Recomanacions

Voler assistir al més gran nombre d’espectacles possibles dins d’un Festival com el Grec, comporta els seus riscos, i ahir va ser un clar exemple, perquè ens vàrem equivocar de ple en l’elecció d’aquest OUR DEATH WON’T ANYBODY (La nostra mort no farà mal a ningú). Erròniament nosaltres crèiem que era un tipus d’espectacle semblant als que “El Teatro de los Sentidos” ens té acostumats i precisament per això el vàrem escollir entre les més de 80 propostes del Festival, però malauradament no vàrem poder connectar amb l’espectacle ni tan sols un minut; és més, al quart d’hora de començar, ja desitjàvem que arribes la mitja part, per poder sortir de la sala i fugir, cames ajudeu-me. Hem vist la […]

Perquè està hàbilment escrita per Pablo Messiez, ben dirigida per Mercè Vila Godoy i ben interpretada. Té alguna trampa, però només te n’adones al final. Funciona i si la treuen de gira, funcionarà. Glòria Sirvent canta un standard que us deixarà garratibats. Crítica completa » https://bit.ly/2J4l4zY

Moltes vegades s’ha parlat de Brian Friel com del Txékhov irlandès, i el cert és que hi ha alguns elements del seu teatre (els dubtes existencials, l’honradesa cap a un mateix o la recerca de la veritat) que així ho proven. La resposta és potser l’obra més txekhoviana de les que li hem vist a casa nostra, però potser també per això és la que menys ha connectat amb el públic. M’explico… Txékhov sempre ha estat un autor complicat de portar a escena i d’encertar amb el to, i aquest és un parany en el que tant Friel com la direcció de Sílvia Munt hi han acabat ensopegant, com tants d’altres ho han fet abans. No n’hi ha prou de […]

El més interessant de Nao Albet i Marcel Borràs és la llibertat que tenen per crear i l’imaginari -a vegades més cinematogràfic que teatral- que desenvolupen en els seus espectacles. Mai saps per on et sortiran ni com acabaran una escena determinada. Acostumen a provar nous mecanismes teatrals, fan autocrítica -magnífica l’escena del col·loqui postfunció- i fins i tot juguen amb el text del programa de mà. De fet, el joc és el més important, i això es nota, es percep… Ara bé, tant de risc i tanta creativitat desfermada comporta en ocasions els seus problemes. El més destacable de Falsestuff és l’excés, tant de durada com d’allargament d’una idea a priori molt original. Però n’hi hauria un altre, relacionat […]

La sala baja de la Beckett se ha convertido en un descampado. Neumáticos, latas, plásticos y otras basuras indefinidas tiradas sobre un campo de arena. Para sentarnos en las cuatro gradas dispuestas en forma de rectángulo tenemos que pisarla. De hecho, los espectadores de las primeras filas la pisan todo el rato. Pero no se trata de una arena fina y volátil como la de los montajes de Oriol Broggi. Esta es gorda, molesta, de esa que se clava en los pies descalzos. Y que duele. Se apagan las luces. Movimientos rápidos y un rostro de cara tapada. Una sombra que atormenta. Lo que empieza con toques de thriller pronto pierde el misterio con un final anunciado. Y es entonces […]

Si se hubiera hecho el año pasado, este espectáculo podría haber sido vendido como la celebración de los 15 años de La Perla 29. El 16 es un número menos común -por alguna extraña razón nos gustan más los múltiples de 5-, pero lo cierto es que la nueva obra de Oriol Broggi y La Perla 29 con el que se ha abierto el Grec 2018 es un auto homenaje a la compañía, para y por sus seguidores. Arena, audiovisual, escenografía minimalista, música constante en directo, un caballo y la acordeón de Joan Garriga. Un sello propio e inamovible. 5 esmerados actores de la casa cuentan la historia escrita más antigua que se conserva, fechada en la era mesopotámica. Se […]

Ahir al Teatre Grec va tenir lloc l’única representació que de CUCULAND SOUVENIR s’ofereix en el Festival Grec. El nou espectacle del coreògraf Roberto Olivan, va ser estrenat el passat 20 d’abril, al Festival Sismògraf d’Olot i ja ha ofert representacions en diferents teatres del territori. Al mes de novembre està programat dins de la temporada del TNC. Roberto Olivan, nascut a les terres de l’Ebre es va interessar, de ben jove, per la dansa, i, va haver de lluitar dins de l’entorn familiar per fer realitat el seu somni. CUCULAND SOUVENIR és una producció on la dansa i el circ contemporani es fusionen amb la tecnologia per explorar l’impacte que l’evolució tecnològica té en la nostra vida quotidiana. Un […]

No ho sé. No és fàcil mantenir aquest estil inèdit de fer teatre a base de figuretes, madelmans i joguines comprades al basar xinès de la cantonada, i projectar-ho tot a una pantalla gegant. I si com fan (han fet) els de Agrupación Señor Serrano oferint teatre-denúncia. Espero que trobin nous camins per remoure’ns la consciència com ho havien fet fins ara. Avui penso que no ha estat així, però són prou bons per trobar-lo. Crítica completa » https://bit.ly/2u1AIYe

A la recerca d’una veritat escènica, dramatúrgica i interpretativa, aquesta adaptació a càrrec d’Àlex Rigola de l’emblemàtic L’oncle Vània de Txékhov ha resultat ser una petita delícia minimalista. Lluny dels grans muntatges de naturalisme grandiloqüent d’enormes escenaris, la proposta ens situa en una caixa de fusta on espectadors i personatges compartiran una experiència íntima i molt interessant. Rigola ha despullat de tot artifici la història per quedar-se amb la seva essència. L’experiència, per la seva senzillesa, té molt de captivadora. És una manera amable d’apropar-nos a la fatiga i avorriment vitals dels personatges i, en definitiva, a les seves misèries. La idiosincràsia del muntatge, però, fa que el conjunt perdi molt del seu dramatisme emocional per, en canvi, guanyar en […]

Tot i amb retard per escriure la meva opinió no volem deixar la recomanació d’aquesta proposta. Vam acudir a una prèvia de “Muda” abans de la seva estrena durant aquest Grec2018. Una aventura que no és fàcil pel munt de propostes existents i els pocs dies que està en cartellera. Ens trobem amb un text de Pablo Messiez que ens apropa la història de tres personatges que aparenment no tenen res en comú. De mica en mica veiem com la fredor inicial en ells es van unint fins arribar a un clímax en la seva història. Poc a dir sobre la història, res de spoilers que al final et poden espatllar el final. Muda és una història real, La d’una […]

El teatre performatiu és esmunyedís perquè és conscient de sí mateix com a experiència única i íntima que un cop acabada potser formarà part de la memòria d’algun espectador però que no quedarà fixada enlloc. Els espectacles de l’Agrupación Señor Serrano deixa a la vista els seus trucs per posar en evidència la inconsistència i la delicades del material amb què fabriquen les seves accions que, inevitablement, s’esfumen. L’evanescència de Birdie, House in Asia… recau, entre d’altres, en la subtilesa del discurs, en la ironització dramàtica que interpel·lava els espectadors, els incomodava perquè els situava en el focus, al centre d’allò que denunciaven. Kingdom, mitjançant el live cinema, les maquetes, fotografies, videos documentals, música en directe… parla d’una de les […]

No sé si és una peça fluixa o està mal adaptada, el fet és que m’ha semblat molt americana, al estil Arthur Miller… però sense Miller, per a mi un dels grans nordamericans. M’ha semblat barroera i la direcció de mario Gas penso que ho ha acabat d’espatllar. Llàstima Crítica completa » https://bit.ly/2J02wRc

Deia Peter Brook que un home caminant per un espai buit i un altre observant-lo és tot el que es necessita per realitzar un acte teatral. Aquesta afirmació (que, en general, és certa) és una de les principals regles bàsiques de la teoria escènica que posa en dubte amb gran intel·ligència El Conde de Torrefiel en aquest espectacle. I és que un escenari guarnit de flors i espelmes acompanyat d’una pantalla on es projecta el text és l’únic que necessita, en el seu tram inicial, per fascinar-nos amb un magistral exercici de teatre sense actors de mitja hora de duració. Però, més enllà d’aquest hipnòtic tram inicial, La plaza és un experiment apassionant on textos brillants conviuen amb un espai […]

Al llarg de la seva trajectòria, l’Agrupación Señor Serrano s’ha guanyat, merescudament, una tan bona reputació internacional que, en alguns casos, els pot acabar jugant en contra per un excés d’altes expectatives. Potser aquest és el cas del seu nou espectacle, Kingdom, on trobem molts dels elements propis de la seva idiosincràsia escènica: una barreja original de vídeo en directe, maquetes, text, performance, so i objectes. En aquesta ocasió, el muntatge parteix d’una troballa molt original: la utilització dels plàtans i la imatge de King Kong pujant i caient una vegada i una altra del gratacels (al llarg de les pel·lícules de les diferents èpoques) com una sàtira al·legòrica del capitalisme i el funcionament dels mercats. A nivell visual, la […]

Penso que el que han fet Broggi i La Perla amb aquesta peça ha estat fabulós. Rescatar una obra escrita 4.700 anys enrere no ha de ser fàcil, i penso que l’equip se n’ha sortit amb nota. De seguida ens adonem del ritme que agafarà la peça: lent, repetitiu en gestos i paraules. Els gestos gràcies a Marina Mascarell, coreògrafa que s’ha fet càrrec del moviment escènic, i les paraules gràcies a Jeroni Rubió responsable del text. Tot recolzat per Yannis Ppapaioannou, músic grec, immens amb el bouzouki, genial cantant i eficient amb el violí, i és clar, Broggi dirigint. Bravo!!! Crítica completa » https://bit.ly/2tXn2gY