Recomanacions

Posar en escena una història en temps real on l’acció es centra, en quasi tot l’espectacle, en la paraula, és tot un repte. La clau que això funcioni a la perfecció, i que atrapi a l’espectador allunyant-lo de mirar el rellotge o de moure’s de la seva cadira, és la gran qualitat del text, dels seus actors i de la seva direcció. Ens trobem segurament amb un dels grans texts de Jordi Casanovas. Un diàleg, de 80 minuts, que desgrana, a poc a poc, les misèries que amaga una parella recentment separada. Pere Riera proposa un ritme controladíssim, accions i emocions contingudes que inquieten a l’espectador fins arribar a un gran esclat final. Laia Marull i Pablo Derqui són capaços […]

L’avorriment, i la seva presa de consciència per part dels infants, és un ‘temazo’ pels pares i mares. Hi ha un moment en què, de forma aparentment inexplicable, els petits deixen de jugar amb qualsevol cosa que troben al seu abast, per a viure un autèntic ‘horror vacui’ cada cop que es troben sense saber què fer. Deixeu a un infant d’uns 4 anys només amb un aneguet de goma. És possible que als primers minuts brami, però després, veurem com a poc a poc s’inicia una autèntica aventura d’on sorgiran dracs, gegants i d’altres éssers fantàstics. L’Estaquirot Teatre, una companyia que porta més de 40 anys treballant amb el teatre familiar, demostra amb ‘L’aventura d’avorrir-se’ com en saben d’explicar […]

Laia Marull i Pablo Derqui donen vida a la Clàudia i en Roger, els dos personatges d’aquest magnífic thriller psicològic i emocional escrit per Jordi Casanovas, i que dirigeix Pere Riera. La Claudia en Roger porten casats molts anys. Els conflictes de parella han destruït tot l’amor que quedava entre ells i decideixen separar-se de mutu acord. La qüestió és, que si no hi hagués hagut un fill aquí s’hagués acabat tot. Però hi ha un fill, un nen menor d’edat que s’han de repartir la custòdia. S’ha de pactar. Jordi Casanovas s’endinsa en la part més fosca dels conflictes de parella, aquella on l’amor s’acaba i comença la guerra. Una batalla en la que moltes vegades s’utilitzen als fills […]

Amb Projecte Ingenu, el personatge masculí de don Joan de Palau i Fabre es transforma en una dona, la Joana. “La tragèdia de Don Joan” (1951), “Don Joan als inferns” (1952),”Esquelet de Don Joan” (1954) “Príncep de les tenebres” i “L’excés o Don Joan Foll” són els títols que formen el cicle de Don Joan de Palau i Fabre. Amb aquest personatge literari l’autor assaja la contesta a les normes d’una societat puritana, repressora i masclista, i li permet abordar la temàtica amorosa d’una forma directa. El que fa Anna Maria Ricart és agafar algunes parts d’aquestes cinc obres i fusionar-les en una sola, sota el títol de “La dona pantera”, d’aquesta manera converteix al Joan en la Joana, un […]

Mari Luz Domínguez es capaç de transportar-nos a una comunitat de veïns pelna de dones, de totes les edats i ideologies. Un diàleg constant a diferents espais del veïnat, a vegades a casa la Clara (la protagonista), d’altres al terrat estenent la roba, etc. Converses que giren al voltant de la vida d’una noia jove que té ganes de complir el seu somni. Des del meu punt de vista el guió a vegades es perd una mica, primer parla molt del seu somni i després és centren amb la seva parella, i just en aquell moment que reprèn el primer tema reacciones, i penses, ostres és veritat si l’obra anava del seu somni… Hi ha una falta de connexió entre […]

El asunto de ver paja en ojo ajeno, pero no vigas en el propio se remonta a tiempos bíblicos. Pero dada su contrastada imposibilidad resolutiva y el profundo arraigo en la condición humana, no sobra revisar la controversia una vez más. Por ejemplo, a través de la obra Laponia, donde en el país de la cordura y la verdad también sus habitantes -o el espectador que se identifique- deben confrontarse con las propias milongas y fantasías que gracias al racionalismo cultural y la valiosísima contención -cual truco ilusorio- han creído poder desterrar a tierras lejanas -tierras latinas o ibéricas, tierras españolas o catalanas- pero en todo caso, siempre tierras ajenas. De milongas y fantasías nos viene a hablar Laponia. De […]

Les sales petites acostumen a sorprendre. Sovint ho fan al passar-se de frenada amb propostes rabiosament progressistes i renovadores. D’altres vegades, brindant petits muntatges de disciplines menys freqüentades, com el teatre d’objectes o màscares. Aquesta vegada sorprèn per portar una obra que llueix un equilibri i una complicitat del tot convincents. Ni massa, ni massa poc. Una sala que s’emmotlla al refrescant show de l‘enginyosa actriu sevillana Mari Luz Domínguez, amb una forta base gestual, actitud autobiogràfica, execució precisa i regust de monòleg. D’entrada sorprèn el joc que planteja l’actriu només començar, capaç d’incorporar el públic de manera automàtica i eficaç dins les seves regles. No és fàcil encapçalar en solitari una obra de nou personatges diferents. Fins i tot […]

Projecte Ingenu presenta aquesta obra basada en la idea desmitificadora de “Don Juan” de Josep Palau i Fabre escrita al 1976 en un moment en el que la repressió i la ideologia catòlico- franquista imperant mantenia els privilegis masculins i en justificava els trets més perversos. Palau i Fabre fa cinc versions diferents i de la fusió dels cinc textos, Anna Maria Ricart en fa una adaptació absolutament fidel als diàlegs. Marc Chornet n’és el director i tots dos converteixen el Don Juan (Xavier Torra) en una dona, Joana (Roser Tàpias). La idea principal és veure què podria passar si la seductora, llibertina i frívola fos la dona. Evidentment la resposta no és difícil d’endevinar. La mirada dels escriptors sobre […]

Sobra decir que El rinoceronte de Eugene Ionesco es una de sus obras cúspides y sin duda, un referente del teatro del absurdo. Y precisamente, ante este unísono aplauso y tal acaparo de éxito, resulta imperativo dar a conocer otros títulos que han podido verse injustamente eclipsados. Deliri a dos es uno de ellos. Por suerte, ahora nos viene representado magistralmente por un repertorio de lujo dispuesto a que la inteligencia sea la principal protagonista de la obra. Y en sus múltiples facetas, además: el ingenio, la cordura, la perspicacia. Todas ellas, paradójicamente, al servicio de la representación del delirio. De un delirio a dos, el de una pareja atropellada por la cotidianidad y por la decepción de los sueños […]

Després d’obtenir una certa repercussió amb les força acadèmiques adaptacions de Hamlet, Yerma o Romeu i Julieta, la companyia Projecte Ingenu va iniciar un camí més experimental i estètic a base de deconstruir clàssics com La tempesta o el Faust de Goethe. El seu nou espectacle segueix aquesta mateixa línia i presenta, partint de l’obra de Josep Palau i Fabre, una contraposició entre el Don Joan arquetípic i una versió femenina del personatge. La idea de La dona pantera és interessant i dóna peu a reflexions necessàries i molt valuoses. Una vegada més, es percep un exhaustiu treball de taula (principalment, en la dramatúrgia d’Anna Maria Ricart) i un bon grapat d’idees que pretenen, de forma més o menys intel·lectual, […]

¿Qué decir a estas alturas de West Side Story que no se conozca? Un musical que unió a algunos de los nombres más grandes del género: el coreógrafo Jerome Robbins, alma del proyecto, el compositor Leonard Bernstein, el letrista Stephen Sondheim, reticente y que no quedó del todo satisfecho (!) y el productor de productores a aquel lado del Atlántico, Harold Prince. Anécdotas conocidas, como lo de separar a las pandillas en los ensayos y crear tensión entre ellos, complejas relaciones de colaboración, lo actual que era y la acogida (no, no fue tanto como imaginamos). De los pocos musicales creados a partir de un coreógrafo y por ello la danza es lo que hace avanzar la acción, es la […]

Aquesta obra es va poder veure durant un parell de dies a l’Institut del Teatre i posteriorment es va estrenar a la Sala Muntaner farà uns cinc anys. Jo la vaig veure a la Muntaner i en guardo un molt bon record. Així que, sense ni pensar-m’ho dues vegades, vaig comprar les entrades de seguida que van sortir a la venda; ja que tal i com era d’esperar es van exhaurir molt ràpidament. “El Chico de la última fila” és una d’aquelles obres que als que ens agrada el teatre de misteri i una mica enrevessat no ens el podem perdre. És una obra d’intriga, plena de situacions ambigües que van creant tensió fins al final. El desenllaç que s’esdevé […]

He sortit fascinada de “La bona persona de Sezuan”. Fascinada per la posada en escena, per la il·luminació, per la música, per les interpretacions, les coreografies, per la fotografia escènica, pels efectes especials,… perquè tot i que l’Oriol Broggi ha estat fidel al text de Bertold Brecht, amb tot aquest desplegament de recursos escènics, tan meravellosos, ha aconseguit encara fer més bella aquesta història. A “La bona persona de Sezuan” se’ns plateja la dificultat que comporta ser una bona persona. Es tracta d’una faula que ens mostra com una noia, la Xen Te, davant el compromís adquirit als Tres Déus de ser una bona persona, i per tal de defensar-se de l’agressivitat del món i de la gent que la […]

“Lapònia” és una comèdia àgil i divertida escrita per Cristina Clemente i Marc Angelet, que ens parla sobre la necessitat de mentir o no davant d’algunes qüestions per tal de no fer mal o crear una il·lusió temporal. Els protagonistes d’aquesta comèdia són dues parelles; la formada per la Núria (Meritxell Calvo) i l’Olavi (Roger Coma), i la d’en Ramon (Manel Sans) i la Mònica (Meritxell Huertas). Haig de dir que tots quatre actors estan sensacionals, però el que s’emporta la cirereta del pastís és l’actor Roger Coma. A “Lapònia” se’ns plantegen dues visions sobre el fet de mentir. Per una banda hi ha els que hi estan en contra, que creuen que s’ha de dir sempre la veritat i […]

Ionesco és un mestre mostrant la misèria humana a través de l’humor absurd. En aquesta obra retrata una parella d’amants que es tanca en un apartament per a escapar de l’amenaça exterior representada per una guerra. Aquest perill o enemic comú és l’única cosa que els manté units en la seva convivència. Passen de flirtejos a retrets, canvien d’estats anímics sense ordre ni coherència i discuteixen llargament sobre temes aparentment absurds i irrellevants. Aquests són els segells d’identitat de l’autor romanès, però en aquesta posada en escena sembla que no acaben d’esclatar. La directora ha optat per una posada en escena convencional, sent fidel a l’obra original i sense innovar amb la forma. Potser hauria resultat més interessant portar l’absurd […]