Recomanacions

Sempre dic que costa fer-me riure (tant com em ve de gust!). Doncs aquí, ho he fet i molt. Un tour de force pels actors Enric Cambray (Sàpiens) i Ricard Farré (Romeu i Julieta) que interpreten ells solets tots els personatges amb diccions, accents, transformisme, caracteritzacions a ritme vertiginós… Personatges exagerats en una proposta que aposta per aquest divertit sentit de l’exageració (on tan fàcil es cansar l’espectador) i per un ritme embogit tan cuidat que aconsegueix que no perdem el fil sinó que pugem a aquesta muntanya russa i ens deixem anar i riem de valent. Adaptació de l’obra de Molière que satiritza els “entesos” que saben de tot, que igual opinen de filosofia que d’obres publiques, de literatura […]

Magnífica proposta, començant ja pel títol, FEDERICO GARCÍA, que no remet tant al mite com a la persona, de la mateixa manera que no es reciten els seus versos més coneguts; tot un encert ampliar mires i fugir dels tòpics. I sonen “La leyenda del tiempo” i “El fuego fatuo” -jo gairebé entro en èxtasi-. Una proposta amb ànima, que aconsegueix quelcom tan difícil com un equilibri perfecte entre erudició i emoció. Té teatre documental, que em deleix (de fet, el documental és el meu gènere cinematogràfic predilecte, a hores d’ara), ball (i quin ball!), música (i quina música!), cant (i quin cant!) i, és clar, poesia. Mitjançant interessantíssimes projeccions, experts en el poeta granadí van relatant la vida de […]

1. No conec el text de David Grieg, però tinc la impressió que la traducció d’Helena Tornero (omnipresent aquesta temporada a la cartellera barcelonina) és afinadíssima. La fluïdesa de la narració i la precisió lèxica així m’ho fan pensar si més no. No conec el text, insisteixo, però la història que se’ns explica ens arriba amb desequilibris i no per les cançons que saltegen la representació, sinó perquè és dubitativa a l’hora de posar el focus en la teòrica protagonista de la història, de qui l’espectador troba a faltar saber-ne més. 2. Quina experiència més potent quan el teatre es decideix a representar, no només la vida d’algú sinó les vides que aquest algú podria haver dut a terme, quan […]

Reconstitution conta la història d’un fracàs anunciat, conegut a la bestreta. La peça que Rambert ha escrit per encàrrec de Véronique Dahuron camina per on també ho fa La recherche… proustiana, a la busca d’una sensació primigènia, però des d’un cos envellit i una vida a les espatlles. Un viatge que ha de ser necessàriament infructuós perquè és incompatible amb l’experiència vital. La parella protagonista se cita en un espai que han llogat per a reproduir les circumstàncies del primer encontre, i Rambert imagina una escenografia freda, que recorda un quiròfan, buit de sentimentalisme. El teatre i els seus elements constitutius es fan present, els fan presents els personatges, no se n’amaguen, perquè el fet teatral serà, en última instància, […]

Aquesta obra, escrita per Juan Mayorga el 2006, és a dia d’avui un petit clàssic del teatre contemporani espanyol. Segurament la versió cinematogràfica de François Ozon li va atorgar una notorietat extra, però cal reconèixer que el text és brillant i realment virtuós. La successió de capes i el joc de nines russes que proposa l’autor acaben per crear una gran fascinació entorn al fet d’escriure, creant una xarxa quasi indestructible entre realitat i ficció. Andrés Lima, per la seva banda, ha creat una direcció àgil i habilidosa que juga amb els fantasmes d’aquesta història i sembla posar en dubte allò que realment estem veient. Aquests dubtes augmenten amb el joc de transparències i el gran treball d’il·luminació de Marc […]

Qualsevol persona que hagi llegit el text, vist algun dels anteriors muntatges o, fins i tot, la versió cinematogràfica de François Ozon sabrà, a hores d’ara, que El chico de la última fila és, probablement, una de les millors obres del teatre espanyol contemporani. La força d’aquesta història escrita per Juan Mayorga, els seus diàlegs i les seves diferents capes narratives són tan espectacularment magnífiques que poca cosa necessita la posada en escena més que fer brillar les seves virtuts. En aquest sentit, de l’actual proposta destaquen, sobretot, les interpretacions d’un Sergi López i una Míriam Iscla amb gran química, una interessant evolució i molta veritat escènica. Però, en realitat, el veritable repte actoral és el d’en Guillem Barbosa, un […]

L’Aventura d’avorrir-se és un espectacle familiar que interpel·la la consciència dels pares sobre l’obsessió que molts tenim per “estimular als nostres fills” amb l’objectiu de preparar-los millor per a un futur laboral que preveiem incert. La primera escena és de fina ironia i tota la platea va esclafir a riure, els grans com a catarsi i els petits per la comicitat de la situació. La resta del muntatge reivindica la màgia de la imaginació amb una exquisita senzillesa. Val a dir que la música està molt encertada. El meu company, el Roberto, li va semblar que aquest espectacle reflexiona sobre com s’hauria d’omplir el temps dels nens i que exalta el valor del joc en la seva essència més pura. […]

Tot i que encara hi ha alguna persona que es resisteix, les xarxes socials s’han convertit en molt poc temps en un dels eixos centrals del nostre dia a dia, condicionant enormement la nostra manera de relacionar-nos i entendre el món. La nostra obsessió per exhibir-nos i l’addicció als likes i seguidors ha agafat una dimensió tan gran que ja demanava, necessàriament, que algú fes una comèdia sobre el tema. Així és com, per primera vegada, Roc Esquius i la seva companyia, Dara Teatre, han presentat la seva primera obra fora del gènere de la ciència-ficció. Probablement, la realitat que ens envolta ja resulta tan esbojarrada que no necessita cap lupa a sobre per esdevenir distòpica exposada damunt d’un escenari. […]

Tornem de nou al Teatre Akadèmia per poder veure aquesta obra d’un humor molt surrealista i envoltats d’una guerra a l’exterior i un altre a la parella. L’autor ens presenta a dos personatges que tancats en la seva pròpia closca de cargol i tortuga ens expliquen la seva relació junts durant anys. Aquesta closca i la relació de cargol i tortuga és una de les petites històries i rèpliques que ens expliquen. Anem descobrint el seu dia a dia així com el seu passat amb breus rèpliques de vegades interrompudes per bombes i acciosn que succeeixen fora del seu cau, de la seva closca. El seu món interior, la seva convivència, la seva pròpia humor i la dificultat de les […]

S’està presentant la tercera edició del Festival de Teatre en Francès OUI! a Barcelona organitzat per l’Institut Français de Barcelone. Enguany es presenten 7 peces en 4 sales diferents. Cada any aquest festival obté més reconeixement entre el públic català. Les obres estan totes sobretitulades en castellà. Trobem a faltar a les brochures, més informació sobre els directors/es, autors/es, actors/actrius ja que molts són desconeguts pel públic general de casa nostra. La “Magie lente” està basada en un text de Denis Lachaud , dirigida per Pierre Notte. Denis Lachaud explica en una entrevista que les seves obres estan emmarcades sempre en l’entorn de la psiquiatria. La Magie Lente és un monòleg interpretat magníficament per Benoît Giros. Més ben dit, un […]

La veritat, no sabia ben bé que em trobaria a aquest musical. És fàcil que les referències als Addams es confonguin amb els Munsters. La família Addams són els gens ingenus, un pèl sinistres, rebels, encantats de ser diferents dels avorrits “normals”. Una família a qui allò tètric els sembla alegre, els seus millors somnis són els malsons… i ara s’enfronten a un de ben real: la protagonista, Miércoles, la fosca filla sinistra, intel·ligent, flagell del seu germà, altiva, desdenyosa del més mínim indici de romanticisme… va i s’enamora d’un noi normal, d’una avorrida família típica, dels de jersei a les espatlles i mare amb collaret de perles, seguidors de les normes. Les contradiccions, malentesos i mons tan oposats estan […]

Un gran llençol blanc oculta l’escenari i es destapat lentament pels personatges de l’obra. Una bonica manera d’obrir el teló. Els déus busquen una bona persona entre els habitants de la terra. L’aiguader Wang els ajuda a buscar un lloc per hostatjar-se. Només Xen te, la prostituta, els acull i, en recompensa, els déus l’ajuden a muntar un petit negoci que li serà difícil de mantenir en una societat plena de misèria, fam i insolidaritat. Xen Te dóna més del que té a les persones que l’envolten, ho dona tot fins i tot amor a qui només vol exprimir-la en benefici propi. Per no quedar-se buida de bens i sentiments, ha de desdoblar-se en una altra persona que la protegeixi […]

Avui, nit d’estrena a l’Espai Lliure del Teatre Lliure per escoltar la història de Llullu, el fill de l’escriptor Màrius Serra nascut amb paràlisi cerebral. El 2008 Màrius Serra va publicar el seu llibre QUIET, en una col·lecció de narrativa, quan el seu fill Llullu tenia 8 anys. L’obra ha estat traduïda a diverses llengües i reeditada fins a deu vegades per l’Editorial Empúries. El 14 de juny de 2009 es va fer una lectura pública amb música, en el marc del concert benèfic “Mou-te pels Quiets”. El 24 de juliol de 2009 el Llullu va morir. Després de fer moltes lectures del text davant de públic, Màrius Serra va decidir convertir-ho en una obra de teatre: QUI ETS ? […]

Després d’estrenar La mujer más fea del mundo amb Ana Rujas a la Sala Atrium, Bàrbara Mestanza continua amb la trilogia de la bèstia en Pocahontas o la verdadera historia de una traviesa. Aquesta vegada ho fa com a dramaturga, directora i única intèrpret de l’obra. Totes dues obres es caracteritzen per ser monòlegs viscerals amb un fort discurs de gènere. Aquest cop pren el símbol de Pocahontas per reflexionar sobre com es construeixen les històries, o més aviat com es deformen fins a crear mites que poc tenen a veure amb la veritat. Tots coneixem la figura de Pocahontas, però pocs som conscients del que realment va ser la vida d’aquesta nena. Lluny del conte d’amor de Walt Disney, […]

55 minuts per recordar les coses dolent que hi ha dins l’amor, cal que ens ho recordin? Perquè ens agrada escoltar cançons tristes quan no estem bé? És que ens volem enfonsar més? Que voleu dir-me que millor no enamorar-me mai més? Potser és qüestió de riure’t de tu mateix i reduir el teu drama. Una posada en escena entre el monòleg i la performance. Dues persones absents de gènere, que ens parlen des del cervell i el cor sobre l’altra cara de l’amor. Difícil no empatitzar en moltes de les situacions que et plantegen, utilitzar el teatre per dir tot allò que a la realitat vas ser incapaç de fer. A vegades penso que aquesta obra serveix per empoderar-te, […]