Recomanacions

No es pot negar que La Veronal té un nivell tècnic envejable i que la seva carrera internacional està creixent com l’escuma. Les exigents coreografies de Marcos Morau, juntament amb la tècnica de tots els seus ballarins, fa que ens trobem davant d’una de les companyies de dansa més importants d’Europa; una companyia afincada a Catalunya i amb una ja llarga i fructífera trajectòria. A Pasionària utilitzen de nou el seu depurat estil, anomenat kova, en el que es distingeixen sobretot els moviments sincopats i pràcticament robòtics. En aquesta proposta sobre un món futur totalment deshumanitzat l’estil hi escau com un guant, aconseguint moments realment enlluernadors. El problema ve, però, quan la proposta es queda en l’estil i no troba […]

Nova creació de la companyia Les Llibertàries, amb el complicat títol de ¿LA VIDA ES SUEÑO? O #GWENISMÜRFILA. La companyia Les Llibertàries es va donar a conèixer amb el muntatge Llibert que nosaltres vam veure a la Biblioteca de Catalunya l’any 2012, i del que ara la Editorial Comanegra ha publicat el llibre, que hem pogut llegir, i que ens ha ajudat a entendre millor aquella peça teatral. Parlen, en els seus espectacles, d’assumptes que ens afecten directament, i que tot i ser afers particulars, són un reflex del que és universal. Un humor singular i un llenguatge escènic, verbal i visual rabiosament actual són algunes de les característiques dels espectacles de Les Llibertàries. Ara Les Llibertàries proposen una versió […]

Una A REASON TO TALK (una raó per parlar), el primer espectacle com a creadora de Sachli Gholamalazid, que ha interpretat a Gran Bretanya, els Països Baixos i el Canadà, des de 2013, i que ha obtingut molts premis a Bèlgica. A reason to talk forma part d’una trilogia de la qual ja existeix també la segona part, “(Not) my paradise”, estrenada el 2016. Sachli Gholamalazid (1982) és actriu de cinema, teatre i televisió a Bèlgica, d’origen iranià vol parlar de la relació amb la seva mare, i ha creat un muntatge multimèdia per explicar-ho. Un format que per cert, no ens ha agradat gens, perquè durant tota la representació ha estat la Sala a les fosques i ella d’esquena […]

Formar parte de un grupo a cualquier precio. Encajar, aunque para ello tengas que borrar tu esencia. Aceptar las normas. Oír, ver y callar. Resignarte a un puesto humilde. Mantenerte quieta e invisible para que nadie sospeche que eres diferente. Hacer desaparecer tu pasado, tu historia, tu vida. Eliminarte. Eso es lo que hace la protagonista de Tractat de blanques, un monólogo complejo que escribió en 2001 el dramaturgo Enric Nolla. Se trata de una mujer negra que se aclara el color de pelo y de piel para encajar en un mundo de blancos. Una mujer que vive para pasar desapercibida, que pasa las noches en la oficina gris en la que trabaja, pendiente únicamente de que la impresora siga […]

Sovint diem que els clàssics no moren mai, però a l’hora de la veritat sí que podem notar l’envelliment de les temàtiques o dels diàlegs. Aquest no és el cas de La importància de ser Frank, on passa exactament el contrari: si ens diguessin que l’obra prové d’un jove creador de l’actualitat ens ho podríem arribar a creure, i això és mèrit tant del mateix Òscar Wilde (que va escriure un text de temàtica universal sobre les hipocresies i les relacions humanes) com del director de l’obra, David Selvas (que s’ha encarregat de traslladar l’original a una mena de fusió entre La La Land i una comèdia lleugera que enamora). La suma d’aquest text enginyós i còmic, amb un càsting […]

Hace unos días, el Teatre Lliure anunció que en junio de 2019 llegará a Barcelona y por tercera vez en España Mount Olympus, el famoso espectáculo de 24 horas dirigido por Jan Fabre. A casi un año vista, el evento agotó entradas en unas pocas horas. Y es que sus montajes tienen fama de ser experiencias inolvidables, por su gran impacto y la polémica que generan. Mientras esperamos la cita, el Grec nos dio la oportunidad de irnos entrenando en su estilo con Belgian rules, belgium rules, un montaje también grande en forma y en duración: Casi cuatro horas sin entreacto. Se trata de una sátira de la patria belga, con sus pros pero sobretodo con sus contras. Las palomas […]

Cirque Alfonse està format per les famílies Carabinier i Lépine i alguns dels seus amics i pren el nom de Saint-Alphones-Rodríguez, el municipi de la regió de Lanaudière, al Quebec, d’on són originaries les famílies. Van iniciar el seu recorregut artístic amb l’espectacle “Timber” l’any 2011 inspirat en el món dels llenyataires del Quebec. “Barbu” en 2014 s’inspirava en els carnavals quebequesos del segle XIX, i ara a TABARNAK s’inspiren en la vida comunitària centrada en la parròquia del seu poble, que era un lloc de trobada. Una companyia que basa totes les seves propostes en la vida i la cultura popular de la part francòfona del Canadà, en el folklore quebequès. Però sempre oferint una visió contemporània del circ. […]

Hem abusat tant de l’etiqueta “teatre necessari” (en alguns casos, fins i tot, de forma excessivament generosa) que, quan ens trobem amb un espectacle que de veritat mereix aquesta denominació, sembla que l’expressió ja no tingui valor suficient. No obstant això, seria injust no mencionar, per aquestes qüestions, la gran importància de que existeixin muntatges com Només una vegada. La peça exposa amb gran intel·ligència, precisió i un conjunt de matisos sorprenentment esfereïdors un cas de violència de gènere molt ben escollit. Marta Buchaca escriu un magnífic text amb una atmosfera de thriller que potencia la seva intensitat però sense banalitzar el seu contingut ni perdre mai el respecte pel tema, el rigor o la versemblança. El més interessant de […]

Una Gossa en un Descampat ens parla de l’avortament, un tema encara tabú a la nostra societat. A través d’un text molt íntim escrit per la Clàudia Cedó i una direcció magistral de Sergi Belbel, assistim a una obra de teatre amb una bellesa poètica increïble i uns missatges molt interessants per fer pensar a l’espectador. Com ara, l’existència d’una mena de massa humana on el dolor d’una és el dolor de totes o la maternitat d’una és la maternitat de totes. Com si hi hagués un fil invisible que connecta a la protagonista amb la seva mare, la seva àvia i així fins a crear una massa universal femenina i una història comuna, una història universal. És evident que […]

Ahir el Festival Grec ens va dur a la Sala MAC del Mercat de les Flors per veure una proposta de dansa diferent, GALA concebut per Jérôme Bel i que compta amb la participació d’un grup de persones unides per les ganes de ballar. Hem de reconèixer que ens vam equivocar d’espectacle, ja que no sabíem ben bé el que anàvem a veure; creiem erròniament que es tractava d’una barreja de dansa amb ballarins professionals, amb una petita participació d’algunes persones que no tenien coneixement de dansa. Va ser tota una sorpresa per nosaltres, descobrir que en realitat els únics que ballaven eren aquests darrers. GALA és un treball de dansa d’un col·lectiu de vint persones, que en cap cas […]

La companyia Cirque Alfonse va néixer de la unió de les famílies d’artistes Carabinier i Lépine, al Quebec (Canadà). A l’igual que altres companyies d’aquella regió, com ara Cirque du Soleil o Les 7 doigts de la main, han portat el nom i el prestigi del circ canadenc per tot el món. Ara arriben a Barcelona per oferir-nos el seu circ atàvic, gairebé primitiu, on el que més importa és el treball del cos i la seva relació amb els elements més simples, des de bancs, fuets, bols o estructures d’aparença rudimentària. No es busca cap mena de sofisticació, sinó que es va a l’arrel del treball físic. A diferència dels australians Circa, prou coneguts pels espectadors del Grec, tampoc […]

Rocío Molina y Silvia Pérez Cruz. Dos culturas, la andaluza y la catalana; dos disciplinas, el baile y la voz, y dos estilos muy diferentes. No parece que haya mucho que las una. ¿O sí? Ambas son mujeres y artistas. Y las dos son madres. Silvia tiene una hija de diez años y Rocío está embarazada de 4 meses. Así lo cuentan ellas mismas en este espectáculo de fusión de estilos, una oda a la feminidad y a la maternidad, a la concepción de una nueva vida. Al movimiento desgarrado de Molina y a la voz hipnótica de Pérez Cruz hay que añadirle momentos de distensión y ternura. En ellos las artistas se desnudan hablando al público, haciéndole partícipe de […]

Un text de Stefano Massini que amb traducció de Carles Fernández Giua, dirigeix Roberto Romei. Una proposta de la què ens van parlar en la roda de premsa del passat dia 3 de Juliol. Un text, un monòleg, que vol ser una denúncia al món del treball globalitzat en què tots estem controlats i manipulats. Una proposta en la què es pretén que els espectadors ens convertim en còmplices del dramaturg i ens hem de contestar a nosaltres mateixos a la pregunta … Què estàs disposat a fer per conservar la teva feina? Stefano Massini és un dramaturg italià, director artístic del Piccolo Teatro de Milà, del que nosaltres hem vist alguns dels seus textos de caràcter polític, “Dona no […]

El tema central de Minuit es la fragilidad. En la función cada elemento es enclenque y finito. Sillas, micrófonos y también cuerpos. Con una estructura formada por escenas independientes, Jean-Baptiste André, Yurié Tsugawa y el propio creador del espectáculo Yoann Bourgeois utilizan diferentes instrumentos con los que juegan y crean imágenes evocadoras. En un momento, Tsugawa simula ser una muñeca inmóvil, y André la manipula hasta darle vida. La acróbata intenta correr, escapar, saltar e incluso llegar a volar… Hasta que el cordón al que está atada la hace volver a tocar tierra. Más adelante, Tsugawa y Burgeois ofrecen una coreografía sentados frente a frente alrededor de una mesa. Se apoyan, se mueven el uno al otro y dejan caer […]

Si a“Oro viejo” ens feia reflexionar sobre el pas del temps, “Caida del cielo” sobre la feminitat i el que és ser dona, a “Grito Pelao” Rocío Molina fa un pas més enllà, i ens proposa la seva visió personal de la maternitat, com a dona, i en solitari. “Grito Pelao” és la història d’una dona lesbiana soltera, que vol tenir un fill, però que li fa por enfrontar-se sola a aquesta aventura. Es tracta d’una proposta autobiogràfica arriscada. Un viatge personal cap a la maternitat. Una vivència que ha decidit viure en solitari, com a dona. Un projecte que va néixer fins hi tot abans de quedar-se embarassada. Rocío Molina volia ser mare, viure-ho i compartir-ho. Cada dona viu […]