Recomanacions

Ahir divendres va ser una d’aquelles nits en què vam sortir del teatre entenent perquè ens apassiona el teatre, vam gaudir d’una representació que omplia la Sala Gran del TNC en tots els aspectes, per la fantàstica posada en escena, les increïbles interpretacions, la música, la direcció i una platea plena. Oriol Broggi dirigeix un dels clàssics del segle XX, LA BONA PERSONA DE SEZUAN de Bertolt Brecht (Augsburg 1898- Berlín Est 1956). Protagonitzada per Clara Segura, Joan Carreras i Toni Gomila; l’obra planteja una reflexió sobre els límits de la bondat. LA BONA PERSONA DE SEZUAN va ser representada l’any 1966 al Teatre Romea, dirigida per Ricard Salvat i protagonitzada per Nuria Espert, i l’any 1988 al Mercat de […]

Vivim en una època marcada per les xarxes socials, la necessitat imperiosa d’agradar i l’exigència del reconeixement extern, que per a molts és el que els fa avançar en la vida, tant emocionalment com professionalment. Likes es centra sobretot en l’àmbit laboral i en com aquestes pressions externes influeixen en la presa de decisions. Els quatre personatges de l’obra són el que, a priori i segons la lògica actual, podríem qualificar de losers. Les seves carreres professionals estan estancades o bé en un carreró sense sortida, per la qual cosa necessiten donar un canvi de rumb i volar cap a un destí tan desconegut com perillós. El problema principal de la dramatúrgia de Roc Esquius és que costa d’arrencar i […]

Hi ha molts espectadors habituals de teatre que reconeixen que el que menys els interessa de Shakespeare són les seves comèdies, repletes de malentesos, equívocs, guerra de sexes i jocs de transvestisme. Si sou un d’aquests espectadors és possible que La tendresa no us interessi, ja que Alfredo Sanzol ret una mena d’homenatge ocult a aquesta fórmula que va causar furor en el Barroc i que després va anar derivant cap a altres subgèneres. És llàstima, però, que al recuperar una temàtica tan gastada no s’hagi arriscat una mica més ni s’hagin explorat aquelles zones d’ambigüitat que en els originals havien de dissimular-se amb els clàssics deus ex machina. Crec que el transvestisme de les tres protagonistes femenines podia haver […]

Hi ha lloc per a la bondat en aquesta societat? Com ser bondadós amb els altres al mateix temps que lluitem per sobreviure en aquest món? Bertolt Brecht va partir d’aquesta premissa per a escriure aquesta obra que ara Oriol Broggi dirigeix a la sala gran del TNC. Clara Segura és l’encarregada de representar les dues posicions possibles davant aquesta qüestió, desdoblegant-se en la bondadosa prostituta Xen Te i en el seu cosí empresari al mateix temps. Més enllà de la caracterització, el canvi de personatge de Segura és tan absolut i subtil que un únic gest li bastaria per a recordar-nos en quin personatge es troba. La primera part de l’obra manca de ritme i resulta una miqueta llarga, […]

Aquest muntatge de El Chico de la Última Fila dirigit per Andrés Lima és rodó, i ho és per diverses raons. El text de Juan Mayorga, que molts coneixereu per l’adaptació cinematogràfica de François Ozon “Dans la Maison”, aborda la relació entre un professor de literatura frustrat i el seu alumne prodigi que es dedica a espiar i relatar la vida de la família del seu company Rafa, una família de classe mitjana qualsevol. L’obra combina escenes reals amb les escenes narrades per l’alumne, arribant a difuminar els límits entre realitat i literatura en diverses ocasions. Amb aquest enfocament de metaficció el text reflexiona sobre la imaginació, la construcció de relats, el paper voyeur de l’espectador i una infinitat de […]

ASAP és la invitació que ens fa el Marc Rosich per reflexionar sobre la violència de gènere. Una violència que presenta a escena de forma subtil, elegant i colpidora. Amb cops de puny invisibles, disfressats de jocs de nens, que arriben i fereixen, però, de veritat. Amb paraules i somriures tendres i agres al mateix temps. Amb personatges dominadors i dominats, presos i víctimes de la manipulació i el control. Víctimes i agressors per igual. ‘Actes de solidaritat amb el patriarcat’ és una obra allunyada del clixé que ens presenta una sèrie de personatges anònims que representen el bo i pitjor de nosaltres mateixos. Agressors que necessitem de la violència per driblar la por de ser humans. Víctimes atrapades en […]

Ahir, últim dia de gener, al vespre vam anar al Club Capitol per tal de veure LAPÒNIA, una comèdia escrita i dirigida a quatre mans per Cristina Clemente i Marc Angelet. Nit de Nadal a Lapònia. La veritat i la mentida es confronten. Quatre persones. Dues parelles. Dues famílies. Dues maneres d’entendre l’educació dels fills. LAPÒNIA, és una comèdia que ens proposa un debat sobre les tradicions, l’educació o els valors familiars de dues famílies, amb molts secrets amagats, partint de l’etern dilema que qüestiona si cal dir o no a un nen de cinc anys que el pare Noel són els pares …. però que va molt més enllà. La Mònica (Meritxell Huertas), en Ramon (Manel Sans) i el […]

Ara mateix me n’adono que no vaig comentar l’obra que vaig poder veure a la Sala Atrium, mea culpa. Doncs ara és el moment i puc dir que el vaig veure el dia de l’estrena i ahir dijous vaig poder tornar a veure-ho de nou amb un col·loqui posterior on vam poder escoltar i apendre molt d’aquesta obra. Si voleu veure com va anar el col·loqui postufunció podeu seguir l’enllaç del final El primer de tot, és que molts dels assistents al col·loqui hem vist per segona vegada l’obra i com la primera, surts amb un mal d’estómac que es genera en acabar, amb un gust de boca que costa entendre. És d’aquelles obres que no s’han de pair, s’han […]

Un text de l’autor romanès Eugène Ionesco, que no s’havia representat mai a casa nostra. Es tracta del segon muntatge de la companyia Bojum, que dirigeix Montse Bonet, traduït per ella mateixa i per Lluís Hansen, i que interpreten Montse Puga i Òscar Intente. Eugène Ionesco (1912- 1994) és un dels autors més emblemàtics del segle XX i creador amb Samuel Beckett de l’anomenat teatre de l’absurd. Autor entre d’altres d’obres com “La cantante calva”, “Rinoceront” ó el “Rey se muere”. Teatre de l’absurd, és aquella modalitat de teatre que es regeix pels principis existencialistes expressats en termes absurds. La virtut de Ionesco rau en la capacitat de reflectir el caos d’aquest món amb sentit de l’humor i gran humanitat, […]

Per alguna raó, la comèdia comercial acostuma a haver de carregar amb una sèrie d’injustos prejudicis que són un veritable llast per la qualitat del gènere. Entre els productors que creuen que la intel·ligència i la subtilesa són enemigues de l’èxit generalista, els creadors que pensen que l’humor no és un espai prou digne per explicar històries importants i el públic poc exigent que es conforma amb que els facin riure amb qualsevol cosa, la cartellera s’acaba omplint de propostes fàcils, tòpiques, gruixudes i estridents que queden ben lluny del veritable potencial d’aquest gènere. Afortunadament, encara queden espectacles com Lapònia que aposten per fer comèdia des de l’enginy, partint d’un conflicte interessant, servint de mirall costumista de la societat que […]

Georg Büchner va néixer a principis del S XIX. El Romanticisme ja anava traient el nas per l’horitzó. Les idees utòpiques comunistes de Büchner tenen reflex en aquest text on hi ha un sentiment de commiseració per les classes populars reduïdes a la desolació. Büchner va morir molt jove i va deixar aquesta obra inacabada. Per aquest motiu les adaptacions i posades en escena han estat més lliures i moltes vegades enriquidores com ha passat amb aquest Woyzeck de Marc Rosich. Ha reduït l’escenografia al màxim minimalisme i sobrietat per la qual cosa la presència i actuació dels actors/actrius adquireixen un paper predominant. No és gens estrany que se’n hagi fet moltes adaptacions, des de òpera (Wozzeck de Alban Berg) […]

Seduïts, bocabadats, hipnotitzats, entusiasmats …. i més … Així vam sortir diumenge del Mercat de les Flors amb aquesta proposta escènica que ha fet d’obertura de la 7a edició del Festival Sâlmon. Marlene Monteiro Freitas ens ha ofert BACANTS-PRELUDI PER A UNA PURGA, peça guanyadora del Lleó de Plata a la Biennal de Venècia 2018. Una proposta que ha estat definida com a excessiva, abrusadora, versàtil, orgiàstica, eixordadora …. i mes …. Una explosió escènica on la creadora revisa les diferències entre l’apol·lini/racional i el dionisíac/visceral per a intentar crear una catarsi en l’ànima de cada espectador. Una bacanal desbocada a mig camí entre un carnaval i una festa amb ritmes que van del blues a la samba i dels […]

“Carinyo” (2016) és el quart muntatge de la companyia valenciana CIA. Pérez & Disla, fundada el 2011 per Juli Disla (autor del text) i Jaume Pérez (director de l’obra). Una parella com a punt de partida. Dos persones que comparteixen un mateix espai. Una relació. Amants, amics, companys,… L’escenografia és circular. Un cercle il·luminat separa als dos protagonistes del públic. Ells son dins. Es miren. Ens miren. Parlen i callen. Entren i surten de l’espai escènic sense moure’s de dins del cercle lluminós, ho fan amb la mirada. Una mirada que ens busca, i ens fa còmplices moltes vegades de la situació, trencant l’espai escènic. Carinyo” no parla sobre el fracàs o el triomf de l’amor, sinó més aviat ens […]

Que vivim en un món masclista és una obvietat que no cal ni comentar. El masclisme es manifesta de mil maneres, i en mil detalls. ASAP aïlla situacions quotidianes per mostrar-nos en tota la seva crueltat el masclisme imperant, asfixiant i cruel que vivim. Ho fa a través de caricatures, exagerades, extretes de context, on uns personatges anònims, ens mostren, a vegades fins i tot amb sentit de l’humor, com de cruel poden ser les relacions personals. Homes violents, verbalment, però amb una crueltat afilada, punyent, feridora, i dones submises, que van dient que si, quan voldrien dir que no. I la pregunta és: per què ? perquè no diuen que no. Perquè segueixen enganxades a homes cruels, patètics, i […]

Impossible no elogiar el treball que Alfredo Sanzol ha realitzat amb La tendresa, text pel qual ha resultat enguany guanyador del Premi Valle-Inclán, teixint aquest vestit ‘Shakespearià’ a una història que beu i homenatja el Bard amb constants referències als títols de les seves obres, les quals realitzen cameos al llarg i ample de la funció. Un text àgil i tremendament divertit, que va in crescendo fins a acabar en un deliri de focs artificials que arrenca riallades i aplaudiments. La tendresa guarda en el seu interior un missatge absolutament actual, que convida a la tolerància i a deixar-se portar pels sentiments, per estranys que aquests ens semblin, i que com més ‘desetiquetats’ ens resultin molt millor! La Tendresa és […]