Recomanacions

Fa temps que comento (com si a algú li interessés) que els teatres tenen abandonat el públic adolescent. Esperem, no sé per quin estrany miracle, que els joves passin l’adolescència lluny del teatre i després, oh, sorpresa, tornin a les sales. És d’agrair, doncs, l’esforç de propostes del Jove Teatre Regina, Lliure o Tantarantana, el fenomen A.K.A. (Flyhard), activitats a la Sala Fènix i em deixo algun exemple, segur. BE MY BABY de Nico&Sunset va en aquest sentit. La van encertar de ple amb Paradise en quant a públic, gràcies a l’efecte atracció del repartiment de Merlí. Ara hi tornen amb aquesta proposta de títol de magnífica cançó de The Ronettes (gran exemple del “mur de so” de Phil Spector […]

Cuentos cruentos és un espectacle musical que amb una escenografia senzilla, però efectiva, juntament amb un vestuari original, a mig camí entre el clown i el sinistre, ens porta a un món fosc, on les històries de sempre, contes clàssics, i també històries conegudes, s’han adaptat a un món actual, que ha transformat aquells contes innocents en un mirall que ens reflexa sense pietat. No ens estalvien la seva visió cruenta de la realitat, però un humor irreverent, atrevit i crític ens fa riure, tot i que el que ens estan dient no fa gens de gràcia. La música en directe, les extraordinàries veus, la participació dels músics amb els actors, i la complicitat del públic, fan d’aquest espectacle una […]

Hi ha temes que són molt delicats d’abordar al teatre i, al mateix temps, molt necessari que surtin del tabú i agafin, a poc a poc, cada vegada més visibilitat. El risc que es corre a l’hora de tractar sobre un escenari problemàtiques com el suïcidi o les malalties mentals és caure en el sentimentalisme forçat, el morbo, el melodrama barat o, al contrari, en la ingenuïtat dels lemes d’autoajuda de tassa d’esmorzar. Però Les coses excepcionals aconsegueix esquivar hàbilment aquests paranys i presentar una història dura, complicada i fosca amb senzillesa i un esperit positiu i esperançador que és gairebé una proesa. I això és possible gràcies al fet que ho fa des de la perspectiva d’un nen, interpretat […]

Los niños oscuros de Morelia arriba al Tantarantana a mans de la Compañía Nigredo per revisar, criticar i reobrir el passat històric comú i un dels episodis més coneguts: la guerra civil espanyola. A partir d’un episodi relativament desconegut, que no busca trobar vencedors i vençuts sinó ensenyar el dolor i les conseqüències d’una guerra, el texto tracta sobre el viatge que dos (juntament amb més de quatre-cents més) nens emprenen en vaixell des d’Espanya fins a Mèxic per fugir de la guerra. Considero un encert la voluntat de l’obra d’allunyar-se dels plantejaments habituals i maniqueistes que enfronten el bàndol nacional i el republicà per a ensenyar la crueltat del període històric. Allunyat d’allò, el text i la representació tracten […]

“La mort no existeix en contraposició a la vida, sinó com a part d’ella”. Ho diu Haruki Murakami a Tokio Blues i ens ho recorda la Companyia La Sub Terrànea en aquesta obra sobre la vida i la mort en la qual una i altra es van intercalant fent un cos únic. El llenguatge és dinàmic, àgil, irònic, cru, punyent i sarcàstic. Et pot fer passar de la llàgrima al riure en una mateixa frase. No dona temps a assimilar tantes idees. M’hauria agradat tenir el text a la mà com aquell que segueix una partitura. És un veritable cant coral a la vida i també a la mort. El teatre ha d’explicar històries però també serveix per transmetre sentiments, […]

“Los ninos oscuros de Morella” no és una obra històrica, però si que parteix d’un fet històric; un fet històric que s’ha mantingut ocult per raons polítiques i diplomàtiques. És el de “Los niños de Morelia” El 27 de maig de 1937, un grup format per 456 nens i nenes, fills de republicans espanyols, van embarcar en el transatlàntic Mexique rumb a Mèxic. Van ser enviats fora d’Espanya amb la promesa d’un refugi digne, lluny dels perills de la guerra, i la promesa de ser retornats en acabada la guerra. Van ser enviats fora d’Espanya amb la promesa d’un lloc digne, lluny dels perills de la guerra. Estava previst que estiguessin allà durant uns mesos, però no contaven amb la […]

No sempre es reconeix el teatre infantil quan és com tot, n’hi ha de bo i de dolent. D’entrada, té el mèrit d’acostumar a connectar amb el seu públic i, quan és molt bo, també amb el no tan menut. Això comporta tocar moltes tecles, registres i anar acompanyat d’interpretacions diria que més complexes del que sembla. És el cas d’aquesta adaptació de Marta Buchaca (Només una vegada) tan moderna com respectuosa del clàssic (que em pirra absolutament) on Alícia persegueix un conill que li ha robat el seu bé més preuat: el mòbil. En la persecució Alícia troba personatges del llibre com el “barreter boig” i d’altres nous, com la Siri i un superheroi entranyable i insegur. I Déu-n’hi-do […]

Dos amants (Henry Miller i Anaïs Nin), escriptors viscerals, units en una passió total. Anys de cartes i trobades sexuals i creatives que van consolidar les seves carreres literàries i vitals fins a desembocar en amistat, en un final circular que em va encantar. Literatura passional, la decisió conjunta però individual d’escriure sobre el que millor coneixen: ells mateixos. Anava amb por que fos una proposta pedant. Doncs en absolut. Encomana les ganes d’escriure (el tòpic de la renúncia a allò material -encara que amb marit mecenes, això sí- per lliurar-se a l’art segueix sent potent) i també em va fer riure molt. En un exercici dificilíssim, els actors passen en segons de ser els complexos escriptors, amants, rebels, insaciables […]

Una màscara sempre amaga alguna cosa. El bufó del rey Lear és cert que va pintant, però no s’amaga. No s’amaga de la seva desesperació per aconseguir feina d’allò que li agrada: el teatre. Potser enganya una mica als seus fills, però diguem-ne que no és pas un bon mentider. Felipe Cabezas ens convida a un monòleg on a través de Shakespeare parla de la crisi política dels nostres dies, de la violació dels drets fonamentals… Ens qüestiona l’ara, emmiralla-nos amb una època teòricament molt llunyana. És cert, que això ens passa molt amb els versos d’en William, aixì què és una molt bona elecció el joc amb el Rey Lear. Felicitar el treball actoral, el canvi precís entre personatges, […]

“Jane Eyre (una autobiografia)” torna al Lliure Gràcia. La temporada passada les entrades es van exhaurir de seguida, així que tant punt vaig comprar l’abonament d’aquesta temporada, va ser un dels primers espectacles que vaig reservar. Tenia moltes ganes d’anar-hi, perquè tot i que no havia llegit la novel.la, si que n’havia vist algunes versions cinematogràfiques. Dons bé, ahir vaig gaudir moltíssim amb aquesta magnífica versió de la novel·la de Charlotte Brontë escrita l’any 1847. Es tracta d’una adaptació d’Anna Maria Ricart, dirigida per Carme Portaceli, i interpretada per Ariadna Gil i Abel Folk (Guanyadors del Premi Butaca 2017)en els papers de Jane i Rochester. La resta del repartiment són Pepa López, Jordi Collet, Gabriela Flores, Joan Negrié i Magda […]

“L’alegria” és un text de Marilia Samper fruit de la residència que l’autora va fer la temporada passada a la Sala Beckett, i que es va estrenar a la mateixa sala, durant el mes d’octubre del 2017. Sota la direcció de Marilia Samper, cal destacar l’extraordinari treball teatral de tots quatre actors d’aquesta obra, especialment la de Lluïsa Castell en el personatge de la Júlia, la mare de l’Eli, un noi amb paràlisi cerebral, i la de l’actor que interpreta a Eli (Alejandro Bordanove). Alejandro Bordanove fa una feina excel·lent davant d’un personatge que és molt difícil d’interpretar tan a nivell emocional, com físic. Penso que, per un actor, és un repte gegant el poder interpretar un personatge d’aquestes característiques […]

Dia d’estrena, moltes cares conegudes, rialles i complicitats. Una escenografia ben cuidada, una llum delicada. El descobriment d’un lloc acollidor, íntim, amigable. Melodies que sonen en un piano, i una excel·lent pianista, Bárbara Granados. La veu d’un gran recitador, Mario Gas. Sempre he preferit la poesia recitada per la simple raó que a l’escoltar-la m’és més fàcil d’entendre. Si a més a més, qui les recita sap transmetre tot el sentiment que l’autor vol expressar amb cadascuna d’elles, l’experiència és realment brutal. “Amichi Miei” és una selecció d’una vintena de poemes, textos i cançons, d’entre uns 150, d’autors i poetes que han acompanyat a Mario Gas al llarg de la seva vida, tan professional, com personal. Són els seus amics […]

Un dramaturg pot col·locar la seva obra a l’escenari que més li plagui, però segurament n’hi ha pocs que n’hagin escollit un de tant original com aquest: el sostre de la Capella Sixtina. I no és que tinguem com a protagonista a l’autor de tant memorable fresc, el renaixentista Miquel Àngel, sinó que pels andamis s’hi passegen dos artesans especialitzats en polir parets i reproduir els esbossos d’un artista que destacava més com a escultor que com a pintor. Tant Lapo com Loti, dos curiosos personatges, no paren de criticar i ridiculitzar al seu suposat mentor i enyoren treballar per a Rafael o per a Leonardo, a qui consideren autèntics genis. La veritat és que l’obra té el mèrit de […]

Hi ha obres, com aquesta, que pel seu plantejament i el fet històric que volen retratar provoquen d’entrada cert interès. En aquest cas la història és un d’aquells episodis de la Guerra Civil que causen estupor i sorpresa, sobretot per no ser tan coneguts com d’altres. El 1937 un vaixell carregat amb 456 nens i nenes, fills de republicans, va salpar cap a Mèxic amb l’objectiu de que passessin uns mesos allunyats de la violència i la misèria que ja s’havia instal·lat al país. La majoria d’ells ja no va tornar. A Los niños oscuros de Morelia dos únics actors es posen a la pell d’uns adolescents i s’oculten a l’interior d’una cabina per exorcitzar fantasmes del seu present més […]

Qualsevol nou intent d’entendre el perquè de la Guerra Civil ha de mirar de deixar al descobert les vertaderes intencions del feixisme, sense embuts. En aquest sentit el que explica “Los niños oscuros… ” és la crueldat del cop feixista a partir d’una de les conseqüències forçoses d’aquesta guerra, que obliga els pares a separar-se dels seus fills i d’enviar-los lluny, sense garanties que arribin a bon port. El muntatge posa el focus en la por i l’estupefacció a parts iguals. La dificultat a l’hora d’entendre les raons que van dur alguns a matar els seus compatriotes és equivalent a la confusió de la posada en escena. Els diferents plans temporals en que es desenvolupa l’acció i els diversos personatges […]