Recomanacions

Crec que va ser Einstein qui va definir la bogeria com repetir el mateix acte esperant conseqüències diferents. Doncs això em passa a mi amb les comèdies de Shakespeare: M’emociono quan les anuncien, corro a comprar l’entrada, llegeixo el text poc abans del dia de la representació, em sembla que són totes iguals, assisteixo a l’obra i m’avorreixo. I a esperar la següent. Crec que, a diferència de les tragèdies, no han envellit bé, els recursos de disfresses, barbes i accents ja no resulten especialment graciosos, els embolics no tenen gaire recorregut i només funcionen (i molt bé) amb registres exagerats, de farsa com els Pàrquing Shakespeare o el Somni d’una nit d’estiu d’Els Pirates. No han estat una excepció […]

La dansa de la venjança és una d’aquelles obres de teatre que, des del plantejament inicial, tracta d’incomodar al públic mostrant els aspectes més foscos, durs i tristos de la societat. En el cas de l’obra satisfactòriament dirigida per Pere Riera, en base a un text del ja consolidat Jordi Casanovas, el públic assisteix a una emulació d’aquells problemes que es desprenen d’una relació tòxica, d’un divorci basat en la incomprensió i les represes. La immersió del públic és afavorida per la contemporaneïtat del text, que provoca que l’espectador pugui veure rutines, comentaris o actituds que no són fictícies, que pot haver presenciat fàcilment a la seva vida. A més, la disposició de l’escenari (central, rodejat de públic per ambdues […]

La violència psicòlogica sovint no deixa marca física, però les paraules poden ser tan feridores com l’altre tipus de violència. De fet, com moltes vegades no és visible, es pot donar el cas que aquesta passi desapercebuda i que afecti a la víctima de forma silenciosa. D’aquesta manera, sovint no es vista com a tal ni per la pròpia víctima ni per l’agressor, que lluny de la realitat no és conscient que l’està aplicant i que pensa que manté un bon comportament envers la víctima, cosa que no l’eximeix d’estar infligint violència. Així, La dansa de la venjança ens parla d’aquest tipus de violència, la que pot destrossar a una persona amb l’únic ús de les paraules i del maltracte […]

Roc Esquius abandona la ciència ficció que tan bé ha tractat a obres prèvies (Sàpiens) i ens llença a la cara l’obsessió per les xarxes socials, la dependència del reconeixement i afalac dels seguidors, mesurar l’èxit social pels likes (o agradaments, en versió queca) que aconseguim i la bogeria de tot plegat. Aquesta dependència extrema ja s’ha tractat a altres propostes però no, tret d’error meu, a l’àmbit laboral. Si per un like ja fem el pena, què no estarem disposats a fer quan d’aquests likes depèn la precària feina! Un espai d’aquests tan moderns de coworking on quatre “emprenedors” miren de tirar endavant els seus projectes. L’exposició a les xarxes farà que es centrin en aconseguir visibilitat per tal […]

Els contes, mites i llegendes tradicionals, passats pel filtre de les pel·lícules musicals de Walt Disney, han influït a diverses generacions de joves que tant les han gaudit com s’han sentit presoners de la seva visió de les coses. És d’aquesta manera com molts nous creadors o creadores senten la necessitat de trencar amb aquesta herència cultural, en primer lloc, com a gest de maduresa (deixant així l’infant sense mirada crítica enrere) però també, d’altra banda, superant els seus clixés romàntics, sexistes i antiquats. A Pocahontas o la verdadera historia de una traviesa, ens expliquen que, a més, en aquest cas, tractant-se d’una història real manipulada per interessos imperialistes, resulta tot plegat molt més pervers. D’aquesta manera, Barbara Mestanza intenta […]

Tots coneixem la història de Don Joan, l’home que desafiava els “valors” de la societat anant de flor en flor, sense cap pretensió de casar-se i assentar el cap. Deia que estava enamorat de l’amor, però que no ho estava prou de cap dona com per casar-s’hi i ser fidel. Aquest personatge sempre s’ha mostrat com un home trencador de les normes socials de la seva època, valent i desafiant. Però, i si hagués estat una dona? Se li hauria qualificat de la mateixa manera? Si traslladem la història, el personatge i la dualitat home/dona a dia d’avui, es continuaria pensant que ell és un transgressor i ella una llibertina? Ha canviat tant la visió que es té a la […]

Una producció de ZOOPA adaptada i codirigida per Edu Pericas, que ens havien presentat a la roda de premsa del passat dia 23 de gener. La direcció escènica és compartida per Ota Vallés. Es tracta d’una comèdia que vol reflectir les dificultats que té una persona grassa, en el seu dia a dia i la poca sensibilitat dels éssers humans que l’envolten, en no considerar-la com a “normal”, simplement per ser diferent dels estereotips de moda. Inspirada en el llibre, escrit el 1991, ¡No quepo, no quepo!, de Lourdes Miquel que hi ha col·laborat en l’adaptació teatral creant amb Edu Pericas una nova dramatúrgia incorporant 5 personatges secundaris que acompanyen a la Júlia, protagonista de la història. La Júlia va […]

Dirigir una obra de Bertolt Brecht a l’actualitat ja implica una dificultat afegida, ja que el tipus de teatre que feia l’autor alemany està ben lluny del que estem acostumats a veure, tant a nivell estètic com ideològic o dramatúrgic. El teatre èpic, també anomenat teatre dialèctic, s’interroga bàsicament sobre l’ordre social i actua de catalitzador polític. La bona persona de Sezuan no és cap excepció, ja que qüestiona la bondat de l´ésser humà fins a les últimes conseqüències, aconseguint unes conclusions tant depriments com realistes. De fet, és un encert haver recuperat aquesta obra en un moment de tanta confusió i polarització com el que vivim, però també és veritat que formalment la proposta pot resultar massa didàctica i […]

Podran anar passant els anys que l’amor sempre serà el punt de mira de tota la humanitat. Després de tu (living together…apart) ens planteja una convivència dins d’una mateixa casa un cop trencada una relació, sigui per falta de diners o perquè no en vols acabar de marxar. La constant insistència per part de la Laia de parlar amb la seva exparella i normalitzar una situació insòlita, fa que el Toni acabi explotant. Una confessió de totes aquelles coses que no van arribar a parlar, entrant als budells d’una relació. L’Elisenda Coll ens porta a un món actual, on fàcilment empatitzem amb tots els dubtes i problemes que tenen els protagonistes. La necessitat de tenir algú, de no sentir-nos sols, […]

Ho podem dir clarament ja a aquestes alçades. El teatre només és interessant quan incomoda, quan inocula l’ombra del dubte en l’espectador, sobre la seva identitat, les seves certeses. A La Villarroel aquests dies Pere Riera ha muntat un escenari amb públic a banda i banda, que suscita la dimensió voyeur de l’espectador i el converteix en testimoni d’una representació de la part més fosca de les relacions de parella. El text de Casanovas és un exercici d’equilibrisme per a mantenir la tensió entre allò que els persontages diuen i allò que decideixen no dir. Els moments en què Derqui i Marull troben el to, la intensitat és enorme, i el malestar en l’espectador toca sostre. S’imposa en algun moment, […]

Què succeeix quan una violència psicològica difícil de reconèixer a primera vista s’estableix en una relació de parella? Sota aquesta premissa Jordi Casanovas posa sobre l’escenari l’abús verbal latent en les relacions humanes, una violència aparentment invisible però tan destructiva com qualsevol altra. Assistim a la dissecció d’una parella en les albors de la seva relació, interpretats per Pablo Derqui i Laia Marull. A mesura que avança l’obra anem descobrint la seva història mentre lluiten pel seu bé més preuat, el seu fill. Ell és un egòlatra carismàtic que gràcies al domini de les paraules és capaç de camuflar la seva ràbia i violència en un discurs aparentment racional i compassiu. Ella, o més aviat el que queda d’ella, és […]

Sovint el teatre mostra l’horror que irromp en la quotidianitat, però és menys habitual que l’angoixa, el depriment en formi part, sense espetec, com quelcom inherent a la vida dels personatges. A La reina de la bellesa de Leenane, el tedi ja ha esdevingut aversió (de la Maureen cap a la seva mare, del Ray cap a la mare de la Maureen; però també del Ray cap a la pròpia Maureen), i l’espectador té la sensació que el rebuig que es provoquen els uns als atres és immanent a l’esperit d’una societat, de Galway, de la Irlanda rural, del món. És rancúnia ancestral i, el que és pitjor, assumida fins al punt que s’expressa amb total desinhibició. Manrique pensa una […]

Martin McDonagh va escriure la Reina de la bellesa de Leenane amb 27 anys. Va ser representada per primer cop l’u de febrer de 1996 al Town Hall Theatre de Galway, Irlanda. Dos anys més tard la vam poder veure a la Villarroel amb Vicky Peña, Montse Carulla, Àlex Casanovas i Jacob Torres sota la direcció de Mario Gas. Jo en recordava l’ambient sòrdid i l’escenari fosc. 20 anys més tard es torna a representar a casa nostra. En aquesta ocasió la dirigeix Julio Manrique i les actrius són Marissa Josa i Marta Marco i els actors Ernest Villegas i Enric Auquer, tots ells amb un immillorable nivell interpretatiu. Com ja ens té acostumats Martin McDonagh és una obra ambientada […]

La carrera de Jordi Casanovas com a dramaturg té diverses vessants, però el thriller dialèctic ha jugat sempre un paper destacat dins de la seva obra. La dansa de la venjança, tot i que comença com una confrontació de parella, està totalment orientada cap el gènere. Les continues acusacions, els canvis de rol i de responsabilitat, els girs inesperats i sobretot un final fosc i ple de sorpreses fan que l’obra entri en un terreny ja conegut. I potser és aquí on penso que decau una mica l’interès, almenys per a mi, ja que moltes de les situacions i fins i tot frases senceres em van sonar a ja sentides, ja vistes amb anterioritat. Ja sé que el thriller acaba […]

Ja ha quedat demostrat altres vegades que Jordi Casanovas és tot un expert a l’hora de posar en pràctica els mecanismes de la dramatúrgia clàssica, això sí, amb mirada contemporània. La dansa de la venjança planteja l’enfrontament de dos personatges en un únic acte i un sol espai, amb un esperit que podríem emparentar fàcilment amb David Mamet. La proposta explica la història d’una parella recentment separada que discutirà per qüestions relacionades amb la custòdia del seu fill menor d’edat. A partir d’aquest conflicte, Casanovas desenvolupa un fosc drama amorós i familiar a través d’un joc de mentides, mitges veritats i falses aparences que funciona millor com a thriller que com a tragèdia. Sense arribar a fer mai trampes del […]