Recomanacions

Una màscara sempre amaga alguna cosa. El bufó del rey Lear és cert que va pintant, però no s’amaga. No s’amaga de la seva desesperació per aconseguir feina d’allò que li agrada: el teatre. Potser enganya una mica als seus fills, però diguem-ne que no és pas un bon mentider. Felipe Cabezas ens convida a un monòleg on a través de Shakespeare parla de la crisi política dels nostres dies, de la violació dels drets fonamentals… Ens qüestiona l’ara, emmiralla-nos amb una època teòricament molt llunyana. És cert, que això ens passa molt amb els versos d’en William, aixì què és una molt bona elecció el joc amb el Rey Lear. Felicitar el treball actoral, el canvi precís entre personatges, […]

“Jane Eyre (una autobiografia)” torna al Lliure Gràcia. La temporada passada les entrades es van exhaurir de seguida, així que tant punt vaig comprar l’abonament d’aquesta temporada, va ser un dels primers espectacles que vaig reservar. Tenia moltes ganes d’anar-hi, perquè tot i que no havia llegit la novel.la, si que n’havia vist algunes versions cinematogràfiques. Dons bé, ahir vaig gaudir moltíssim amb aquesta magnífica versió de la novel·la de Charlotte Brontë escrita l’any 1847. Es tracta d’una adaptació d’Anna Maria Ricart, dirigida per Carme Portaceli, i interpretada per Ariadna Gil i Abel Folk (Guanyadors del Premi Butaca 2017)en els papers de Jane i Rochester. La resta del repartiment són Pepa López, Jordi Collet, Gabriela Flores, Joan Negrié i Magda […]

“L’alegria” és un text de Marilia Samper fruit de la residència que l’autora va fer la temporada passada a la Sala Beckett, i que es va estrenar a la mateixa sala, durant el mes d’octubre del 2017. Sota la direcció de Marilia Samper, cal destacar l’extraordinari treball teatral de tots quatre actors d’aquesta obra, especialment la de Lluïsa Castell en el personatge de la Júlia, la mare de l’Eli, un noi amb paràlisi cerebral, i la de l’actor que interpreta a Eli (Alejandro Bordanove). Alejandro Bordanove fa una feina excel·lent davant d’un personatge que és molt difícil d’interpretar tan a nivell emocional, com físic. Penso que, per un actor, és un repte gegant el poder interpretar un personatge d’aquestes característiques […]

Dia d’estrena, moltes cares conegudes, rialles i complicitats. Una escenografia ben cuidada, una llum delicada. El descobriment d’un lloc acollidor, íntim, amigable. Melodies que sonen en un piano, i una excel·lent pianista, Bárbara Granados. La veu d’un gran recitador, Mario Gas. Sempre he preferit la poesia recitada per la simple raó que a l’escoltar-la m’és més fàcil d’entendre. Si a més a més, qui les recita sap transmetre tot el sentiment que l’autor vol expressar amb cadascuna d’elles, l’experiència és realment brutal. “Amichi Miei” és una selecció d’una vintena de poemes, textos i cançons, d’entre uns 150, d’autors i poetes que han acompanyat a Mario Gas al llarg de la seva vida, tan professional, com personal. Són els seus amics […]

Un dramaturg pot col·locar la seva obra a l’escenari que més li plagui, però segurament n’hi ha pocs que n’hagin escollit un de tant original com aquest: el sostre de la Capella Sixtina. I no és que tinguem com a protagonista a l’autor de tant memorable fresc, el renaixentista Miquel Àngel, sinó que pels andamis s’hi passegen dos artesans especialitzats en polir parets i reproduir els esbossos d’un artista que destacava més com a escultor que com a pintor. Tant Lapo com Loti, dos curiosos personatges, no paren de criticar i ridiculitzar al seu suposat mentor i enyoren treballar per a Rafael o per a Leonardo, a qui consideren autèntics genis. La veritat és que l’obra té el mèrit de […]

Hi ha obres, com aquesta, que pel seu plantejament i el fet històric que volen retratar provoquen d’entrada cert interès. En aquest cas la història és un d’aquells episodis de la Guerra Civil que causen estupor i sorpresa, sobretot per no ser tan coneguts com d’altres. El 1937 un vaixell carregat amb 456 nens i nenes, fills de republicans, va salpar cap a Mèxic amb l’objectiu de que passessin uns mesos allunyats de la violència i la misèria que ja s’havia instal·lat al país. La majoria d’ells ja no va tornar. A Los niños oscuros de Morelia dos únics actors es posen a la pell d’uns adolescents i s’oculten a l’interior d’una cabina per exorcitzar fantasmes del seu present més […]

Qualsevol nou intent d’entendre el perquè de la Guerra Civil ha de mirar de deixar al descobert les vertaderes intencions del feixisme, sense embuts. En aquest sentit el que explica “Los niños oscuros… ” és la crueldat del cop feixista a partir d’una de les conseqüències forçoses d’aquesta guerra, que obliga els pares a separar-se dels seus fills i d’enviar-los lluny, sense garanties que arribin a bon port. El muntatge posa el focus en la por i l’estupefacció a parts iguals. La dificultat a l’hora d’entendre les raons que van dur alguns a matar els seus compatriotes és equivalent a la confusió de la posada en escena. Els diferents plans temporals en que es desenvolupa l’acció i els diversos personatges […]

Moltes ganes de Jane Eyre al Teatre Lliure. No m’ha acabat de fer el pes però té explicació: del llibre de Charlotte Brontë em va fascinar la infància de Jane (Ariadna Gil) que aquí es passa rapidet per centrar-se en la relació amb Rochester, el protagonista masculí interpretat per Abel Folk. S’ha focalitzat, doncs, el camí de trobada de l’amor d’igual a igual malgrat mil obstacles, la segona part de la novel·la, una mica fulletonesca i melodramàtica. El registre de Jane tampoc és el que imaginava, massa nerviosa i fràgil, que funciona i connecta amb el públic però la Jane original és més serenament orgullosa, i heroica, per sobre de tot. La resta d’interpretacions, correctes, i em quedo amb el […]

Torna als escenaris un clàssic.Torna l’obra clàssica de Mercè Rodoreda, LA PLAÇA DEL DIAMANT, i ho fa de la mà de Paco Mir i amb actors i actrius de la Companyia Eòlia, al Teatre Victòria. Dimarts dia 8 va ser l’estrena d’aquesta producció que es podrà veure tots els dimarts del mes de gener. “La plaça del Diamant” és una novel·la publicada en 1962 i està considerada com una de les millors plasmacions de la vida a Barcelona abans, durant i després de la Guerra Civil Espanyola. La novel·la és, al mateix temps un gran retrat de dona, una crònica magnífica de Barcelona i de com van marcar aquests moments històrics la vida dels barcelonins. Paco Mir ha fet i […]

Recorregut per les cançons més conegudes de Sinatra, de la mà de 4 grans veus amb una excusa narrativa fluixeta i potser innecessària. En realitat, aquestes molt bones veus, on destaca la presència, carisma i solvència interpretativa de Mone Teruel i Txell Sust, es basten per retre homenatge a la Veu, Frank Sinatra. Frank, aquí en la seva faceta d’ídol d’adolescents, de mares, àvies, estrelles de cine…, amb amistats poc recomanables, expulsat d’Espanya… I , per sobre de tot, una veu i carisma impressionants. La història és alhora massa simple i a estones massa complicada, amb l’excusa per lligar les cançons: 4 amigues recorden a una senyora que va ser de les primeres fans de Sinatra i que explica diverses […]

Un fet real. Un vaixell carregat amb més de 450 nens, fills de republicans, humils uns, senyorets els altres, camí d’un internat a Mèxic. Fugen de la Guerra Civil, de l’altre bàndol, de les 3 Espanyes (gran i oblidat concepte, el dels atrapats enmig de radicalismes), en alguns casos sembla que fins i tot forçats davant reticències dels pares. L’exili sempre és una tragèdia. Ni espera la terra promesa ni la tornada serà fàcil. El viatge en si mateix sol ser dramàtic. Aquest vaixell es dirigeix ​​a un futur que ja albiren serà tenebrós. En una cabina tancat per dins, amb una banyera com a únic element a disposició de la seva imaginació, dos nens comparteixen jocs sinistres i és […]

Vam conèixer a Duncan Macmillan ara fa uns anys amb l’obra Pulmons, que va significar el primer gran èxit de crítica i públic de Sixto Paz Produccions. Ara la companyia torna a ell i sembla ser que el públic està responent amb la mateixa calidesa, perquè si una cosa té Macmillan és que connecta amb els espectadors de forma directa, sense gaires complicacions ni subterfugis. És cert que alguns titllaran l’obra d’ingènua o de naïf, que és un adjectiu que li escau força, però crec que el text afronta amb originalitat una història que podia haver-se representat com un drama psicològic de gran volada. Lluny d’això, l’autor ho converteix en un exercici interpretatiu, en un desafiament i també en un […]

Divendres d’estrena als Baixos 22 del Tantarantana, el teatre fent goig gairebé ple fins a la bandera i una proposta que arriba a Barcelona en el seu muntatge original, després d’haver-se estrenat a Madrid i en altres indrets de l’Estat. LOS NIÑOS OSCUROS DE MORELIA ens parla d’un episodi relacionat amb la Guerra Civil Espanyola, en què 456 nens i adolescents van ser portats des de Barcelona al port de Bordeus per ser embarcats en el vaixell Mexique rumb a Mèxic. Era el 27 de maig del 1937 quan van salpar i el 7 de juny de 1937 quan van arribar a Veracruz. Es tracta d’una creació de la companyia independent Nigredo que ha lluitat per poder estrenar-la i de […]

Divendres (4 de gener) s’estrenà “Los niños oscuros de Morelia”, una obra de la companyia Nigredo que ens explica l’aventura de dos adolescents en un vaixell ple de nens exiliats de la Guerra Civil Espanyola que navega cap a la ciutat de Morelia, Mèxic. A partir de diferents jocs, volen evadir-se de tot els que els està succeint. Amb uns jocs perillosos i d’evasió dels protagonistes, els nens d’una República perdura i oblidada, intenten sobreviure el dia a dia en què s’enfronten. A poc a poc, amb petittes apostes podem veure la transició, la corrupció, altractaments i les històries dels perdedors. Elena Fortuny, que debuta amb aquesta proposta, ens mostra els dos protagonistes (Rodrigo Garcia i Lluis Marquès) a escena […]

Quin gènere, el del cabaret. Barcelona estima aquests calaixos de sastre on hi cap qualsevol fantasia ideada pels “excéntricos y caricatos”, com encara cataloguen als artistes de varietats els de l’Agència Tributària. El Paral·lel d’entreguerres va plantar una llavor que ha anat germinant aquí i allà, i que malgrat no tenir espais estables fora dels ambients més drag com el Cangrejo o el Desplume de l’Antic Teatre (ara que El Molino funciona a mig gas) acaba florint i trobant espais alternatius per congregar una parròquia àvida de varietats. Trobar Cireres i Lentejuelas enmig de la cartellera de Barcelona m’ha fet feliç. És un espectacle sincer i personal, on la creadora Mireia Casado (La Melancòmica) es despulla -l’ànima- i relata la […]