Recomanacions

Luis Pardo torna als escenaris de la mà del seu nou espectacle Secretos. En ell aconsegueix posar l’ai al cor a tot el públic per la possibilitat de que els seus secrets siguin revelats a través dels seus jocs mentals (telekinesis) que desafien qualsevol llei científica. Pardo presenta un show molt complet que segueix un fil conductor fiable exemplificat amb noticies i estudis. Ell i els seus jocs seran els encarregats de donar crèdit al citat discurs, fent que els espectadors quedin encantats. A més a més, Pardo compta amb la necessària participació, pels seus trucs, del públic, el qual donarà fe, tantes vegades com faci falta, de la existència de la màgia i dels fenòmens paranormals. Encara que la […]

Blues és una obra teatral escrita per Sergi Pompemayer, però dirigida per Norbert Martínez i produïda per la Sala Beckett i La Brutal. Gemma Brió, Eduard Buch, Esmeralda Colette i Xicu Masó són els que donen veu als quatre personatges principals, els quals representen excel·lentment la vida familiar quotidiana exposada a una situació excepcional, com pot ser un atac terrorista. L’obra compta amb un atrezzo espectacular, al qual no li falta absolutament res. Inclús, la funció es suporta en determinades ocasions en un muntatge musical i audiovisual molt potent també. Aquests dos elements comunicatius fan que l’espectador no tingui que imaginar res més enllà de la paraula i el gest. És per aquest motiu, que en l’obra és molt més […]

La mort és un tema delicat, per riure-se’n. A tothom li toca d’aprop, i tothom l’acabarà abraçant, però quan algú s’atreveix a trencar el tabú per fer-ne broma amb enginy, les rialles estan assegurades. El dúo Lolita Corina porten més de 7 anys representant aquest funeral on hauran d’assumir la seva pròpia mort. Me l’havien recomanat amb entusiasme, i no em va defraudar: és divertit, viu, senzill i sense pretensions. El muntatge cavalca entre la comèdia, el clown i el teatre gestual, i les actrius dominen a la perfecció el ritme, l’expressió corporal i el llenguatge, per regalar-nos un joc que té com a únic i lloable objectiu fer riure i gaudir als convidats al seu delirant sepeli. Un aplaudiment […]

Aquest dissabte (20 d’octubre) vaig assistir a una de les cites de “De Pell Sensible” d’aquesta tardor a Igualada.. Aquest cop hem anat a Cal Granotes per veure aquest recital poètic “Maleïdes les guerres (i aquell qui les va fer)”. El lloc ideal, una construcció industrial d’Igualada al REC on a partir de dels tanins de fustes, fruites i fulles adobaven les pells. I com en l’espai escollit, a partir de textos, caçons i música en directe ens han remullat la pell, ens han estovat el cor i ens han reparat part de la història oblidada. És un espectacle on es reivindique l’arsenal que tenim més a prop, les paraules, la música, la poesia, la melodia, les notes, la creativitat, […]

[…] Tebas Land, que también ha estado en cartel recientemente en el TNC de Barcelona bajo la dirección de la madrileña Natalia Menéndez, va un paso más allá. En esta obra conocemos a S., de nuevo alter ego de Blanco, si bien ahora lo hacemos desde un punto más trágico y trascendental. En este caso, S. nos cuenta su proyecto creativo alrededor de un parricida y su voluntad de preparar un espectáculo en el que sea el propio preso el que se suba al escenario a contar su historia. El debate está servido. Por un lado, las reflexiones al entorno del asesinato de un padre, con inclusión de los grandes mitos parricidas de la literatura como Edipo o Los hermanos […]

No es casualidad que los encargados de poner en escena el monólogo La ira de Narciso fueran el actor Gerardo Otero y la directora Corina Fiorillo, quienes ya montaron Tebas Land en su versión argentina. Y es que ambos textos, obras del franco-uruguayo Sergio Blanco, tienen mucho que ver. En ambas obras, el autor construye a su propio alter ego para que nos conduzca por un extravagante y algo macabro recorrido creativo. En La ira de Narciso, que se puede ver estos días en La Badabadoc de Barcelona, el actor-personaje protagonista nos cuenta como Blanco le llamó para proponerle un papel y, a partir de ahí, interpreta al propio autor para relatarnos en primera persona los hechos que inspiraron su […]

El trio Les Cot presenta al seu segon espectacle, un entretingut musical de nova creació en el que es barregen la comèdia, la tragèdia, la road movie i fins i tot un lleuger punt gore. El seu estil podria recordar al d’altres trios musicals com The Feliuettes, si bé en el seu cas potencien més el drama. En ell, tres amigues emprenen un descabellat viatge en cotxe fins a París per a que una d’elles pugui complir el seu somni de ser mare. Les desventures del trio venen acompanyades de cançons encomanadisses composades especialment per l’ocasió, obra d’Oscar Peñarroya. El propi compositor acompanya la història des del piano i intervé en la trama interpretant un particular personatge, si bé la […]

Aquesta boja i divertida proposta d’Inda Pereda ens demostra tot el que es pot aconseguir prescindint del text, donant-li tot el poder al cos i als sons. Lubbert és el primer esbós d’humà que va crear Déu. L’obra comença quan Lubbert descobreix el seu propi cos per després passar a investigar el seu entorn, iniciant un viatge a través de diversos espais i atmosferes creades amb onomatopeies i sons que ell mateix articula. Per molt que tingui un punt de partida, l’obra realment no compta amb una trama o fil conductor a l’ús. Més aviat es tracta d’una seqüència de gags delirants on es presenta una situació per portar-la a l’extrem i convertir-la en absurda, ridícula i fins i tot […]

Marta Buchaca és una autora que, com tantes i tants altres, s’ha dedicat durant anys a guionitzar sèries televisives, però cada cop que s’acosta al teatre ens regala petites joies (Plastilina o Litus) o bé èxits de públic com Losers o L’any que ve serà millor. Aquest acostament al tema dels maltractaments que és Només una vegada està segurament en la primera categoria, ja que es tracta d’un text brillant que toca amb molta destresa i sensibilitat un tema d’alt voltatge. Potser l’encert més gran és haver allunyat l’obra dels tòpics i haver escollit com a centre de la trama una parella acomodada, amb èxit i un alt nivell cultural. És cert que m’hagués agradat més que la història no […]

Si una cosa podem tenir clara després de veure aquest espectacle és que l’hàbitat del jovent actual no és només el carrer, o les discoteques, o els afters, sinó l’espai virtual que conformen les xarxes socials. Seguim tenint joves perduts, desarrelats o confosos, com en generacions anteriors, tot i que ara la impersonalitat de les noves tecnologies acaba agreujant o sobredimensionant els problemes. Davant d’aquesta premissa, un grup d’autors ha construït diversos textos que Roger Torns s’ha encarregat de dramatitzar i dirigir. El resultat té moments interessants i escenes visualment potents, però la creació grupal no ajuda a desenvolupar un projecte coherent ni sostenible. Tenim diàlegs crispats, situacions extremes, utilització de mòbils i tablets, molts crits… i fins i tot […]

No me atrevo a afirmar que Luís Pardo tenga o no poderes mentales o pueda gozar de hilo directo con alguna divinidad. Pero por si a caso, más de un espectador parecía receloso de seguir las instrucciones del mago y poner en papel escrito, aunque el anónimato quede garantizado, sus secretos más inconfesables. Secretos, así se titula el espectáculo. Aunque por supuesto hay mucho más: números de cartas y numerología, cajas cerradas a cal y canto que guardan lo que seguro va a dejar a todo el teatro en asombro. Por supuesto que la magia es solo magia, es decir, un truco, un juguete, un engaño. Pero a todos nos encanta sucumbir a la ilusión y apartar de la mente […]

Aquest cop amb una mica de retard he anat a veure “Blues” a la Sala Beckett, un text de Sergi Pompermayer dirigit per Norbert Martínez. Aquest text forma part del cicle “Terrors de la ciutat. Escenaris de conflicte i por” organitzat per la Sala Beckett. I aquest cop aquest text parla d’un escenerari en conflicte, la família. I com a petit Mcguffin tenim un atemptat terrorista que s’utilitza al final per desenllaç de l’obra. Amb un inici possiblement una mica lent, ens presenten els quatre protagonistes (i un cinquè que no veiem) necessari per poder-nos explicar la seva propia visió de la realitat i poder compendre el que realitzant en el àmbit familiar (i professional). A partir d’aquí, ja tenim […]

Luís Pardo porta més de 30 anys dedicant-se a l’il·lusionisme, i ha omplert , nit rere nit, moltes de les sales i teatres de Barcelona, com la Sala Muntaner, el Teatre Apolo, el Antic Teatre, l’Ateneu o el Club Capitol, per anomenar-ne unes quantes. Els seus espectacles han estat molt aplaudits pel públic i la crítica. “La Trilogia del Mentalismo” ( espectacle format per els seus tres primers espectacles de teatre: “Kasual_mente” (2006 – 2008), “Konfidencial_mente”(2007 – 2008)i ”Direkta_mente” (2009)), “Cuando el Diablo Piensa” (espectacle de misteri, inquietuds, on es manté l’essència del metal·lisme de principis del segle XX), “Hypnos” (espectacle íntegre de hipnosi), “DeMente” (espectacle de mentalisme on mostrava l’estreta línia que hi ha entre la genialitat i la […]

El tàndem creatiu que formen Àngel Llàcer i Manu Guix es reafirma com una garantia d’èxit i qualitat. Projecte que engeguen junts, projecte que et deixa bocabadat sota una intensa pluja de confeti. La nova producció de la clàssica comèdia musical La Cage Aux Folles de Broadway segueix la tendència creixent d’importar musicals d’èxit (Miserables, Cabaret, Rei Lleó, Priscilla, Dirty Dancing, Billy Elliot, West Side Story…), a la que hem d’agrair que hagi pujat el nivell dels actors i ballarins a cotes impensables fa pocs anys. La factura que presenta La Jaula de las Locas és impecable. La música de Jerry Herman sona de meravella conduïda per Andreu Gallén, i la sonoritat està tan ben treballada que sents l’orquestra al […]

El Tricicle s’acomiada dels escenaris i ho fan donant-se un merescut homenatge. Una darrera tanda de funcions per retrobar-se amb el seu públic, una oportunitat per recordar temps passats i riures compartits. I per aquest motiu, l’entrada del Teatre Victoria s’ha preparat per a l’ocasió amb un munt fotografies dels molts moments entranyables i dels molts amics que han fet Joan Gràcia, Paco Mir i Carles Sans durant els seus 40 anys de carrera com a Tricicle. Hits inclou 12 esquetxos seleccionats a través de votacions populars prèvies a la pàgina web de la companyia i un “turbomix” final de tastets d’altres gags que no han pogut entrar en aquesta selecció. També unes quantes projeccions que permeten acabar de posar […]