Recomanacions

Els Sr. Serrano tenen una manera, estil i llenguatge únics de fer teatre, caracteritzats entre d’altres per l’ús de vídeo en directe, utilització de referents audiovisuals lleugerament fora de context o amb una finalitat diferent de l’original, ús d’objectes i miniatures… per a denunciar situacions com l’especulació immobiliària, el relat de bons i dolents o els refugiats. En aquesta ocasió han apostat (llàstima) menys per la manipulació d’objectes i més per la part d’interpretació. I aquí està l’etern dilema: si un artista segueix aferrat a allò que tant bé fa i li funciona, diem que es repeteix i si innova, que han perdut el seu camí. Segueixen, i em pirra, explicant-nos mentides o mitges veritats d’una forma tan i tan […]

EL FUTBOL ÉS AIXÍ (de gai), és una peça creada i produïda per la companyia Generació de merda als qui vam conèixer fa un parell d’anys amb un altre espectacle que amb el mateix nom van presentar en aquesta sala en 2014 i que nosaltres vam “repescar” al Teatre Poliorama en 2016. EL FUTBOL ÉS AIXÍ (de gai), és un musical que parla bàsicament del tractament de l’homosexualitat en el món del futbol. A la lliga espanyola no hi ha un sol futbolista homosexual? Això no només és sorprenent, sinó estadísticament impossible. Sis-cents futbolistes hi juguen a la lliga espanyola i cap jugador ha declarat públicament la seva homosexualitat. Precisament, la llei del silenci que recorre com un fantasma el […]

Amb una actitud expectant vam anar al Teatre Apolo per veure “el autèntico cabaret Tropicana” que ha tornat a Barcelona després de 26 anys d’absència. El CABARET TROPICANA de Cuba va iniciar en el mes de juliol una gira per Espanya “Gira ’18” amb els artistes titulars de l’espectacle a Cuba dirigits per Juan Armando Pérez “Jimagua”. La gira hauria d’haver començat a Santa Cruz de Tenerife al mes de juny, però problemes burocràtics ho van impedir, i van començar al Gran Casino Costa Brava de Lloret de Mar, posposant al mes d’octubre l’estada a Tenerife. Aquesta gira presenta un espectacle que fa un recorregut per l’essència de l’illa a través de la seva música. Tropicana és un famós cabaret […]

Que no hi hagi equívocs: si el concepte cabaret “a l’antiga” (Mamachicho me toca) et produeix un efecte urticari extrem, tanca la pestanya i vés a buscar un altre espectacle. El Cabaret Tropicana de Cuba és una peça teatral museogràfica. Fundat l’any 1939, va tenir la seva època daurada als anys 50, quan l’ocupació americana de l’illa caribenya feia desfilar pels clubs nocturns a multimilionaris, estrelles de Hollywood, gàngsters i diplomàtics, entre d’altra fauna. El vici i la corrupció s’extenia per arreu i el Tropicana brillava amb una fastuositat digna de Broadway. Però la revolució castrista va canviar-ho tot i va aturar el rellotge. El bloqueig econòmic yankee va condemnar l’illa a l’autarquia. La lluita per la creació d’una utopia […]

Admeto que mai no he entrat al món brossià (malgrat que el surrealisme i l’absurd acostumen a interessar-me i fer-me somriure prou) així que no és pas “culpa” dels intèrprets i creadors que no connectés amb la proposta. O més ben dit, que no entengués gaire cosa. I llavors, perquè hi vaig anar? Doncs pels noms. En Roger Torns va ser el responsable, per exemple, de l’esplèndida “Sol·liloquejar amb algú”, que vam veure també a La Seca, la Laura Daza fa temps que segueixo la seva trajectòria i l’Anna Herebia sempre m’ha agradat molt a diferents musicals (“Rent”, “Aquests cinc anys”…) A “Estrip-tesi” hi ha, crec, l’essència brossiana, de jocs de paraules ben enginyosos i interessants, de poesia visual, i, […]

ESTRIP-TESI escrita i dirigida per Roger Torns és el tercer projecte de la companyia productora H.I.I.I.T. Una companyia nascuda amb l’ambició de crear cops a l’estat d’ànim i sinergies i de les que les seves primeres produccions han estat “Distància” que vam veure a la Sala Beckett i “Hàbitat (Doble penetració)” que vam veure a la Sala Atrium. Per la seva part, Estrip-tesi és un collage de qüestions i llenguatges escènics. El seu creador, Roger Torns, explica que «l’espectador es troba un espai molt dividit amb escenes de diferents tons, amb una pel·lícula en directe, un documental, objectes i òpera per parlar de l’expropiació de la cultura per instal·lar-hi la por». La llàstima ha estat, en el nostre cas, que […]

Después de Rhum y de Rhümia, el equipo de Rhum & cia. cierra su trilogía homenaje al desaparecido Joan Montanyés “Monti”. Lo hace 4 años después de empezarla y con un cambio importante: Esta vez Jordi Aspa asume la dirección en sustitución de Martí Torras y le da a la pieza un halo de madurez. En Rhumans (que viene de humanos), los payasos se han hecho más adultos y han perdido un poco la ternura que desprendían en los anteriores montajes, sustituyéndola por una reflexión interna sobre su mundo. En esta ocasión, los payasos se hacen preguntas sobre su naturaleza e investigan sobre su papel en la actualidad y en el futuro. Para ello han salido a la calle a […]

Podran passar 100 anys més i segurament la frescor que té avui dia el text de Wilde, La importància de ser Frank, estarà encara vigent i a l’ordre del dia. Perquè la falsedat i la hipocresia mai passen de moda. No és d’estranyar, per tant, que s’hagi escollit aquest text per tornar-lo a representar, aquest cop en una versió musical amb composició de Paula Jornet. Amb una posada en escena bastant senzilla i realista però que aconsegueix fer fluctuar la història entre els dos espais, les dues cases en les quals passa l’acció, se’ns van presentant tant els personatges com els diferents elements escènics i narratius. SI bé durant gran part del primer acte em va semblar que a la […]

Va rebé perquè els Parking Shakespeare són uns cracks capaços de transformar una obra del bard d’Stratford, una peça primeta, amb poca xixa, de les de menys entitat —per no dir la més fluixeta—, en una cosa dislocada, divertida, esvalotada i genial. Com? Doncs aplicant la seva fòrmula, la que els ha fet triomfar amb aquesta idea des de fa 10 anys. No penso dir res més, aneu a veure-la que encara us queden tres dies, no badeu. https://bit.ly/2LWYuP7 Crítica completa » https://bit.ly/2n7y9Qr

Ahir dijous 2 d’agost, amb una calor difícilment suportable, havíem d’acomplir amb la tradició estiuenca d’anar a veure “als de Parking Shakespeare” al Parc de l’Estació del Nord. Enguany, i tal com ens van explicar a la roda de premsa, representen la 10a i última de les comèdies de William Shakespeare TOT VA BÉ SI ACABA BÉ. Segurament escrita el 1604, va ser publicada el 1623. El muntatge està codirigit per Mònica Bofill i Judith Pujol i compta amb la participació de tots els membres de la companyia Òscar Bosch, Mireia Cirera, Ester Cort, Adrià Díaz, José Pedro Garcia Balada, Pep Garcia-Pascual, Carles Gilabert, Ariadna Matas, Santi Monreal i Ricard Sadurní. Un text, traduït per Salvador Oliva, que es considera […]

Bajamos al infierno de Osiris (adelante sonido corporativo), una gran empresa multinacional con trabajadores explotados. Asistimos a una entrevista, un test en el que 4 empleados serán expuestos, cuestionados y denigrados psicológicamente. ¿El motivo? La amplia tasa de suicidios entre los trabajadores de la empresa. La sesión servirá para detectar al empleado más productivo y doblarle el sueldo, pero también para despedir fulminantemente a aquél que amenace con acabar con la reputación del negocio. Sandra Monclús interpreta con valentía y decisión a la encargada designada por Osiris (adelante sonido corporativo) para evaluar a sus subordinados, insultándoles y humillándoles sin perder la sonrisa. Sus interlocutores son cuatro entes invisibles -que no indefinidos, puesto que ella misma irá desvelando sus perfiles y […]

¿Hay que obedecer al deber cuando este es injusto? Dice la profecía que solo Filoctetes y su arco podrán vencer a Troya. El viejo ya fue abandonado hace años, y a Neoptólemo, el hijo de Aquiles, le encargan ahora la misión de engañarle de nuevo y robarle la preciada arma. Reticente a la mentira, el valeroso guerrero se somete a una lucha interna entre la obligación social y la moral, entre servir a su patria o a su ética. Con este llamativo planteamiento, la tragedia de Filoctetes abre muchas posibilidades de exploración que en el montaje de Antonio Simon no se han aprovechado. Al empezar la función, una proyección nos indica que la acción ha sido trasladada al 2018. Y […]

És 31 de juliol i el Festival Grec tanca portes. Arribem d’hora al Teatre Grec per tal d’ocupar una taula i sopar una miqueta abans d’enfrontar-nos amb FILOCTETES de Sòfocles, l’últim espectacle. Hem de reconèixer que potser aquesta proposta era la que ens feia més “por” de tota la programació, ja que no som gaire de teatre clàssic i tampoc coneixíem el text de Sòfocles; tot i això, la vàrem escollir a l’hora de comprar les nostres entrades, per dues raons, perquè vàrem veure que era una versió de Jordi Casanovas i sobretot perquè era la proposta escollida per fer la cloenda del Festival. A aquesta peça l’anomenen els erudits, “la tragèdia oblidada de Sòfocles”, una tragèdia que va ser […]

Posar en escena una tragèdia grega pot comportar grans complicacions per la distància de segles que ens separen d’aquelles obres. No obstant això, tenen l’avantatge de parlar d’assumptes tan transcendentals que, pel seu caràcter universal, fàcilment encara són vigents avui en dia. Amb Filoctetes, per exemple, el seu director Antonio Simón ha fet una aposta clara per potenciar els temes del text de Sòfocles amb més actualitat: la corrupció del poder, l’ambició, la manipulació, la mentida o la guerra. El resultat és un muntatge funcional, amb unes correctes interpretacions i un bon grapat de referències que pretenen subratllar la contemporaneïtat de la història. Especialment, podem destacar la composició de personatge d’un Pedro Casablanc que sempre sap estar a l’alçada de […]

Tres germans d’entre 30 i 40 anys estan tocats i enfonsats per la vida moderna. Tots tres formen part d’aquesta generació crescuda amb la crisi, on les expectatives personals i professionals xoquen de front amb una realitat canviant i hostil. Necessiten reinventar-se, o si més no s’ho pensen després de mirar unes quantes TED TALKS, però l’arribada d’una notícia els posarà a la corda fluixa. Tota bona comèdia s’apuntala en el dolor i el distorsiona fins a provocar el riure. Quant més crua es la realitat que mostra, més gràcia ens fa, i ‘Ovelles’ conté molt del dolor que pateix la nostra generació. Probablement sigui aquest el gran èxit de l’espectacle de Carmen Marfà i Yago Alonso, una proposta catalana […]