Recomanacions

Amb l’argument d’ aquesta funció, vam encetar una conversa amb una amiga. Una amiga d’aquelles per la que estaries disposat a fer qualsevol cosa… al menys així de primeres, sense pensar-t’ho gaire… Com l’Elena quan accepta donar-li un òvul a sa germana que viu a Austràlia per poder engendrar un fill. Boom!! La bomba s’ha activat. I de cop es troba viatjant a l’altra punta del món amb la seva germana gran. Fa molt que no es reuneixen les 3 i entre elles comencen a aflorar converses pendents i d’altres més recents que esdevindran un carrusel de dubtes cada cop més puixant per l’Elena que fa que es replantegi la seva decisió de ser donant. Quina relació esdevindrà amb aquest […]

Els antípodes són, per definició, la part de la Terra que se situa a l’altre extrem del mateix diàmetre. Podria englobar Nova Zelanda i Austràlia, en el nostre cas. Quan utilitzem el terme en clau humanística i no geogràfica, ens referim a l’espai mental on se situa l’individu que pensa o actua de forma totalment oposada a la nostra. A Austràlia, l’obra amb la que l’Israel Solà s’estrena com a autor en solitari després del seu recorregut per la companyia La Calòrica, les dos accepcions s’uneixen per tractar el concepte de família. I és que les tres germanes protagonistes posen en joc, a l’altre cap de món, caràcters ben diferents producte de les seves trajectòries vitals, i es fan conscients […]

A La Copla de Wisconsi les vaig conèixer amb l’inoblidable There was a fiesta!, una obra que vam poder portar als Terrats en Cultura; i a partir d’aquest l’he anat seguint. Una conferència performativa i cantada sobre feminisme i dissidència sexual en la música de la Transició espanyola. Un projecte guanyador de la Beca Odisseu Eòlia i+D 2022. Després d’ajornar la data inicial que tenia que anar a veure aquesta obra per una caiguda, al final he encertat el dia per començar les festes amb “Caçons que acanem en Fade Out” al Tanarantana. Amb aquesta proposta ens posen davant el mirall la cançó espanyola i més “cañí” y la contracultura dels anys 80. Amb aquesta obra ens obren els ulls […]

La vida és una constant transformació, al voltant d’una persona o en el seu interior. Els canvis es produeixen normalment per un creixement personal o social i com a adaptació a tot allò que envolta a qualsevol. A vegades, es necessita una empenta per aconseguir marcar la diferència entre l’abans i l’ara. Sovint, i més avui dia, no sempre qui influeix en aquests canvis desitja realment el benestar propi de la persona que ha tingut aquesta transformació. Adam és un estudiant universitari que coneix a l’Evelyn mentre treballa de vigilant a un museu. Ella és una estudiant d’art a qui li agrada provocar canvis allà per on passa i deixar la seva petjada en la societat. En principi no tenen […]

Basat en la idea original de María Nieto, Serena Altair escriu un text sobre l’amor i la felicitat en les relacions de parella. Els dos personatges interpretats per Anna Cerveró i Genís Lama reflexionen sobre la vida en parella amb algunes crítiques, poques però directes, a l’amor romàntic. Ells dos, mostrant un domini de l’escenari i amb una molt bona interpretació, teoritzen sobre la rutina en la parella i els pilars fonamentals que la sustenten. El trencament amb les convencions socials per aconseguir un amor veritablement lliure és el nus de l’obra tot i que va girant al voltant de la felicitat. Jorge Velasco aconsegueix amb la seva direcció que el text prengui una forma més terrenal i concreta a […]

Oliver Twist Christmas Story és un espectacle familiar inspirat en la famosa novel·la de Charles Dickens, creat, dirigit i coreografiat per Coco Comin, i que podeu veure al Teatre Cúpula Arenas Barcelona del 6 de desembre al 7 de gener. Coco Comín, que ja havia fet Oliver Twist l’any 2000, ha explicat a EFE que la idea d’Oliver Twist-Christmas Story va ser un encàrrec del director de la Cúpula. Es tracta d’una nova producció en català, amb onze actors sobre l’escenari (sis nens i cinc adults), que recreen una història immortal a través d’un captivador espectacle amb inoblidables temes cantats en directe. Tret de Luka Gordillo, el nen que dona vida a Oliver, i algun altre actor, molts d’ells ja […]

La forma de les coses, l’exitosa comèdia de Neil Labute, torna a Barcelona després de més de quinze anys, de la mà del dramaturg, escriptor i traductor català Marc Rosich. Va ser amb aquesta obra que Julio Manrique s’estrenava com a director teatral al Teatre Lliure l’any 2008. Jo la vaig veure un any després al Club Capitol. Em va agradar tant, que a la setmana següent vaig tornar a veure-la. Quan vaig saber que estava programada al teatre Versus Glòries, i a més a més era una versió d’en Marc Rosich, ho tenia claríssim, que no podia, ni volia perdre-me-la per res del món. Marc Rosich fa una relectura contemporània d’aquesta tragicomèdia que, tot i que va ser escrita […]

El clàssic de Lorca, La casa de Bernarda Alba, vista a la Sala Ars Teatre en una adaptació lliure de la companyia. Repressió, enveja, gelosia, luxúria, cobdícia … es troben a la casa de Bernarda Alba i l’ànsia de llibertat envaeix als seus habitants. L’última obra de Federico García Lorca, el van assassinar poc després d’acabar-la, mai va poder veure representada. He de dir que poques vegades he visitat aquesta sala al costat de Plaça Urquinaona. Sala Ars Teatre té una programació molt ecleptica i que costa trobar petites obres que m’atreuen. I aquesta ha estat una d’elles. He de dir que no he sortit gens decepcionat. Un drama de la representació femenina de l’Espanya més profunda que s’ha pogut […]

Aquesta obra es va produir i estrenar a Barcelona abans de portar-la a Buenos Aires i ara ens torna potser més madura, més autèntica. És un text escrit per Carlos Correa i és genial pel que fa al contingut i al llenguatge. Dirigits per Carlos González Richard, dos actors, Gonzalo Villareal Porzio i ell mateix són dos gautxos aferrats a la terra i a una vaca. Em recorda Ñaque, o de piojos y actores de Sanchis Sinisterra, en què dos actors van aturant la representació per introduir les seves pròpies reflexions, els seus dubtes, les seves lluites i contradiccions. A La lechera, els dos actors, en un ambient rural, brut i polsegós es fan retrets i insulten constantment, com un […]

Emma Vilarasau deixa de banda el registre més dramàtic al qual ens té acostumats per a llançar-se de ple al Stand Up Comedy en aquesta comèdia dramàtica d’autoficció. El seu personatge és una còmica a l’estil de Joan Rivers – els que hagin vist la sèrie Hacks podran sentir-se identificats amb el seu univers – que durant les dues hores que dura l’obra alterna la seva faceta més pública a l’escenari amb la seva vida més privada a casa. Segons avança la història, els límits entre aquests mons es van difuminant, igual que ho farà el límit entre realitat i ficció, amb un preciós monòleg final on l’actriu es treu la màscara i presumeix de la seva gran empatia amb […]

Angèlika és el nou espectacle, escrit i dirigit per Josep Galindo (direcció de La maternitat d’Elna i Monopoli); una producció original del Teatre Eòlia. Un espectacle de teatre còmic i dramàtic, ple de contradiccions ètiques, que reflexiona sobre la funció social de l’art i la capacitat de l’individu d’enfrontar-se al sistema i a la corrupció. Un espectacle amb una gran recerca historicopolítica, que parla de corrupció (política i judicial). Parteix de l’antic mite grec d’Antígona, passant per l’època romana, egípcia… per parlar d’estafes, assassinats, fraus, lleis, suborns, casos que han quedat en un calaix, blanqueig, impunitat i corrupció del nostre país. Les principals protagonistes Agèlika (Mariona Esplugues) i Sofia (Carla Pueyo), dues germanes bessones que representen les dues cares d’un […]

L’autor i director nord-americà Neil Labute torna a estar a la nostra cartellera. I és curiós que haguem hagut d’esperar tant, ja que a principis de segle va arribar a posar-se molt de moda. De fet, en el 2008 Julio Manrique s’estrena com a director amb La forma de les coses, per repetir poc després amb l’exitosa i premiada Coses que dèiem avui. Uns anys més tard seria la companyia Sixto Paz la que s’atreviria amb Pretty. Eren obres que havien estat escrites al voltant de l’any 2000 i que conservaven un esperit i una forma de fer molt de l’època. Ara mateix no és que hagin passat de moda ni estiguin desactualitzades, però potser mostren un tipus de teatre […]

La nova producció de Rhum&Cia és un pas endavant en la seva carrera teatral cap a un circ dramatúrgic o un teatre construït sota la carpa metafòrica del circ. En aquest cas, la troupe, capitanejada per Joan Arqué, aprofita l’any Picasso per fer-ne un espectacle que fa servir la figura del malagueny com a excusa per articular una proposta que, tot i recolzar-se sobre alguns elements de la vida del pintor, per damunt de tot desenvolupa els llenguatges propis de la companyia: el clown i la música. Algunes de les imatges més icòniques del pintor serveixen per composar un seguit de retaules visuals que se sustenten, principalment, en la música i en l’hàbil ús d’instruments que fa un destacat Xavi […]

L’adaptació teatral de la darrera novel·la publicada d’Almudena Grandes explica l’Espanya dels anys 50, en plena dictadura franquista, quan tot just comença a guarir-se les ferides obertes de la Guerra Civil. L’actualitat o interès de la novel·la (publicada l’any 2020, un any abans de la tràgica mort de l’escriptora) podria radicar en entendre l’essència del masclisme que encara avui sua la societat actual. Grandes ho explica amb dues històries: la de Germán (interpretat per Pablo Derqui), psiquiatra que va exiliar-se a Suïssa i que retorna a Espanya per fer-se càrrec d’un cas que el va colpir de nen; i la de Doña Aurora (Blanca Portillo), la dona que va acabar amb la vida de la pròpia filla per la seva […]

Va ser el 1999 quan en Manolo i en Genis, altrament coneguts com a Astrud, van publicar el seu primer àlbum Mi Fracaso Personal. Aquest s’obria amb el tall “Esto debería acabarse aquí“. Un trencament de parella que mai acabava reeixint perquè, per un motiu o altre, hi ha sempre un gust i una tendència a esdevenir sempre ser “lo peor”. Sovint s’estableixen un seguit de relacions simbiòtiques de personatges inversemblants amb relacions inversemblants que, a mesura que coneixem millor, les seves veritables relacions interpersonals, les considerem encara més inversemblants. Així i tot, acabem fent un acte de fe i abracem aquesta idea sense tenir-les totes que aquesta relació sigui factible. Al banc, però, tot és possible dins de la […]