Recomanacions

Premi a l’Espectacle de petit format, al Text per a Daniel J. Meyer, a l’Actor per a Albert Salazar i a la Direcció per a Montse Rodríguez. No acostumo a donar per suposat que una obra m’agradarà perquè ha guanyat premis Butaca. Prefereixo comprovar-ho. I he pogut comprovar que l’èxit és merescut. Des de la seva estrena al mes de març de l’any passat no ha parat de rebre bones crítiques. Vaig assistir a l’última funció de l’any però no serà l’última. Tots els teatres li obren les portes i tindrem ocasió de veure-la en moltes altres sales. Tampoc acostumo a repetir. L’oferta teatral és tan amplia que, tot i que m’hagi agradat molt, m’esperen moltes altres sorpreses, com aquesta. […]

Els musicals tornen a estar en el punt de mira de la nostra cartellera. Cada cop més, els musicals lovers ja no només hem de sortir de la ciutat o no només hem de recórrer al format digital, per exemple, per poder gaudir de la multitud de propostes que ofereix el gènere i per poder explorar-lo. En aquest sentit, el coneixement de la multitud de musicals cada cop és més àmplia entre el nostre públic i no resulta estrany que fins i tot es coneixin les lletres de cançons de musicals que estan triomfant a Broadway i que encara ni tan sols han tingut l’oportunitat de sortir d’allà. Per això, espectacles com aquest tenen ara més sentit que mai i […]

Guillem Albà i Clara Peya parteixen de la seva pròpia intimitat per a que aquesta graviti, al voltant de l’espai amb forma de nou que comparteixen espectadores i actors, fins al final de l’espectacle. L’amistat entre ambdós, entesa com a relació íntima, esdevé la fortalesa sobre la qual es fonamenta Pluja i la deslliura del to afectat i les impostacions en què podria haver incorregut. Els dos protagonistes, per tant, són transsumptes del Guillem i la Clara que prefereixen, en aquest cas, la proximitat i la intensitat del personal a una ficcionalització excessiva que potser no hauria estat prou eficaç per als propòsits del projecte. Albà s’acompanya de titelles i ninos que li permeten aprofundir en el tema del doble, […]

Duncan Macmillan va escriure al 2013 Every Brilliant Thing, una adaptació al teatre de la novella de George Orwell, 1984, publicada al 1949. No entenc massa què va trobar Macmillan en 1984 per escriure aquesta obra. Potser perquè un dels temes que tracta la novel·la Orwelliana és la persecució de l’individualisme i el pensament independent. Segurament aquestes ganes de compartir amb el públic el va fer escriure aquesta obra la finalitat principal de la qual era fer participar al públic i girar l’estructura teatral. Segons paraules de Macmillan, “no he vist a ningú discutint sobre la depressió i el suïcidi de manera precisa, útil, o interesant”. El tema de “les coses excepcionals” és la depressió i el suïcidi però el […]

És arriscat portar els grans musicals de Broadway a les produccions catalanes, sempre ho ha estat. Especialment perquè el públic a qui es dirigeix l’escena teatral americana, i també la londinenca, comparat amb la catalana difereix bastant en estil i tradició. La proposta de Broadway a capella és, doncs, a priori, una aposta arriscada però intel·ligent alhora. Combina alguns dels musicals més coneguts de la història, amb espectacles més actuals que han tingut molt ressò, també a casa nostra. Així, trobem que un medley de The greatest showman dona la benvinguda al públic –pel·lícula que va triomfar a la taquilla amb Hugh Jackman com a protagonista-, per després atrapar a l’espectador amb musicals inoblidables: Grease, Funny Girl, Jesuscrist Supertar, The […]

Jordi Oriol es vesteix de narrador i es converteix en la veu del mateix Santiago Rusiñol. Amb un magistral domini de la narratòria dota el text de vida pròpia. Els seus gestos, la seva modulació, i la seva capacitat de transmetre, ens fa arribar la història de La Niña Gorda. Una història que explica la vida de la filla d’un lliurepensador alcohòlic, una criatura que en néixer pesa més de set quilos, que creix de forma desproporcionada llegint els fulletons sentimentals que el seu pare distribueix per entregues, i que acaba sent exhibida en un teatre de barraca. Totes les persones que l’envolten s’aprofiten de la seva gran ingenuïtat i de les seves grans mides, per treure’n un rendiment econòmic. […]

Sempre he pensat que és molt difícil fer un teatre de qualitat per a nens. Primer perquè és un públic molt exigent, no té necessitat de quedar bé o de dissimular i no s’ho creuen tot pel sol fet de ser nens. En segon lloc perquè no val adaptar un teatre d’adult al mon infantil. Els nens noten que no va dirigit a ells i estan fora de joc. En tercer lloc perquè els nens tenen moltes edats per a cada una de les quals es necessita un text, un llenguatge i una escenografia diferents. Tot això ho sap Marc Sambola que és qui va tenir la idea original i Marc Rosich qui hi ha posat tota la seva experiència […]

Aquest LATENTES és un projecte sortit d’uns estudiants de la Universitat Pompeu Fabra, que va néixer com a curt interactiu per acabar convertint-se en una obra de teatre que ha acabat produïda comercialment pel Tantarantana. L’autoria i direcció és d’Adrián Erre i Mireia Aragón Un espectacle que barreja arts escèniques, audiovisuals i una petita interacció amb el públic. Una proposta conceptuada com a experiment escènic, on el públic decideix el futur de la Mila, la Vera i el Leo. LATENTES ens presenta un món on no existeixen individualitats, les persones viuen agrupades de tres en tres en “nidos”. La Mila (Julia Santacana), la Vera (María Ramírez) i el Leo (Marc Folch) han desobeït les normes i estan tancats en un […]

Segur que heu vist Manhattan, del Woody Allen. A la penúltima seqüència de la pel·ícula el protagonista, ajegut al sofà, repassa les coses per les que paga la pena viure: “aquelles pomes de Cezanne; el Pottato Blues, de Louis Amstrong…” i finalment, “la cara de la Tracy”, la dona que estima. D’alguna manera, aquesta és la llista que escriu el narrador sense nom de Duncan MacMillan. El risc de ser excessivament naïf l’esquiven l’autor i en Pau Roca amb perícia i amb l’honestedat de qui és capaç de confrontar la necessitat ineludible d’intentar salvar l’altre amb la culpa davant la impossibilitat d’aconseguir-ho. La posada en escena fusiona escenari i grada amb la intenció de crear una atmosfera carregada d’intensitat, i […]

Quatre germanes encaren una notícia dramàtica i les seves conseqüències. En el dia més important d’una família mafiosa, el casament de la filla petita, un assassinat ho dinamita tot. Enmig del caos i davant l’absència de nuvis, cosins i marits, els suposadament valents, elles, les dones, podran prendre les regnes de les seves vides, brindaran per allò que mai no van rebre i decidiran per si mateixes, per una vegada a la vida … o mort. MAFIA dóna el protagonisme a qui acostuma a estar en segon pla, les dones. The Mamzelles (creadores i intèrprets) qüestionen els rols assignats, esperats, executats i assumits -fins i tot amb baralles entre les protagonistes per envejar el paper assignat a una altra de […]

Tot esperant Godot és una adaptació musical a partir de l’obra original de Samuel Beckett amb dramatúrgia i versió de Marc Angelet, direcció d’Albert Gràcia i representada per membres de la Companyia Pot Teatre. La música en directe i cançons les devem a Keco Pujol. Tot el muntatge és de Femarec. És una Societat cooperativa catalana amb 27 anys d’història i que té com a fi la formació i inserció laboral de col·lectius vulnerables i nens o joves amb discapacitats diverses. Pot Teatre ha estat pionera en la creació d’un teatre inclusiu amb accés als circuits professionals. I ho estan aconseguint. Amb Beckett ha optat per una proposta atrevida ja que és difícil en la seva versió original. Forma part […]

“Quanta bellesa!” aquest va ser el meu primer pensament en sortir de gaudir de Todas las noches de un día. Un espectacle que conté una bellesa creada a través d’una història dura, molt dura, que explicada d’una altra manera podria convertir-se en notícia de la secció de successos de qualsevol mitjà groguista, però que Alberto Conejero escriu amb tal poètica que és una delícia amb la que gaudir en cada frase. A sobre de l’escenari Carmelo Gómez i Ana Torrent, molt ben dirigits per Luis Luque, representen a Samuel, el misteriós i reservat jardiner que té cura de l’hivernacle de la Sílvia, una enigmàtica dona que porta un temps desapareguda. L’obra se centra en el dia que la policia ve […]

Cor de Teatre és una formació que porta quasi vint anys treballant amb diferents formes de cant coral. L’any 2010 va participar a l’espectacle Operetta, de Jordi Purtí, i a partir d’aquí tot va canviar. Després va arribar Allegro, amb Paco Mir, i està clar que aquesta barreja entre cant i teatre s’havia convertit en el segell de la companyia. Ara arriba Troia, que continua amb la mateixa línia, tot i que introdueix una estructura argumental més clara, uns conceptes teatrals sòlids i un treball escenogràfic que realça el conjunt. No es renuncia a l’humor, però s’exploren nous gèneres, i la professionalitat dels integrants fa que s’arribin a assolir moments que abans no haguéssim pogut ni imaginar. Potser sí que, […]

La companyia “La otra bestia” està formada per Barbara Mestanza i Ana Rujas, i aquesta peça és el seu primer muntatge, la primera d’una trilogia al voltant del buit humà, anomenada “La trilogia de la bestia”. La segona peça, “Pocahontas o la verdadera historia de una traviesa” s’estrenarà a la Sala Beckett al mes de febrer, i parlarà de la veritat de la història de la humanitat i la dona del passat. La tercera peça versarà sobre la violència de l’ésser humà i la dona del futur. LA MUJER MAS FEA DEL MUNDO és un text escrit conjuntament per Bàrbara Mestanza i Ana Rujas. Bàrbara és la dramaturga i directora i Ana la interpreta. Quin paper exerceix el físic en […]

Després de gaudir dues vegades de la magnífica Paquito forever, tenia ganes de veure que faria el seu equip en la propera proposta. De fet, m’he trobat amb un espectacle molt diferent que no repeteix fórmules i que és valent, sense tenir por als riscos, cosa que sempre s’agraeix. En aquest sentit, l’obra no té por d’explorar la temàtica plantejada a través de dos personatges reals ficcionats. S’ha de dir que s’aconsegueixen trobar escenes realment meravelloses, d’una gran bellesa escènica i amb transcendència, tot i que en altres ocasions això no s’assoleix tant, creant-se algun altibaix que pot treure a l’espectador de l’obra per moments. Potser és vol “poetitzar” tant el relat que s’acaba per no deixar passar dins d’ell […]