Recomanacions

“Què passa quan la defensa a ultrança de la llibertat individual posa en perill la nostra manera d’entendre el món?” Aquesta pregunta del programa de mà resulta realment inquietant i és el motor que va fer que Joan Yago escrivís, fa ja més de sis anys, uns petits textos sobre dones que viuen en el nostre món però que ho fan de manera molt diferent, desafiant la nostra forma d’acceptar-les i comprendre-les. Són personatges ficticis basats en realitats excepcionals, moltes d’elles inspirades en programes televisius nord-americans com My strange addiction. El fet que totes siguin dones també és una manera de desafiar l’espectador, de posar-lo contra les cordes i de provocar connexions contradictòries. El resultat és un text hàbil, divertit […]

Hi ha temes universals que, per molts anys que passin, continuen tenint una actualitat més imposada que volguda. Agafar qualsevol text de Shakespeare, escrit al segle XVII, i traslladar-ho al moment contemporani no és difícil ja que les paraules i les motivacions dels personatges poden conviure en qualsevol època. Aquesta obra n’és un exemple clar, perquè en tota la història han hagut milers de guerres i disputes pel poder, assassinats i conspiracions per adquirir un estatus desitjat, i també aquelles persones còmplices que han planejat o ajudat a aconseguir els objectius marcats. La universalitat de la temàtica permet moure’s en el temps sense que perdi valor cap dels punts esmentats. En aquesta ocasió, Pau Carrió ha volgut situar l’acció en […]

L’imperatiu categòric és un concepte desenvolupat a la filosofia de Kant que fa referència a aquelles proposicions que justifiquen una acció com a necessària o imprescindible. A partir d’aquesta premissa, Victòria Szpunberg desenvolupa tota una sèrie de proposicions que aconsegueixen transformar en necessari o imprescindible allò més injustificable: l’assassinat. I ho fa, destil·lant aquestes proposicions de la realitat més propera i coneguda. Una realitat que, tal vegada, tenim tan assimilada que el mal que ens provoca s’ha tornat imperceptible: precarietat, alienació, l’egoisme amb el qual teixim les nostres relacions més íntimes i també les socials, la impostura, la imatge per davant de la identitat, la superficialitat per davant de la profunditat; tots els elements que caracteritzen el món actual i […]

A l’igual que els protagonistes de les novel·les El procés, de Kafa, o les més modernes El móvil, de Javier Cercas, o Que nadie duerma, de Juan José Millás, el personatge principal de L’imperatiu categòric porta una vida del més normal i anodina fins que un dia es troba sobrepassat per la pressió de l’entorn. Un camí cap a la bogeria? O potser només una reacció, entre real i figurada, cap a un present que oprimeix? Segurament totes les respostes podrien ser vàlides, i fins i tot hi hauria la possibilitat de que tot fos un procés mental per escapar de la realitat. El gran encert de Victoria Szpunberg –i n’hi ha molts d’encerts en la seva proposta- és l’hàbil […]

Moltes vegades la vida dels personatges dels llibres semblen idíl·liques o, si més no, fàcil de suportar. Llegir una novel·la de Jane Austen, tot i les dificultats, porta a la lectora a traslladar-se a una època en què qualsevol propòsit de la seva protagonista pot ser possible. Laura Wade parteix de l’obra inacabada d’Austen per imaginar-se com podria continuar, quin hauria sigut el final si l’escriptora hagués culminat el seu text. La virtut d’aquesta obra és que trasllada realment a allò que podria ser una de les seves novel·les, amb la comèdia justa mesclada amb reivindicació femenina i històries d’amor (propi, principalment) que enganxen. El repartiment juga amb el text magistralment. Amb una posada en escena magnífica i grandiloqüent, com […]

Ingvar Ambjørnsen és un autor noruec que va escriure Elling al 1966, una sèrie de quatre llibres per joves. Aquesta és l’obra més coneguda tant a Noruega com a fora del país. La novel·la Brødre i blodet (Germans de sang) està inclosa dintre del grup Elling. Posteriorment va ser portada al cinema, amb guió d’ Axel Hellstenius, en col·laboració amb Petter Naess estrenada al 2001. L’adaptació teatral de la novel·la la devem a Simon Bent. L’adaptació teatral recull el títol de la sèrie de relats. És una comèdia profunda en clau d’humor d’una parella de nois (David Verdaguer i Albert Prat) amb problemes psíquics, ingressats en un centre psiquiàtric i que surten a un pis tutelat de l’Ajuntament d’Oslo perquè […]

Els amants del teatre de les idees esperem les obres filosòfiques amb candeletes. I donada l’escassetat del gènere, quan arriben oportunitats com La disputa, no les podem deixar perdre. A més, el bon record –i llunyà –del Encuentro entre Descartes y Pascal joven, protagonitzat també pel Josep Maria Flotats, era un bon motiu per augmentar les expectatives de La Disputa. Aquí, com també en el Encuentro, ens trobem amb dos filòsofs rivals – o potser més ben dit: amb corrents de pensament oposades– que es trobaran cara a cara. El motiu de l’encontre –i de la disputa– entre Voltaire i Rousseau és el següent: s’està circulant un pamflet anònim que assenyala amb a Rousseau amb acosacions lletges –però certes?– i […]

Meta és un monòleg documental, tot i que en aparença sembla una conferència, que neix de la necessitat de parlar de la tragèdia que, any rere any, omple de cadàvers l’Estret de Gibraltar i que, irònicament, conviu amb els complexos turístics, el trànsit marítim internacional i els esportistes que es repten a creuar-lo. L’Ibrahima Diallo és el narrador d’aquest monòleg, on tot el protagonisme recau en la història mediàtica del nedador David Meca, considerat el millor de la història (traduïda en kilòmetres, és la suma d’haver donat tres voltes i mitja a la terra nedant), i en les adversitats que aquest va haver d’afrontar quan va travessar l’Estret de Gibraltar l’any 2008. En acabat, L’Ibrahima ens ofereix un debat post […]

És un espectacle creat i dirigit per Diqui James que va formar part de la La Organización Negra, un grup que va revolucionar el teatre argentí a principis dels 2000. Al 2005 es va crear aquesta gran producció Fuerza Bruta. Al 2011 van crear una versió més perfeccionada Fuerza Bruta Wayra. Després de triomfar nou anys al off-Broadway, ha recorregut 37 països i l’han vist més de 6 milions d’espectadors. Fabio d’Aquila és el coordinador general de Fuerza Bruta i diu: “Nuestros espectáculos son más para vivirlos que para verlos”. I és cert. És un espectacle sorprenent. La gent va entrant en un espai on no es veu l’escenari, barres de bar per menjar i veure, gent de totes les […]

No és la primera vegada que una conversa entre dos personatges famosos, amb un cert lligam entre ells, es porta a escena. Alguns exemples són: ElPapa d‘Anthony McCarten (2022 al Teatre Akadèmia), Un Concert a la Casa Blanca de Jordi Roigé (2023 al Teatre Gaudí), Mozart vs Salieri de José Maria Roca (2016 al Teatre Versus) o Què va passar amb Bette Davis i Joan Crawford?, de Jean Marboeuf (2019 al Teatre Akadèmia) són alguns exemples d’obres de teatre, que han escenificat una conversa, real o fictícia, entre dos personatges amb un cert lligam. A Els Buonaparte, una obra escrita per Ramon Madaula, s’ha portat a escena la trobada que hi va haver entre dos homes que, en aquells moments, […]

L’imperatiu categòric és una obra escrita i dirigida per Victoria Szpunberg, concebuda per a una actriu i per a un actor que interpreta tots els personatges masculins que hi surten. La Clara G., la protagonista d’aquesta obra, interpretada per l’actriu Àgata Roca, és professora associada a la facultat de Filosofia. Té més de cinquanta anys, s’acaba de separar i està a punt de quedar-se sense casa. El veí del costat viu en una festa constant i no la deixa descansar. Tot se li comença a posar en contra. La Clara se sent ofegada pel sistema. La pressió social, l’estrès i les humiliacions la portaran a la desesperació, l’ansietat, fins i tot a tenir pensaments violents. L’actor que interpreta tots els […]

Pa amb Tomàquet, el demà és una proposta de la companyia Application Rejected, a l’entrada ja ens avisen que el que veurem va a ser una cosa totalment diferent. I de debó que no ens ha enganyat. La sàtira d’una societat que ja no sap on té les prioritats, una balada a la demagògia i al populisme, un bram a l’absurditat i a la més fosca veritat, que només els bufons i uns titelles amb llengües àcides hi poden fer front sense ofendre a ningú.Què faries si a Catalunya ens prohibeixen fer pa amb tomàquet?Un univers satíric durant l’obra. Una autèntica locura és la que puc veure a l’escenari. S’ha de dir que se’n riuren de l’independentisme, dels polítics, de […]

Per si de cas, acumulem objectes i coses que fan més nosa que servei. Unes claus que ja no obren res, unes ulleres graduades, una capsa de llumins d’algun lloc que mai més hi tornarem, un joc de cafè, uns esquís de quan érem petits, unes cintes de casset, uns retalls de roba, un cable… Acumulem i acumulem coses, que per nostàlgia no llencem, per si de cas, i si… o perquè mai se sap. Murmut va d’això, d’acumular i omplir caixes i caixes d’objectes inservibles, que apilonem durant anys fins a construir una paret plena de records, en la que ens hi podríem amagar, sota la frase per si de cas. Murmut neix en època de pandèmia, època en […]

Els tablaos a Barcelona pateixen l’estigma dels darrers anys de massificació turística, on van proliferar espais dedicats al flamenc amb una vocació d’escurar les butxaques dels turistes amb paella i sangria barata i el flamenc com a excusa de tot plegat. Però la presència dels locals dedicats al flamenc a la ciutat comtal es remunta a dos segles enrera, i podem estar orgullosos de ser, juntament amb Madrid i Sevilla, una de les tres places històricament imprescindibles per aquest art. De tots els tablaos històrics de la ciutat, n’hi ha algun amb una veritable solera, al que no heu de deixar d’anar: el Tablao Flamenco Cordobés. Aquest emblemàtic espai de La Rambla que deu el nom al torero Manuel Benítez […]

El títol ja ens diu que és una barreja de Lo cant dels mesos, Un poemari dedicat a cada un dels mesos de l’any i Ànimes mudes, un conte curt d’una gran profunditat de la nostra admirada i quasi bé venerada, Catarina Albert, coneguda com “La Víctor”. Al setembre del 2021, Anna Maria Ricart va ser la dramaturga d’un espectacle dirigit per Carme Portaceli a la sala gran del TNC. La Víctor C. era un espectacle basat en els llibres “Tots els contes” i “Mosaics”. Els contes, formant part del escenari, anaven apareixent per ordre de creixent dramatisme. “Ànimes Mudes” va ser interpretada per Ferran Carvajal i Anna Ycobalzeta i ens va deixar commoguts. La Companyia La tremenda presenten Lo […]