Recomanacions

La història d’aquest muntatge de Shirley Valentine sembla la història d’una (o de diverses) espera. Hem pogut llegir en més d’una entrevista aquests dies com Mercè Aránega reconeixia que feia dècades que desitjava la oportunitat de ficar-se a la pell de la Shirley, i vist el resultat, tenim la impressió que la valuosíssima carrera de l’actriu hagi estat una posta a punt per a afrontar aquest projecte. Mercè Aránega esperava Shirley i, m’atreveixo a dir, Shirley esperava que Mercè Aránega la completés i en fixés una versió que, de cap manera, podrà ser ignorada d’ara endavant. N’hi ha més d’esperes, però. Shirley Bradshaw ha esperat durant molts anys el retorn de la Shirley Valentine, de la dona sense por, amb […]

És una absoluta frivolitat explicar aquest drama fent servir una història de reis i princeses, que ben bé podria haver signat Disney segles més tard. Fa mal l`ànima veure com s’utilitzen, en les projeccions que van acompanyant tota l’obra, imatges reals de persones en moments tan terrorífics (al mar, al camp de refugiats, etc.). Convertir una realitat tan dura en un producte estètic i conceptualment tan pobre, això no pot ser mai denúncia, perquè la mirada, en aquest cas, és autocomplaent i hipòcrita. La història és explicada amb el mateix tuf antic amb què se segueixen representant els Pastorets o els pessebres vivents. L’única manera de tenir legitimitat per abordar un drama com aquest seria que l’obra ens posés, com […]

Era l’any 1986 i encara no es parlava de l’empoderament de la dona ni del Me Too, però Shirley Valentine ja començava a fer el seu camí cap a l’alliberació. En aquells anys el monòleg va suposar un petit i modest revulsiu per a moltes espectadores de teatre (i també de cinema) de tot el món, fins al punt de convertir-se en una mena d’icona… i uns anys després en un personatge oblidat. A dia d’avui -i això és el més trist- el missatge d’aquesta obra de més de trenta anys torna a ser vigent i necessari. I no ho és perquè contingui un missatge revolucionari, sinó perquè des de la seva senzillesa i humanitat reivindica coses tan simples i […]

sLes grans actrius acostumen a fer que qualsevol muntatge valgui la pena només per veure-les actuar. Un dels somnis de Mercè Arànega, segons ha explicat ella mateixa, era interpretar el paper de Shirley Valentine des de fa molts anys… i el cert és que es nota. L’actriu agafa la proposta amb ganes, força, carisma i un poder de captivar al públic que només alguns grans noms tenen al seu abast. El text de Willy Russell, malgrat el temps que ha passat, continua bastant vigent, ja que moltes dones encara es poden identificar amb el personatge. De fet, la seva evolució, empoderament i rebel·lió contra els rols establerts entronca molt bé amb el clima de lluita feminista de l’actualitat. La direcció […]

La jove companyia la Ràtzia s’estrena als teatres amb Croades la reconeguda obra de Michel Azama i ho fa amb una energia i una tècnica increïbles. Tots som fantasmes de les guerres. Fins i tot de les que no hem lluitat. L’escenari esdevé un camp de batalla estèril per on travessa una guerra que alhora és totes les guerres, també les nostres. El temps i l’espai es rebreguen i escupen personatges de diferents èpoques, països i religions. I aquí trobem un dels grans encerts d’aquesta proposta escènica. Els actors i actrius de la companyia han aconseguit dotar d’una vida única a cadascun d’aquests personatges (sovint més d’un per actor) dotant-los d’una corporalitat i una veu que atrapa. L’altre encert es […]

Cándida és la primera obra d’un cicle anomenat Dóna’m veu / Dona amb veu en el qual les dones són les úniques protagonistes. Cándida és una proposta teatral de l’actriu Anna Tamayo, responsable de donar veu als sentiments i les emocions de dones amb problemes ocults. Durant 60 minuts la veu de l’Anna, junt amb la música d’en Joange, trenca amb el silenci de milions de dones amagades sota la incomprensió d’un món dominat pels homes. Cándida, a través de la malaltia candidiasis vaginal, és el mirall de les dones atrapades i pressionades pels canons femenins establerts en la societat des de fa milions d’anys. Un recorregut per la vida de l’Anna i de la seva família demostra que el […]

Sarab, escrita per Albert Tola i amb Andrea Segura a la dramatúrgia i direcció, és una obra que explora les ineludibles herències familiars, aquelles que tenen més a veure amb les emocions que amb els documents notarials, aquelles que deixen empremtes inesborrables a través de les generacions. En aquest sentit, Sarab és intencionadament onírica, fins i tot fantasmagòrica, on les tres protagonistes (àvia, mare i néta) es comuniquen sense parlar-se, en un cor de veus que s’intercalen i es trepitgen i es fan eco les unes a les altres, com si ens trobéssim en una cova on tot l’espai reverbera i acabes perdent el sentit de la realitat i del temps. El clima d’ofec, de resclosit, de personatges lligats per […]

L’estrena del musical La cage aux folles es va produir a Nova York el 1983. L’obra de teatre en la que es basa s’havia estrenat deu anys abans, i en aquest temps ja se n’havien fet dues pel·lícules i se n’estava gestant una tercera. El fenomen havia nascut a Europa, concretament a França, però els productors de Broadway van veure la oportunitat d’aprofitar una comèdia que funcionava, un ambient colorit i vistós que encara no havien explotat prou -el dels transformistes- i una partitura que remetia al cabaret i a les melodies franceses que tan bé havien funcionat en altres èpoques. El resultat van ser diversos premis Tony, una cançó que va transcendir al propi musical (I am what I […]

Fa cosa d’un mes vaig poder assistir a un passi de “Maremar”, el nou musical de Dagoll Dagom, al Teatre La Sala de Rubí. Fotògrafs, enregistradors de vídeo , l’Anna Rosa Cisquella, en Joan Lluís Bozzo i Jofre Borràs (director i ajudant de direcció), els tècnics de so i il.luminació. L’Ariadna Peya (direcció coreogràfica i de moviment), marcant els tempos i moviments dels actors. La sorpresa va ser majúscula, aquest musical prometia. Com no volia esperar-me fins el dia de l’estrena, que serà d’aquí poc al Teatre Poliorama , vaig comprar entrades per la prèvia que es feia al mateix Teatre La Sala. Només us diré que el teatre era ple de gom a gom. Entrades exhaurides !!! Si l’assaig […]

Dilluns, una nova estrena al Teatre Goya i l’inici de la seva temporada teatral 2018-19. En aquest cas Miquel Gorriz dirigeix un espectacle per el gaudiment de Mercè Aránega. Una Shirley Valentine que tot i tenir uns anys (el text), encara és molt vigent en els nostres dies. Shirley Valentine es una dona casada, que actualment està aburrida de la seva rutina, de la seva própia vida. Inicialment la veiem en la seva propia monotonia parlant a les parets i mirant si decideix fer un canvi. Amb l’excusa d’un regal sorprenent (un viatge a Grècia) veiem com Shirley presa d’una rutina infernal de la seva vida en un suburbi de Liverpool vol obrir les ales i marxar. Aquesta Shirley m’agrada […]

CÀNDIDA és una proposta teatral d’Anna Tamayo que obre la temporada a la Sala Fènix, la primera peça d’un cicle que protagonitzen les dones tal com ens van explicar a la roda de premsa. Un cicle que han batejat com “Dóna’m veu/Dóna amb veu“ concebut per escoltar a moltes dones parlar-nos, a crits o a cau d’orella, segons el cas, sobre el món, vist amb ulls femenins. CÁNDIDA neix del desig i la necessitat de posar-li veu als fongs vaginals que van habitar en el cos de l’Anna durant dos anys: qui són? d’on vénen? per què no marxen? Amb un format força informal, Anna Tamayo ens explica la seva experiència personal amb els fongs vaginals. Ens parla d’una malaltia […]

El que ens planteja Quina Feinada!, adaptació de l’èxit de Broadway que suposa la tornada de Ventura Pons a la direcció teatral, és com a mínim interessant. Un únic actor sobre l’escenari interpretant de forma frenètica a una desena de personatges diferents. No obstant això, és una pena veure com l’obra cau en una repetició constant de petits gags independents que a cap moment fan avançar la trama ni l’estat del personatge principal. Potser funcionaria millor si existís algun tipus de conflicte que connectés els personatges de les diferents trucades o si poguéssim ser testimonis d’un ventall d’estats anímics en el protagonista. El personatge principal sembla estar en el mateix estat anímic constantment, l’estrès més absolut. Això podria donar-li un […]

SARAB és un text d’Albert Tola que amb dramatúrgia i direcció d’Andrea Segura, ha obert la temporada al Teatre Akadèmia. Un text ple de miratges que apareixen i es dilueixen entre la realitat i els records de tres dones que representen tres generacions d’una mateixa família. SARAB ens parla de miratges, d’aquelles certeses que creiem pròpies i que, en realitat, no només s’emmarquen en el nostre context històric, polític i social sinó al centre mateix de la nostra genealogia. En paraules d’Albert Tola es tracta d’un text que s’ha anat coent des que ell era petit, ell ha viscut i crescut amb la seva mare, la seva àvia i la seva tieta. Amb un pare absent, sempre de viatge. Un […]

L’oblit i el silenci s’esquerden sota la força poètica de Veus de Txernòbil. Una peça de teatre visual basada en el llibre La pregària de Txernòbil de la guanyadora del Nobel Svetlana Alesksévitx. L’obra està configurada com un gran zoom que comença amb una visió general del país (Ucraïna – Unió Soviètica) durant i després de l’explosió del reactor i que va apropant-se amb cura a les històries dels petits pobles afectats i sobretot els seus habitants. Cada persona, sovint representada amb un gran titella, té un relat únic i colpidor. Els cinc actors de la peça manipulen els objectes amb delicadesa i precisió i fan que de la forma neixi una emoció bategant que oscil·la entre l’horror tràgic i […]

AQUÍ “de Santander a NY”, és un monòleg amb direcció i dramatúrgia de Queralt Riera, interpretat a tres veus per Annabel Castan, Patrícia Mendoza i Núria Tomás. Totes elles són la Lis, una supervivent, una dona d’una sensibilitat extrema, però també dura i resistent. AQUÍ és un assaig sobre la bogeria d’un personatge dividit en dos grans línies emocionals, la de l’amor i la de la mort. Una peça estructurada en dos actes, on en el primer acte la Lis apareix a l’estació de tren Grand Central Station de Nova York. Està commocionada. Va vestida de núvia i porta un ram de flors a la mà. Al vestit una gran taca de sang. En el seu monòleg, la Lis ens […]