Recomanacions

Gordas és una comèdia irreverent sobre la fama, la religió, l’amor, l’amistat… i el físic. Què tenen en comú Satanàs, una estrella de cinema, dues monges, una lesbiana convertida per força, les ganes de follar i un donut? Al principi semblen ingredients sense sentit… però ….Un espectacle per riure (amb alts i baixos) sobre els cossos imperfectes de tots però sobretot en les dones. Les dues actrius són grasses, ‘gordas’ com elles mateixes diuen. I ens expliquen en diferents escenes els moments com saltar-se la dieta, a l’hora de quedar amb algú amb el tinder, el moment de la recerca de moment pel sexe, la recerca el cos somniat a canvi de l’ànima.Com he comentat, hi ha escenes, esquetxos que […]

Dues persones al servei de la utopia, immersos en un univers oníric a partir d’una situació aparentment simple. Aquest és el patró que explota la parella creativa formada per la Lluïsa Cunillé, a l’autoria, i l’Albert Arribas, a la direcció. El jardí i El gos mostren també aquest esquema. Dos intèrprets a l’escenari dramatitzen retrobaments, encontres i coincidències que tot ho trasbalsen i tot ho canvien. Aquest cop, però, la complexitat augmenta perquè els fantasmes que transformen el rumb de la protagonista són diversos. I tots representats per una majúscula i sublim Berta Giraut, que dibuixa amb traça i agilitat les característiques de tres personatges molt diferents entre si. La precisa dicció dels diversos accents que prenen permetrien seguir l’obra […]

El collar de la reina és una història d’embolics reals i reials, basada en fets reals i personatges reals, que va sorgir després d’escoltar un pòdcast de ràdio, en el que es parlava de la història d’un collar, el collar més valuós de tots els temps. Conegut com El cas del collar va ser una estafa que va tenir per víctima, en 1785, al cardenal de Rohan, bisbe d’Estrasburg, i en el que es va veure implicada la reina Maria Antonieta. Aquest fet, tan novel·lesc, ha estat el tema principal de nombroses obres literàries, com la novel·la homònima d’Alexandre Dumas o el poema El Gran Copto de Goethe. Però no ha estat fins ara, que se n’ha fet una obra […]

Observin aquests fills de puta és una comèdia que vol reflexionar sobre qui, o els qui, decideixen realment sobre el nostre futur. Sobre aquells llocs i condicions en què es prenen les decisions que conformaran el nostre mode de vida. Sobre com la corrupció està normalitzada al nostre dia a dia, amb l’única diferència que uns roben diners públics i altres només bolígrafs a Disneyland. Torno a una nova proposta de Dúo Fácil. Si ja vaig riure de valent amb “Bollywood, Bombay, Barcelona” la primera proposta que vaig veure d’ell, i amb “Y me morí” ja tenía ganes de veure aquesta proposta. Ara ja no són els tres integrants de les anteriors propostes, ara Francesc, Marc i l’Abel s’han unit […]

Les relacions es sotmeten a estrès en moltes situacions. Hi ha ocasions en què allò que semblava una bona idea, com compartir pis o treballar en un projecte unides, fa que les persones es mostrin d’una manera diferent davant d’aquelles amb les que compartien un vincle especial. I veure una altra cara d’algú a qui es creu que es coneixia completament a vegades surt bé i d’altres no. La companyia Las Huecas exposa en aquesta obra, que juga amb disciplines diverses i utilitza el meta teatre, fins a quins límits pot arribar l’amistat quan es decideix treballar en una mateixa representació creada y dirigida per quatre amigues. Descobrir a el treball d’aquesta companyia és un impacte visual i un xut […]

Hi ha històries inversemblants i esbojarrades que, tot i que costi de creure-ho, son reals. Anècdotes i petits episodis no coneguts que en algun moment queden registrats perquè en el futur donin el seu fruit. Ubicada al Versalles del s. XVIII, aquesta obra narra com un collar encarregat pel rei Lluís de França, que no es va arribar a adquirir per la mort del monarca, és el punt d’inflexió en la cort de Lluís XVI i Maria Antonieta perquè esclati la Revolució Francesa. Un símbol més de la corrupció i l’ambició dels benestants que fa que el poble francès no pugui més. Potser sembla que una joia no pot donar tant de sí… però només cal veure aquesta petita peça […]

Hi ha un tipus de comèdia -hereva de la comèdia de l’art, el vodevil i altres tipus posteriors- que li agrada jugar amb els canvis de rol, de situacions i d’espais, i sempre a un ritme frenètic i virtuós. Ho hem vist altres vegades, però potser no és el tipus de teatre que veiem més sovint en els nostres escenaris. Per tant, és digne de valorar l’esforç que Arnau Puig, Carla Coll i els dos actors han fet per tirar endavant aquesta peça, sorgida d’un podcast en el que s’explicava què va passar amb el collar que Lluís XV havia encarregat per a la seva amant Madame du Barry. L’assumpte del collar, tal com es coneix en termes històrics, té […]

Ricard Farré i Arnau Puig s’han atrevit a escriure una comèdia que, basada en fets reals, transporta l’espectador fins a un moment privilegiat de la història moderna: el París de finals del segle XVIII. Els dos dramaturgs s’encarreguen de mostrar en escena que el poble viu en unes condicions de misèria insostenibles que, amb el detonant de l’«assumpte del collar», d’un valor aproximat de vint-i-tres milions d’euros, acabaran desembocant en la fonamental Revolució Francesa. El principal al·licient d’El collar de la reina, ben dirigit per Adrià Aubert i Carla Coll, és la versatilitat dels dos únics actors del muntatge. Amb un ritme admirablement actiu i unes interpretacions ben emmotllades, Marta Pérez i Arnau Puig donen vida a més d’una desena […]

No me toques el cuento ens mostra com quatre princeses es rebel·len i exigeixen explicar l’altra cara del conte. Això que no s’explica perquè, al capdavall, no és tan bonic com diuen… Un espectacle escrit i dirigit per Olivia Lara. Aquest cop he anat a veure aquesta obra sense tenir cap referència del que anava a veure. I el primer que m’he trobat, amb una grata sorpresa, és el teatre Poliorama ple de gom a gom i totalment entregat a l’obra (jo mateix he entrat i rigut sense parar). L’obra és d’argument fàcil. La narradora dels diferents contes comencen a explicar de nou els famosos contes Disney amb les seves princeses. “Erase una vez ….” però aquest cop les protagonistes […]

Al contrari! és un homenatge més al teatre i al que normalment no es veu de totes les seves facetes: escenogràfica, textual, dramatúrgica, actoral. Al mateix temps és una denúncia per les mancances, retallades i problemes que pateixen la gent del món de la cultura en general. Lluïsa Cunillé escriu un text imaginatiu que penetra en els foscos racons del poder, la prevaricació i les crítiques de l’oposició. La direcció d’Albert Arribas ha fet una meravellosa utilització dels recursos teatrals amb els que expressa les dificultats, manca de pressupost i de voluntat política per mantenir un teatre com a símbol de la cultura d’una ciutat. Ha tret molt profit de dues esplèndides actrius que transiten per diferents personatges. Antònia Jaume […]

Vicky Luengo omple l’escenari. Unes taules més aviat sòbries, blanques, quadriculades, asèptiques. L’omple amb la veu i el cos, amb la intensitat, la veritat. I això fa que a la ment de l’espectador s’articuli un tribunal, un despatx d?advocats, una sala d?un hospital. Tot, gràcies al seu portent ia una molt bona direcció de Juan Carlos Fisher que no dóna puntada de peu sense fil. En aquesta Prima Facie, com si fos una òpera, Vicky Luengo es converteix en una extraordinària Prima Donna perquè no podem passar per alt el treball de veu que ha realitzat. No en dóna una sola nota cantada però en dóna la nota sens dubte. Assumeix 100 minuts d’atenció distribuint intel·ligentment, vivint les transicions, les […]

La companyia 23 presenten un menú degustació i musical, per temes coneguts de la nostra cultura a La cançó de sempre. Estrenada el setembre de 2023 al Teatre Eòlia, per alumnes de la mateixa escola que ens convida a viatjar per la nostra ciutat. Tot va sorgir d’un taller de final de carrera d’aquests alumnes de l’escola Eòlia. Es tracta d’un treball col.lectiu on tots els seus integrants hi han participat. “La cançó de sempre” és un viatge per Barcelona de la Rambla de les flors, pels carrers de Gràcia, per les llums del Paral·lel, pel barri xino de principis de segle. Tot amb diferents estils de música com la rumba, cuplet, els poemes que van recitant, les cançons de […]

A l’imaginari col·lectiu tenim diverses cançons i trossos d’obres on s’esmenta aquest noble animal, experiències que ressonen en el nostre record. Álvaro Tato té el do d’unir diferents textos oferint un fort fil connector i captant l’atenció de l’espectador a través de la història. Un tot que es converteix en alguna cosa més que la suma de les parts. Això és, com si fos un procés de fotosíntesi, uneix diferents matèries inorgàniques -o fragments textuals- i els converteix en una història en el seu conjunt donant a llum personatges sorprenents. En aquest cas, un ruc humanitzat que ens explica les seves passes fent-nos reflexionar sobre aquest periple en què som el seu company de viatge. Yayo Cáceres, el seu partner […]

Si algú s’ha preguntat en alguna ocasió què volia dir la “I” del col·lectiu LGTBI, en aquesta obra hi trobarà moltes respostes. Potser no totes, però és que la Intersexualitat no és una noció senzilla d’entendre a la primera. I no ho és perquè durant molts segles la societat ha intentat tapar-ho, estigmatitzar-ho i fins i tot modificar-ho a favor de les convencions de gènere. Aquest espectacle creat per Laura Vila Kremer, Raquel Loscos i Víctor Ramírez Tur vol denunciar en primera persona les pràctiques que s’han dut a terme amb persones intersexuals, explicant molt bé què vol dir el terme i també narrant experiències no massa llunyanes –ni en el temps ni en l’espai- que ens deixen ben perplexos. […]

El col·lectiu Que no salga de aquí presenta Hermafrodites a cavall o la rebel·lió del desig, una obra de teatre documental que parla d’intersexualitat i posa vivències personals sobre l’escenari. Amb un muntatge que tot i indicaria de teatre documental, és més un teatre testimonial. Tant per part de Laura Vila com de la resta de testimonis que veiem en els audiovisuals. Un espectacle que parla de la intersexualitat en primera persona, explicant el que han passat, amb ganes d’explicar i visualitzar-se com individus i una forma d’indicar que no són casos únics, no són monstres com moltes vegades ens han volgut explicar. Amb un discurs contundent parla d’un tema molt tabú en la societat i en la comunitat LGTIBQ+. […]