Recomanacions

“Veus de Txernòbil” és una creació col.lectiva de la Cia Potcuia a partir del llibre “La pregària de Txernòbil” de Svetlana Aleksiévitx” publicat el 1997, i el documental “Les àvies de Txernòbil” que es va emetre en el programa 30 minuts de TV3. “Veus de Txernòbil” neix a partir d’un projecte escolar que van presentar els alumnes d’estudis d’itinerari físic i visual de l’Institut del teatre. Un cop finalitzada la presentació ( maig de 2017), els alumnes decideixen portar-lo més enllà de l’àmbit acadèmic i creen la Companyia Potcuia. La Cia Potcuia es basa principalment en la manipulació d’objectes i titelles amb la finalitat de treure a la llum fets que han estat silenciats més enllà de les tragèdies individuals […]

Què amaga el Ministerio del Interior? Què amaguen professionals de reputada trajectòria? Si mirem els noticiaris o obrim el Twitter a qualsevol hora (ja no) ens sorprendrà la gran quantitat d’escàndols relacionats amb secrets d’estat, mentides curriculars, trames de corrupció, robatoris indiscriminats de diner públic… Cada nou escàndol tapa l’anterior, i els protagonistes s’afanyen a amagar els plats bruts posant al damunt una vaixella encara més bruta. Però què passaria si el que es tracta d’amagar és l’aparició d’un extraterrestre que té la confessa voluntat de dominar la terra? Martí Torras Mayneris (Rhum, Rhumia, Divinas, La Taverna dels Bufons) dirigeix amb solvència aquesta comèdia marciana de l’economista i escriptor Trias de Bes, que s’estrena al món del teatre amb un […]

Bruno Oro afronta el seu primer espectacle en solitari amb Immortal, una visita divertida i profunda per tots els racons de la vida eterna. L’obra parteix d’una idea del mateix artista, qui ha confiat en Alejo Levis i Marc Angelet per a l’escriptura del text i la direcció. Els dos han sabut elevar el llenguatge còmic de Bruno Oro a la màxima potència. Han teixit l’espectacle com un tiki-taka de personatges que, en un futur, s’enfronten a la immortalitat: pares i fills, matrimonis que conviuen durant segles, veïns que es troben al metro…El fregolisme de l’actor arriba a nivells sorprenents quan manté converses entre cinc o sis personatges diferents, tots interpretats amb una admirable riquesa de matisos. El ritme no […]

Imagina que gràcies a menjar-te una espècie d’osset de llaminadura et converteixes en etern al pas del temps. Amb aquesta premissa comença la proposta teatral Immortal, protagonitzada per Bruno Oro. Sota aquesta nova realitat, el text i els seus múltiples personatges naveguen a través d’aquesta reflexió filosòfica: volem ser immortals? Realment ens aportaria felicitat? Milloraria la nostra existència? Aquesta obra és 100% Bruno Oro, ens mostra la seva habilitat aclaparadora per intercalar els diferents personatges “brunororians”, que ja coneixem dels seus treballs anteriors, i que ara s’uneixen per mostrar al públic aquesta narrativa. Entre els moments humorístics que fan esclatar de riure a tota la sala, el text no s’oblida de fer alguna crítica implícita a situacions actuals – com […]

Divendres 13 de setembre, dia de l’apertura de temporada a la Sala Beckett, expectació i alegria continguda al mateix temps, retrobaments, curtes xerrades i un esdeveniment especial, un concert de Clara Peya proposat per a l’ocasió. Clara Peya, nascuda a Palafrugell en 1986 és pianista i compositora. Cofundadora de la companyia de teatre, dansa i música en directe Les Impuxibles, de la qual nosaltres hem pogut gaudir dels espectacles “Aüc: el so de les esquerdes” i “Limbo”. Al mes de març presentaran a la sala de dalt la peça “Suite Toc núm 6” amb Judit Pujol i María Velasco. Ha presentat set discos sota el seu nom on han col·laborat músics com Silvia Perez Cruz, Judit Neddermann, Pau Figueras, Ferran […]

L’adaptació que Güell, Barba i Dueso fan de la novel·la de Maria Aurèlia Capmany no toca ni una coma del text de la barcelonina per a preservar tota la força de la història de Carola Milà, la personalitat de la qual és construïda per Capmany a partir del fet de ser dona i no d’una reconstrucció minuciosa del passat. Feliçment… és un llibre de memòries d’una dona escrit per una altra dona, i l’autora aprofita les aventatges que atorga el gènere per a servir-se de l’oblit, de la desmemòria, precisament. La manca d’aquesta bastida és ben resolta en la posada en escena de Francesca Piñón que posa l’èmfasi, d’una banda, en l’opacitat de la protagonista i de la seva vida, […]

Aquest dijous ens vam apropar al Teatre Club Capitol per veure el primer “solo” teatral de Bruno Oro en una comèdia creada per Marc Angelet i Alejo Levis. IMMORTAL és una comèdia dramàtica futurista on Bruno Oro interpreta diferents personatges abocats a la immortalitat. Personatges molt reconeixibles als quals el fet de saber-se immortal els fa viure la vida d’una altra manera. Personatges que gaudeixen, pateixen o s’enfronten a la immortalitat. Bruno Oro, al que hem vist treballar en 2013 a “La Rosa Tatuada” al TNC, i en 2015 a “Polònia, El Musical” al Teatre Poliorama, a banda de les incomptables ocasions en què l’hem vist a la televisió, a “Polònia”, interpretant a l’Artur Mas o l’Angel Acebes, ens ha […]

Té una qualitat la comèdia realista molt valuosa: a través de la seva aparent lleugeresa aconsegueix fer transcendir la vida mateixa sense que, gairebé, ni ens adonem. Ovelles és un bon exemple d’aquest fenomen tan interessant de cert teatre contemporani. Un argument singular com el de tres germans urbanites rondant la trentena que hereten inesperadament 452 ovelles d’un home de camp (el seu oncle) és el punt de partida d’un viatge fascinant que mai aixeca el to ni els peus de terra. La inusual circumstància d’aquests personatges els porta a debatre sobre les avantatges i inconvenients del camp i ciutat, fent un retrat ben àcid de tres tipus de joves barcelonins. La gran perícia dels seus autors i directors, Carmen […]

El propi Sergi Belbel va apressar-se abans de l’estrena a advertir-nos que Les roses de la vida és un divertimento sense cap altra pretensió que la de passar una bona estona mentre xarrupem un gelat de maduixa. Penso que aquest tipus d’advertències amaguen alguna mena de complexe d’inferioritat que no fan massa bé a la recepció de l’obra. En qualsevol cas, el text de Belbel neix condicionat, com sempre ho fa el teatre quan accepta el desafiament d’arribar a públic que espera ni més ni menys que un divertimento. L’obra es nodreix de l’enfilament d’un acudit rere l’altre, alguns més afortunats que els altres, i amb poca consistència dramàtica, probablement, ja no era aquest l’objectiu del projecte. Les interpretacions més […]

És evident que un dramaturg i director amb la trajectòria de Sergi Belbel es pot permetre el luxe, a aquestes alçades, de dur a terme qualsevol projecte que li vingui de gust. Sigui l’ambiciosa direcció d’un clàssic (Beckett, Pinter, Racine), d’autors de noves generacions (Claudia Cedó, Roc Esquius) o muntar un lleuger entreteniment (com és el cas). La qüestió és no deixar d’arriscar-se, experimentar i mantenir-se fresc. Les roses de la vida és una bogeria simpàtica que, bàsicament, busca la diversió sense massa més pretensions que l’entreteniment a través d’humor absurd basat en la paraula. En aquest sentit, l’escena inicial és la més efectiva, la que genera més riures i la que aconsegueix mantenir millor l’interès. A partir d’aquí, sembla […]

No sabia ben bé què anava a veure. M’agraden les sorpreses. En aquest cas tenia una pista que em feia pensar que no perdria la tarda: Sergi Belbel com a dramaturg i director. He de dir que no acostumo a veure comèdies. Quan la gent esclata en un riure irritant pel que jo crec que són poca-soltades o embolics sense sentit, el moment se’m fa insuportable i veig que no tinc sentit de l‘humor o que el meu humor és molt diferent a la resta de mortals. En aquest cas, el ritme trepidant, el diàleg brillant, l’abundant informació sobre altres obres de teatre, cinema, autors i llibres, obliguen a l’espectador a estar molt atent durant tota l’hora que dura l’espectacle. […]

CROADES és una obra escrita el 1989 per Michel Azama nascut a Vilallonga de la Salanca (Rosselló) en 1947, fill de mare espanyola parla perfectament el castellà i el català. Aquesta peça està dirigida per Jordi Vilà, del que nosaltres recordem “BOMBER(S)” una magnífica proposta que vam poder veure a la Mostra d’Igualada i que s’estrenarà al mes d’abril al Teatre Akàdemia. CROADES és un text que parla de molts conflictes vigents avui en dia i parla en genèric d’una guerra que posa davant de nosaltres la pregunta de si realment els conflictes armats tenen algun sentit. Un cant bellíssim a l’estupidesa de la guerra i un qüestionament a l’èpica bèl·lica, l’heroisme i el patriotisme. Ens endinsa en una realitat […]

Dia d’estrena a la Sala Atrium, sortim amb temps i ens trobem amb una tormenta que ens deixa xops. Però val la pena, tant la proposta com per anar al teatre. Amb un petit retard en l’hora d’inici per esperar a tots aquells “malalts de teatre” i que no ens volem perdre anar al teatre per molt que la climatologia vulgui el contrari. Ens trobem amb un monòleg escrit i dirigit per Queralt Riera. A més interpretat a tres veus per Annabel Castan, Patrícia Mendoza i Núria Tomás. Una obra amb veu de dona que ens explica la resistència i duresa de 3 episodis que molt bé podrien ser 3 monòlegs independents. Primer veiem com una dona apareix vestida de […]

Obra de petit format en un sol acte. No és comèdia encara que hi hagi moments d’autèntica hilaritat, no és drama tot i que cada personatge deixa entreveure el seu petit drama personal. Tres germans es troben per parlar d’una herència que han de rebre la qual és en si mateixa especial i és utilitzada pels autors i directors per donar-nos a conèixer els tres personatges de l’obra, descobrir el comportament de cada un d’ells davant d’una situació que no saben resoldre, els sentiments de cada un d’ells sobre la família, els pares, el passat, la infància, les relacions entre ells. Es van descobrint uns als altres a mida que avança l’obra en un intent per arreglar les dificultats que […]

Quan va saltar als mitjans que Ángel Pavlovsky (qui portava completament desaparegut els darrers cinc anys) tornava a fer cinc funcions a La Gleva, només per enregistrar-les per un documental, vaig córrer per aconseguir ser-hi. Afortunadament ho vaig aconseguir, i és que la llista d’espera que es va generar superava, en tan sols un dia, les 1.000 persones. Abans de començar la funció em va envair una sensació amarga d’alegria i tristesa. Alegria profunda per poder veure de nou un personatge que és història viva del nostre teatre recent. El mateix geni carismàtic, polièdric, brillant i irreverent que em fascinava quan el veia de petit al programa de l’Àngel Casas, i el mateix que em va fascinar d’adolescent al teatre […]