Recomanacions

Una creació de l’artista francès Yoann Bourgeois, referent del nou circ contemporani francès. Bourgeois explora, en els seus espectacles de circ i moviment, l’acrobàcia a partir dels conceptes de desequilibri i impuls, i aconsegueix així convertir la caiguda en un salt i viceversa. Ell és un estudiós dels fenòmens físics que condicionen el moviment i els punts de suspensió, que juga amb els límits de la gravetat per després precipitar-se al buit. La dansa perfecta de l’etern retorn, o un bri d’esperança on sempre que caiem ens tornem a alçar. Yoann Bourgeois va crear la seva companyia l’any 2010 i ha protagonitzat una ascensió fulgurant en el món de l’escena que l’ha portat a codirigir, amb Rachid Ouramdane, el Centre […]

La Flora és una prostituta que a penes ha agafat mai un bolígraf, que li costa llegir i que no sap quants anys compleix el seu pròxim aniversari. És infantil, capritxosa i fràgil. Fins aquí pot semblar la descripció d’un personatge qualsevol. Però, la Flora representa una nena desapareguda, que ha estat abusada i utilitzada pel tràfic de persones. Ni tan sols recorda les seves memòries de la seva infantesa, però per això està el Pedro, que va créixer amb ella, i li recorda tot allò que li interessa que sàpiga. La trama se centra en el vincle entre aquests dos personatges que es troben amb una situació inesperada quan la Flora es deixa fotografiar nua en el prostíbul per […]

Todo el material de este espectáculo es real. Así nos lo avisa una proyección ya antes de que se apaguen las luces. Y es que el teatro documental está a la alza. Si hace unos días recordaba Hazte banquero, la cómica e irónica retrospectiva de Simona Levi a partir de los emails del caso de las tarjetas Black, hoy es el turno de recordar Camargate, la reconstrucción de la conversación grabada entre Alícia Sanchez Camacho y Victoria Álvarez llevaba a escena por Jorge-Yamam Serrano. El director y dramaturgo vuelve ahora con nuevos casos y un género menos cómico y más intrigante. La revelació nos cuenta la historia de tres personajes reales: El fundador de wikileaks Julian Assange y dos de […]

Una proposta de la companyia “La conquesta del Pol Sud“, creació i interpretació de Raphaëlle Pérez, Carles Fernández Guia i Eugenio Szwarcer. És el tercer muntatge de la companyia dins de la trilogia “Dona, història i identitat”, després de “Nadia” (2016) i “Claudia” (2017). Tres peces de teatre document, interpretades per les mateixes protagonistes. Nadia ens parlava de la Guerra a l’Afganistan i les seves conseqüències, en tant que Claudia ens parlava del drama dels nens robats a l’Argentina. Raphaëlle Pérez és una noia francesa de 23 anys que ens explica la seva experiència “trans”, de transició, de canvi de gènere. Tot i haver nascut en un dels països més avançats d’Europa, la seva vida no ha estat fàcil. La […]

El primer que voldria dir és que valoro moltíssim aquesta iniciativa escènica que uneix cantants i músics professionals, com els músics de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya, els Cors de l’Orfeó Català, els tres solistes lírics(Marc Sala, Gemma Coma- Alabert, Toni Marsol), l’especialista en acrobàcia (Quim Giron) i la veu en off de l’actor Lluís Homar , amb artistes amateurs de totes les edats. Una posada en escena complicada per la gran quantitat de participants que hi intervenen, que sense la magnífica direcció de Simon Halsey, això no hagués estat possible. Tot ha rutllat com la seda (entrades i sortides, distribució de l’espai escènic, intervencions, tempos, ritme…), un espectacle coral en el sentit més ampli de la paraula. “El […]

És la primera vegada que Yoann Bourgeois, tot i que és un referent del nou circ contemporani francès, presenta un dels seus treballs a Barcelona. Es tracta de “Minuit”, un muntatge que agafa tota l’amplitud de l’espai de la caixa escènica, per omplir-la i buidar-la constantment de tota mena d’elements. Elements que tenen com a base l’acrobàcia, amb la intenció de buscar l’equilibri i el desequilibri dels objectes i de les persones. De fet la seva font d’inspiració prové de l’observació d’objectes i fenòmens físics, com la gravetat, la força i el moviment. Per això en tot l’espectacle es construeix i desconstrueix ( cadires, taules, micros, …, fins hi tot la música i els propis intèrprets). Amb tot això, el […]

És curiós com el teatre documental ha passat de, fa uns anys, ser gairebé inexistent a estar cada vegada més present a la cartellera. És molt estimulant que apareguin nous gèneres escènics que ampliïn les fronteres del terreny ja conegut, fins i tot, encara que l’experimentació no sempre obtingui resultats brillants. En aquest cas, Jorge Yamam-Serrano aborda un tema molt més ambiciós i complex que el de la seva darrera incursió en aquesta categoria teatral que va ser Camargate. Es nota que, com a director, ha fet aquí un pas endavant amb una visió global ara més sofisticada i una dramatúrgia més elaborada reunint tres casos reals de reveladors de secrets d’estat: Assange, Manning i Snowden. El problema de La […]

Jorge-Yamam Serrano ha fet un salt espectacular des de Camargate fins a La revelació. Ha passat d’una peça massa estàtica i que tenia més de documental que de trama activa, a una obra dinàmica, trepidant i rodona, que sembla ben bé un thriller politicotecnològic. A través de tres escenes en què parlen els tres protagonistes, Assange, Manning i Snowden, La revelació retrata el periple dels whistleblowers, aquells que denuncien els abusos de poder, perquè disposen dels mitjans per fer-ho —tenen accés a documents classificats—, però sobretot, perquè volen fer-ho —tenen ètica personal i un coratge a prova de bomba per fer front a tot tipus d’adversitats. La revelació és teatre documental, polític? Podríem dir que sí, però va molt més […]

Aquest mes de juliol, com gairebé tots els “teatraires”, ens hem abocat a veure el nombre més gran d’espectacles possibles, dins de la programació del Festival Grec. Per sort, també hem pogut fer un forat a la nostra agenda “teatraire”, per veure altres propostes no incloses al Festival. Diem “per sort”, perquè aquesta ASATIA, que vàrem poder veure ahir a la Sala Atrium, és una petita joia teatral, que sense cap mena de dubte es mereixia una millor visualització de la que ha aconseguit, durant les dues setmanes que ha estat representant-se a Barcelona. El Grec, sense voler, els ha jugat una mala passada a aquesta jove companyia mexicana. ASATIA del Colectivo Berenjena, va ser la proposta guanyadora de la […]

Hi ha elogis que, més que servir per vendre millor un espectacle, poden suposar una càrrega que, pel seu pes excessiu, acabi per enfonsar una proposta dins del nostre imaginari com a espectadors. Podríem parlar, per exemple, de les expectatives que genera la denominació de “Txèkhov irlandès” amb la qual es coneix a Brian Friel. No és que sigui del tot desencertada però el cas és que el condemna a una comparativa de la qual pocs autors poden sortir ben parats, especialment, quan ens trobem davant d’un dels textos on es mostra no tan inspirat com altres vegades. Aquest és un dels problemes de La resposta, un muntatge dramàtic, amb un repartiment de luxe que, malauradament, té poc espai per […]

En el marc del Festival Grec, a la Sala Villarroel, vam veure ahir AUDIÈNCIA & VERNISSATGE, dos textos de Václav Havel, amb traducció de Monika Zgustová, dramatúrgia d’Anna María Ricart i assessorament de Jordi Casasempera, doctor en filosofia especialista en Havel. Una proposta sota la direcció de Pere Arquillué que tal com ens va explicar a la roda de premsa, assumeix la seva primera direcció teatral. Un cop vista l’obra, pensem que la direcció de Pere Arquillué ha estat molt acurada i aconsegueix que ens arribi la ironia d’un autor que és “home de principis”, la seva insistència en continuar sent ell mateix i conservar la seva identitat. Václav Havel (1936-2011) nascut a Praga, fou un reconegut escriptor i polític […]

(Més que una) Lectura dramatitzada del text que Lorca va exposar a Barcelona, ​​entre altres llocs. El títol ho diu (gairebé) tot. Un any de tardor a tardor cantant les tonades populars que acompanyen el transcórrer de 12 mesos. Lligat als versos “que no hay en la vida nada / como la pena de ser / ciego en Granada”, Lorca ens explica com un cec, després de tornar a la ciutat, coneix de seguida en quina època de l’any estem per la música que sona i ressona als carrers i patis. I és que conèixer una ciutat només per la vista és conèixer-la a mitges. Pensava que m’enganxaria el que esperava, coplillas, tangos i nadales, alegres i contagiosos o composicions […]

“Señoras y señores: Como el niño que enseña lleno de asombro a su madre vestida de color vivo para la fiesta, así quiero mostraros hoy a mi ciudad natal. A la ciudad de Granada. Para ello tengo que poner ejemplos de música y los tengo que cantar”. Així comença “Cómo canta una ciudad de noviembre a novembre” de Federico García Lorca, un espectacle íntim i emotiu en forma de conferència concert, interpretat per l’actor Marc Martínez, sota la direcció de Josep Galindo . Un cant a la ciutat de Granada , on el poeta, ens mostra la cultura musical popular que s’escolta en els seus carrers, durant les estacions de l’any, des de fa molt de temps. Olfacte, gust, oïda […]

Choy Ka Fai artista i creador de performance ens presenta el treball escènic dels ballarins Rianto (Indonèsia) i Surgit (Índia), dos artistes que han creat una petita coreografia a partir de la unió entre danses típiques amb conceptes contemporanis. Choy Ka Fai porta més de set anys viatjant pel continent asiàtic explorant l’univers creatiu de més de vuitanta artistes dedicats a la dansa. SoftMachine és un mapa coreogràfic compost d’un munt d’aprenentatges, experiències i records sobre la transcendència d’aquesta disciplina. “La seva recerca prové del desig d’entendre el condicionament del cos humà, els seus records intangibles i les forces que conformen les seves expressions. Aquests factors convergeixen en articulacions complexes en la intersecció de l’art, el disseny i la tecnologia”. […]

O així és tal com ho he vist jo. Lenta, pesada i amb un text que no m’ha interessat gens. Per mi algú s’ha equivocat, o Massini al escriure-la, Fernández al traduir-la o Romei al dirigir-la. La intèrpret Sandra Monclús no hi ha pogut fer res. Només hi ha faltat que la peça es fa al escenari, amb cadires rígides i, al menys a mi, el cul em demanava la hora. Crítica completa » https://bit.ly/2NQH0Cf