Recomanacions

Eduard Farelo és un joglar que canta una història des de fa 2800 anys amb l’esperança que un dia pugui deixar de cantar-la. El joglar rememora uns fets que reverberen en la Humanitat des del principi. El joglar interpel·la directament els espectadors (potser de manera poc subtil) per assegurar-se que prenem consciència que la història que explica no és tan antiga com sembla. Però la Ilíada també és el principi de la ficció escrita, i l’actor és conscient de aquesta altra reverberació al llarg de la història de la literatura. Les tauletes d’argila d’Homer deixen uns estela que defineix els contorns de la cultura occidental que el joglar s’esforça per cantar, per dir, com una mena de salmòdia que és […]

El Somni d’una nit d’estiu té una mena d’imant màgic pels amants del Teatre, tant pels que s’hi dediquen com pels que hi van a gaudir-ne. És inevitable per tant trobar sempre alguna companyia o alguna producció amb aquest nom a alguna o altra banda. I per això sempre s’agraeixen versions del clàssic que ens expliquin coses diferents i sobretot de manera diferent. En la versió que ens ofereixen Els Pirates Teatre hi trobem tres móns, i tots ben esbojarrats: el de Teseu i Hipòlita i la resta d’enamorats que corren i viuen les seves dramàtiques peripècies; el d’una companyia d’actors passats de voltes que representaran una versió molt especial de Romeo i Julieta; i el del món màgic dels […]

Los sentidos no pueden hacer otra cosa que atender a lo que atañe al mundo fenoménico: lo tangible, lo regido por la ley de la causalidad, lo material, lo perceptible. Y es este mundo de hechos el que se suele presentar delante del espectador: introducción, nudo y desenlace que van tejiendo desde las historias de chico conoce chica hasta las más épicas revoluciones legendarias. Y sin embargo, ¿cuál es el material latente que realmente empuja a un actor a escoger serlo y a interpretar determinado papel? Y no me refiero al proceso de creación de texto, ni al montaje escénico, ni a la caracterización formal de los personajes, sino a los vaivenes internos y pensamientos erráticos que lo gravitan hacia […]

Be my baby és una cançó que impregna els racons més íntims de la nostra memòria. Va ser composada per Phil Spector, Jeff Barry i Ellie Greenwich, interpretada per The Ronettes i llançada al 1963. A Espanya, van ser “els Surfs” qui van fer l’adaptació al francès i al castellà poc després del seu llançament a EEUU. Era un grup musical de Madagascar molt popular al mon francòfon i de parla hispana dels anys seixanta. El públic habitual d’aquesta obra segurament no han sentit “Tú serás mi baby” a menys que descobreixin un single en la col·lecció de vinils dels seus pares o avis. Nicco&Sunset productions ja havia debutat amb Paradise, muntatge d’Oriol Vila i Raquel Salvador amb la idea […]

Des de 1964 a 1966 dues de les famílies més macabres i divertides, els Munsters i els Addams, van coincidir i rivalitzar a la televisió d’Estats Units. Els primers s’han quedat en el record o en la nostàlgia, però els segons han tingut una llarga vida, que va des de les versions animades que va fer Hanna-Barbera fins als especials televisius, les tres pel·lícules dels anys noranta, el remake titulat The new Addams Family i també el musical que ara ens ocupa. La seva visió gamberra de les pel·lícules de monstres i l’estètica gòtica barrejada amb personatges típics de la sitcom més clàssica van aconseguir quedar gravades en la memòria col·lectiva, juntament amb una banda sonora que va esdevenir icònica […]

L’atracció que el gest exerceix sobre l’espectador apel·la a quelcom instintiu, atàvic, que roman esmorteït en algun lloc, i, de sobte, treu el cap, i quan ho fa, ho fa amb un grau d’intensitat incommensurable. Perquè això sigui així, han de passar algunes coses. A Lubbert, Inda Pereda fa que en passin unes quantes. El primer home, de Pereda, és un personatge elaborat, no només mitjançant la tècnica gestual, sinó a partir de la presa de consciència de la relació entre el cos i l’entorn, i la capacitat de l’actor (en aquest cas) per a fer visibles els espais que vol que imaginem. D’altra banda, neteja de psicologismes el personatge i posa l’èmfasi en la part més física, en la […]

Aquest cop a l’últim moment per anar al Teatre Tantarantana i veure una de les propostes guanyadores del cicle de creació escènica DespertaLab 2018. DespertaLab 2018 aposta per donar visibilitat a joves creadors (locals o a nivell internacional), i tant que ha donat visibilitat en aquesta proposta. És una obra escrita i dirigida per Roer Torns, en un encreuament d’històries connectades entre elles amb un nexe en comú, les xarxes socials. A partir d’uns textos que han creat directament els actors, s’ha creat aquest muntatge en un espai que ens sembla una mena de pantalla de mòbil. On tot el que succeeix és per cridar l’atenció dels que estem a les butaques. El contacte que els joves realitzan amb la […]

Els Jocs Florals de Canprosa és un divertiment musical, basat en un text de Santiago Rusiñol, que ironitza sobre la cultura i la societat catalana més xarona, la tradicional o la més arrelada però no menys catalana que qualsevol altra. El mirall es posa just al davant de totes aquelles que hem anat al cau o als esplais, davant de tots aquells que cuinen religiosament cada nadal els canelons, davant dels qui hem jugat al bingo al poble o el qui recordem com a himnes d’infància cançons com ‘Si tu vas al cel‘. A escena us trobareu un musical d’alta factura: amb una producció envejable, frenètica i molt boja, amb cançons tradicionals catalanes d’ahir i de sempre i amb un […]

A Blues, Sergi Pompermayer fa gala d’una habilitat poc freqüent per a la utilització de l’espai escènic com a centre neuràlgic de les emocions que mouen els personatges, sense necessitat de canvis d’escenografia: conviuen a l’escenari, en el mateix pla temporal, però en plans de lloc diferents. Traduït, això dona com a resultat una fluïdesa a la història que l’espectador agraeix. L’economia de recursos, sovint, cada cop més, és sinònim d’expressivitat. Blues és teatre de trames paral·leles que se signifiquen les unes a les altres. Unes emfasitzen les altres. És teatre, com tot, de metàfores i d’elements que condueixen l’espectador avesat a l’autosatisfacció quan reconeix les sinergies entre Strange Fruit, de Billy Holiday, i la història de l’avi i l’Abdul, […]

No heu tingut mai la curiositat de saber què es cou dins d’un despatx polític?, de què parlen?, què conxorxen? o quins son els seus veritables pensaments? Roger Pera i Octavi Pujades són els dos protagonistes de “Dignitat”, una obra de l’autor, director i actor Ignasi Vidal, en la que ens mostra com l’ambició i les ànsies de poder poden transformar a les persones, i afectar-los en les seves relacions personals. La història comença en el despatx d’una seu política, on dos companys de partir es troben per xerrar i prendre unes copes. El que en un principi comença sent una xerrada amigable, es converteix en un seguit de retrets i acusacions mútues, deixant al descobert quines són les ambicions […]

Fer un musical sobre un univers i uns personatges que ja han tingut adaptacions cinematogràfiques i televisives té l’avantatge de comptar, prèviament, amb la simpatia de gran part dels espectadors. El perill, en aquest cas, és no tenir l’habilitat d’oferir allò que el públic espera. En aquest sentit, La familia Addams és un bon entreteniment, divertit, macabre, ben executat i amb acudits per a tots els gustos. Com espectador, et dóna el que has anat a buscar però, al mateix temps, es reserva espais per la sorpresa. L’ambientació del teatre juga molt a favor de generar l’atmosfera adequada per fer passar una bona estona amb els seus gags d’humor negre (més o menys) aptes per tots els públics. Les cançons […]

Després d’atrevir-se a despullar de paraules La tempesta de Shakespeare al seu personal Vaig ser Pròsper, la companyia Projecte Ingenu continua la seva evolució natural abordant el Faust de Goethe des de la deconstrucció del text. Novament, el que més ressalta de la proposta és una estètica impecable, un disseny d’il·luminació acurat i una atmosfera sonora i visual que aconsegueix atrapar l’espectador en aquest malaltís univers des del primer minut. Perversa, sensual, captivadora, l’obra juga amb una ambientació d’esperit ciberpunk que vol connectar el mite alemany amb la suggerent idea d’Internet com el diable dels temps actuals. Com a concepte, funciona molt bé. La posada en escena del coneixement il·limitat en combinació dels plaers més mundans queda ben clara, gràcies […]

Adaptar els clàssics a la societat contemporània és bastant habitual però aconseguir, a més, que mantinguin l’esperit i intencions del seu autor malgrat afegir un gran nombre de referències anacròniques té el seu mèrit. Això és el que ha fet Jordi Prat i Coll, amb gran valentia i un cert desvergonyiment, amb aquesta divertida, esbojarrada i inefable versió d’Els jocs florals de Canprosa. En primer lloc, es tracta d’un sincer homenatge a Santiago Rusiñol i tot el seu univers literari, ja que el muntatge inclou un gran número de frases i textos extrets de diferents escrits de l’autor. En segon lloc, d’un entreteniment simpàtic amb ànima d’envelat que, fàcilment, aconsegueix engrescar al públic amb cançons de Rocío Durcal, Nat King […]

Anem a començar pel més assenyat: NO ET PERDIS PER RES DEL MÓN EL MUSICAL DE BILLY ELLIOT. Em declarava fan absolut de la pel·lícula del nen ballarí, però ara em faig devot de la seva versió musical. Intento explicar perquèen cinc punts: 1. La increïble partitura d’Elton John et farà vibrar d’emoció. La composició beu de la tradició de el musical però la impregna de pop-rock i del seu incommensurable talent per crear melodies, sempre genials en les balades. Les cançons flueixen per un excel·lent llibret i et mantindran amb l’emoció a flor de pell i el lacrimal hiperactiu. 2. fliparàs amb l’enorme talent dels nens de l’elenc. Es em va desencaixar la mandíbula amb el primer número de […]

Ningú és un zombi és un musical de la companyia Teatro Calánime (Cuentos cruentos) que busca conscienciar als joves sobre la discriminació i el bullying. I és que, a banda del mal que fem rebutjant a algú només per diferent, hem pensat mai que nosaltres mateixos, a ulls d’altres, podem ser considerats els “bitxos raros” i passar de guais a rebutjats? A escola hi arriba un noi peculiar. Ni més ni menys, ve de Polònia amb la seva família de morts vivents. L’encaix no és fàcil, i si bé fa amics que veuen més enllà de l’aparença física i algun aspecte estrany, a d’altres no els agrada en tant que diferent i el tracten malament. Si ell és estrany, encara […]