Recomanacions

Per qüestions que tenen més a veure amb el model d’indústria artística que amb el talent autòcton, els grans musicals encara són una assignatura pendent del nostre panorama teatral. Potser la falta d’un alt nivell de producció és el que encara ens manté lluny de Madrid, Londres o Broadway, cosa que està molt relacionada amb la inversió i l’afluència de públic a les sales. Però, afortunadament, hi ha propostes com La jaula de las locas que s’apropen força al que hauria de ser un gran xou d’entreteniment musical. Com a mínim, des del punt de vista de l’experiència de l’espectador, aquest muntatge de més de dues hores de durada, aconsegueix divertir, emocionar i reivindicar valuosos missatges en favor de la […]

M’he trobat amb sentiments enfrontats un cop vist aquest espectacle. L’emoció de veure de forma tan propera l’actuació d’actrius de la talla de Carmen Machi a un muntatge de petit format, i la frustració de no aconseguir connectar amb la història que s’està narrant, ja que els salts en el temps i la complexitat de la situació plantejada no acompanyen a l’espectador a seguir la trama. Se’ns presenta una història molt potent i atractiva que gira entorn de la mentida, la mentida familiar, on encara és més dolorosa. Veiem una família trencada, una mare destrossada de dolor per la desaparició del seu fill, i desubicada per la reaparició d’aquest. Però els personatges coneixen i amaguen molt més del que nosaltres […]

Malgrat que, per alguna raó, Stefan Zweig sembla que estigui de moda últimament, cal recordar que es tracta d’un escriptor de principis del segle XX mort l’any 1942. En concret, 24 hores de la vida d’una dona es basa en una novel·la publicada l’any 1929. Això pot ajudar a donar context a una història que, des de la mirada actual, pot semblar-nos una mica antiquada i carrinclona. No obstant això, també és important dir, a favor seu, que no resulta gens fàcil (ni habitual) adaptar a teatre musical textos d’aquesta densitat i complexitat. Per tant, que el resultat sigui entenedor i digerible ja és, en si mateix, tot un èxit. A més, aporta al panorama una nota diferencial. Lluny de […]

Us imagineu que durant un sopar familiar o amb amics, ens diguéssim tot el que pensem els uns dels altres? “El nombre” (“Le Prénom”) és una comèdia teatral escrita per Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière. Es va estrenar per primera vegada al Théâtre Édouard VII de París l’any 2010. Dos anys després es va estrenar la versió cinematogràfica “Le Prénom”. Mateixa direcció i mateixos actors. Pocs mesos després s’estrenava a Barcelona “El nom”, una versió en català de Jordi Galceran, dirigida i interpretada per Joel Joan. De seguida vaig comprar les entrades. No la vaig arribar a veure. Em vaig equivocar de dia !!! En el 2017 es va fer l’adaptació cinematogràfica de “El Nom” de Galceran, i […]

Àngels a Amèrica com a profecia, o com a sortilegi, o com a visió. Hi ha textos que tenen la capacitat de quedar-se arraulits dins el repertori internacional per a reaparèixer, quan cal, en forma de reverberació o de presència amb poder per a donar llum a un moment donat de la història. En aquest cas, el miracle consisteix en la facultat de prefigurar unes circumstàncies que descriuen el nostre present. David Selvas proposa una posada en escena perspicaç en què l’Amèrica moribunda de Kushner és també el germen de l’ascens del neocapitalisme liderat per Reagan i Thatcher que començava a arrasar els avenços socials assolits les dues dècades anteriors. La SIDA com a epidèmia, com a plaga i com […]

De nou al teatre i aquest cop per anar a descobrir a la Cia Dúo Fàcil, ja que en breu els tindrem a Igualada amb “Y me morí”. Vaig voler veure la nova proposta d’aquest trio i la veritat és que ja tinc ganes de veure’ls de nou. El nou “Escenari Joan Brossa” han programat Bollywood, Bombay, Barcelona un espectacle que la sala que els ha tocat queda petita per aquesta proposta. I dic petita amb tots els sentits ja que el muntatge és ideal per una sala una mica més gran i si de veritat aposten per aquesta proposta segur que poden omplir sense cap problema. A partir del drama de la immigraciói d’entrevistes i xerrades que han realitzat […]

Mentre esperem que comenci comencen a passar coses. No us les explico. Comença. En Pau Roca ens explica la seva vivència. Bé, la del personatge. Però també es diu Pau. O és que realitat i ficció, quan la interpretació és de veritat, conflueixen, es dissolen? No és la seva vivència, però ell fa que ens l’anem creiem a mida que avança l’obra. Com poques, aquesta és una obra d’espectadors actius, atents, entregats. Com l’actor, com en Pau. Un constant mirar tothom, i quan dic tothom, és tothom, als ulls. Als ulls o fins i tot més endins. En Pau entra i surt de la història, per conversar amb nosaltres, per fer-nos partíceps de la percepció de la seva infància, de […]

Merlene, Lupe, Esmeralda , Ariadna, Mónica , Thania , Marisol i Nàdia, son vuit actrius mexicanes residents a Catalunya. Van venir fa molts anys amb l’esperança d’una vida millor, i s’hi van quedar. Elles són d’aquí i d’allà, i de cap dels dos llocs. És per aquest motiu, que s’han autoanomenat “mexicates”, mexicanes catalanes. “Mexicatas” neix a partir d’un sentiment i una realitat, el d’unes dones que, tot i que es senten catalanes i mexicanes, tenen la sensació de no pertànyer a cap dels dos llocs. Mexicatas és un espectacle format per dotze escenes independents, una recopilació de records, idees, sentiments i experiències que sorgeixen a partir de preguntes com, què és per a vosaltres Catalunya?, com ens veieu als […]

Ignasi Vidal dirigeix i escriu “Dignitat”, una obra de trama política molt adaptada als nostres temps on l’argument podria succeïr perfectament en l’actualitat del nostre país. L’obra va agafant ritme a poc a poc i s’hi viuen moments molt potents a escena. Voldria destacar la interpretació de tots dos actors, que saben com posar-se el públic a la butxaca amb la seva magnífica actuació. Es nota que tots dos tenen una llarga trajectòria en el món de l’interpretació. Concretament en aquesta història, Roger Pera i Octavi Pujades tenen una personalitat molt ben treballada que es reflexa en el llarg dels esdeveniments. A la primera escena es veu com dos companys de partit polític fan petar la xerrada de forma amistosa […]

Masticar Hielo és una lliure, descarada, bruta, ordinària, àcida, macabra i divertida adaptació de l’obra Qui Té Por de Virginia Woolf? d’Edward Albee. La companyia El Eje, residents al Tantarantana, sota la direcció de Marc Ribera es pren la llibertat de fer amb aquesta obra el que li dona la gana, literalment. Sempre és interessant veure propostes tan crues on es provoqui a l’espectador. Però la falta de límits i el descontrol que aquesta obra proposa funciona com un arma de doble tall. D’una banda, aconsegueixen el que sembla ser l’objectiu d’aquesta adaptació, generar riallades i una certa incomoditat en l’espectador. Però d’altra banda, aconsegueixen uns nivells d’estridència que més d’una vegada són difícils de suportar. Des del primer minut […]

És admirable la capacitat d’innovació i de deixar-te bocabadat que té la companyia Projecte Ingenu, i es que això és la garantia dels seus muntatges. Com ja van fer amb Yerma, dotant de més bellesa, si cap, a aquest text, que record amb molta fascinació, ara a InFAUST hi trobem un nivell d’experimentació dut al límit on el que trenca la quarta paret no són les intervencions dels actors, sinó la mateixa posada en escena. L’ambientació t’agafa, t’atrapa, t’envaeix i no et deixa anar fins a l’últim sospir de l’obra. Una versió lliure de Goethe totalment actualitzada que qüestiona la nostra forma de viure provocant una reflexió absoluta. La utilització de les llums, els efectes visuals i la dotació de […]

Repàs a la corrupció, mentides, covardies i manipulació que ens envolta en aquest text (i direcció i, a dies, interpretació ) de Carla Torres. Corruptes els jutges, els polítics, la policia… ni tan sols els que protesten poden repartir carnets d’ètica. La rebel·lia com a etapa vital i com a compromís, el recurs a la violència… Interessants temes a través d’una pija que abraça tots els tòpics de la rebel·lia, des de la sexualitat -a la que no acaba d’entregar-se- a la lluita de classes (ai, els conversos…), amb xarxa de seguretat per a les seves aventures reivindicatives, i la seva parella, lluitadora convençuda, que no acaba de fer fàstics a la violència com a arma. Des de la bastida […]

Por lo mucho que parecían disfrutar los adultos, uno diría que no eran los padres que acompañaban a los hijos sino al revés. Y es que al fin y al cabo, el Circo Mágico es un recopilatorio de los números más espectaculares de estos dos formatos pero contado des de un punto más realista y verosímil, es decir a través de duendes, centauros y unicornios. El Circo Mágico sabe abarcar tanto el registro adulto como el infantil, de forma tal forma que se anima a los mayores a seguir siendo los niños que son y a la vez, trata a los hijos de tu-a-tu, viéndolos como la semilla de potencial que llevan dentro. Los acróbatas cautivarán a unos, los bailarines […]

Un escenari d’entrades i sortides, de baix i dalt, d’esquerra a dreta i de milers de sorpreses. En efecte, es proposa la representació d’un circ a través de tres actes que munten l’obra de Stefano Massini. El circ no és fàcil de muntar i, en aquest cas, Sergio Peris-Mencheta apuntala la carpa de forma magistral a través d’una posada en escena que és un personatge més de l’obra; té diàleg i presència pròpies. La direcció musical, per ser una altra història, es l’encomana a Litus Ruiz que fa autèntica màgia a través de tot un seguit d’estils musicals que apel·len al sentiment de tribu que portem dins; els Lehman, en realitat, som tots. En la conformació de l’espectacle total, trobem […]

Després de la seva estrena a Londres el 2005; on va representar-se durant gairebé 11 anys seguits; passar per Broadway, Sydney, Toronto, Sao Paulo, Seül, Oslo i Roma, entre d’altres, i recollir desenes de premis arreu del món, per fi podem gaudir de BILLY ELLIOT. El musical és un imprescindible de qualsevol fan de musicals o de la pel·lícula en la qual està basat. La pel·lícula, estrenada l’any 2000 i que va llançar a la fama a Jamie Bell, explica la història de Billy, un nen preadolescent d’una localitat a nord d’Anglaterra durant els anys 80 que pateix la vaga de el sector miner, pilar de l’economia de la localitat. Com a contrapunt als piquets i les càrregues policials, Billy […]