Recomanacions

Después de Rhum y de Rhümia, el equipo de Rhum & cia. cierra su trilogía homenaje al desaparecido Joan Montanyés “Monti”. Lo hace 4 años después de empezarla y con un cambio importante: Esta vez Jordi Aspa asume la dirección en sustitución de Martí Torras y le da a la pieza un halo de madurez. En Rhumans (que viene de humanos), los payasos se han hecho más adultos y han perdido un poco la ternura que desprendían en los anteriores montajes, sustituyéndola por una reflexión interna sobre su mundo. En esta ocasión, los payasos se hacen preguntas sobre su naturaleza e investigan sobre su papel en la actualidad y en el futuro. Para ello han salido a la calle a […]

Podran passar 100 anys més i segurament la frescor que té avui dia el text de Wilde, La importància de ser Frank, estarà encara vigent i a l’ordre del dia. Perquè la falsedat i la hipocresia mai passen de moda. No és d’estranyar, per tant, que s’hagi escollit aquest text per tornar-lo a representar, aquest cop en una versió musical amb composició de Paula Jornet. Amb una posada en escena bastant senzilla i realista però que aconsegueix fer fluctuar la història entre els dos espais, les dues cases en les quals passa l’acció, se’ns van presentant tant els personatges com els diferents elements escènics i narratius. SI bé durant gran part del primer acte em va semblar que a la […]

Va rebé perquè els Parking Shakespeare són uns cracks capaços de transformar una obra del bard d’Stratford, una peça primeta, amb poca xixa, de les de menys entitat —per no dir la més fluixeta—, en una cosa dislocada, divertida, esvalotada i genial. Com? Doncs aplicant la seva fòrmula, la que els ha fet triomfar amb aquesta idea des de fa 10 anys. No penso dir res més, aneu a veure-la que encara us queden tres dies, no badeu. https://bit.ly/2LWYuP7 Crítica completa » https://bit.ly/2n7y9Qr

Ahir dijous 2 d’agost, amb una calor difícilment suportable, havíem d’acomplir amb la tradició estiuenca d’anar a veure “als de Parking Shakespeare” al Parc de l’Estació del Nord. Enguany, i tal com ens van explicar a la roda de premsa, representen la 10a i última de les comèdies de William Shakespeare TOT VA BÉ SI ACABA BÉ. Segurament escrita el 1604, va ser publicada el 1623. El muntatge està codirigit per Mònica Bofill i Judith Pujol i compta amb la participació de tots els membres de la companyia Òscar Bosch, Mireia Cirera, Ester Cort, Adrià Díaz, José Pedro Garcia Balada, Pep Garcia-Pascual, Carles Gilabert, Ariadna Matas, Santi Monreal i Ricard Sadurní. Un text, traduït per Salvador Oliva, que es considera […]

Bajamos al infierno de Osiris (adelante sonido corporativo), una gran empresa multinacional con trabajadores explotados. Asistimos a una entrevista, un test en el que 4 empleados serán expuestos, cuestionados y denigrados psicológicamente. ¿El motivo? La amplia tasa de suicidios entre los trabajadores de la empresa. La sesión servirá para detectar al empleado más productivo y doblarle el sueldo, pero también para despedir fulminantemente a aquél que amenace con acabar con la reputación del negocio. Sandra Monclús interpreta con valentía y decisión a la encargada designada por Osiris (adelante sonido corporativo) para evaluar a sus subordinados, insultándoles y humillándoles sin perder la sonrisa. Sus interlocutores son cuatro entes invisibles -que no indefinidos, puesto que ella misma irá desvelando sus perfiles y […]

¿Hay que obedecer al deber cuando este es injusto? Dice la profecía que solo Filoctetes y su arco podrán vencer a Troya. El viejo ya fue abandonado hace años, y a Neoptólemo, el hijo de Aquiles, le encargan ahora la misión de engañarle de nuevo y robarle la preciada arma. Reticente a la mentira, el valeroso guerrero se somete a una lucha interna entre la obligación social y la moral, entre servir a su patria o a su ética. Con este llamativo planteamiento, la tragedia de Filoctetes abre muchas posibilidades de exploración que en el montaje de Antonio Simon no se han aprovechado. Al empezar la función, una proyección nos indica que la acción ha sido trasladada al 2018. Y […]

És 31 de juliol i el Festival Grec tanca portes. Arribem d’hora al Teatre Grec per tal d’ocupar una taula i sopar una miqueta abans d’enfrontar-nos amb FILOCTETES de Sòfocles, l’últim espectacle. Hem de reconèixer que potser aquesta proposta era la que ens feia més “por” de tota la programació, ja que no som gaire de teatre clàssic i tampoc coneixíem el text de Sòfocles; tot i això, la vàrem escollir a l’hora de comprar les nostres entrades, per dues raons, perquè vàrem veure que era una versió de Jordi Casanovas i sobretot perquè era la proposta escollida per fer la cloenda del Festival. A aquesta peça l’anomenen els erudits, “la tragèdia oblidada de Sòfocles”, una tragèdia que va ser […]

Posar en escena una tragèdia grega pot comportar grans complicacions per la distància de segles que ens separen d’aquelles obres. No obstant això, tenen l’avantatge de parlar d’assumptes tan transcendentals que, pel seu caràcter universal, fàcilment encara són vigents avui en dia. Amb Filoctetes, per exemple, el seu director Antonio Simón ha fet una aposta clara per potenciar els temes del text de Sòfocles amb més actualitat: la corrupció del poder, l’ambició, la manipulació, la mentida o la guerra. El resultat és un muntatge funcional, amb unes correctes interpretacions i un bon grapat de referències que pretenen subratllar la contemporaneïtat de la història. Especialment, podem destacar la composició de personatge d’un Pedro Casablanc que sempre sap estar a l’alçada de […]

Tres germans d’entre 30 i 40 anys estan tocats i enfonsats per la vida moderna. Tots tres formen part d’aquesta generació crescuda amb la crisi, on les expectatives personals i professionals xoquen de front amb una realitat canviant i hostil. Necessiten reinventar-se, o si més no s’ho pensen després de mirar unes quantes TED TALKS, però l’arribada d’una notícia els posarà a la corda fluixa. Tota bona comèdia s’apuntala en el dolor i el distorsiona fins a provocar el riure. Quant més crua es la realitat que mostra, més gràcia ens fa, i ‘Ovelles’ conté molt del dolor que pateix la nostra generació. Probablement sigui aquest el gran èxit de l’espectacle de Carmen Marfà i Yago Alonso, una proposta catalana […]

El més interessant del teatre documental (un gènere cada vegada més habitual) és que, més enllà d’instal·lar-se en un nou format pràctic i funcional, continua en constant desenvolupament, arriscant i experimentant amb les seves possibilitats. Concebuda com la primera entrega d’una sèrie de muntatges sobre la història del teatre i, al mateix temps, un manifest democràtic inspirat en la realitat, L’assaig explora amb sang freda, intel·ligència i esperit de denúncia, l’odi, la violència extrema i el sentit de la seva plasmació sobre l’escenari. El director Milo Rau continua, d’aquesta manera, després de Hate radio i The Civil Wars, la seva línia d’investigació artística on intenta donar forma teatral al dolor, la crueltat i el terror d’una societat plena d’accions abominables. […]

Nova proposta del director suís Milo Rau (1977) i la seva companyia International Institute of Political Murder, creada en 2007, que amb L’ASSAIG. HISTÒRIES DEL TEATRE (I), inicien un cicle de produccions que tenen com a tema principal, el Teatre. Un director i una companyia que fa quinze anys que traslladen a l’escenari la violència i els esdeveniments traumàtics. Parlant de les que han estat representades a casa nostra, nosaltres hem vist “Hate Radio” (Grec 2013) on parlaven de la violència tribal en el conflicte ètnic entre hutus i tutsis ruandesos, i “The civil wars” (Grec 2015) parlaven del terrorisme a la vella Europa; en canvi ens vam perdre “Five easy pieces” (2016) de la violència individual d’un assassí de […]

Avui em permetré ressenyar una obra que no he anat a veure; sé que s’ha de tenir morro, però els que em coneixen saben que d’això jo en gasto! Vull parlar de Carousel, que s’ha fet al Festival Grec en versió concert. Quan vaig veure la programació, el primer pensament va ser “colló, no podien escollir una obra més antiquada?” Carousel el musical, tot i ser de l’any 45 és una peça escrita a principis de 1900, o sigui que la història porta 118 anys a l’esquena (però no ens acollonim que el poema de Guigamesh en porta 4.700). Rodgers i Hammerstein, una parella més estable que les de la guàrdia civil van escriure unes pàgines que d’alguna manera eren […]

La recta final del Festival Grec l’hem encarat amb aquesta magnífica proposta, un pas important del Festival en apostar per abordar un musical en la seva integritat, abandonant el format d’anys anteriors que oferia un popurri de les cançons més conegudes de diferents musicals. Una aposta arriscada de cara a un públic heterogeni, que si bé amb la fórmula de la “Nit de Musicals” podia connectar fàcilment, amb aquest CAROUSEL havia de “lluitar” amb el desconeixement d’aquest Musical per part de la majoria d’espectadors. L’orquestra Pops Symphony nascuda l’any 2011 aposta per apropar la música contemporània al gran públic, formada per músics molt joves que van acabar els seus estudis musicals fa 4 o 5 anys, van fer una actuació […]

En una primera introducción, el director belga Milo Rau nos presenta en forma de casting a los diferentes actores no profesionales con los que representará el drama. A preguntas sobre su vida y su experiencia se le suma ya un primer cuestionamiento de la brutalidad. ¿Estarías dispuesta a desnudarte? ¿Puedes llorar aquí y ahora? ¿Has pegado a nadie en escena? ¿Qué es lo más extremo que se puede hacer sobre un escenario? Tom Adjib responde citando a Mouawad, en una escena en la que un actor se sube a una silla y se pone una soga en el cuello, instando a los espectadores a salvarle o, en su defecto, a dejarle morir. Una declaración de intenciones. Fiel a su forma […]

La nova proposta de Les llibertàries va enfocada a reflexionar sobre el concepte de postveritat, tot i que això realment no ens dóna gaires pistes del que podrem veure. Sens dubte, la companyia ens ofereix un espectacle arriscat, cosa que cal valorar, el qual conté bones escenes i un plantejament encertat, però que malauradament en el seu conjunt i desenvolupament no m’ha acabat de convèncer. En aquest sentit, trobem una bona posada en escena, construint especialment ambients molt encertats, així com unes bones interpretacions que ajuden a mantenir l’espectacle. No obstant, considero que l’espectacle compta amb diversos alts i baixos, entre els que principalment trobem que es va trencant el ritme de forma constant amb la forma en que es […]