Recomanacions

Hamlet i Segismundo són els dos grans personatges del teatre barroc, i fins i tot podríem afirmar sense equivocar-nos gaire que són dos dels grans personatges teatrals de tots els temps. Les seves personalitats i el seu objectiu principal són més similars del que semblen, ja que en ambdós casos hi ha un esperit vitalista, una curiositat malaltissa per l’existència humana i un gran interès per arribar a l’essència de les coses, especialment de la llibertat. En aquesta obra de la Companyia Ensemble hi ha diverses capes de realitat, on es barregen suposats diàlegs entre els dos personatges amb les vivències de tres amics en època actual… I pel mig, fragments de tots coneguts i petits monòlegs que ens transporten […]

Vaig assistir sense cap informació prèvia a la proposta de “Teatre familiar” de la companyia basca “Marie de Jong”. La sorpresa que em vaig portar va ser majúscula, perquè es tracta d’un espectacle meravellós i ple de sensibilitat; una proposta escènica sense paraules, totalment gestual i amb la utilització de màscares, que la companyia utilitza per primera vegada en un espectacle. En acabar els vaig voler felicitar personalment i llavors em vaig assabentar que es tracta d’un espectacle creat ja fa 3 anys, en el 2015, que està girant des de llavors i que ha estat super premiat; per exemple va rebre el Premi Max al millor espectacle infantil i familiar en 2017 i el Premi Feten 2016 al millor […]

Tots hem sigut nens i hem jugat a policies amb tansols un xiulet, hem fet persecucions de cotxes amb dues cadires o hem lliurat èpiques batalles entre indis i vaquers amb dos pals de fregona. Aquest esperit de joc i el poder immens de l’imaginació són la matèria prima de Los 39 escalones, la recreació de la novel·la d’aventures de John Buchan -famosa per l’adaptació cinematogràfica de Hitchcock- en clau de comèdia teatral. Tansols 4 actors recreen centenars de personatges i localitzacions en una trepidant i divertidíssima persecució pels paisatges d’Anglaterra, i ho fan amb unes desenes de perruques i objectes del més variat. La còmica fugida et manté en suspens i aconsegueix grans esclats de riure, gràcies a la […]

Gairebé tothom ja sap, a aquestes alçades, què és un escape room. Per aquells, pocs, que encara visquin apartats d’aquesta nova moda, es tracta d’un nou joc que consisteix en tancar a un grup de persones en una habitació – o espai limitat- els quals, a través de diverses pistes, han de descobrir com sortir d’aquesta ubicació abans d’una hora. Doncs la idea de l’escape room és la base de la nova comèdia de Joel Joan i Hèctor Claramunt. A partir d’aquest joc, i a mode de thriller divertit, ens presenten la història de dues parelles d’amics que es troben per passar una bona estona fent un escape. El que comença sent una activitat per fiançar la seva amistat, acabant […]

ÀNGELS A AMÈRICA: 1. S’ACOSTA EL MIL.LENNI Encara tenim fresc en el record, aquesta primera part de la peça del dramaturg nord-americà Tony Kushner, que va ser l’espectacle que va inaugurar el Teatre Nacional de Catalunya el 12 de novembre de l’any 1996, i que a nosaltres ens va impactar moltíssim. La segona part no va poder ser realitzada per motius merament polítics que van portar a la destitució de Josep Maria Flotats al capdavant del TNC. Enguany, amb motiu dels 25 anys de la publicació del text, el Teatre Lliure ha programat aquesta peça magistral sota la direcció de David Selvas amb Pere Arquillué, Vicky Peña, Oscar Rabadan i la Kompanyia Lliure. A mitjans dels anys 80 els ciutadans […]

Buf!!!, molt de jiji, jaja, però Déu n’hi do tot el que hi ha al darrera d’aquesta “comèdia” La Cia. Dúo Fàcil i Líquido Teatro ens proposen un espectacle estèticament meravellós, ple de color, llum i moviment. Un viatge emocional i cultural, amb un missatge molt clar: el drama de la immigració. “Bollywood, Bombay, Barcelona” ens mostra la part més humana, i la més inhumana de la societat, el xoc entre cultures, la supervivència i la integració. És un retrat de la societat, de la intolerància d’aquells que en el seu dia van ser acollits. És la falta d’informació i la incomunicació. És la lluita d’aquell que no té res. És la gent que persegueix un somni. És el racisme. […]

Gràcies Joel Joan i Hèctor Claramunt per fer-nos riure de la nostra situació política. Després d’anys de tensió i un any de moltíssima pressió política, aquest “divertimento” ha estat un relax, un compartir riures amb tots els que encara tenim “l’ai al cor”. Als anys 70 a Anglaterra feien uns programes de TV que ironitzaven sobre tot el que passava al “Parliament”, se’n reien de tots els polítics i de les seves decisions. A mi em sorprenia molt i creia que a casa nostra no ho podríem fer mai. El dia que va arribar Polònia vaig veure que ja ens podíem permetre ser un poble madur. Ahir, amb Escape Room ho vaig corroborar. Un poble no es pot riure de […]

Aquí un que va escollir el dia que actuava el cover. L’excés al que de vegades es lliura Llàcer, perfecte per al paper, em pot saturar (a mi m’agrada sobri com a Retrato de un náufrago), i em venia de gust veure ja a l’Oriol Burés com a protagonista: una bèstia. Interpreta a Zaza com exagerada que no estrambòtica, humana, amb lleugera por a deixar de ser una vedette per qui tots sospiren i al mateix temps, una força arrasadora, que ens contagia el seu optimisme, divisme i seguretat. Atès que la direcció és del propi Llàcer, mèrit compartit i segur que la seva Zaza és també deliciosa. Ni tan sols em va sobrar la interacció amb el públic on […]

Un grandíssim espectacle que es va estrenar a la ciutat italiana de Parma, per celebrar el centenari del naixement del compositor Leonard Bernstein. La protagonista és la soprano Joana Estebanell acompanyada al piano per Mauro Arbusti i sota la direcció de Massimiliano Farau. Una veu realment extraordinària la de la soprano catalana Joana Estebanell, que hem pogut sentir en musicals com Mar i Cel, Los Miserables o el Fantasma de l’Òpera, però que actualment està establerta a Itàlia i per tant, aquesta és una ocasió gairabé única per poder-la escoltar novament. I HATE MUSIC ! és un recorregut per la música de Leonard Bernstein, que ens mostra clarament l’enorme varietat i complexitat de la seva obra i també de la […]

Això de Titzina no és fer de la necessitat virtut, sinó apostar de manera ferma per l’austeritat, si més no, amb allò que fa referència al més ornamental. Aquest terennà sobri contrasta amb un dispendi generosíssim de recursos dramàtics i de feina prèvia, de documentació i de reflexió. Merino i Lorca emprenen, aquest cop, l’aventura d’investigar què passa quan dos móns es troben, i topen. És possible el diàleg entre una societat desenvolupada, del primer món, amb una mancada de recursos fonamentals? Els bons propòsits, en una relació desigual, poden ser honestos? No hi ha conclusions, és clar, el teatre de Tiztina dóna espai a l’espectador perquè ompli els espais buits. Malgrat la descompensació entre les escenes protagonitzades per l’empresari […]

L’autora i directora Carla Torres parteix del cèlebre cas 4F, especialment conegut pel documental Ciutat Morta, per introduir ingredients d’altres casos recents on l’abús de poder policial i judicial ha marcat el transcurs dels fets. D’aquesta manera, aconsegueix una obra que malgrat no estar relatant cap cas en concret, ofereix una ficció amb la qual l’espectador es sent ràpidament identificat. Un retrat dels convulsos conflictes i injustícies a les quals comencem a estar acostumats, una demostració que la justícia real no existeix i que la seva aplicació és com a mínim subjectiva. Però lluny de submergir-nos en un relat pessimista i dolorós, la història s’explica des d’un punt de vista còmic que juga constantment amb l’absurd, arribant fins i tot […]

M’ha costat començar a escriure sobre Àngels a Amèrica, vaig entrar dins d’un món d’on m’està costant sortir. I es que la Kompanyia Lliure té un talent i una presència escènica que atrapa. Se’ns presenta un dels textos més emblemàtics i apassionants del segle XX d’una forma innovadora, fresca i molt atrevida de la mà de David Selvas en format díptic. Tot el conjunt forma una catarsi teatral de luxe, quatre hores intenses de goig escènic. Això si pots veure les dues parts seguides, però en el meu cas van ser separades i vaig sentir el següent. La primera part és una presentació de la situació i dels personatges. Una història crua, freda i dura que t’arriba a transmetre veritable […]

Vaig triar d’anar a aquest musical, perquè la versió cinematogràfica, que havia vist durant la meva adolescència, en una marató de cinema de terror, m’havia impactat moltíssim. D’això farà uns quaranta anys. El que més recordava de la pel·lícula era el moment del ball de graduació. De fet, aquest ha estat un dels millors moments del musical (música, interpretació, il.luminació i veu). “Carrie.El Musical” està basat en l’exitosa novel·la de terror homònima de Stephen King “Carrie”. D’aquesta novel.la existeixen moltes versions, tant cinematogràfiques, com teatrals. Lawrence D. Cohen va adaptar la novel·la de King pel cinema l’any 1976. Anys després ho faria en format musical, amb l’ajut del compositor Michael Gore i el lletrista Dean Pitchford. Existeixen moltes versions d’aquest […]

És tremendament admirable que una companya busqui, i trobi com és el cas, el seu llenguatge escènic propi, una manera d’expressar-se, de crear i transmetre amb el seu caràcter, identitat i personalitat. El preu pot ser deixar fora alguns espectadors,com és el meu cas, però en guanyen d’altres amb qui la connexió és altíssima. Projecte Ingenu em va guanyar amb Top Girls que em va semblar una de les propostes de l’any, Yerma, era una adaptació ben necessària, Romeu i Julieta la vaig trobar més interessant que no rodona amb certa falta, buscada, d’emoció (allò de no mirar-se als ulls…), amb Pròsper vaig tenir la sensació de quedar-me fora i a inFaust, que no era per a mi. I no […]

Després de regalar-nos una magnífica versió musical del clàssic de Billy Wilder a Sugar. Con faldas y a lo loco, la productora Som-hi Films ara ens porta a escena una nova comèdia d’inspiració cinematogràfica. Es tracta d’una curiosa adaptació de la pel·lícula Els trenta-nou graons (1935) d’Alfred Hitchcock amb la peculiaritat d’haver estat reinventada com a comèdia i que només quatre actors interpreten els més de 100 personatges. Evidentment, el que més crida l’atenció d’aquesta peça de rellotgeria escènica és el ritme trepidant amb el qual cobra vida cada seqüència davant dels nostres ulls però també la gràcia amb la qual tot el repartiment va generant gags, paròdia situacions i crea singulars personatges. Més enllà d’això, cal destacar el bon […]