Recomanacions

24 hores de la vida d’una dona és una proposta musical basada en el llibre de Stefan Zweig que després d’una exitosa temporada a Madrid arriba a Barcelona, traduïda al català. Sílvia Marsó va ser molt valenta quan va decidir no només que volia protagonitzar-la sinó també produir-la. A primera vista, podria semblar que és una proposta demodé, massa lluny dels nostres temps, però els clàssics ho són per alguna cosa, no es tracta de vigència de les situacions concretes sinó de la naturalesa humana, els sentiments, les conseqüències dels nostres actes. Valenta també perquè no és un musical fàcil, dels “lluminosos”, sinó intimista i delicat. Una dona encara de dol, a l’època d’entreguerres, es lliura durant 24 hores a […]

Nit d’estrena a La Villarroel, aquest cop el guardonat amb el MAX Julio Manrique estrena una coproducció entre La Brutal i La Villarroel. Per aquesta estrena busca una obra victoriana “The vibrator play” traduïda per Joan Sallent. Aquesta vegada han modificat la traducció de l’obra per l’habitció del costat, on realment pasa l’acció d’aquesta comèdia sobre el sexe amb mirada femenina. Amb un punt de provocació inicial, parlant de l’inici de l’invent del vibrador com a métode per relaxar aquells pacients amb una histèria profunda i que al final tan fa si és una dona o un home. Una obra que sedueix per la seva escenografia en conjunt. Aconsegueix que veiem l’escena com les antigues fotografies d’època que a més […]

Ara farà nou anys que vàrem veure “La omisión de la familia Coleman” a l’espai Lliure i ens va fascinar, ens va fer entrar en contacte amb el teatre de Claudio Tolcachir i la manera de fer del teatre argentí de la companyia Timbre 4. Des d’aleshores hem vist diverses propostes d’en Claudio Tolcachir com “Emilia“, “El viento en un violin“, o dirigides per ell com “Todos eran mis hijos” i ara hem tingut l’oportunitat de gaudir d’aquesta versió catalana, amb traducció de Jordi Galceran, de L’OMISSIÓ DE LA FAMILIA COLEMAN, dirigida pel mateix Tolcachir. Una proposta agosarada pel que implicava comparar una obra escrita i pensada en argentí i per al teatre argentí, i transformar-la en una obra en […]

“La Zanja” és una obra de teatre meravellosament complicada. M’explico, és una d’aquelles obres de les que surts fascinada, entens el missatge que ens volen transmetre, però no acabes d’entendre tot el que has vist dalt de l’escenari. I és que l’obra transcorre entre dos històries en el temps, l’actual i una semblant que va ocorre fa cinc segles. Tots els protagonistes de l’obra són interpretats per els dos actors que formen la companyia Titzina, Diego Lorca i Pako Merino. Dos històries en el temps, l’època actual amb la civilització Inca. Dos trobades, la del tècnic d’una multinacional minera amb l’alcalde de la comunitat peruana, i la de Francisco Pizarro amb l’emperador Atahualpa. Un sol objectiu, l’or. L’encontre entre dos […]

Els horrors de la guerra, la venjança dels vencedors, la tristesa a l’ànima no s’apaga quan es moren els principals actors de la tragèdia sinó que es transmet a través de les generacions amb el mateix dolor i intensitat que al principi. Les dones són les transmissores de moltes coses però en aquest text, la dona és la protagonista amb majúscules. Commou perquè tot i ser llunyana és la nostra història però sobretot commou la magnífica interpretació de Alejandra Jiménez Cascón que toca les fibres més íntimes de nosaltres mateixes. Ella és l’única. És la directora i intèrpret d’un text que va endavant i endarrere, que sap moure’s no només en el temps sinó també a l’interior de 12 personatges […]

Cert que amb West Side Story no cal res més per passar a l’Olimp de compositors i que, per a molts, jo el primer, la resta de la seva obra ha quedat eclipsada quan no desconeguda. Aprofitant el centenari del seu naixement, arriba I hate Music! que ens recorda i presenta la seva trajectòria. En un format íntim, una soprano me-ra-ve-llo-sa (Joana Estebanell) i un piano (Mauro Arbusti), acompanyats de projeccions i fragments de la correspondència que va mantenir amb col·legues, productors i, especialment, la seva esposa, Felicia Montealegre. En aquestes breus lectures s’aprecia la seva passió vital per la música, el dificultós equilibri entre l’amor a la seva dona i l’homosexualitat, els reptes musicals que es proposava… amb excel·lents […]

“L’habitació del costat o L’obra del vibrador” (2009) és la versió catalana de Joan Sallent de “In the next room, or The vibrator play” de l’escriptora nord americana Sarah Ruhl. Ruhl es va inspirar en el llibre “La teoria del orgasmo” de Rachel P.Maines, per escriure aquesta comèdia. Durant molts anys el plaer sexual li va ser negat a les dones. El sexe des d’una perspectiva de gènere femení havia estat reprimit i silenciat. La dona tan sols era un “objecte” que l’home utilitzava quan li venia de gust. Però l’impuls sexual és innat, el tenim tots, forma part de la nostra naturalesa, ja siguis home o dona. Parlant clar i català, que tots en tenim de calentons. D’aquest instint […]

A l’habitació del costat no sabem què hi passa, i una porta tancada amaga allò que volem saber o que creiem que volem saber. L’espai pensat per Alejandro Andújar a l’escenari de La Villarroel posa en evidència l’anhel tan humà (de l’espècie humana vull dir) de penetrar a l’altra banda, de sentir què s’hi diu i per què s’ho passen tan bé. Perquè el cas és que a l’habitació del costat s’ho passen molt bé, és l’habitació del coneixement i de la revelació, mentre que la sala d’estar és la de la ignorància, la del desig. És la senyora Givings (Carlota Olcina) qui passa a l’altra banda i experimenta la transformació, la que va del desconeixement a l’experiència. Olcina és […]

Desconec el motiu, però d’uns anys ençà l’escriptor austríac Stephan Zweig ha estat objecte de noves biografies, obres teatrals, pel·lícules… i fins i tot el musical que ara ens ocupa. Un musical que agafa una obra de 1929 i la transforma en una petita peça de cambra per a tres actors i tres músics. D’entrada no era una adaptació fàcil, ja que les obres de Zweig tenen una càrrega psicològica i una profunditat argumental que potser es perden si ens quedem només amb l’anècdota de la història i en l’ambientació de tota novel·la burgesa de principis del segle XX. Veiem que els adaptadors s’han esforçat en mostrar diferents escenes i ambients… però sembla que pel camí han quedat els valors […]

El teatre despullat. Normalment, quan comprem entrades per anar a veure un musical, ens imaginem una orquestra, ballarins, música i potser fins i tot lluentons i purpurina. Grans muntatges amb quaranta persones a l’escenari, que ens fan quedar embadalits únicament amb l’espectacularitat de la posada en escena. No és el cas de Maremar, l’última creació de Dagoll Dagom. Si la tendència, en general, és precisament a abusar dels efectes especials (posa-hi més llum, més fum, més potència de so, més vestuari…), aquí tornem al teatre clàssic: únicament amb text, cos i veu. L’escenografia: un gran llençol penjat del sostre. L’orquestra: algun dels actors que toca la percussió o el violoncel, però la majoria de cançons són a cappella. El talent […]

Imagineu-vos una trobada entre el Hamlet de Shakespeare i el Segismundo de Calderón de la Barca. Veieu les seves similituds? En quin plànol personal podrien estar per arribar a trobar-se? Si no podeu, tranquils, perquè Pol Forment i Alberto Trejo, juntament amb Loredana Volpe, ho han imaginat i, de fet, han posat a la pràctica la seva idea amb la seva nova obra. El text neix de la idea de la trobada d’aquests dos personatges clàssics fora de les seves obres originals per conviure en un altre univers on les seves necessitats i idees sobre la llibertat i la relació amb els altres s’enfronten entre ells i amb l’espectador. Una història que va evolucionant fins a fondre’s amb la història […]

El nombre parte de un tópico literario contemporáneo como es el de “la cena familiar con incidente aparentemente inocente que desencadena un seísmo emocional inesperado”. El texto de Delaporte y Patellière confía demasiado en una anécdota ingeniosa de arranque como sustento de un conflicto que, a continuación, pierde gas hasta deshacerse como un azucarillo. Veronese piensa un montaje que pone el foco en la naturalidad de los diálogos, de actores y actrices que se pisan cuando hablan, tal como pasa en la realidad, y el esfuerzo de la compañía es tremendo a la hora de transmitir la verdad de lo cotidiano. En realidad, el trabajo de los actores y del director está por encima de un texto que queriendo ser […]

Ahir a La Badabadoc es respirava un ambient de nit d’estrena, nit de nervis, molts familiars i amics. Persones que trepitjaven per primer cop la sala i quedaven, d’entrada, atrapats per la seva calidesa. Ahir es presentava la primera residència creativa de la sala, una comèdia dramàtica escrita i dirigida per Carla Torres Danés. Una peça anomenada NAUSÈE. Carla Torres Danés (Barcelona, 1984) va fundar l’any 2014, Bambú cia. de teatre, una companyia amb actors amb i sense diversitat funcional, amb la qual ha dirigit sis muntatges i n’ha escrit els següents: “Anònim venecià”, “dorms?”, “El mirador de les paraules que no puc dir” i “Suzanne”. NAUSÈE ens parla del conflicte entre els somnis juvenils i d’infantesa i els enfronta […]

L’autora d’aquesta obra Sarah Ruhl es va inspirar en el llibre The Technology of Orgasm: Hysteria, the Vibrator, and Women’s Sexual Satisfaction de Rachel P. Maines. L’obra es va estrenar en 2009 i al 2010 va ser seleccionada per diversos premis Tony. S’ha representat en més d’una dotzena d’escenaris de tot el món. El text no és original. La idea de la histèria associada a la insatisfacció sexual femenina ja va ser descrita a l’antic Egipte i tant Plató como Aristòtil van basar la teoria de la histèria en el mite segons el qual l’úter (hysteros) pot causar tota classe de malalties. Galeno ja la va descriure como insatisfacció sexual i recomanava massatges vaginals per curar-la. Durant l’època victoriana una […]

Les pincharé el globo: L’habitació del costat debería ser clasificada como obra para el público infantil. Infantil por su final mágico con beso a la luz de luna; por su no disimulada intención de transmitir moraleja. Infantil por asegurarse una risa fácil de caca-culo-pis. Infantil por la entrañabilidad de sus personajes: un doctor freudiano que trata el histerismo como patología femenina, esposas ávidas de felicidad a lo bovary, un pintor enamorado del amor y una niñera negra representando la cordura en su milimetrada función de anticlasismo (¿ves?– nos quieren decir- ¿ves cómo los realmente atrasados somos los blancos?). ¿Resta este infantilismo calidad a la obra? Justo lo contrario, forma parte de la propia estratagema del espectáculo. Y es que una […]