seu a la ciutat d’Elx on fan residència al CCC L’Escorxador d’Elx. L’espectacle DA CAPO sorgeix del treball conjunt de dos coreògrafs valencians de rellevància, d’una banda Asun Noales (Elx 1971), llicenciada en l’Institut del Teatre de Barcelona i d’altra banda Gustavo Ramírez (San Fulgencio, 1978) que també va passar per l’Institut del Teatre i que recentment ha creat una peça per a la companyia IT Dansa. DA CAPO és una expressió musical italiana que literalment significa “des del cap”, […]

Aquesta és una peça escrita el 1937 per Ödön von Horváth (Edmund Josef von Horváth, 1901-1938), dramaturg i novel·lista austrohongarès exiliat a París, on va morir el mateix any de la seva arribada a causa d’un accident. Tota la seva obra està impregnada de la crítica contra el feixisme i els perills que aquest comporta. UN FILL DEL NOSTRE TEMPS és doncs una obra que parla del feixisme i que podem veure aquests dies a la Vilella. Una peça que ja es va poder veure al Teatre Akademia en 2012. Traduïda i magníficament interpretada per Andreu Carandell, ens explica la història d’un soldat que viu en una època de forta crisi, a l’atur des del mateix moment del seu naixement, […]

A los espectadores, últimamente, tanto en la gran pantalla como en los escenarios, se les ha atiborrado –y nunca mejor dicho- de obras sobre comidas familiares convertidas en campo de batalla: el argumento donde en un encuentro casual saltan chispas de rencor y envidia ha proliferado tanto hasta convertirse casi en un género en sí mismo. Por suerte, alejado de tópicos y rifirrafes de manual podemos disfrutar de El llarg dinar de Nadal. ¡Y tan largo! 90 años resumidos en una sola hora. Eso sí, tiempo más que suficiente si como es el caso, se sabe despojar la paja del grano para ir a lo esencial. Y lo esencial, no es más que lo común -y a la vez idiosincrático- […]

Hi ha una tríada creativa que em té guanyat de fa temps: Ferran Guiu a la direcció, Marc Gómez a l’adaptació i Joan Comaposada a la direcció musical. No només dominen el musical mal anomenat de petit o mig format, sinó que la qualitat interpretativa, musical, de lletres, propostes originals, poc vistes, la cura artesanal i passió, a mi sempre m’ha arribat i he repetit i repetit (Dies Normals, Tell me on a Sunday…). Ara assoleixen una altra vegada un altíssim nivell i interès amb Carrie, musical basat en la novel·la de Stephen King que ja va tenir adaptació cinematogràfica. El musical amb llibret de Lawrence D. Cohen, lletres de Dean Pitchford (Fame) i música de Michael Gore (perfecte cognom) […]

Fa temps que comento (com si a algú li interessés) que els teatres tenen abandonat el públic adolescent. Esperem, no sé per quin estrany miracle, que els joves passin l’adolescència lluny del teatre i després, oh, sorpresa, tornin a les sales. És d’agrair, doncs, l’esforç de propostes del Jove Teatre Regina, Lliure o Tantarantana, el fenomen A.K.A. (Flyhard), activitats a la Sala Fènix i em deixo algun exemple, segur. BE MY BABY de Nico&Sunset va en aquest sentit. La van encertar de ple amb Paradise en quant a públic, gràcies a l’efecte atracció del repartiment de Merlí. Ara hi tornen amb aquesta proposta de títol de magnífica cançó de The Ronettes (gran exemple del “mur de so” de Phil Spector […]

Cuentos cruentos és un espectacle musical que amb una escenografia senzilla, però efectiva, juntament amb un vestuari original, a mig camí entre el clown i el sinistre, ens porta a un món fosc, on les històries de sempre, contes clàssics, i també històries conegudes, s’han adaptat a un món actual, que ha transformat aquells contes innocents en un mirall que ens reflexa sense pietat. No ens estalvien la seva visió cruenta de la realitat, però un humor irreverent, atrevit i crític ens fa riure, tot i que el que ens estan dient no fa gens de gràcia. La música en directe, les extraordinàries veus, la participació dels músics amb els actors, i la complicitat del públic, fan d’aquest espectacle una […]

Hi ha temes que són molt delicats d’abordar al teatre i, al mateix temps, molt necessari que surtin del tabú i agafin, a poc a poc, cada vegada més visibilitat. El risc que es corre a l’hora de tractar sobre un escenari problemàtiques com el suïcidi o les malalties mentals és caure en el sentimentalisme forçat, el morbo, el melodrama barat o, al contrari, en la ingenuïtat dels lemes d’autoajuda de tassa d’esmorzar. Però Les coses excepcionals aconsegueix esquivar hàbilment aquests paranys i presentar una història dura, complicada i fosca amb senzillesa i un esperit positiu i esperançador que és gairebé una proesa. I això és possible gràcies al fet que ho fa des de la perspectiva d’un nen, interpretat […]

Los niños oscuros de Morelia arriba al Tantarantana a mans de la Compañía Nigredo per revisar, criticar i reobrir el passat històric comú i un dels episodis més coneguts: la guerra civil espanyola. A partir d’un episodi relativament desconegut, que no busca trobar vencedors i vençuts sinó ensenyar el dolor i les conseqüències d’una guerra, el texto tracta sobre el viatge que dos (juntament amb més de quatre-cents més) nens emprenen en vaixell des d’Espanya fins a Mèxic per fugir de la guerra. Considero un encert la voluntat de l’obra d’allunyar-se dels plantejaments habituals i maniqueistes que enfronten el bàndol nacional i el republicà per a ensenyar la crueltat del període històric. Allunyat d’allò, el text i la representació tracten […]

“La mort no existeix en contraposició a la vida, sinó com a part d’ella”. Ho diu Haruki Murakami a Tokio Blues i ens ho recorda la Companyia La Sub Terrànea en aquesta obra sobre la vida i la mort en la qual una i altra es van intercalant fent un cos únic. El llenguatge és dinàmic, àgil, irònic, cru, punyent i sarcàstic. Et pot fer passar de la llàgrima al riure en una mateixa frase. No dona temps a assimilar tantes idees. M’hauria agradat tenir el text a la mà com aquell que segueix una partitura. És un veritable cant coral a la vida i també a la mort. El teatre ha d’explicar històries però també serveix per transmetre sentiments, […]

“Los ninos oscuros de Morella” no és una obra històrica, però si que parteix d’un fet històric; un fet històric que s’ha mantingut ocult per raons polítiques i diplomàtiques. És el de “Los niños de Morelia” El 27 de maig de 1937, un grup format per 456 nens i nenes, fills de republicans espanyols, van embarcar en el transatlàntic Mexique rumb a Mèxic. Van ser enviats fora d’Espanya amb la promesa d’un refugi digne, lluny dels perills de la guerra, i la promesa de ser retornats en acabada la guerra. Van ser enviats fora d’Espanya amb la promesa d’un lloc digne, lluny dels perills de la guerra. Estava previst que estiguessin allà durant uns mesos, però no contaven amb la […]

No sempre es reconeix el teatre infantil quan és com tot, n’hi ha de bo i de dolent. D’entrada, té el mèrit d’acostumar a connectar amb el seu públic i, quan és molt bo, també amb el no tan menut. Això comporta tocar moltes tecles, registres i anar acompanyat d’interpretacions diria que més complexes del que sembla. És el cas d’aquesta adaptació de Marta Buchaca (Només una vegada) tan moderna com respectuosa del clàssic (que em pirra absolutament) on Alícia persegueix un conill que li ha robat el seu bé més preuat: el mòbil. En la persecució Alícia troba personatges del llibre com el “barreter boig” i d’altres nous, com la Siri i un superheroi entranyable i insegur. I Déu-n’hi-do […]

Dos amants (Henry Miller i Anaïs Nin), escriptors viscerals, units en una passió total. Anys de cartes i trobades sexuals i creatives que van consolidar les seves carreres literàries i vitals fins a desembocar en amistat, en un final circular que em va encantar. Literatura passional, la decisió conjunta però individual d’escriure sobre el que millor coneixen: ells mateixos. Anava amb por que fos una proposta pedant. Doncs en absolut. Encomana les ganes d’escriure (el tòpic de la renúncia a allò material -encara que amb marit mecenes, això sí- per lliurar-se a l’art segueix sent potent) i també em va fer riure molt. En un exercici dificilíssim, els actors passen en segons de ser els complexos escriptors, amants, rebels, insaciables […]