Recomanacions

El teatro, como todo en la vida, es un tema de expectativas. Seguramente, para los seguidores más entusiastas de Imanol Arias, Una vida a palos les haya sabido a poco. Los demás sin embargo, pudimos disfrutar de una magnífica actuación del autor en una obra cuya trama se forma a base de constelaciones, de flashes, de recuerdos. De esto es lo que nos vienen a hablar: de los momentos que hacen girar una historia, en este caso la vida misma, hacia un lado u otro. La trama es más bien insipiente, por no decir desgastada: los baches de una vida de un cantautor, los conflictos de un hombre arrastrado por su vocación flamenca, los (mal) hábitos y vicios donde los […]

Un autor (Sergio Blanco), un actor (Gerardo Otero), una directora (Corina Fiorillo ) i un espai petit per una gran obra de teatre argentí de petit format. El títol de “La ira de Narciso” et predisposa a veure alguna versió teatral de la ira de la ninfa (Eco) rebutjada per Narciso i la seva venjança sobre aquest fent que s’enamori d’ell mateix. És només un tema marginal però que permet filar una trama inquietant i pertorbadora al millor estil de Henry James a “The turn of the screw”. És un relat circular en el que apareixen emocions humanes ben expressades: amistat, sexe, por, fantasia, imaginació, relació familiar, crueltat, mort. La Suite per a violoncel n 1 en Sol major de […]

El monologuista Victor Parrado presenta nou espectacle d’stand up comedy inspirat en el món del cinema (més en la forma que en el contingut). La recepció d’un Premi Òscar permet a l’humorista repassar alguns dels temes clàssics del món dels monòlegs, com les fases de l’amor i la nostàlgia dels temps escolars. No es talla un pèl en demostrar les seves dots de ball, però els moments més hilarants no els troba quan s’arrenca a cantar hits de la gran pantalla sinó quan fa gala de la seva gran capacitat d’interacció amb el públic, on es mostra ràpid i enginyós i connecta amb una platea que participa entregada en les seves ocurrències. Parrado aconsegueix el propòsit d’entretenir i fer riure […]

La Badabadoc ha tornat a encertar-la de nou, programant una petita joia. Una producció de la companyia de teatre argentina Timbre 4, LA IRA DE NARCISO, un text del dramaturg i director teatral franc-uruguaià Sergio Blanco, protagonitzat per Gerardo Otero i dirigida per Corina Fiorillo. Sergio Blanco (Montevideo 1971) va viure la seva infantesa i adolescència en Montevideo i resideix actualment a París on es dedica a l’escriptura i direcció teatral. Les seves peces han estat distingides amb diversos premis i és l’autor de “TEBAS LAND” que podrem veure la setmana vinent al TNC. Paral·lelament al seu treball de dramaturg i director, Blanco exerceix una intensa activitat acadèmica impartint seminaris i cursos com el que va oferir aquest estiu a […]

El Teatre Nacional de Catalunya estrena la temporada amb ELS JOCS FLORALS DE CANPROSA de Santiago Rusiñol. I ho fa en format musical amb adaptació i direcció de Jordi Prat i Coll. Es tracta d’un musical en forma de “paròdia esbojarrada” sobre la cultura catalana, amb cançons populars i tradicionals de diferents èpoques. Segons comenta Jordi Prat, en el programa de mà, quan estava preparant l’adaptació del text de Rusiñol, va llegir un altre text anomenat “Cançons del Poble”, destinat a l’Orfeó Català, on s’hi llegia entre línies que “si nosaltres no cantem les nostres cançons, potser arribarà un dia en què no les tindrem“. I d’aquesta lectura va néixer aquesta proposta, concebuda com un espectacle de varietats que fa […]

Ja fa anys que Broadway alterna grans espectacles amb musicals íntims com aquest. Musicals que en moltes ocasions comencen la seva trajectòria a l’Off Broadway, com va ser el cas de Rent, i passen més tard a conquerir teatres més grans i fins i tot els premis més importants de la temporada. Fun Home va guanyar cinc premis Tony en el 2015 i ha quedat ja com un dels revulsius més recents del gènere, sobretot per basar-se en un còmic per a adults i per l’elecció d’una temàtica espinosa, a l’estil de Next to normal. Aquí ja no parlem de les malalties mentals, sinó de l’acceptació de la homosexualitat i del suïcidi com a escapatòria d’allò que no se sap […]

Els que coneixíem aquesta obra de Santiago Rusiñol ja fa anys que pensàvem que era el moment oportú perquè el TNC la recuperés, sobretot per les similituds entre el context de quan es va estrenar i el que viu actualment Catalunya. També era interessant revisar-la pel seu divertit i amable retrat del catalanisme més exacerbat, aspecte que en el seu moment va causar escàndol i avui ens provoca un somriure una mica més sa. Tal com deia el propi autor, “per estimar Catalunya, la cal riure”. El TNC ha apostat fort per aquesta proposta, i el resultat és un collage de folklore reciclat sota l’excel·lent i elegant direcció de Jordi Prat i Coll. El director i adaptador ha optat per […]

Adaptar un clàssic és reconvencionalitzar-lo, és a dir, pormenoritzar quins són els nous contextos que han d’enmarcar-ne la seva representació, l’acomodament als nous codis i als nous públics, que són diferents d’aquells per als que fou escrita l’obra. Però també és tenir en compte la literatura que “ha dialogat” amb el clàssic al llarg del temps i n’hagi transformat necessàriament la seva recepció. Tot això és el que Els jocs florals de Canprosa traspua i grava (és més un desig que una constatació) amb lletres d’or a la història del teatre català per a fixar els passos a seguir a l’hora de dur a escena un clàssic. Jordi Prat i Coll (Liceistes i Cruzados, La fortuna de Sílvia) du aterme […]

“La ira de Narciso” és un monòleg escrit per Sergio Blanco i interpretat per Gerardo Otero, amb direcció de Corina Fiorillo, produït i estrenat a la sala Timbre 4 (Argentina). L’obra és un thriller pausat i intel·ligent, que juga amb les pròpies identitats de l’autor i l’actor, un conte dins un altre conte dins un altre conte, que va creant, lentament, capes de suspens i t’endinsa en un món de realitat i ficció que t’atrapa i et sacseja. L’actor, Gerardo Otero, és a l’hora narrador, protagonista i manipulador de l’escena, i va portant l’espectador, molt suaument, a un terreny delirant en què els punts de referència es desdibuixen i res ja no és el que sembla. “La ira de Narciso” […]

Aquesta versió en castellà de LA JAULA DE LAS LOCAS (La cage aux folles) està basada en el musical de Jerry Herman i Harvey Fierstein que es va presentar a Broadway en 1983. Està dirigida per Àngel Llàcer amb direcció musical de Manu Guix i Andreu Gallén. El musical està inspirat en la comèdia, del mateix títol de Jean Poiret (estrenada al 1973) que en el teatre, i a casa nostra, van interpretar Paco Morán i Joan Pere. La plàcida vida de parella d’Albin (Àngel Llàcer) i Georges (Ivan Labanda), propietaris del club nocturn “La Cage aux Folles” de Saint Tropez, es veu totalment alterada per una notícia inesperada. Jean Michel (Roc Bernadí), el fill de Georges, es va a […]

Vivimos en una sociedad de apariencia feliz. Nos empeñamos en responder una y otra vez que estamos bien, que la vida nos sonríe. Publicamos ficciones perfectas en nuestras redes sociales. Huimos de las llamadas malas vibraciones y consideramos la tristeza como un defecto que nos hace débiles. Esa es la sociedad que retrata Nosotros no nos mataremos con pistolas, una tragicomedia costumbrista contemporánea que le valió un Max a su autor y director Víctor Sánchez Rodríguez. Una cena de reencuentro entre viejos amigos treintañeros es el contexto en el que se desarrolla la trama. Pero el motor de la obra gira en torno al contraste. La modernidad frente a la tradición. La nostalgia frente al futuro incierto. La alegría del […]

Els títols amb els quals Tricicle bategen les seves criatures són breus i explícits. “Hits” compleix amb la tradició que, per llei de fertilitat, ens informen que s’acaba aquí. Aquest neòfit tanca la saga d’una família nombrosa en la història recent d’una Espanya que segueix recorrent un llarg camí. En aquest espectacle no hi ha res de nou, aquesta és la seva grandesa. Es reconeixen gestos i picades d’ullet a cada dosi d’aquest tractament de memòria col·lectiva que no té data de caducitat. En aquesta clínica de doctors familiars i amables no prescriuen xarops amargs ni punxades temibles. Aquest trident d’actors aconsegueix el somriure i fins a la riallada, còmplices d’un públic que accepta el pas del temps amb aquest […]

NOSOTROS NO NOS MATAREMOS CON PISTOLAS es tracta d’una producció de les companyies valencianes Tabula Rasa i Wichita Co, del dramaturg Víctor Sánchez Rodríguez que també s’encarrega de la direcció de la peça. Un text que el va fer guanyar el Premi a la Millor Autoria Revelació als Premis Max 2016. El text es va estrenar l’any 2012 al Teatre Lliure en format d’Assaig Obert, i reflexiona sobre la generació dels 80, els anomenats “millennials”. Una generació educada en l’individualisme amb l’objectiu d’aconseguir l’èxit professional, generació en la qual es van dipositar moltes expectatives, i que avui lluita per sortir del sot de la precarietat i la incertesa. L’acció està situada en un petit poble al costat del mar, és […]

OBLIVION O CISNES QUE SE REFLEJAN COMO ELEFANTES de la companyia andalusa “Teatro Xtremo“, vol reflexionar sobre la cara fosca del món de l’òpera, especialment enfocat a l’assetjament sexual. Així almenys ho va afirmar el seu creador Ricardo Campelo, el dia de la seva estrena, tot dient que “els cantants d’òpera pateixen pressions, per la pròpia autoexigència, es veuen avocades a dopar-se, a assistir a audicions abusives … i fins i tot també a vegades pateixen assetjament sexual“. Els tres actors que surten a escena utilitzen la lírica per cridar l’atenció sobre aquests problemes, en un format en el que han buscat la inspiració en el compositor Monteverdi, que va compondre l’òpera “Oblivion” segles abans que aquest gènere és poses […]

Nosotros no nos mataremos con pistolas és una obra que tracta el retrobament d’un grup d’amics que fa 5 anys que no es veuen. A diferència d’altres peces que comparteixen premisa, aquesta s’allunya dels clixés del gènere i aprofita els tòpics per avançar a tota velocitat. Les rèpliques són ràpides i esmolades. Els personatges estan ben definits des del principi i tenen una bona evolució encara que en alguns moments tingui salts un pèl bruscos/forçats i algunes accions quedin precipitades. No obstant això, han aconseguit crear (recrear) una situació altament reconeixible. Uns mil·lenials de 30 que fan balanç de què han “aconseguit” i de qui són a partir de retrets, desitjos, mentides… i, sobretot, moltes veritats (d’aquelles que fan mal). […]