Recomanacions

El propi Sergi Belbel va apressar-se abans de l’estrena a advertir-nos que Les roses de la vida és un divertimento sense cap altra pretensió que la de passar una bona estona mentre xarrupem un gelat de maduixa. Penso que aquest tipus d’advertències amaguen alguna mena de complexe d’inferioritat que no fan massa bé a la recepció de l’obra. En qualsevol cas, el text de Belbel neix condicionat, com sempre ho fa el teatre quan accepta el desafiament d’arribar a públic que espera ni més ni menys que un divertimento. L’obra es nodreix de l’enfilament d’un acudit rere l’altre, alguns més afortunats que els altres, i amb poca consistència dramàtica, probablement, ja no era aquest l’objectiu del projecte. Les interpretacions més […]

És evident que un dramaturg i director amb la trajectòria de Sergi Belbel es pot permetre el luxe, a aquestes alçades, de dur a terme qualsevol projecte que li vingui de gust. Sigui l’ambiciosa direcció d’un clàssic (Beckett, Pinter, Racine), d’autors de noves generacions (Claudia Cedó, Roc Esquius) o muntar un lleuger entreteniment (com és el cas). La qüestió és no deixar d’arriscar-se, experimentar i mantenir-se fresc. Les roses de la vida és una bogeria simpàtica que, bàsicament, busca la diversió sense massa més pretensions que l’entreteniment a través d’humor absurd basat en la paraula. En aquest sentit, l’escena inicial és la més efectiva, la que genera més riures i la que aconsegueix mantenir millor l’interès. A partir d’aquí, sembla […]

No sabia ben bé què anava a veure. M’agraden les sorpreses. En aquest cas tenia una pista que em feia pensar que no perdria la tarda: Sergi Belbel com a dramaturg i director. He de dir que no acostumo a veure comèdies. Quan la gent esclata en un riure irritant pel que jo crec que són poca-soltades o embolics sense sentit, el moment se’m fa insuportable i veig que no tinc sentit de l‘humor o que el meu humor és molt diferent a la resta de mortals. En aquest cas, el ritme trepidant, el diàleg brillant, l’abundant informació sobre altres obres de teatre, cinema, autors i llibres, obliguen a l’espectador a estar molt atent durant tota l’hora que dura l’espectacle. […]

CROADES és una obra escrita el 1989 per Michel Azama nascut a Vilallonga de la Salanca (Rosselló) en 1947, fill de mare espanyola parla perfectament el castellà i el català. Aquesta peça està dirigida per Jordi Vilà, del que nosaltres recordem “BOMBER(S)” una magnífica proposta que vam poder veure a la Mostra d’Igualada i que s’estrenarà al mes d’abril al Teatre Akàdemia. CROADES és un text que parla de molts conflictes vigents avui en dia i parla en genèric d’una guerra que posa davant de nosaltres la pregunta de si realment els conflictes armats tenen algun sentit. Un cant bellíssim a l’estupidesa de la guerra i un qüestionament a l’èpica bèl·lica, l’heroisme i el patriotisme. Ens endinsa en una realitat […]

Dia d’estrena a la Sala Atrium, sortim amb temps i ens trobem amb una tormenta que ens deixa xops. Però val la pena, tant la proposta com per anar al teatre. Amb un petit retard en l’hora d’inici per esperar a tots aquells “malalts de teatre” i que no ens volem perdre anar al teatre per molt que la climatologia vulgui el contrari. Ens trobem amb un monòleg escrit i dirigit per Queralt Riera. A més interpretat a tres veus per Annabel Castan, Patrícia Mendoza i Núria Tomás. Una obra amb veu de dona que ens explica la resistència i duresa de 3 episodis que molt bé podrien ser 3 monòlegs independents. Primer veiem com una dona apareix vestida de […]

Obra de petit format en un sol acte. No és comèdia encara que hi hagi moments d’autèntica hilaritat, no és drama tot i que cada personatge deixa entreveure el seu petit drama personal. Tres germans es troben per parlar d’una herència que han de rebre la qual és en si mateixa especial i és utilitzada pels autors i directors per donar-nos a conèixer els tres personatges de l’obra, descobrir el comportament de cada un d’ells davant d’una situació que no saben resoldre, els sentiments de cada un d’ells sobre la família, els pares, el passat, la infància, les relacions entre ells. Es van descobrint uns als altres a mida que avança l’obra en un intent per arreglar les dificultats que […]

Quan va saltar als mitjans que Ángel Pavlovsky (qui portava completament desaparegut els darrers cinc anys) tornava a fer cinc funcions a La Gleva, només per enregistrar-les per un documental, vaig córrer per aconseguir ser-hi. Afortunadament ho vaig aconseguir, i és que la llista d’espera que es va generar superava, en tan sols un dia, les 1.000 persones. Abans de començar la funció em va envair una sensació amarga d’alegria i tristesa. Alegria profunda per poder veure de nou un personatge que és història viva del nostre teatre recent. El mateix geni carismàtic, polièdric, brillant i irreverent que em fascinava quan el veia de petit al programa de l’Àngel Casas, i el mateix que em va fascinar d’adolescent al teatre […]

Hi ha obres en les quals cap tota la sociologia d’un període. En cinc hores pot arribar a cabre tota una vida, màximament si es tracta de la vida d’una dona casada, en províncies, en els anys seixanta del segle passat. Aquesta dona, Carmen, narra amb criteri episòdic i reduccionista el que li ha esdevingut fins al seu imprevist trànsit a la viduïtat. Tot s’ha escrit ja sobre aquesta icona de la literatura espanyola, la seva adaptació des de la novel·la als escenaris, la seva identificació amb l’actriu per la qual el temps sembla no passar, el reflex de la vida femenina després de les cortinetes de les llars benpensants, que dissimulen amb silencis el que a crits els seus […]

És el primer espectacle que vaig veure a la Fira de Tàrrega “Likes” neix a partir d’un treball de recerca des d’una perspectiva socioantropològica, de l’anàlisi de dos fenòmens molt populars al YouTube: el cover dance, i els tutorials i vídeos sobre les diferents tècniques de ioga, les quals han sorgit i s’han difós massivament a través de les xarxes socials durant els últims anys. “Likes” a format part del Festival Escena Poblenou 2017, i ha estat una peça sel·leccionada a Aerowaves 2018. A “Likes” Núria Guiu indaga en la consciència de corporalitat i la nova relació cos-ment en l’era digital a través de la coreografia i la música electrònica, i construeix aquest espectacle en cinc fases: -En un primer […]

Potser ja estan acostumats a tractar amb clàssics universals, però sempre els agafen amb el seu mereixement necessari. La companyia La Perla 29 ens porta de nou a l’escenari Bodas de Sangre, respectant en gran mesura la poètica dels versos originals de Lorca. Oriol Broggi no en té suficient amb la lírica del text que busca encisar el públic amb la posada en escena, un joc entre el moviment i la música, el ritme. Com també és freqüent d’aquesta companyia la música té un paper molt important al transcurs de l’obra, aquest cop a càrrec del Joan Garriga, que aconsegueix un encaix perfecte a través de la seva veu trencada. Un factor sorpresa per l’espectador, a causa del protagonisme que […]

No ho dic jo, ho diu el propi Sergi Belbel al programa de mà: “Les roses de la vida” és una ximpleria, una bretolada, una poca-soltada… A mi, personalment, aquesta descripció em convida a relaxar-me, a deixar-me portar, però també m’obre expectatives, pel simple fet que sigui el propi autor qui la defineixi així. Tot apunta a que serà una comèdia romàntica esbojarrada, i et predisposes a les corredisses, als malentesos, als dobles sentits, als actors entrant i sortint i llençant rèpliques que aixequen “ohs” i riures constants de la sala. I el que et trobes és, ben bé, una altra cosa. És una comèdia perquè rius, és romàntica perquè parla (entre d’altres coses) de l’amor, i és esbojarrada perquè […]

El més important de què cada vegada hi hagi més històries amb contingut LGTB no és només la visibilitat que es dóna a aquestes minories, sinó també la possibilitat de mostrar diferents realitats, perspectives i vivències de persones del col·lectiu, en comptes de repetir sempre el mateix patró. En el cas de Si tinguéssim més coca et demostraria com t’estimo, ens trobem una proposta feta amb molta sensibilitat, respecte i delicadesa, amb un cert esperit de denúncia però, sobretot, un gran amor pels seus personatges. El debutant Pau Escobar (que, fins ara, només havia participat en peces de microteatre i projectes audiovisuals) i Marc Balaguer formen una peculiar parella on la complicitat i la tendresa destaquen per sobre de qualsevol […]

Un dels grans encerts de John O’Donovan, un dramaturg irlandès de carrera ja consolidada, és posar a una parella homosexual com a protagonista d’un tipus de conflicte o de trama que en general veiem representat per heterosexuals. En aquest cas ens trobem a dos nois de famílies desestructurades, un dels quals està a un pas de la presó per baralles i petits delictes. Tots dos viuen en una ciutat petita, provinciana, on no poden demostrar qui són i han de sobreviure adaptant-se a un món que els és hostil, i del que no saben com escapar. La seva relació, tot i que és la base de tota l’obra, no és el conflicte principal… La por a rebel·lar-se, el ressentiment, l’instint […]

El subministrament de la informació a l’hora d’explicar una història és un dels reptes majors a què s’enfronta un autor, que ha de decidir què vol que sapiguem els espectadors, què vol que sàpiguen els personatges, i quan vol que ho sapiguem els uns i els altres. Un bon subministrament ha de permetre mantenir la tensió entre els personatges que, a la vegada, desencadenarà els fets de l’argument (sigui aquest, més o menys prim). Un dels grans valors de l’excel·lent Si tinguéssim… és, precisament, l’habilitat amb què l’autor tria els moments en que els dos protagonistes es diuen les coses l’un a l’altre i ens les diuen als espectadors. I és en aquest punt on recau la gran virtut de […]

Hem sigut seguidors d’Angel Pavlovsky des de sempre; hem vist molts espectacles protagonitzats per ell, però ara feia més de 7 anys que no el veiem dalt l’escenari. Un temps després havíem llegit que hi havia suspès la seva participació en el Festival de Màlaga 2012 per malaltia, i la veritat és que no havíem sentit res més … bé si, notícies falses que havien parlat inclús de la seva mort. I ara, ens hem trobat de nou a aquest artista, brillant com sempre amb llum pròpia, al petit escenari del Teatre La Gleva. Una nit històrica que recordarem per sempre més. Únicament cinc funcions on acompanyat per Bárbara Granados, divertida apuntadora i mestra de cerimònies, i excel·lent pianista, d’un […]