Recomanacions

Macbeth aterra de tant en tant a la nostra cartellera, ja sigui en el seu format teatral (clàssic o transgressor, com el de Moreno Bernardi) o operístic. Un text tan immens dóna per a moltes visions, moltes lectures i algun que altre exercici narratiu o estilístic. La versió de Pau Carrió sorprèn sobretot per la seva imatge, absolutament fosca, tenebrosa i obscura. Una imatge que ja s’ha donat en altres ocasions (de fet, es tracta d’una de les obres més fosques de Shakespeare) però que aquí es reforça amb la indumentària militar i religiosa de Sílvia Delagneau, la il·luminació impressionista de Raimon Rius o els impactants element escenogràfics de Sebastià Brosa. Una maquinària tècnica perfecte per a una idea de […]

Pau Carrió retorna a Shakespeare amb l’adaptació i direcció de Macbeth; oferint-nos una versió que pren com a base la interpretació. La imatge, el so, la il·luminació i la posada en escena també tenen molt de protagonisme al llarg de l’espectacle. D’una escenografia buida, Pau Carrió crea un espai viu. La posada en escena convida l’espectador a jugar amb la imaginació. Es tracta d’un Macbeth de penombres, on la foscor predomina durant tot el muntatge. Aquesta foscor està present a través de la llum, el vestuari i els elements escenogràfics (taules, cadires, estovalles…), fins i tot en la sang. Tot i la foscor predominant de l’espectacle, hi ha escenes visualment molt potents, hipnòtiques, molt fotogèniques, fins i tot poètiques. Pau […]

The Watsons és una novel·la incompleta de Jane Austen, una de les autores més importants i influents d’inicis del segle XIX. Se sap que la va començar a escriure l’any 1803 i que probablement la va deixar d’escriure el 1805. Laura Wade, dramaturga i guionista britànica, la va adaptar l’any 2018 al teatre amb el mateix títol. Va ser presentada al Chichester Festival Theatre i al Menier Chocolate Factory el 2018 i poc després es va estrenar al Harold Pinter Theatre al West End de Londres. Els Watson que podem veure al TNC és una traducció de Joan Sellent de l’obra de Wade, dirigida per Josep Maria Mestres. Tot comença amb un clàssic, de cop i volta hi ha un […]

Caryl Churchill és una de les autores britàniques més prolífiques i reconegudes. La seva ja llarga carrera comença cap als anys 60, i de mica en mica va abandonant el naturalisme per instal·lar-se en un teatre més avantguardista, en el que destaquen temes com el feminisme o l’abús de poder. A Barcelona s’han vist en els darrers anys vàries de les seves obres: El setè cel, I només jo vaig escapar-me, Top Girls o El desig del cor. També hi va haver una versió de l’obra que ara ens ocupa en el 2007, dirigida per Jordi Prat i Coll, i amb Andreu Benito i David Selvas com a protagonistes. Una còpia ens parla de la identitat, de qui som davant […]

La creença de ser persones úniques en el món és el que fa ser especial a l’ésser humà. La identitat es construeix en una base simple i senzilla com és que, en principi, no hi ha ningú igual al món, però, és veritat? En aquesta obra, Bernard en realitat no és Bernard, sinó que és una de les còpies de l’autèntic fill de Salter. O això sembla ser. La relació entre el pare de tots i els fills, l’original i els clonats, és el nucli d’acció d’aquest relat. El text de Caryl Churchill parla sobre la pròpia identitat, la idea de ser únic/a i l’egocentrisme de deixar alguna cosa, de deixar petjada en el món. Unes reflexions que a vegades […]

Vida al mateix carrer és una oda íntima i delicada que Anton Coimbra dedica al seu oncle, una persona amb autisme. Si no vaig errat, fa uns anys vaig veure el principi d’aquest muntatge al Festival Píndoles, era “El Tiet” d’Anton Coimbra. Ara, aquest curt s’ha convertit en una gran obra de teatre. Anton Coimbra ens va transportant en el món del seu oncle, de mica en mica ens va presentant el seu oncle a través d’objectes, música, d’experiències i de fotografies. Petites capses, petits records que ens va ensenyant com és el seu tiet. És teatre de poc text i molt d’objectes, de sensacions. Primer comença per preguntar-nos com seria l’obra de teatre de la nostra vida. Us l’heu […]

En un ambient festiu pel carrer Bailèn un dimecres a les 8 del vespre, la gent es concentrava davant l’Espai Texas. Hi ha gent que repeteix per estrenar sala. Dues sales de cinema amb programació molt actual i una sala amb aforament de 200 persones ha estat un gran esdeveniment aquest any. La directora és Anna Rosa Cisquella, juntament amb la Cooperativa BARC i la Sala Flyhard. La sala estava plena de gom a gom. Tot i ser una reposició, La Calòrica exhaureix sempre. Fairfly s’havia estrenat feia 8 anys al Tantarantana i es va reposar a la Villarroel. Després va voltar per Espanya i ha estat guardonada amb el Premi Butaca 2017, Premi Max 2018, Premis de la crítica […]

Després de l’èxit de la pel·lícula francesa Los chicos del coro era evident que tard o d’hora els amants dels musicals es delatarien amb una adaptació sobre els escenaris. I arribat ja aquest moment, després dels anys d’espera, les expectatives personals han estat a l’alçada. Un musical de gran format és sempre motiu d’admiració, però en el cas dels nens, resulta encara més entendridor. En aquest sentit, la direcció musical de Rodrigo Álvarez ha donat bons resultats. Per contra, les actuacions dels adults no han sigut sempre igual de brillants i fins i tot, algunes es poden considerar sobreactuades. Sigui com sigui, els petits desajustos que pot travessar l’obra són compensats amb escreix amb el conjunt de veus i el […]

Los chicos del coro és un musical de gran format ambientat a la França de 1949 durant la postguerra mundial. L’acció transcorre en un internat per nois anomenat Fondo del Estanque, una institució que gira sota el lema “acción -reacción”. El millor del musical és que té la seva pròpia coral (l’escolania de los chicos del coro). S’ha de dir que les veus de tots els nens són espectaculars! Sobretot destacaria les veus de les quatre nenes, la d’Iván Clemente i la de l’actor que interpreta a Pierre Morhange. La posada en escena i els canvis d’escenografia estan molt ben trobats. Les interpretacions dels actors adults m’han semblat irregulars. La millor interpretació, des del meu parer, ha estat la de […]

Aquest no és un espectacle com qualsevol altre, sinó més aviat un recital que ens vol acostar a un cert tipus d’espiritualitat. Un muntatge on la paraula i la música de Bach ens volen acostar a l’ànima, companya i esclava dels nostres fets i de les nostres vivències. Lluís Homar, igual que en el recital a dos que ha representat recentment amb Adriana Ozores, vol que com a espectadors ens buidem de tot i ens acostem a les paraules dels clàssics per arribar a una fita més alta. Si això s’aconsegueix o no ja depèn de cadascú, però ell posa les bases sobre les que se sustentarà tot plegat: un quartet de veus sota la direcció musical de Xavier Albertí, […]

El testament queda resumit en aquesta cançó de Raimon que sona en algun moment de l’obra. O en aquesta altra: “Si em mor, que les esperances siguin fets, i que d’altres continuen el que nosaltres continuem” Ramon Molins, utilitza tota la seva experiència d’actor, director, professor de teatre i tota la seva biografia i vivències personals per parlar-nos i fer-nos reflexionar sobre la vida i la mort, el que deixarem i el que ens agradaria deixar amb la nostra petjada. Des de “El geperut de Notre Dame”, potser ja fa 30 anys, hem anat seguint a la Companyia Zum Zum teatre, el director de la qual és Ramon Molins. Sempre l’hem vist actuant junt a la gran i incombustible Begonya […]

Fairfly va ser la tercera participació de La Calòrica dintre del Cicle de Companyies Independents en Residència del Teatre Tantarantana EL CICLÓ, l’any 2017. Aleshores ja va ser una experiència inoblidable pel públic: la posada en escena, la distribució del públic, la temàtica, el tarannà de la companyia, la naturalitat interpretativa… Jo hi era, i ho puc confirmar. Era tan original i sorprenent, divertida i seriosa, que tothom, ens hi sentíem identificats. Va ser tal l’èxit que van tenir, que del Teatre Tantaranta, van ser programats a La Villarroel. I de nou, èxit absolut! No cal dir que estic supercontenta que, vuit anys després, es torni a programar. En aquesta ocasió és a l’Espai Texas, un nou espai teatral, impulsor […]

Primer van ser les princeses i ara li toca als prínceps. Fa unes setmanes vaig descobrir No me toques el cuento, i ara arriba al Poliorama la nova proposta amb Ya me has tocado el cuento, una comèdia fresca i gamberra on veurem quatre prínceps desesperats per recuperar les seves vides felices.Si ens posem en context, en la primera obra podem veure com les princeses Disney s’han cansat dels seus prínceps i del final feliç. Resulta que no era un final feliç com sempre ens han volgut vendre.Ara li toca als prínceps!! (no cal veure l’altra obra per entendre aquesta, tot i que la recomano plenament). Els prínceps de Disney els han abandonat. Les seves princeses s’han escapat al món […]

Elling, del dramaturg noruec Ingvar Ambjørnsen, que podem veure a la Villarroel, és una versió de Simon Bent de l’adaptació original d’Axel Hellstenius, dirigida per Pau Carrió on els actors David Verdaguer i Albert Prat interpreten, amb gran encert, als dos personatges principals d’aquesta història, l’Elling i en Kjell. L’Elling és ingenu, tímid i neuròtic, mentre en Kjell està obsessionat amb el sexe. S’han conegut en un centre psiquiàtric en el qual comparteixen habitació. Passat dos anys, ha arribat el moment de sortir del centre per tal d’integrar-se a la societat, per la qual cosa, l’estat els dona l’oportunitat de compartir pis, sota la tutela d’un terapeuta. El que el públic veiem és el procés d’adaptació que hi ha entre […]

Purificats (Cleansed) és la tercera obra de la desapareguda i famosa dramaturga anglesa Sarah Kane.Vaig poder gaudir de valent amb “Psicosis a les 4.48” i fa poc una nova versió al Festival Lola.Enmig de tanta repressió dos germans bessons, una parella homosexual, un jove esquizofrènic i una dona en un peepshow encarnen diferents formes d’estimar en un centre.La proposta de La Cremosa reivindica l’amor i no tenen cap problema per ensenyar els cossos i deixar a l’espectador en estat de xoc en alguns moments. Podem veure la violència més extrema en el paper del metge i la forma de cuidar els malalts mentals que estan sotmesos a l’hospital. Em sembla que és el personatge que més força té i més […]