Recomanacions

Ja fa uns dies que vaig poder veure la nova versio que s’ha fet de La importància de ser Frank. Amb un èxit al TNC, ara torna a la cartellera barcelonina per tots aquells que ens hem perdut aquesta obra. Vaig acudir a una prèvia en petit comité abans de la seva estrena (o reestrena) i la resposta del públic va ser general, una obra que emociona i agrada en molts sentits. Aquest cop tenim durant aquests dies del Grec 2018 i de xafogor constant una obra per poder riure sense deixar que ens faci reflexionar i criticar la societat. Les aparences socials i els embolics en clau musical, però no patiu no es pasen tota l’estona cantant. Una adaptació […]

Els que han vist anteriors treballs tant de Jomi Oligor i Shaday Larios amb la seva companyia Oligor / Microscòpia com de Xavier Bobés, saben que les seves propostes són especials. Ara s’han unit creant El Solar, una agència de detectius que es dediquen a investigar les històries que els objectes guarden en el seu interior, per recuperar la realitat del que va ser i del que encara batega en ells. En aquesta ocasió han creat Cuaderno de Campo per al Festival Grec en el qual, després de tres intenses setmanes dedicades a la investigació, s’han topat amb dos casos diferents; el del desaparegut barri de barraques de Montjuïc i el que guarda l’interior de les dependències del Jardí Botànic […]

El circ català contemporani té un estendard, ja definitiu, que ha entomat els reptes del més impur de tots els gèneres escènics, que n’ha assumit la tradició per a explorar camins de transformació poc transitats fins ara. Baró d’Evel escull a Là la poesia per a mirar de fer visible la feblesa de l’ésser humà, la necessitat de dir i les incongruències del llenguatge. Els dos personatges de Là experimenten l’angoixa del no poder o no saber dir, ni com dir-ho, de com acostar-se a l’altre, de com ensamblar els ritmes de la parella (parella de dos, no necessàriament sentimental) fins a ajustar modes de vida i visions de món diferents. Cada ¿escena? té una estructura similar a Là: hi […]

Que veas los espectáculos de El conde de Torrefiel es difícil por dos motivos. El primero, porque apenas se les programa en Barcelona (La plaza es el primer espectáculo que traen al Grec). El segundo, porque lo que ellos ofrecen es una creación experimental a la que no estás acostumbrado. En este espectáculo te proponen tres juegos en paralelo. Por un lado, una experiencia contemplativa en la que se desarrollan 5 escenas, una de ellas sin actores, que te ubican en una plaza y en las diferentes personas que circulan por ella. Ves desde acciones tranquilas y cotidianas, como un conjunto de musulmanes reunidos o un grupo de turistas siguiendo a una guía, hasta una agresión sexual o un rodaje. […]

Eun-Me Ahn va néixer el 1963 a la República de Corea i s’endinsa en el món de la dansa amb només 11 anys iniciant-se en practiques xamàniques coreanes, descobrint, més tard, la dansa contemporània dels països occidentals. En 1994 es trasllada a New York on s’està fins a l’any 2001, any on torna a Corea com a directora artística de la “Daegu Metropolitan City Dance Company”. Durant la seva estada a New York va mantenir una profunda amistat amb Pina Bausch i és d’aquesta amistat que li ve el sobrenom de “la Pina Bausch de Seül“. DANCING GRANDMOTHERS és una peça creada en 2011, inspirada en les dones grans de Corea, i és la primera d’una trilogia sobre les generacions […]

Una nova proposta dins del Festival Grec, MUDA, de Pablo Messiez traduïda per Marc Artigau i dirigida per Mercé Vila Godoy. Pablo Messiez nascut a Buenos Aires el 1974, està establert a Madrid des del 2008, i MUDA va ser el seu segon text com a autor. Estrenada en 2010 a Madrid, ara es representa a Barcelona per primera vegada i traduïda al català. Pablo Messiez havia començat la seva carrera com a actor i va ser en 2007 que es va decidir a escriure. La temporada passada vam poder veure el seu treball amb la Kompanyia del Teatre Lliure, “EL TEMPS QUE ESTIGUEU JUNTS”, peça que torna a estar programada la temporada 2018-2019. També vam veure el seu treball […]

Un nou espectacle del Festival Grec. Es tracta de LÀ de la companyia Baró d’Evel; és la primera part del díptic escènic “Là, sur la falaise“ que la companyia ha decidit portar als escenaris barcelonins i, que si es compleixen les previsions, l’any 2019 tancaran amb “Falaise”. Dues peces concebudes per explorar les dualitats, que es mouen entre conceptes oposats, negre i blanc, equilibris i desequilibris. Ja vam veure incorporació d’animals, un cavall i ocells, a “BÈSTIES”, l’anterior espectacle que vam poder gaudir al Mercat de les Flors l’any 2015. Els altres espectacles que hem vist de la companyia han estat “OBRES” en 2013, “MAZÙT” en 2012 ambdós al Mercat de les flors, i “Ï” al Teatre Lliure, en 2011 […]

Totes les famílies felices s’assemblen; cada família infeliç ho és a la seva manera. La frase amb la que Tolstoi comença Anna Karenina teoritza molt bé el que ens demostra Mercè Vila Godoy amb la posada en escena de Muda. Tres espais, tres personatges i una mateixa soledat encarada de formes diferent: Bevent, parlant o callant. Les paraules escrites per Pablo Messiez tenen la virtut de representar les recognoscibles contradiccions humanes des de la bellesa d’allò aparentment intranscendent. En les seves obres no importa el que es diu, sinó el que es transmet entre línies. En aquesta ocasió, Muda ens explica la historia d’una jove que arriba a un nou pis i es relaciona sense parlar amb el porter de […]

Una proposta de docu-teatre amb direcció i dramatúrgia de la mateixa Marina Prados i de la seva companya Paula Knüpling; han volgut portar a l’escenari fets que van passar realment sense ficcionar-los i fent servir mitjans audiovisuals per tal de mostrar la realitat que no veiem en els mitjans de comunicació convencionals. El text final de la proposta és de Carlos Perelló. Amb el públic assegut de cara a la porta d’entrada de la sala, una taula amb papers i dos ordinadors, uns “nerviosos” Oriol Guanyabens i Adrià Botella, ens expliquen que han dut a terme una investigació seriosa sobre l’anomenat cas Marina Prados. A dalt la taula de so i la Paula Knüpling. El matí del 23 d’abril del […]

“El poema de Guilgameix, rei d’Uruk” ha estat l’espectacle inaugural de la 42 ena edició del Grec Festival d’enguany, una obra dirigida per Oriol Broggi i interpretada per la companyia de La Perla 29. Es tracta d’una de les històries més antigues del món, datada cap al 2700 abans de Crist, que curiosament en alguns dels seus relats els podem reconèixer en la Bíblia (els set dies i les sis nits, l’episodi del diluvi universal, la creació d’ Enkidu de l’argil.la com l’Adam, la força de Gilgamesh atribuïda a Samso , la humanització després d’haver conegut l’amor d’una dona, la recerca de la immortalitat,…). A diferència d’altres relats sumeris de l’època, els herois del poema de Gilgamesh són els essers […]

Quan es va anunciar aquesta obra, les meves expectatives es van disparar, ja que tot feia indicar que seria una de les propostes més importants de la temporada estival. Un cop vista, considero que la combinació de l’autor de Translations o Dansa d’agost amb una bona directora i un llarg repartiment de grans noms no ha estat suficient per complir-les, almenys en el meu cas. En aquest sentit, la representació m’ha semblat insatisfactòria, en la que crec que no s’ha acabat de trobar el to adequat, resultant aquesta feixuga i poc atractiva per a l’espectador. Així, costa entrar dins d’ella i aquesta manca de connexió fa que no acabi d’interessar allò que s’està explicant, que a priori ho és. De […]

M’agrada l’Albert Pla perquè dalt de l’escenari diu el que realment pensa, sense embuts. Els seus espectacles són plens de controvèrsia i polèmica. Tan és criticat com elogiat, censurat com reivindicat, desitjat com odiat. Pla és únic i irrepetible, provocador, d’aquells que no deixa indiferent a ningú. Els seus espectacles són una gran metàfora de la vida guarnida de comèdia. La por és el tema que toca en el seu espectacle “Miedo”. Estrenat a Buenos Aires (Argentina) amb gran èxit de públic i crítica, ara arriba a Barcelona dins el Festival Grec. “Miedo” és un espectacle multimèdia en el que utilitza tecnologies avantguardistes, música, cançons, textos teatrals i audiovisuals, com el vídeo mapping per endinsar-nos dins un viatge al fons […]

Vaig descobrir en Xavier Bobés a “Cosas que se olvidan facilmente” . Aquell espectacle em va fer recordar moments i instants que la meva memòria havia oblidat ( tristos, alegres,..). Va ser fascinant. Des de aleshores intento no perdrem cap de les seves propostes, i dic propostes perquè els seus espectacles van més enllà del tangible i lo visible. Fa més d’un any Shaday Larios, Jomi Oligor juntament amb Xavi Bobés van crear una peculiar agència de detectius anomenada El Solar. El Solar és una oficina d’investigació que no està ubicada en cap lloc específic, sinó que és itinerant. La seva funció es basa en l’estudi del lloc i dels objectes que s’hi guarden, per construir la història real de […]

Quan llegeixes que l’obra la protagonitzen un home, una dona i un corb comencen els dubtes sobre el que t’espera en el teatre. Si veus que l’espectacle es cataloga com de circ també costa fer-se’n una idea. Però finalment Baró d’Evel sempre sorprèn. Aquesta companyia franco-catalana, capitanejada pel fill de Tortell Poltrona, fa una magnífica barreja de dansa, teatre, exercicis d’equilibri i treball amb animals. Potser sí que és circ, però en tot cas un circ avantguardista i innovador, que explora nous camins i que fusiona els gèneres fins a difuminar-los o confondre’ls. Là és la primera part d’un díptic, i segurament sorprendrà per la seva senzillesa i el seu minimalisme formal. A partir de dos colors (el blanc i […]

Des dels temps d’Arthur Miller, el teatre nord-americà ha mostrat sempre un especial interès en disseccionar els conflictes emocionals dels grups familiars tradicionals, siguin de classe alta o mitjana-baixa. Humans és la darrera aportació a aquesta tendència amb molts punts en comú amb la tradició de la qual prové, tot i que una mica menys calculada del que estem acostumats. El muntatge planteja una història sobre allò que els éssers estimats són incapaços de dir-se obertament, sobre la toxicitat d’alguns vincles i sobre la densitat d’alguns silencis. Mario Gas aborda el conjunt amb una direcció funcional que aconsegueix que la maquinària no s’estanqui en cap moment. Malgrat això, el text arrisca massa jugant a la subtilitat, a les discussions quotidianes […]