Recomanacions

Ahir nit d’estrena a la Seca, amb QUAN NO TOCÀVEM DE PEUS A TERRA de Circ Pistolet a la sala Joan Brossa, un espectacle autobiogràfic de l’amistat de dos amics lliurement adaptada al circ a través dels equilibris acrobàtics. Tomàs Cardús i Enric Petit són els dos artífexs d’aquest espectacle que mostren a l’escenari una gran complicitat. L’any 1987 es van conèixer a l’assaig de canalla de la colla castellera Minyons de Terrassa, i els ensenyen els passos castellers amb l’ajuda d’un tronc de fusta. Allà va començar la seva amistat. Entren en el món del circ l’any 1997 i després d’anys de formació, en 2008, l’Enric crea la companyia Circ Pistolet a la que s’incorpora en Tomàs l’any següent. […]

Ellas papel, ellos tinta. Ellas aire y contorsión. Ellos suelo y lucha marcial. Todos elegantes, sincronizados. Con vaporosos pantalones blancos o negros, extremidades y articulaciones se retuercen por el escenario del Grec. Uniformes en la mayoría de movimientos, pero siempre con algún cuerpo discordante, ajeno, diferente. Los bailarines entran y salen de las coreografías corriendo con los brazos en jarra, avisándonos de que aún no están bailando, de que cuando lleguen a su sitio empezaran sus movimientos extrañamente hipnóticos. Y así transcurren los veinte bailarines de la Cloud Gate Dance Theatre of Taiwan… Lee el texto completo aquí: https://www.masteatro.com/cloud-gate-dance-theatre-of-taiwan-pine-smoke/

Així les ha plantejat Arquillué en la seva estrena en la direcció d’actors, i tinc clar que l’ha endevinat perquè ha sabut estirar la corda sense petar-la. Ha entès perfectament el sentit en que Václav Havel les va escriure i ha dit (suposo) “fot-li que és de Reus”. Un càsting encertadíssim ho ha acabat d’arrodonir. Felicitats! Crítica completa » https://bit.ly/2JzT6MI

Arriba al teatre Tantarantana un text de Stefano Massini, dirigit per Roberto Romei, que intenta denunciar, un cop més, aquests abusos socials que es pateixen a diari i que s’acostumen a permetre. En aquest cas, Shenzen significa infern denuncia les polítiques neocapitalistes que empren les grans empreses multinacionals i que provoquen que s’acabi amb la salut mental de l’obrer i, per suposat, amb qualsevol mena de consciència de classe. En el text present s’il·lustra la pèrdua del sentiment de col·lectivitat en el món on vivim, destacant com les empreses fomenten la competitivitat i l’individualisme per així poder mantenir el seu poder. La representació, dirigida per Romei i interpretada per Sandra Monclús, té clars encerts juntament amb algunes errades. Tot i […]

Abans de res caldria precisar que Wilde és un autor en majúscules -els anglesos ho saben prou bé-, tot i que sovint es confon la seva obra amb un teatre passat de moda. Potser sí que l’ambientació de les obres ha jugat sovint a la contra, però està clar que els seus textos funcionen com un rellotge i són comèdia en estat pur. El seu humor va crear escola, fins al punt de que la seva fórmula de rèpliques i contrarèpliques constant, així com l’habilitat per introduir sentències fulminants, ha arribat fins els nostres dies. De fet, ho veiem sovint a moltes sitcoms i a altres tipus de comèdia. La importància de ser Frank té forma de vodevil, però amaga […]

Incluido en el Ciclo de Género que propone La Badabadoc durante el mes de julio, En el fondo indaga en una de las estrategias más comunes entre los maltratadores (tenga que ver, o no, con la trata de blancas) como es el de desposeer a la persona maltratada de su identidad. Extirpar los atributos humanos de aquellos a los vas a usar como objetos. Pilar Ruiz propone una puesta en escena que obliga al espectador a preguntarse sobre la naturaleza de lo que está viendo, sin maniqueísmos, simplemente mostrando el horror. Acierta también con el ritmo, con pausas que permiten al espectador reflexionar a cerca de aquello que está viendo, y con un uso efectivo del fuera de campo como […]

Tractat de blanques va ser escrita per Enric Nolla el 2001, i el cert és que el seu missatge segueix desgraciadament vigent. Tot i que es tracta d’un text al·legòric i realment complex, es percep una clara voluntat de retratar als estrangers que han d’adaptar-se forçosament a un nou món que sovint els menysprea. Gràcies a l’energia i al treball minuciós de Carme Pla podem anar seguint -no sense dificultats- un text que pretén explicar-nos una idea més que no pas una història. És per això que el monòleg resulta críptic, a vegades capriciós, i fins i tot inintel·ligible en alguna escena. I si no fos pel treball d’una gran actriu i la complexa tasca de direcció de Marc Molina, […]

Una creació de l’artista francès Yoann Bourgeois, referent del nou circ contemporani francès. Bourgeois explora, en els seus espectacles de circ i moviment, l’acrobàcia a partir dels conceptes de desequilibri i impuls, i aconsegueix així convertir la caiguda en un salt i viceversa. Ell és un estudiós dels fenòmens físics que condicionen el moviment i els punts de suspensió, que juga amb els límits de la gravetat per després precipitar-se al buit. La dansa perfecta de l’etern retorn, o un bri d’esperança on sempre que caiem ens tornem a alçar. Yoann Bourgeois va crear la seva companyia l’any 2010 i ha protagonitzat una ascensió fulgurant en el món de l’escena que l’ha portat a codirigir, amb Rachid Ouramdane, el Centre […]

La Flora és una prostituta que a penes ha agafat mai un bolígraf, que li costa llegir i que no sap quants anys compleix el seu pròxim aniversari. És infantil, capritxosa i fràgil. Fins aquí pot semblar la descripció d’un personatge qualsevol. Però, la Flora representa una nena desapareguda, que ha estat abusada i utilitzada pel tràfic de persones. Ni tan sols recorda les seves memòries de la seva infantesa, però per això està el Pedro, que va créixer amb ella, i li recorda tot allò que li interessa que sàpiga. La trama se centra en el vincle entre aquests dos personatges que es troben amb una situació inesperada quan la Flora es deixa fotografiar nua en el prostíbul per […]

Todo el material de este espectáculo es real. Así nos lo avisa una proyección ya antes de que se apaguen las luces. Y es que el teatro documental está a la alza. Si hace unos días recordaba Hazte banquero, la cómica e irónica retrospectiva de Simona Levi a partir de los emails del caso de las tarjetas Black, hoy es el turno de recordar Camargate, la reconstrucción de la conversación grabada entre Alícia Sanchez Camacho y Victoria Álvarez llevaba a escena por Jorge-Yamam Serrano. El director y dramaturgo vuelve ahora con nuevos casos y un género menos cómico y más intrigante. La revelació nos cuenta la historia de tres personajes reales: El fundador de wikileaks Julian Assange y dos de […]

Una proposta de la companyia “La conquesta del Pol Sud“, creació i interpretació de Raphaëlle Pérez, Carles Fernández Guia i Eugenio Szwarcer. És el tercer muntatge de la companyia dins de la trilogia “Dona, història i identitat”, després de “Nadia” (2016) i “Claudia” (2017). Tres peces de teatre document, interpretades per les mateixes protagonistes. Nadia ens parlava de la Guerra a l’Afganistan i les seves conseqüències, en tant que Claudia ens parlava del drama dels nens robats a l’Argentina. Raphaëlle Pérez és una noia francesa de 23 anys que ens explica la seva experiència “trans”, de transició, de canvi de gènere. Tot i haver nascut en un dels països més avançats d’Europa, la seva vida no ha estat fàcil. La […]

El primer que voldria dir és que valoro moltíssim aquesta iniciativa escènica que uneix cantants i músics professionals, com els músics de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya, els Cors de l’Orfeó Català, els tres solistes lírics(Marc Sala, Gemma Coma- Alabert, Toni Marsol), l’especialista en acrobàcia (Quim Giron) i la veu en off de l’actor Lluís Homar , amb artistes amateurs de totes les edats. Una posada en escena complicada per la gran quantitat de participants que hi intervenen, que sense la magnífica direcció de Simon Halsey, això no hagués estat possible. Tot ha rutllat com la seda (entrades i sortides, distribució de l’espai escènic, intervencions, tempos, ritme…), un espectacle coral en el sentit més ampli de la paraula. “El […]

És la primera vegada que Yoann Bourgeois, tot i que és un referent del nou circ contemporani francès, presenta un dels seus treballs a Barcelona. Es tracta de “Minuit”, un muntatge que agafa tota l’amplitud de l’espai de la caixa escènica, per omplir-la i buidar-la constantment de tota mena d’elements. Elements que tenen com a base l’acrobàcia, amb la intenció de buscar l’equilibri i el desequilibri dels objectes i de les persones. De fet la seva font d’inspiració prové de l’observació d’objectes i fenòmens físics, com la gravetat, la força i el moviment. Per això en tot l’espectacle es construeix i desconstrueix ( cadires, taules, micros, …, fins hi tot la música i els propis intèrprets). Amb tot això, el […]

És curiós com el teatre documental ha passat de, fa uns anys, ser gairebé inexistent a estar cada vegada més present a la cartellera. És molt estimulant que apareguin nous gèneres escènics que ampliïn les fronteres del terreny ja conegut, fins i tot, encara que l’experimentació no sempre obtingui resultats brillants. En aquest cas, Jorge Yamam-Serrano aborda un tema molt més ambiciós i complex que el de la seva darrera incursió en aquesta categoria teatral que va ser Camargate. Es nota que, com a director, ha fet aquí un pas endavant amb una visió global ara més sofisticada i una dramatúrgia més elaborada reunint tres casos reals de reveladors de secrets d’estat: Assange, Manning i Snowden. El problema de La […]

Jorge-Yamam Serrano ha fet un salt espectacular des de Camargate fins a La revelació. Ha passat d’una peça massa estàtica i que tenia més de documental que de trama activa, a una obra dinàmica, trepidant i rodona, que sembla ben bé un thriller politicotecnològic. A través de tres escenes en què parlen els tres protagonistes, Assange, Manning i Snowden, La revelació retrata el periple dels whistleblowers, aquells que denuncien els abusos de poder, perquè disposen dels mitjans per fer-ho —tenen accés a documents classificats—, però sobretot, perquè volen fer-ho —tenen ètica personal i un coratge a prova de bomba per fer front a tot tipus d’adversitats. La revelació és teatre documental, polític? Podríem dir que sí, però va molt més […]