Recomanacions

No ha de ser fàcil portar a escena, i adaptar al llenguatge teatral al què estem acostumats sense trair l’original, un text èpic de fa més de 4.000 anys d’allò més interessant (sabíeu que es parla allà del diluvi universal i l’arca moooolt abans que a la Bíblia, per exemple). Apostar per fer-ho, a més, amb un ritme pausat, hipnòtic a voltes i reiteratiu com la tradició oral, i aconseguir que no avorreixi, més difícil encara. A mi aquesta narració d’una llegenda èpica em va enganxar de seguida. Tot i així, se’m va fer llarga cap al final. Estava anunciada una durada inferior a hora i mitja i va durar-ne dues. I aquesta mitja hora va ser un llast (malauradament, […]

Un espectacle que s’ha pogut veure a el Cafè Teatre Llantiol. Ara, “A 3 METROS, CIELO” s’ha traslladat per uns dies al Teatre del Raval en horari no habitual (22:30), cosa que a nosaltres ens facilita molt poder combinar en el mateix dia aquesta representació amb un altre. No som massa de veure representacions de monòlegs còmics que tant sovintegen la cartellera teatral de Barcelona, i no pas perquè les menyspreem, sinó perquè amb la gran oferta teatral al nostre abast, preferim un altre tipus de teatre, potser mes de text, i que no se suporti en el fet únicament d’aconseguir fer riure als espectadors. Malgrat tot sabem del cert que aquest tipus d’espectacle tenen una gran acceptació i omplen […]

Un text de Brian Friel, amb traducció de Pau Gener, i dirigit per Silvia Muntque es representa al Teatre Goya, dins de la programació del Festival Grec. Sílvia Muntha fet realitat un vell projecte personalportant a l’escenari l’obra d’un autor irlandès que, coneixem especialment per muntatges com “Molly Sweeney” (Grec 2012), “Afterplay” (2013), “Translations” (Biblioteca 2014) i “Dansa d’agost” (Biblioteca 2016). Aquest és el segon any que la Sílvia Munt participa en el festival Grec, ja que a l’edició de 2016 va dirigir “El preu”, en aquesta mateixa sala. Brian Friel(1929-2015), fou un dramaturg en llengua anglesa, considerat el Txèkhov irlandès. En aquesta obra “A Give me your answer, do!” examina la complexitat de les relacions humanes, l’autor és capaç […]

La peça de dansa “Pine Smoke”, de la companyia taiwanesa Cloud Gate Dance Theatre, considerada com una de les més importants companyies de dansa contemporània asiàtica, és la segona part de “Cursive: A Trilogy”,una creació que te com a protagonista el paper d’arròs i la tinta, i que està inspirada en la cal·ligrafia xinesa. De fet molts dels moviments circulars dels ballarins ens fan imaginar el recorregut que fa una ploma sobre una superfície també imaginària. Aquests moviments són executats de manera lenta i repetitiva, una manera de treballar molt característica del coreògraf Lin Hwai-Min, que utilitza en les seves coreografies, diferents tècniques de les arts marcials xineses, i amb les que aconsegueix recrear moviments realment hipnòtics. Tècniques que es […]

La companyia franco-catalana Baró d’Evel Cirk Cie, creada el 2001 per Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias, presenta “Là”, la primera part del díptic escènic “Là, sur la falaise” que possiblement podrem veure l’any vinent. Què us puc dir de “LÀ”? dons que m’ha fascinat, m’ha hipnotitzat, m’ha sorprès, m’ha fet riure i m’ha descol·locat. “LÀ” és poesia escènica, moviment i circ contemporani. “LÀ” és art contemporani , i com l’art contemporani, moltes vegades difícil d’explicar. El que jo he vist a “LÀ” és blanc i negre. Desequilibri. L’equilibri i la dualitat de les coses. La llibertat. Els límits, el punt de trobada i l’equilibri en el dolor, el plaer, la bogeria, l’alegria,… Un muntatge que recomano de veure de […]

PINE SMOKE l’espectacle de la Cloud Gate Dance Theatre of Taiwan, és la segona part de Cursive: A Trilogy, una creació que té com a protagonistes el paper d’arròs i la tinta. L’estrena d’aquesta peça es va produir el 30 d’agost de 2003, al National Theater, de Taipei (Taiwan). El nom de l’espectacle fa referència al fum que produeix la fusta de pi en cremar-se, del sutge que sorgia d’aquesta crema es feia una tinta negra. Els vint ballarins de la companyia, la principal companyia de dansa de Taiwan, es mouen a l’escenari amb la mateixa delicadesa que la tinta ho fa sobre el delicat paper d’arròs. La dansa xinesa més antiga, Cloud Gate (雲門, yún mén o “porta del […]

“UDUL” és la darrera creació de la companyia de circ Los Galindos. Circ i teatre de carrer amb un estil propi que no deixa mai de sorprendre. En aquesta ocasió l’espectacle es desenvolupa a l’interior d’una iurta, un tipus d’habitatge mòbil, amb estructura de fusta i coberta de feltre, usada tradicionalment com habitacle dels nòmades de Mongòlia i del Kazakhstan, que li dona un toc rústic i de misteri a l’espectacle. Com volia seure en un bon lloc, vaig ser de les primeres en posar-me a la cua. I ho vaig aconseguir !!!, primera fila, i una de les millors ubicacions de l’espai, on vaig poder gaudir plenament de tot l’espectacle. “Udul” és un espectacle divertit, hilarant, en constant moviment. […]

“La filla del seu pare” és una versió molt particular que ha fet Aleix Aguilà del clàssic “Hedda Gabler” d’Ibsen en la que ens parla de les frustracions i solitud de les persones. Una mirada diferent, més actual, més contemporània del personatge de Hedda Gabler. Una mirada des de la necessitat , o més aviat, obsessió malaltissa d’aconseguir l’èxit mitjançant la manipulació, i la necessitat d’aparentar davant dels altres per sentir-se realitzada, buscant el reconeixement dins l’espai virtual de les xarxes socials. Hedda Gabler no respecta, en cap dels seus sentits, ni els ideals ni la moral de l’època. Hedda és una dona que s’avorreix mortalment, que pateix. La seva obsessió per l’avorriment l’avocaran a destruir a tots aquells qui […]

És a dir, que no té cap falta, perfecte (segons el DIEC), i penso que així és. Una obra rodona, ben escrita, ben estructurada, ben escenografiada, ben dirigida i lògicament, ben interpretada. Una meravella que et fa entendre i et posa sensible davant d’un drama molt potent. Un cas viscut per la pròpia Cedó, l’autora, en el que t’impliques des de la més absoluta comprensió, sense sensibleries barates ni concessions de cara a la galeria. Autenticitat pura, felicitacions. Crítica completa » https://bit.ly/2LfpLfD

Un espectacle de Circ, dirigit especialment a un tipus de públic familiar, que a nosaltres ens va captivar per la seva màgia i ens va convertir durant una hora en “nens grans”. Aquest és el nou muntatge de Mumusic Circus, companyia creada per Clara Poch i Marçal Calvet i que en aquesta ocasió juga amb uns personatges singulars: Bob Marshall (el mateix Marçal Calvet), un músic i verticalista capaç de fer coses increïbles amb els seus instruments; Sweet Clara (Clara Poch), especialista en veu, dansa i teatre corporal, i la funàmbula i ballarina Marta Zanahoria (Marta Camuffi). Els espectadors estan situats a quatre bandes envoltant l’espai escènic; aquest és circular, de fusta amb un disseny totalment nuu. Aviat veurem que […]

Colectivo Berenjena, des de Mèxic, porta a la sala Atrium la seva obra Asiata. Es tracta d’una producció de petit format, molt humil però amb molt potencial. No necessita cap gran efecte o recurs per a poder articular una representació molt emotiva que aconsegueix que el públic s’identifiqui en més d’un moment amb els personatges de la pròpia acció. D’aquesta manera, Asiata només necessita l’actuació de Verónica Bravo (que fa de Paula) i a Eduardo Orozco (que fa de tots els altres personatges, siguin homes o dones: els pares de la Paula, els seus amics, la seva roomie, el seu xicot Matías…) per a representar una acció dramàtica complexa amb molts salts temporals i gran quantitat de personatges. Amb una […]

La activista y directora Simona Levi estrenó en el Grec 2016 el montaje Hazte banquero, en el que llevaba a escena los emails de los responsables del caso de las tarjetas Black. Reproduciendo palabra por palabra los escritos reales de Rodrigo Rato, Miguel Blesa y todos los que participaron en los engaños financieros, Levi y su equipo lograron un montaje hilarante por su absurdidad pero a la vez mordaz por la verdad de la que partía. Este año, Levi vuelve a escena reciclando una obra que estrenó hace ya 10 años. En ella, se critica como se está llevando a cabo la participación ciudadana como base de la democracia. El espectáculo tiene forma de asamblea: se nos propone una cumbre […]

Amb motiu del festival Grec de Barcelona, arriba al teatre Goya La resposta, un text de Brian Friel sota la direcció de Sílvia Munt. A l’obra es presenta un seguit de preguntes existencials degut a la situació vital del protagonista, Tom. Preguntes les quals es tractaran de respondre mitjançant l’evolució de l’acció dramàtica i la intervenció dels diferents personatges. Hi ha un seguit de problemes que provoquen que la representació de La resposta acabi per no ser, sota el meu punt de vista, satisfactòria. En primer lloc, l’acció dramàtica té els ingredients per encarnar un gran drama, però acaba per quedar-se en una sèrie de converses sòbries i poc creïbles. Tot i el gran elenc i el gran autor, el […]

Abans de res cal saber amb el que ens trobarem: una locutora tancada en una cabina, un immens plató i una gran pantalla elevada on es projecta la pel·lícula que s’està fent allà mateix, en directe, a la vista del públic. Aquesta és la premissa més important, i quasi única, d’Ombra (Parla Euridice). Durant una hora i quart assistim a un rodatge, tot i que el procés de la filmació no es dramatitza en cap moment. Potser per això costa tant d’entrar en el muntatge, tot i que els que ho aconsegueixen queden absolutament meravellats. Suposo que és per la qüestió tècnica, francament insuperable i molt imaginativa. Però a part de la virgueria i l’allau de recursos, l’espectacle acaba resultant […]

És important que, en el món del teatre, com en qualsevol àmbit artístic, es facin propostes arriscades i experimentals que investiguin noves possibilitats de la disciplina escènica. Això, no obstant, no vol dir que qualsevol espectacle que investigui aquests nous camins possibles obtingui sempre bons resultats. En el cas de Concert by a band facing the wrong way, per exemple, ens trobem a una companyia que construeix un peculiar petit univers, amb una energia molt atípica (i entregada) però també un producte, malauradament, del tot fallit. Cada seqüència que inicien, sigui tocant cançons estridents, arrossegant-se per terra, aixecant-se els uns als altres o cantant a cappella, pot cridar la curiositat del públic durant, com a màxim, cinc minuts… més enllà […]