Recomanacions

Avui en dia costa ser original, i també costa trobar obres de teatre originals. Hem vist obres de tots els temes, arguments repetitius i girs dramàtics previsibles, reelaboracions de trames clàssiques, etc. Estem sobresaturats d’històries. A vegades ja veus venir l’argument d’una hora lluny, i realment és una pena perquè la monotonia fa perdre l’interès dràsticament. Xavi Morató, Gerard Sesé i la companyia Generació de Merda, però, són un pou d’originalitat i ens ofereixen una sàtira sobre el futbol que trenca amb qualsevol història que haguem vist prèviament, partint d’una idea molt òbvia: a la Lliga de futbol, amb tants jugadors, no n’hi ha ni un que sigui gai? De ben segur que sí, però no s’atreveixen a dir-ho per […]

La ciutat de Barcelona sota l’amenaça d’un atac terrorista és l’excusa de Sergi Pompermayer per parlar-nos de la por com a motor de la societat, de la persecució de l’èxit per sobre de totes les coses i d’una moral relativa. No és casualitat que la Sala Beckett hagi inclòs aquesta obra en el seu cicle “Terrors de la ciutat. Escenaris de conflicte i de por”, ja que la por és precisament el que mou, o més aviat paralitza, a aquests personatges. Ja sigui la por a un atac terrorista, la por al fracàs o la por a ser sincers i afrontar els problemes personals de front. Blues retrata una societat competitiva on el concepte d’èxit i fracàs social condicionen les […]

El metge: el musical és un dels grans musicals que s’han estrenat darrerament a Madrid i un dels pocs de creació pròpia. Després d’un any de gira a la seva versió simfònica per fi tenim la versió teatralitzada amb escenografia i vestuari. Però això no és el que crida l’atenció, malgrat recrear un desert o un palau a Pèrsia, o un vestuari creat per l’agulla de Lorenzo Caprile. El que sorprèn és la partitura creada per a aquesta obra èpica, a l’alçada de musicals com Els miserables o El fantasma de l’òpera. Però no només això, sorprèn, encara que no ho hauria de fer, el cor. Veus potents i perfectament empastades capaces de posar-te els pèls de punta als 3 […]

Sex Escape és una comèdia interpretada per Benjamin Montes, Albert Doz, Adrià Olay, Árantzazu Ruiz y Dana Cáceres. Quatre d’ells encarnen a dues parelles d’enamorats que pretenen realitzar un room scape ambientat en la temàtica sexual, o això és el que ells creuen. De la mà d’aquests quatre personatges, els espectadors entraran en el joc convertint-se en testimonis de les situacions còmiques que esdevindran. Tot i que la comèdia comença una mica fluixa, amb el transcurs dels fets, l’obra aconsegueix despertar una atenció i curiositat major, que la del començament, en els espectadors. A més a més, com més avança l’obra, major és la intensitat de les situacions còmiques que acaben desembocant en un gran i divertit final. L’obra presenta […]

Jordi Merca puja de nou als escenaris amb l’espectacle Yo sobreviví a la EGB. Però Merca no està sol en l’espectacle, sinó que es troba acompanyat pel guitarrista Iván Vilches, qui forma part del grup Pájaros Mojados, el qual es especialista en versionar cançons de l’estil pop dels anys 70 i 80. Aquests components són els encarregats de guiar a l’espectador per un camí ple d’humor que el portarà cap el millor record de seu passat. Merca és l’encarregat de que la paraula tregui un somriure a l’espectador que està pensant en el seu passat, mentre que Vilches és qui amb la seva guitarra endolceix y fa present el citat record. És per això que en aquest cas es considera […]

“Blues” forma part del cicle “Terrors de la ciutat. Escenaris de conflicte i por”, organitzat per la Sala Beckett. “Blues” ens parla de la por i les seves conseqüències. Ens mostra la por davant la possibilitat de patir un atemptat terrorista, i la por d’enfrontar-se als problemes que poden haver dins del propi cercle familiar. Interpretada per Gemma Brió, Eduard Buch, Esmeralda Colette i Xicu Masó, “Blues” es una comèdia escrita pel dramaturg català Sergi Pompermayer que tracta temes d’una gran força dramàtica i que són del tot contemporanis, com és la immigració, el terrorisme, les etiquetes, els prejudicis, el poder, la manipulació, les relacions familiars, l’adolescència, les drogues, i la por. Podríem dir que la por és el tema […]

“Bipolart” és un espectacle on es barreja màgia i faquirisme. Un espectacle que destaca més per la seva gran dosi d’humor i bogeria, que per la quantitat i qualitat dels trucs que s’hi poden veure. Penso que no n’hi ha prou en que els números de màgia que es presenten siguin poc convencionals, ni que l’artista sigui super divertit. Als que ens agrada la màgia no ens conformem en veure desaparèixer un colom, ni veure a l’artista caminar sobre un munt de “vidres trencats”, i encara molt menys veure a una noia intentant fer un número de ball en una barra fixa, que ja em direu que te a veure amb un espectacle de màgia. El meu consell seria: segueix […]

Primer de tot crec que s’hauria d’haver aclarit d’un bon principi que “Perduts” és una revisió de l’obra “Ignots” que es va estrenar Al Maldà fa uns mesos enrere. Penso que si aquesta informació s’hagués dit des d’un bon principi, ens haguéssim estalviat molts disgustos i alguna que altra decepció d’alguns companys de teatre que s’havien sentit enganyats al trobar-se davant la mateixa obra, sense cap previ avís. Com jo no havia tingut ocasió d’anar-la a veure, no us puc dir si aquesta revisió, amb retallada de text, canvi d’actors i algun que altre detall de canvi en la figuració, és millor o no que l’anterior; el que sí us puc dir, és que personalment m’ha agradat moltíssim, no he […]

Tant en teatre com en cinema i televisió, Oriol Pla ha demostrat en diverses ocasions que té un talent desbordant per la interpretació. La pregunta davant de Travy era si seria capaç de plasmar aquesta sensibilitat i intel·ligència seves en un muntatge personal co-escrit i dirigit per ell. Per assegurar-se el tret, l’actor ha tingut l’encert d’apel·lar a les seves arrels artístiques, incloent en l’espectacle als seus pares i la seva germana, al més pur estil circense. El resultat és una entranyable peça de clown poètic que, igualment, serveix com a homenatge a les famílies d’artistes com al món de les arts escèniques, en general. El muntatge dóna una delicada lliçó intergeneracional on tradició i modernitat van de la mà […]

Maremar és una proposta íntima i propera de Dagoll Dagom, diferent respecte el seu darrer muntatge (la vistosa però un pèl buida “Scaramouche”). Una aposta valenta temperada per triar un tema al que el públic és sensible i receptiu (el drama dels refugiats), amb música ben coneguda (Llach) i la predisposició del públic, guanyada a pols en més de 40 anys de trajectòria. Valenta, això sí, per adaptar una obra de Shakespeare (Pèricles, príncep de Tir) que no és de les tragèdies conegudes ni de les habituals comèdies (tot i tenir les disfresses, identitats amagades…que tant em cansen) i on és fàcil perdre’s amb tants personatges interpretats pels mateixos actors amb petits canvis de vestuari. Veiem un camp de refugiats […]

Des de l’estrena de Zowie al Teatre Lliure ara fa uns trenta anys, Sergi Pompermayer ha seguit una carrera eclèctica en la que ha barrejat drames que el preocupaven (Refugiats, New Order, Sacrifici) amb comèdies esbojarrades (Canguelis, Top Model, Ossos) i molts guions de sitcoms per a TV3 (Plats bruts, Lo Cartanyà, La Sagrada Família o Jet Lag, entre moltes altres). Podríem dir que Blues s’emmarca més en el tipus d’obra reflexiva i crítica, tot i no estar exempta d’humor ni de l’afinat sentit del ritme que l’autor ha après amb tants anys d’ofici. L’obra està ben estructurada i els personatges no són d’una sola peça, sinó que ens mostren diverses cares i fins i tot alguns clarobscurs que els […]

Durant tot aquest mes no he parat de veure obres on l’homosexualitat hi és present ja sigui com a tema principal (Fun Home, la Jaula de las locas, ) o marginal (la ira de Narciso, Ovelles). En tot cas, la presència tan freqüent de l’homosexualitat als nostres escenaris és un bon reflex del camí cap a la normalització, però tenir la gosadia d’introduir-lo en un món tan masculí com el futbol d’alta competició és tot un repte que en el cas de El futbol és així (de gai) es resolt amb molt bona música i un gran sentit de l’humor. És una crítica mordaç i agre-dolça del mon del futbol d’elit en clau còmica. A demés del sentiment de “macho-man” […]

Cuando menos es más. Cuando la austeridad despliega toda su riqueza. Cuando se habla del perdón sin siquiera mencionarlo. Cuando se muestra la penuria más femenina de una guerra. Cuando se da crédito a las mazmorras del subconsciente sin filtros esotéricos o paranormales. Cuando se aconseja sin aleccionar, con ética y sin moral. Cuando se emociona sin recurrir al fatalismo ni a la falsa intensidad. Cuando una piedra, sin saberlo, forma parte de una catedral. Cuando se evidencia que todos hacemos cuánto podemos. Cuando no hace falta relleno y pomposidad escénica para dar muletas a una obra de pódium. Cuando las escenas se deslizan en lugar de sucederse. Cuando una sola actriz demuestra ser un gigante poliédrico. Cuando el final […]

Ahir, a la Sala Petita del Nacional vam poder veure TEBAS LAND del dramaturg franc-uruguaià Sergio Blanco del que ja vam poder veure “La ira de Narciso” la setmana passada a la Badabadoc. En aquesta proposta l’autor pren com a tema central un parricidi, i construeix la peça al voltant del llegendari mite d’Èdip, de la vida de Sant Martí de Tours i de les seves trobades amb el jove assassí Martín Santos. Pablo-Gomez Pando és “S”, l’alter ego de Sergio Blanco, el dramaturg que ens explica el procés de creació del text a partir de les xerrades amb el jove Martín, i amb Fede, l’actor que interpretarà el paper de Martín als escenaris. Pablo Espinosa es desdobla en els […]

“El futbol és així”, quina frase més utilitzada! Especialment quan les coses en un equip d’aquesta disciplina esportiva no surten com s’esperava. Aquest és el lema triat per exposar, només començar, com anirà tot plegat a la nova obra musical de Xavi Morató. Això sí, Morató ha volgut posar èmfasi en un aspecte concret d’aquest esport: el tabú que hi ha al voltant dels jugadors homosexuals. A aquestes alçades, la orientació sexual de qualsevol persona ens hauria de ser igual, treballi en el sector que treballi, però sí que és cert que el futbol masculí és, i ha sigut, un aparador de l’heterosexualitat durant tota la seva història. Amb aquesta narrativa, Morató vol exposar la indubtable homofòbia en l’esport rei […]