Recomanacions

Els autors europeus que estaven a l’avantguarda abans de la segona guerra mundial no són fàcils de recuperar actualment. Eren avançats en aquells moments i ara resulten, en alguns casos, una mica desfasats o desubicats. Jo crec que és bo representar-los, recuperar-los com s’ha fet amb Bruckner (El mal de la joventut també es va adaptar el 2021 en el Lliure) i veure quins punts en comú tenen amb el moment actual que viu Europa. El problema, i aquí rau la polèmica d’algunes versions, és el to o la forma que cal utilitzar per veure’ls amb els ulls d’avui en dia. S’hi val tot? Aguanten aquests textos qualsevol tipus de posada en escena? Queda deslegitimat el seu discurs amb segons […]

Les comèdies de bulevard i tot el que s’ha derivat d’elles en els darrers anys (El sopar del idiotes, Sota teràpia, El nom, Quan temps em queda?, etc.) obeeixen sovint a una fórmula concreta i també a un tipus d’interpretació estereotipada per a que el públic sàpiga a què va i no s’emporti cap sorpresa. És un gènere, o subgènere, que no admet massa innovacions ni massa canvis. És per això que El favor s’erigeix com una petita excepció. Tot i seguir fil per randa una premissa sobre la que gira tot l’espectacle (aquí es planteja fins i tot abans de que comencin a aparèixer tots els personatges), la comèdia es centra en les personalitats dels quatre amics i els […]

Vaig anar a una prèvia de l’obra Els criminals de Ferdinand Bruckner que s’estrenava al TNC en una versió de Jordi Prat i Coll. Ferdinand Bruckner va deixar escrites algunes informacions de com volia que es representés la història d’Els criminals, algunes idees de la música que podia acompanyar l’espectacle o referències a artistes i estils que podien servir per a la posada en escena. Part d’aquest material ha servit d’inspiració a l’equip artístic en tot el disseny de l’espectacle. Malauradament vaig marxar a la mitja part. No vaig connectar gens amb la proposta tan avantguardista d’en Jordi Prat. Em sap greu perquè tot el que li he vist fins ara m’ha agradat molt. De totes maneres haig de dir […]

Fa dies que tinc pendent d’escriure la meva recomanació d’aquest muntatge; en part em sap greu perquè penso que és un dels millors muntatges teatrals que he vist últimament, però com les entrades estan del tot exhaurides, em dono per excusada. De totes maneres tornarà a programar-se; tot i que pel que he escoltat, ho interpretaran uns altres actors. Llàstima, perquè una de les millors coses que té aquesta adaptació, a banda del text, la posada en escena i la direcció, és l’equip artístic. Un equip artístic brutal. Enric Auquer, Guillem Balart, David Climent, Bruna Cusí, Raquel Ferri, Vicenta Ndongo i Xavi Sáez. Tots ells, tret d’Auquer, interpreten més d’un personatge durant l’obra. TOTS estan EXTRAORDINARIS. Però dins dels extraordinaris […]

Quan Josep Maria Pou va dirigir la seva versió de l’obra de Williams –concretament, l’any 2014- ja vaig comentar que aquesta era una de les peces més delicades i belles de l’autor nord-americà. Una peça que no ha envellit tant com altres de les seves, i que sobreviu al pas del temps per ser un petit drama domèstic, quotidià, amb personatges que entenem i comprenem des de la seva primera aparició. Evidentment, segueix essent una obra supeditada a un marc temporal, a una època concreta, ja que si no algunes actituds dels personatges no es podrien entendre de la mateixa manera. Això pot restar interès a alguns espectadors, però si et deixes emportar pel que senten els personatges tot resulta […]

El teatre beu de la realitat per fer-ne ficció o per fer-ne denúncia social. I els espectadors entenem el que s’hi explica perquè hi veiem reflectides (alguns aspectes de) les nostres vides. A “Jauría” la denúncia social per millorar el món comença des del moment que l’obra vol explicar què va passar els Sanfermines del 2016 quan cinc homes van cometre un delicte continuat de violació en grup amb tracte vexatori cap a la víctima. El 2019 el Tribunal Suprem va condemnar per unanimitat que els violadors compleixin una pena de 15 anys de presó. El relat dels fets comença des que la noia, de 18 anys, de Madrid, que havia arribat a Pamplona amb el cotxe d’un amic, s’asseu […]

Bonobos és una comèdia irreverent i esbojarrada que en certa manera pretén fer-nos menys cecs, menys sords o menys silenciosos amb relació al món de la discapacitat. Potser aquesta és la força d’aquesta obra: la d’obrir-nos a la tolerància a través del riure! Tres amics, un cec, un sord i un mut, cansats de trobar relacions decideixen idear un pla per tenir cites sense indicar les seves limitacions. A partir d’aquesta premissa, tot el que pot venir són malentesos per poder riure una bona estona. Tres personatges discapacitats a escena, com he dit amb ganes de tenir una cita a cegues amb tres veïnes. Una speed dating o directament un First Dates per les situacions que es van produint. Hi […]

Vicent Andrés Estellés és el poeta de les paraules senzilles, dels temes quotidians i populars. El poeta que va revolucionar la literatura valenciana a base d’explicar allò que passava al seu voltant, i també a casa seva, amb mots intel·ligibles i clars. La seva obra Coral Romput ja va inspirar un àlbum d’Ovidi Montllor i una reeixida adaptació escènica que va dirigir Joan Ollé en el 2008 al Lliure, amb un repartiment d’aquells que es fan recordar. Ara torna als escenaris, però en una versió totalment contraposada. Una versió minimalista, austera i quasi nua d’artificis. La veritat és que resulta fàcil per acostar-se a la paraula, per copsar el sentit més primigeni d’un llibre que no deixa de ser un […]

Les nenes de Cadis són inconfusibles. Beuen de la grinyola gaditana per, com en un carnaval, parlar de la realitat sense mordasses; per fugir de l’horror quotidià amb una riallada, per riure’s de la seva punyetera sort, de la vida, dels homes, de l’amor, de la mort o de l’autoritat…. en vers ia mandíbula batent, cantat, ballant, dominant el gest, la composició dels seus personatges, i el tempo de la comèdia. Aquestes Bacants, aquestes perdedores que busquen la redempció en un plaer prohibit i petit en què refugiar-se de les seves misèries i de l’opressió quotidiana dels seus marits (vius o difunts) o dels seus fills rectíssims i de les seves frustracions, donen un recital de bon rotllo, de riallades […]

L’humorista, presentador i escriptor francès Laurent Baffie és un dels autors teatrals més taquillers de les darreres dècades. La seva obra de capçalera, Toc Toc, utilitzava el trastorn obsessivocompulsiu per construir una comèdia dinàmica, amb personatges estripats, estirabots i slapstick. Una maquinària humorística precisa amb un sol objectiu: fer esclatar al públic en rialles. Aquest esperit de joc i diversió es manté a Bonobos, una comèdia escrita l’any 2011 i que arriba ara a Barcelona per tornar a posar les discapacitats com a disparadores de situacions hilarants. En aquest cas són tres amics (un cec, un sord i un mut) que decideixen organitzar un speed dating veïnal per aconseguir lligar (sucar el melindro) sense ser jutjats per les seves diversitats […]

Coral romput és un poema en 1261 versos de Vicent Andrés Estellés, que el poeta valencià va escriure impulsat per la mort de la seva filla als pocs mesos de néixer. Qualsevol proposta que pretengui versionar CR ha de tenir en compte, necessàriament, no només el poema d’Estellés, sinó l’enregistrament discogràfic que en va fer Ovidi Montllor pel que té de determinant a l’hora d’acostar-s’hi. Tenir-lo en compte no vol dir lligar-s’hi o comprometre-s’hi, sinó conèixer-lo i mirar d’entendre la labor del cantautor d’Alcoi, que va empènyer definitivament per a incorporar el poeta al un cànon del qual encara no formava part. Marina Alegre i Marc Chornet opten per a crear les circumstàncies necessàries per a donar la veu al […]

Hi ha amistats diferents al llarg de la vida. Les hi ha d’especials, les que se senten com a família, les que porten a assegurar que una persona faria qualsevol cosa per a l’altra. Fos el que fos. És veritat això? Hi ha algun tipus de límit? Segurament molta gent diria que no, però a l’hora de la veritat és molt probable que no tot fos possible. En aquesta obra, en Cesc aprofita un sopar que ha organitzat a casa amb els seus amics de tota la vida, els més íntims, per explica’ls-hi que la seva dona i ell volen tenir un fill i que, després de molts anys d’intentar-ho, l’única solució que troben és una inseminació amb els seus […]

El Cirque du Soleil ofereix una versió revisada del seu espectacle paradigmàtic. Alegría va presentar-se en societat, a Barcelona, ja fa més de vint anys. 14 milions d’espectadors, 255 ciutats de 40 països després, s’observa un gir més cap a l’audiovisual que per la poesia, però la sensació de perill constant segueix tenint el principal protagonisme. Barres acrobàtiques, jocs de roda, hula hoops, contorsions, pals de foc, llits elàstics o els incomparables trapezistes finals farceixen l’escenari de risc i emoció estètica en grau superlatiu. Tot amanit amb l’actuació d’una parella de pallassos espanyols, Pablo Bermejo i Pablo Gomis, que amb el seu clown exquisit recorren tota la funció i omplen de tendresa els instants previs a les grans exhibicions acrobàtiques. […]

Pere Riera és un dels autors més interessants i exitosos de la seva generació. Potser no és dels més prolífics, ni tampoc dels més innovadors dramatúrgicament parlant, però el seu estil arriba sempre al públic de forma directa i encertada. Èxits com Desclassificats, Barcelona, Infàmia o La dona del 600 així ho avalen. Aquest cop ens presenta un text ja antic, del que s’havien fet diverses lectures dramatitzades però que mai havia arribat a l’escenari. Casa Calores és un text nostàlgic que gira entorn una casa i, per descomptat, de la família que l’habita. Un text costumista que ens recorda les primeres èpoques de Benet i Jornet o alguna de les obres de Jordi Casanovas, com per exemple Vilafranca. La […]

Aquest cop va ser al Teatret d’Esparreguera, on el Festival Lola va tancant tots aquests anys de programació.Psicosi 4.48 és, pot ser, el text més conegut de la dramaturga britànica Sarah Kane i el darrer que va escriure abans de la seva mort. Aquest monòleg dirigit pel director i dramaturg Albert Mestres i interpretat per Eva Ortega és un homenatge a Sarah Kane i a totes les persones per a qui l’única sortida possible és el suïcidi.No és la primera versió de “Psicosi a les 4.48“, memorable va ser la versió de Iván Morales que protagonitzava Anna Alarcon.Però aquest cop Eva Ortega va una nova versió molt diferent i també molt destructiva del seu personatge. Dona una nova visió sobre […]