Recomanacions

’24 hores en la vida d’una dona’ representa el record que té una aristòcrata a començament de la seva vellesa d’un meravellós dia fa molts anys en el qual es va saltar les normes a què estava destinada des del seu naixement, i va seguir un impuls després de conèixer a un jove en un casino de Montecarlo. Mrs. C, personatge interpretat per Silvia Marsó, salva un guapo ludòpata del suïcidi després perdre-ho tot al casino. Prendada d’ell, li dóna refugi, li dóna diners i fins hauria renunciat a tot si l’hi hagués demanat. El que va passar en aquestes 24 hores… només ho podreu saber anant al teatre. Mai havia vist a Silvia Marsó als escenaris, i no per […]

Tres amigues de tota la vida, tan unides com diferents (amb tics d’estereotip), vinculades per un compromís d’infància: han d’acudir tan bon punt qualsevol d’elles invoqui el dret a demanar un favor, d’aquells que només pots demanar als teus amics de l’ànima. Ara, una les reclama perquè l’acompanyin a París, on l’espera no l’amor sinó un donant d’esperma. El perquè no hi va la seva parella o hi ha d’anar en cotxe no queda clar. Pel camí (el viatge acostuma a ser més important que la destinació), a més de trobar un misteri truculent que no atrapa i un cotxe massa intel·ligent, les anem coneixent, els seus somnis, pors i secrets, canvis … amb molt d’humor, simpatia, algun moment íntim […]

Portava molt de temps sentint a parlar d’aquest espectacle, el qual porta temps rodant per diverses sales amb molt d’èxit, i per un motiu o un altre encara no l’havia pogut anar a veure. De fet, sempre sentia parlar meravelles d’ell i aquesta vegada em vaig proposar que no el podia deixar escapar. Així, m’he trobat amb tot un tour de force interpretatiu, d’aquells memorables i que difícilment s’obliden. Alejandra Jiménez Gascón, a més de signar el text, té el gran repte d’interpretar 12 personatges, enriquint-los amb molts matisos que fan que cadascun d’ells tingui vida pròpia. Realment, la feina a més de ser meritòria, mostra uns resultats majúsculs que venen també recolzats per una direcció precisa i efectiva, la […]

La màquina de parlar és una distopia futurista que transita entre la comèdia i el drama per parlar-nos sobre la solitud i l’abolició dels sentiments en una societat tecnològica. El protagonista Bruno, interpretat per Marc Rosich, és un dèspota aïllat i obsessionat amb el seu ascens laboral que combat la solitud amb una màquina de parlar, interpretada per Sandra Monclús, amb la qual viu en constant conflicte. Aquesta màquina és una intel·lectual fascinada per la paraula i la figura de Franz Kafka. Com més s’humanitza la màquina més gran és el conflicte amb el seu amo. Ell només busca una mica de companyia a través de la conversa banal, representat per la lectura diària de l’horòscop, mentre que la màquina […]

Avui en dia costa ser original, i també costa trobar obres de teatre originals. Hem vist obres de tots els temes, arguments repetitius i girs dramàtics previsibles, reelaboracions de trames clàssiques, etc. Estem sobresaturats d’històries. A vegades ja veus venir l’argument d’una hora lluny, i realment és una pena perquè la monotonia fa perdre l’interès dràsticament. Xavi Morató, Gerard Sesé i la companyia Generació de Merda, però, són un pou d’originalitat i ens ofereixen una sàtira sobre el futbol que trenca amb qualsevol història que haguem vist prèviament, partint d’una idea molt òbvia: a la Lliga de futbol, amb tants jugadors, no n’hi ha ni un que sigui gai? De ben segur que sí, però no s’atreveixen a dir-ho per […]

La ciutat de Barcelona sota l’amenaça d’un atac terrorista és l’excusa de Sergi Pompermayer per parlar-nos de la por com a motor de la societat, de la persecució de l’èxit per sobre de totes les coses i d’una moral relativa. No és casualitat que la Sala Beckett hagi inclòs aquesta obra en el seu cicle “Terrors de la ciutat. Escenaris de conflicte i de por”, ja que la por és precisament el que mou, o més aviat paralitza, a aquests personatges. Ja sigui la por a un atac terrorista, la por al fracàs o la por a ser sincers i afrontar els problemes personals de front. Blues retrata una societat competitiva on el concepte d’èxit i fracàs social condicionen les […]

El metge: el musical és un dels grans musicals que s’han estrenat darrerament a Madrid i un dels pocs de creació pròpia. Després d’un any de gira a la seva versió simfònica per fi tenim la versió teatralitzada amb escenografia i vestuari. Però això no és el que crida l’atenció, malgrat recrear un desert o un palau a Pèrsia, o un vestuari creat per l’agulla de Lorenzo Caprile. El que sorprèn és la partitura creada per a aquesta obra èpica, a l’alçada de musicals com Els miserables o El fantasma de l’òpera. Però no només això, sorprèn, encara que no ho hauria de fer, el cor. Veus potents i perfectament empastades capaces de posar-te els pèls de punta als 3 […]

Sex Escape és una comèdia interpretada per Benjamin Montes, Albert Doz, Adrià Olay, Árantzazu Ruiz y Dana Cáceres. Quatre d’ells encarnen a dues parelles d’enamorats que pretenen realitzar un room scape ambientat en la temàtica sexual, o això és el que ells creuen. De la mà d’aquests quatre personatges, els espectadors entraran en el joc convertint-se en testimonis de les situacions còmiques que esdevindran. Tot i que la comèdia comença una mica fluixa, amb el transcurs dels fets, l’obra aconsegueix despertar una atenció i curiositat major, que la del començament, en els espectadors. A més a més, com més avança l’obra, major és la intensitat de les situacions còmiques que acaben desembocant en un gran i divertit final. L’obra presenta […]

Jordi Merca puja de nou als escenaris amb l’espectacle Yo sobreviví a la EGB. Però Merca no està sol en l’espectacle, sinó que es troba acompanyat pel guitarrista Iván Vilches, qui forma part del grup Pájaros Mojados, el qual es especialista en versionar cançons de l’estil pop dels anys 70 i 80. Aquests components són els encarregats de guiar a l’espectador per un camí ple d’humor que el portarà cap el millor record de seu passat. Merca és l’encarregat de que la paraula tregui un somriure a l’espectador que està pensant en el seu passat, mentre que Vilches és qui amb la seva guitarra endolceix y fa present el citat record. És per això que en aquest cas es considera […]

“Blues” forma part del cicle “Terrors de la ciutat. Escenaris de conflicte i por”, organitzat per la Sala Beckett. “Blues” ens parla de la por i les seves conseqüències. Ens mostra la por davant la possibilitat de patir un atemptat terrorista, i la por d’enfrontar-se als problemes que poden haver dins del propi cercle familiar. Interpretada per Gemma Brió, Eduard Buch, Esmeralda Colette i Xicu Masó, “Blues” es una comèdia escrita pel dramaturg català Sergi Pompermayer que tracta temes d’una gran força dramàtica i que són del tot contemporanis, com és la immigració, el terrorisme, les etiquetes, els prejudicis, el poder, la manipulació, les relacions familiars, l’adolescència, les drogues, i la por. Podríem dir que la por és el tema […]

“Bipolart” és un espectacle on es barreja màgia i faquirisme. Un espectacle que destaca més per la seva gran dosi d’humor i bogeria, que per la quantitat i qualitat dels trucs que s’hi poden veure. Penso que no n’hi ha prou en que els números de màgia que es presenten siguin poc convencionals, ni que l’artista sigui super divertit. Als que ens agrada la màgia no ens conformem en veure desaparèixer un colom, ni veure a l’artista caminar sobre un munt de “vidres trencats”, i encara molt menys veure a una noia intentant fer un número de ball en una barra fixa, que ja em direu que te a veure amb un espectacle de màgia. El meu consell seria: segueix […]

Primer de tot crec que s’hauria d’haver aclarit d’un bon principi que “Perduts” és una revisió de l’obra “Ignots” que es va estrenar Al Maldà fa uns mesos enrere. Penso que si aquesta informació s’hagués dit des d’un bon principi, ens haguéssim estalviat molts disgustos i alguna que altra decepció d’alguns companys de teatre que s’havien sentit enganyats al trobar-se davant la mateixa obra, sense cap previ avís. Com jo no havia tingut ocasió d’anar-la a veure, no us puc dir si aquesta revisió, amb retallada de text, canvi d’actors i algun que altre detall de canvi en la figuració, és millor o no que l’anterior; el que sí us puc dir, és que personalment m’ha agradat moltíssim, no he […]

Tant en teatre com en cinema i televisió, Oriol Pla ha demostrat en diverses ocasions que té un talent desbordant per la interpretació. La pregunta davant de Travy era si seria capaç de plasmar aquesta sensibilitat i intel·ligència seves en un muntatge personal co-escrit i dirigit per ell. Per assegurar-se el tret, l’actor ha tingut l’encert d’apel·lar a les seves arrels artístiques, incloent en l’espectacle als seus pares i la seva germana, al més pur estil circense. El resultat és una entranyable peça de clown poètic que, igualment, serveix com a homenatge a les famílies d’artistes com al món de les arts escèniques, en general. El muntatge dóna una delicada lliçó intergeneracional on tradició i modernitat van de la mà […]

Maremar és una proposta íntima i propera de Dagoll Dagom, diferent respecte el seu darrer muntatge (la vistosa però un pèl buida “Scaramouche”). Una aposta valenta temperada per triar un tema al que el públic és sensible i receptiu (el drama dels refugiats), amb música ben coneguda (Llach) i la predisposició del públic, guanyada a pols en més de 40 anys de trajectòria. Valenta, això sí, per adaptar una obra de Shakespeare (Pèricles, príncep de Tir) que no és de les tragèdies conegudes ni de les habituals comèdies (tot i tenir les disfresses, identitats amagades…que tant em cansen) i on és fàcil perdre’s amb tants personatges interpretats pels mateixos actors amb petits canvis de vestuari. Veiem un camp de refugiats […]

Des de l’estrena de Zowie al Teatre Lliure ara fa uns trenta anys, Sergi Pompermayer ha seguit una carrera eclèctica en la que ha barrejat drames que el preocupaven (Refugiats, New Order, Sacrifici) amb comèdies esbojarrades (Canguelis, Top Model, Ossos) i molts guions de sitcoms per a TV3 (Plats bruts, Lo Cartanyà, La Sagrada Família o Jet Lag, entre moltes altres). Podríem dir que Blues s’emmarca més en el tipus d’obra reflexiva i crítica, tot i no estar exempta d’humor ni de l’afinat sentit del ritme que l’autor ha après amb tants anys d’ofici. L’obra està ben estructurada i els personatges no són d’una sola peça, sinó que ens mostren diverses cares i fins i tot alguns clarobscurs que els […]