Recomanacions

Després d’haver estat guardonat amb diferents premis com a director (Premi Max inclòs), Julio Manrique s’ha embarcat, amb L’habitació del costat, en un repte potser no tan ambiciós com d’altres anteriors però sí prou delicat i complex per a resultar interessant. Ambientat en l’època victoriana, tot i tractar-se d’un text contemporani de la nord-americana Sarah Rhul, l’espectacle explica diverses històries on la repressió d’emocions i desig sexual formen part del principal conflicte i el retrat psicològic dels protagonistes. La proposta barreja temes de forma molt curiosa, com la invenció del vibrador per parlar de feminisme o els inicis de l’electricitat per construir figures poètiques. Igual que tracta el classisme, el racisme i l’homosexualitat com si l’atzar hagués volgut que aquestes […]

Sense embuts, el títol no és arbitrari. Víctor Álvaro i Gataro s’enduen el Poe de Dagoll Dagom a un terreny que els és propi i en el qual es mouen amb molta habilitat. Portar-ho al cabaret implica necessàriament un tipus d’humor canalla una proximitat amb el públic i una calidesa amb les veus que aquest Poe resol amb solvència. Álvaro llima una mica l’estètica més tètrica d’en Bozzo i aposta amb bon criteri per l’humor macabre. Les coreografies hilarants de l’Anna Rosell apunten en aquesta direcció i el to desenfadat en alguns moments, paròdic dels personatges, col·labora a atorgar coherència global al muntatge. Poe és divertida, ben cantada, suggerent… Què més voleu? Visca el teatre que s’afluixa la cotilla i […]

Nou espectacle de La Brutal, dirigit per Julio Manrique. Es tracta de l’adaptació del text “The Vibrator play” de la dramaturga nord-americana Sara Ruhl (Wilmette, Illionois, 1974). Traducció i adaptació de Joan Sellent que aquí s’ha batejat amb el nom de “L’HABITACIÓ DEL COSTAT“. Ens sorprèn, d’entrada, l’escenografia d’Alejandro Andújar que emmarca l’escenari com si és tractes d’una antiga fotografia, unit, també de la seva mà, a un acuradíssim disseny de vestuari que ens porta sense esforç a l’època victoriana on se situa l’acció. Estem a la segona meitat del segle XIX, als afores de Nova York. Dues habitacions separades per una porta tancada, l’habitació del costat és allà on el Dr. Givings (Ivan Benet) passa consulta i aplica teràpies […]

Proposta de Duo Fàcil i Líquido Teatro que no se centra en explicar grans tragèdies de la immigració (si bé se n’apunta alguna) sinó la duresa del dia a dia, les il·lusions i esperances dipositades a una ciutat i vida noves que s’esvaeixen quan topen amb la realitat. Tres joves indis comparteixen una habitació en un pis pastera de Barcelona. Tots ells han arribat a petar a milers de km de casa seva, amb somnis que es transformen, literalment, en malsons. El mur de la quotidianitat els va minant: topen amb el rebuig directe dels veïns o indirecte de tothom (ningú els mira als ulls), feines precàries, pura subsistència i un futur negre. I per això han deixat casa seva? […]

Per celebrar els 20 anys de companyia, Gataro ha triat “Poe” ,un peça del teatre musical català contemporani produït per la companyia Dagoll Dagom l’any 2002, basat en contes i poemes d’Edgar Allan Poe, i n’ha fet una nova versió: ”Poe. El cabaret macabre”. Es tracta d’una adaptació molt fidel a l’essència de l’original, però amb un aire més cabareter, còmic i esbojarrat. Víctor Alvaro, director de Gataro, s’emporta el musical al seu terreny i el resultat és realment extraordinari. La història es centra en el conte “La caiguda de la Casa Usher” , tot i que, als que us agrada la literatura fantàstica d’Edgar Allan Poe, podreu apreciar alguns fragments i referències d’altres dels seus contes, com “La bóta […]

Aprofitant que aquella mateixa tarda anàvem a veure “Los 39 escalones” a l’Eixample Teatre, vàrem aprofitar per fer “doblete” sense bellugar-nos i anar a veure aquesta proposta, perquè ens va cridar l’atenció de què treballaven dos actors que ens agraden força (Arántzazu Ruiz i Adrià Olay) i que seguim des de fa molt de temps; teníem curiositat de veure’l’s treballar en un registre diferent del que ens tenen acostumats. Sabíem del cert que aquest no és el nostre tipus de teatre, malgrat que un cop vista reconeixem que SEX ESCAPE és una bona proposta per una part important del públic que omplia la Sala, que almenys permet passar una estona divertida sense mes, i que suposem és el que pretén […]

Poe va ser en el seu moment un dels projectes més arriscats de Dagoll Dagom. A l’estil del que havien fet amb T’odio amor meu, van agafar l’obra d’un autor consagrat -en aquest cas Edgar Allan Poe va substituir a Dorothy Parker- i van barrejar diversos textos per tal de retre-li homenatge. Aquí, però, la partitura va ser original, i l’efecte de les cançons va ser el de crear l’atmosfera precisa per encaixar-hi les conegudes històries de terror gòtic de l’escriptor nord-americà, que van des de La caiguda de la Casa Usher a El pou i el pèndol o El barril d’amontillado. Recuperar aquest musical setze anys després ha estat tot un encert, donat que en el seu moment potser […]

Una adaptació de Stephen King al teatre? Doncs no em sembla tan mala idea. La veritat és que molts llibres que he llegit de Stephen King em sembla que poden ser portats al teatre. Però, un musical d’un llibre de King? Doncs una vegada he vist “Carrie, el Musical“, puc dir que s’han sortit amb molt bona nota. Dissabte vaig anar al Teatre Gaudí i vaig gaudir d’aquest musical basat en una de les novel·les que més m’han agradat de Stephen King. No puc dir que sigui el millor dels llibres que he llegit, però pel tema que tracta és la que més m’ha cridat l’atenció i em va atrapar de petit. L’adaptació de Carrie a una obra musical ja […]

És probable que el públic al qual no li agrada el teatre de Joel Joan (o el mateix Joel Joan, de fet) sigui un públic que l’actor i director, a aquestes alçades de la seva trajectòria, ja no aconseguirà convèncer mai artísticament. Serà un públic, però, que, per prejudicis o antipaties, es perdrà el plaer de riure amb les propostes d’una de les figures locals que millor executa els mecanismes narratius de la comèdia contemporània i que amb més habilitat ha assumit la tradició humorística nord-americana. Com a la majoria de les obres escrites per Joel Joan (amb Jordi Sánchez o, en aquest, Hèctor Claramunt), Escape Room és una peça que utilitza els recursos formals de la sitcom televisiva per, […]

Blanca desvelada és teatre en estat pur on la definició de monòleg es queda curta. La sinopsi ens deixa descol·locats. Com s’entrellacen dues històries a universos de distància: una presa política a la postguerra i una monologuista còmica? L’estructura tampoc és senzilla, amb salts de personatges i èpoques … I aquí comença la màgia. Alejandra Jiménez-Cascón està sublim. Que una actriu representi, sigui millor dit, els 12 personatges que participen en el text, pot ser grandiós o ridícul. Aquí és el primer i més encara. Tendresa, drama, ira, comèdia … tot se succeeix, flueix en una perfecta coreografia interpretativa, es barreja sense atropellaments, oblides que només Alejandra està a l’escenari. Una obra per veure-la més d’una vegada, per sentir-la, esprémer-la […]

The 39 Steps (Los 39 escalones) és en el seu origen una novel·la d’aventures de l’escriptor escocès John Buchan. Escrita en 1915 no es va popularitzar fins que va ser adaptada al cinema en 1935, en la versió dirigida per Alfred Hitchock. L’any 2005 es va estrenar al WEST END de Londres aquesta adaptació a comèdia teatral de Patrick Barlow. Premiada en els Tony Awards de Broadway i els Premis Olivier d’Anglaterra. Aquesta comèdia, en versió catalana, es va poder veure l’any 2011 al Club Capitol coproduïda, dirigida, interpretada i versionada per Abel Folk. Quatre actors recreen més de 100 personatges i van adaptant l’escenografia a les diferents localitzacions on tenen lloc les aventures del nostre protagonista Richard Hannay, magníficament […]

Un monòleg amb molts tipus d’humors amagats, però amb un missatge molt real, i fins i tot fred. Fred en el sentit que, potser, no ens és del tot agradable rebre’l, però l’humor ens ajuda a afrontar-ho i sortir amb més força de la que havies entrat al teatre. Felicitar a l’Ángela Palacios pel seu monòleg, per la seva capacitat de creació, per la seva interpretació. Però també donar-li les gràcies per portar al món aquesta peça. Poques paraules em queden perquè es viu una experiència difícil de descriure. Us puc jurar que us canvia, sí, us canvia alguna cosa de dins vostre.

39 Escalones ens presenta un teatre molt cinematogràfic. Un gran joc d’escenografia que ens apropa al muntatge en si. Un constant moviment dalt de l’escenari que dóna un gran dinamisme a l’obra. Una obra Hitchcockiana plena de suspens, que no perd l’essència de thriller però que agafa dalt de l’escenari un to còmic. És a través d’ella que apropa un clàssic a tots els públics, una feina que és d’agrair; diuen que els clàssics no moriran mai, però a vegades són poc freqüentats per les noves generacions. Un treball molt elaborat per part dels quatre actors que aconsegueixen pujar 100 personatges dalt de l’escenari. Una història molt bonica, però no hi busquis un fi moral, o una evolució als personatges […]

Ja sabem que el teatre és màgia, que en un escenari tot és possible i que no hi ha límits a l’hora de jugar amb la imaginació de l’espectador. Hem vist escenaris sobris, buits d’escenografia, hem vist actors i actrius interpretant més d’un personatge. En aquesta Blanca Desvelada, Alejandra Jiménez Cascón ho fa d’una manera que fa eriçar la pell. Ella sola, amb l’únic recurs del seu cos i la seva veu, ens transporta d’una escena a un altra, del passat al present, fent dialogar els personatges d’una forma orgànica, fluïda, gairebé com si ballés. Passa del drama a l’humor, de la caricatura al realisme més cru, sense que ens n’adonem, exprimint cada detall del gest, de la veu, ben […]

Aquesta obra de teatre documental realitza un recorregut al llarg de cinc dècades per construir un relat sobre l’activisme polític occidental. Partint dels fets del maig del 68, el text connecta amb altres causes i moments històrics, com ara la lluita de les drassanes, les feministes, els negres, els desnonaments o els presos polítics. El relat salta d’un moment històric a un altre sense cap ordre cronològic, recalcant que aquesta lluita és contínua. Lluny de voler fer una exposició històrica exhaustiva, l’obra es serveix d’una gran quantitat de veus i de causes per demostrar que totes elles encarnen la mateixa lluita, la de l’oprimit contra l’opressor. Una lluita necessària que es transmet de generació en generació sense arribar mai a […]