Recomanacions

La cartellera de Barcelona s’omple any rere any de grans musicals d’una qualitat aclaparadora. West Side Story és l’última gran estrena, que apareix per celebrar els 100 anys del naixement de Leonard Bernstein i per delectar-nos amb unes músiques i coreografies que estan a l’Olimp dels clàssics indiscutibles del gènere. La producció de SOM Produce és rotundament magistral. Compta amb una espectacular posada en escena instrumentada per una orquestra de 20 músics i suma un elenc de gairebé 40 actors i ballarins, tots brillants en els seus papers. Javier Ariano, el jove actor que interpreta Tony, és possiblement el millor actor de musicals que he vist en la meva vida. Amb ell la màgia del musical és completa: té una […]

L’acceptació de la homosexualitat dins de l’esport, i especialment dins del futbol professional, encara és a dia d’avui una de les batalles que li queden al col·lectiu LGTBI. La normalització dins d’un entorn tradicionalment masclista i homòfob és el tema principal d’aquesta comèdia musical de Xavi Morató i Gerard Sesé, que pretén divertir però que no deixa escapar la oportunitat de criticar molts altres temes: la nul·la atenció al futbol femení, la impunitat amb la que actuen alguns presidents de clubs, el poder corruptiu dels diners, el paper submís o fins i tot “hooligan” de determinada premsa esportiva o la compra de clubs històrics per part de magnats estrangers. No tots els temes es poden desenvolupar igual de bé, però […]

De sobte, davant nostre, una quadra, encantada potser, un espai simbòlic en el que serà possible per a la protagonista (Ana Scannapieco) remenar entre els records, manipular-los, recomposar-ne els retalls que hauran de reconstruir una identitat, o, si més no, assumir-la. Lisandro Panelas, a partir dels relats de Tess Galagher (segona muller de Raymond Carver) dóna forma de monòleg a una història sobre la necessitat de resseguir el fil invisible que ens connecta amb els qui ens han precedit, per a comprendre la nostra essència. La posada en escena de Panelas té a veure, d’una banda, amb l’ambivalència de la naturalesa de la protagonista, on hi conviuen gestos equins amb els modes humans convencionals (feina incommensurable al voltant del cos […]

Quan sento a parlar de l’ ‘OFF de Buenos Aires’, o del nom de sales emblemàtiques com Timbre 4, tinc la fantasia de fer un llarg viatge a aquesta meca teatral i passar-me hores de sala en sala veient teatre sense parar. Fins que això no arribi però, la Badabadoc fa més dolça l’espera. Aquesta petita sala de Gràcia fa la fantàstica feina de portar-nos algunes de les joies que s’hi poden veure. Una d’elles és El amante de los caballos que, per cert, trepitja per primer cop terres més enllà de les fronteres argentines. La Companyia Moscú adapta un relat de l’autora nord-americana Tess Galagher, i porta en escena un monòleg que en veu baixa, ‘murmurada’, ens fa riure […]

T’imagines que demà, el futbolista de torn que ho peta, diu que és gai? Jo tampoc. Per això aquest espectacle és necessari, per fotre el dit a la nafra a un esport eminentment homòfob, masclista i antiquat, que no és més que el reflex del que encara som –lamentablement– com a societat. El futbol és així (de gai) té la voluntat de fer riure, però també de criticar i fer-nos pensar, que mai està de més. Haurien d’existir més espectacles com aquest. Bones interpretacions i cançons molt divertides, sumades a recursos teatrals molt originals fan d’aquest musical un espectacle que, tot i poder donar més de sí amb aquesta premissa, segons la meva opinió, val molt la pena veure. Personalment […]

Oriol Broggi i l’excel·lent companyia teatral laperla29 han sigut els responsables de tornar a treure a la llum l’obra teatral Bodas de Sangre, que va ser escrita l’any 1931 pel gran poeta i dramaturg granadí Federico García Lorca. I, com era d’esperar, el muntatge final ha estat espectacular. Tot i que l’obra està representada per un grup reduït d’actors, tots ells són capaços de representar durant la mateixa obra diferents personatges de manera excel·lent, ja que tot i sent pocs aconsegueixen ocupar i omplir tots els papers. No només l’obra presenta pocs intèrprets, sinó que el material escènic i el vestuari utilitzat també són mínims, però, tot i això, els actors amb la seva veu i gestos omplen l’escena sense […]

Una proposta bonica, més gran quan més petita es fa. Veiem i copsem l’enorme complicitat entre en Guillem Albà i na Clara Peya, tant que, per moments, em va semblar que vèiem un projecte pensat més per a ells i dels que ens deixen ser espectadors. Que no hi hagi una “història” com a tal, no vol dir que hi manqui contingut. És un oasi de delicadesa, de poesia i tendresa, d’il·lusió i imaginació, amb diversos (potser massa) llenguatges: titelles de dit, de fil, teatre físic, màscares i teatre d’objectes minúsculs… tots d’intimitat i proximitat. Ens van deixant caure, sense estridències, boniques imatges, com frases xiuxiuejades al voltant del foc, si bé aquí el que hi ha és aigua. L’aigua […]

No m’agrada el futbol així que a priori semblava difícil que el musical connectés amb mí, però contra tot pronòstic n’he sortit encantada. El futbol és així (de gai) és una proposta fresca i divertida, amb uns actors magnífics i un missatge per reflexionar, que us farà passar una estona vibrant. L’homosexualitat encoberta d’alguns jugadors, la corrupció i el tràfic d’influències en els grans clubs, la invisibilització dels equips femenins de futbol… Més enllà de l’humor, aquest musical toca amb ironia qüestions ètiques de l’univers futbolístic que sovint s’obvien.

El 1993 vaig tenir la gran sort de veure Tropicana en el seu hàbitat, en el cabaret a l’aire lliure que tenen instal·lat a L’Havana des de finals dels anys trenta. També els vaig retrobar a la gira que van fer per Catalunya ja fa anys, i ara els he recuperat amb la sensació de que res ha canviat. El seu espectacle segueix fidel a un estil inconfusible, i fins i tot alguns números clàssics -el dels canelobres o el de la parella d’esclaus- es repeteixen constantment, desafiant el temps i les modes. I és que el seu estil de cabaret és únic al món; defuig la opció dels números o les atraccions, obvia l’humor i qualsevol fil argumental i […]

Els Sr. Serrano tenen una manera, estil i llenguatge únics de fer teatre, caracteritzats entre d’altres per l’ús de vídeo en directe, utilització de referents audiovisuals lleugerament fora de context o amb una finalitat diferent de l’original, ús d’objectes i miniatures… per a denunciar situacions com l’especulació immobiliària, el relat de bons i dolents o els refugiats. En aquesta ocasió han apostat (llàstima) menys per la manipulació d’objectes i més per la part d’interpretació. I aquí està l’etern dilema: si un artista segueix aferrat a allò que tant bé fa i li funciona, diem que es repeteix i si innova, que han perdut el seu camí. Segueixen, i em pirra, explicant-nos mentides o mitges veritats d’una forma tan i tan […]

EL FUTBOL ÉS AIXÍ (de gai), és una peça creada i produïda per la companyia Generació de merda als qui vam conèixer fa un parell d’anys amb un altre espectacle que amb el mateix nom van presentar en aquesta sala en 2014 i que nosaltres vam “repescar” al Teatre Poliorama en 2016. EL FUTBOL ÉS AIXÍ (de gai), és un musical que parla bàsicament del tractament de l’homosexualitat en el món del futbol. A la lliga espanyola no hi ha un sol futbolista homosexual? Això no només és sorprenent, sinó estadísticament impossible. Sis-cents futbolistes hi juguen a la lliga espanyola i cap jugador ha declarat públicament la seva homosexualitat. Precisament, la llei del silenci que recorre com un fantasma el […]

Amb una actitud expectant vam anar al Teatre Apolo per veure “el autèntico cabaret Tropicana” que ha tornat a Barcelona després de 26 anys d’absència. El CABARET TROPICANA de Cuba va iniciar en el mes de juliol una gira per Espanya “Gira ’18” amb els artistes titulars de l’espectacle a Cuba dirigits per Juan Armando Pérez “Jimagua”. La gira hauria d’haver començat a Santa Cruz de Tenerife al mes de juny, però problemes burocràtics ho van impedir, i van començar al Gran Casino Costa Brava de Lloret de Mar, posposant al mes d’octubre l’estada a Tenerife. Aquesta gira presenta un espectacle que fa un recorregut per l’essència de l’illa a través de la seva música. Tropicana és un famós cabaret […]

Que no hi hagi equívocs: si el concepte cabaret “a l’antiga” (Mamachicho me toca) et produeix un efecte urticari extrem, tanca la pestanya i vés a buscar un altre espectacle. El Cabaret Tropicana de Cuba és una peça teatral museogràfica. Fundat l’any 1939, va tenir la seva època daurada als anys 50, quan l’ocupació americana de l’illa caribenya feia desfilar pels clubs nocturns a multimilionaris, estrelles de Hollywood, gàngsters i diplomàtics, entre d’altra fauna. El vici i la corrupció s’extenia per arreu i el Tropicana brillava amb una fastuositat digna de Broadway. Però la revolució castrista va canviar-ho tot i va aturar el rellotge. El bloqueig econòmic yankee va condemnar l’illa a l’autarquia. La lluita per la creació d’una utopia […]

Admeto que mai no he entrat al món brossià (malgrat que el surrealisme i l’absurd acostumen a interessar-me i fer-me somriure prou) així que no és pas “culpa” dels intèrprets i creadors que no connectés amb la proposta. O més ben dit, que no entengués gaire cosa. I llavors, perquè hi vaig anar? Doncs pels noms. En Roger Torns va ser el responsable, per exemple, de l’esplèndida “Sol·liloquejar amb algú”, que vam veure també a La Seca, la Laura Daza fa temps que segueixo la seva trajectòria i l’Anna Herebia sempre m’ha agradat molt a diferents musicals (“Rent”, “Aquests cinc anys”…) A “Estrip-tesi” hi ha, crec, l’essència brossiana, de jocs de paraules ben enginyosos i interessants, de poesia visual, i, […]

ESTRIP-TESI escrita i dirigida per Roger Torns és el tercer projecte de la companyia productora H.I.I.I.T. Una companyia nascuda amb l’ambició de crear cops a l’estat d’ànim i sinergies i de les que les seves primeres produccions han estat “Distància” que vam veure a la Sala Beckett i “Hàbitat (Doble penetració)” que vam veure a la Sala Atrium. Per la seva part, Estrip-tesi és un collage de qüestions i llenguatges escènics. El seu creador, Roger Torns, explica que «l’espectador es troba un espai molt dividit amb escenes de diferents tons, amb una pel·lícula en directe, un documental, objectes i òpera per parlar de l’expropiació de la cultura per instal·lar-hi la por». La llàstima ha estat, en el nostre cas, que […]