Recomanacions

Aquests són alguns dels ingredients claus del misteri que s’amaga darrere de L’assassí imprevist. L’expressivitat de l’Albert Requena, únic actor en escena, enlluerna la sala Badabadoc. Les peculiars personalitats que es desprenen dels més de 12 personatges, que ell mateix representa, aconsegueixen atrapar l’atenció i els riures del públic. L’obra comença amb la persecució del personatge principal, el Senyor X. Un home com qualsevol altre, notari de professió, separat i amb un gos. Aquest es trobarà empresonat fins que expliqui què ha passat amb la família Smith. A través de diverses anades i vingudes en el temps, s’explica la trama des dels diferents punts de vista dels diversos implicats. Tot, amb un ritme que promou l’atenció i concentració per no […]

Sempre és refrescant veure el treball de companyies independents provinents d’altres països, ja que, en moltes ocasions, obren la perspectiva del teatre al qual estem acostumats a veure a la nostra ciutat. En aquest cas, Arrogante Albino és un grup de joves artistes mexicans l’honestedat dels quals els ha permès fer un exercici autorreferencial que aconsegueix transcendir de la seva realitat circumstancial sense ser pedants ni superficials. A mig camí entre el teatre documental i la performance, el muntatge arriba a transmetre vida, realitat, il·lusió i nostàlgia de la manera menys pretensiosa però sense esquivar la precarietat, les contradiccions i la part més lletja del món que els envolta. Amb l’ús constant de gravacions de vídeo, marquen la seva idiosincràsia […]

La influència de Woody Allen en la ficció contemporània, tant en cinema com en teatre, pot arribar a ser, pràcticament, omnipresent en l’obra de creadors i creadores d’una generació i personalitat determinades. A Interiors, la dramaturga i directora Concha Milla planteja un bonic homenatge als drames dels anys setanta i vuitanta del genial cineasta, sense renunciar, per descomptat, a la seva fina ironia però deixant poc espai per a un bon desenvolupament del conflicte o un veritable discurs propi. El resultat és una història senzilla, inofensiva, naturalista i amb un plantejament interessant sobre les relacions de parella que, malgrat tot, no acaba d’atrevir-se massa a profunditzar i cau en alguns tòpics. Per sort, el muntatge és elegant, agradable i molt […]

Drama amb tocs d’humor sobre l’amor i el desamor, on les persones –certament, com a la vida real- estan molt definides per les seves relacions de parella. Una d’elles, assentada i calmada coincideix? amb la ex d’ell i el seu nou company. Som adults i civilitzats i tot va acabar així que es conviden a sopar. Es guarden les formes però en tot moment hi ha tensió acumulada, el volcà a punt d’explotar, petits o no tan petits atacs, retrets, hi ha qui se sent amenaçat, s’arrosseguen pors i retrets, ferides que no van cicatritzar ni deixem que ho facin, sentir-se segon plat… Algú dubte entre l’amor versus la passió, l’acompanyament tranquil i càlid o les papallones a l’estómac però […]

Ja gairebé tothom ho ha dit gairebé tot de Fairfly, o tot potser, per tant, no puc fer més que repetri-me. En qualsevol cas, em ve de gust destacar l’aposta de Yago per la teatralitat del teatre, pel teatre que confia en sí mateix, en els seus actors i en el seu text. No hi ha canvis de vestuari, ni canvis de l’escenografia, ni en la caracterització dels personatges, només canvia l’actitud, i els diàlegs ens donen la informació que necessitem com a espectadors per a entendre on som en cada cas. També em ve de gust felicitar La Calòrica per la crítica a la modernor de pa sucat amb oli, d’apriorismes i de models guais assumits perquè sí, perquè […]

Tot i que l’espectacle té un inici força impactant, on les cinc actrius i un actor desfilen nus o gairebé, davant nostre, en el que sembla un concurs de bellesa, de seguida es converteix en un seguit de petites escenes amb un fil conductor que intenta criticar els paràmetres que transmet la societat de consum, perquè les seguim fil per randa, per tal d’aconseguir un cos el més acceptable possible per poder “lligar” ràpidament i quantes més vegades millor. Entenem que han treballat plegats en el que vol ser una creació col·lectiva, amb tota la il·lusió del món, intentant fer riure als espectadors, amb esquetxos curts i que abasten diferents temes relacionats amb el culte al cos, però creiem que […]

Massa temps esperant, tant, que havia perdut l’esperança. Em vaig perdre la funció que van fer a Temporada Alta i la de Manlleu, lligada al premi BBVA. A la del Capitol, per a programadors, doncs, clar, no vaig ser convidat. I de sobte, miracle d’Evita! l’obra ressuscita. Normal que tingués tantes ganes: musical amb ecos del de Lloyd Webber, una premisa delirant, magnífics noms: Jordi Prat i Coll, Andreu Gallén, Jordi Vidal, Iván Labanda i Anna Moliner. Fa (més) anys, de tant en tant a la tele, apareixia una noticia sobre una Iglesia Maradoniana, a l’Argentina. Imatges amb estètica pèl cutre i al principi pensaves que era una conya… però en aquell poc temps que durava la noticia, et quedava […]

Ahir vam tenir l’enorme sort de poder repetir aquest espectacle que havíem vist al Teatre Grec, en la inauguració del Festival Grec 2013. Un espectacle que podríem qualificar de brillant i espectacular i al mateix temps, dotat d’una sensibilitat i una bellesa plàstica “fora mides”. OPUS és una creació de Yaron Lifschitz que ens ha ofert novament un espectacle amb una coreografia pensada fins al últim moviment i incardinada perfectament amb els components del QUARTOR DEBUSSY que interpreten, des de l’ànima, els quartets de Xostakóvitx. CIRCA CONTEMPORANY CIRCUS, una de les principals companyies del món, tenen la seva seu a Brisbane (Austràlia) des del 2004. Una companyia que continua empenyent els límits de l’art, esborrant les línies entre el moviment, […]

… però a mi no m’ha fet posar la pell de gallina ni m’ha emocionat. M’he quedat amb un concert dels quartets de Xostakòvich extraordinari a càrrec dels Quatour Debussy acompanyant un espectacle de circ perfecte a càrrec de Circa, amb cinc dones i cinc homes fregant la perfecció. Però avanço que jo no sóc massa ni de circ ni de dansa. Per això se’m veu poc per l’Ateneu de nou Barris i pel mercat de les Flors. Tot i així felicitats al Lliure per portar espectacles d’aquesta categoria. Crítica completa » https://bit.ly/2IQ3ogg

Josep Maria Miró escriu sempre obres que tenen com a eix central la perplexitat dels personatges cap el món que els envolta. Un món convuls i desesperançat que actua fora de camp i que s’assembla molt, massa, al món que coneixem. Aquesta amenaça constant, que de fet ve de nosaltres mateixos, és la que mou l’acció, la que precipita quasi sempre els esdeveniments. A Temps salvatge hi ha un ventall ben ampli dels mals que té la societat actual, ajudant a construir així un mosaic que a voltes ens resulta molt realista i a voltes un pèl inversemblant. És cert que les obres de Miró tenen sempre quelcom de conceptual, i en aquest sentit les metàfores del bosc, de la […]

Ser emprenedor/a no és fàcil, només li heu de preguntar als integrants de l’empresa Fairfly com els hi anat tot plegat. Aquesta és la premissa de l’obra de la companyia La Calòrica que dirigeix Israel Solà. Ens trobem a quatre treballadors d’una empresa d’alimentació per a nadons que estan a punt de ser acomiadats a través d’un ERO, i aquesta situació els hi presenta una oportunitat: crear la seva pròpia empresa. Amb certa peculiaritat en el producte, però amb moltes ganes, emprenen un camí que no serà gens fàcil. El text de Joan Yago és amè i molt divertit, ens enganxa i connecta amb els personatges des del primer minut i vivim amb intensitat tot allò que ens expliquen. Els […]

La nostra opinió sobre aquest MASTICAR HIELO, la basem en creure que aquesta exageració en els gestos, en els “colors” i en les formes, no intenta fer una fotografia veraç i “híper realista” de la societat en què vivim, sinó que les exagera fins a límits gairebé insuportables i de forma expressa, per fer una caricatura explosiva de les actituds que sovint tenim amb la gent que ens envolta i potser encara més accentuades amb les persones que més ens estimem. Curiosament la seva estrena ha estat precedida per l’escàndol de la censura de la pàgina del teatre Tantarantana a Facebook, conseqüència del cul del seu cartell anunciant. MASTICAR HIELO és una proposta desfermada des del primer moment, on els […]

Hi ha projectes teatrals que encara que no hagis vist una versió o llegit el text de l’obra, en un moment o altre, o fins hi tot al final, entens que és el que està passant; a “Masticar hielo”, lluny de ser una adaptació de Quí té por de Virginia Wolf? d’Edward Albee, això no passa. L’espectador es troba que l’obra avança i no acaba d’entendre que tot el que està passant és un joc macabra que va més enllà de les conseqüències d’una borratxera descomunal. En aquest muntatge no queda clar el problema que s’amaga rere la Martha i en George. Els que hem vist l’obra d’Edward Albee en prou feines reconeixem en els personatges de “Masticar hielo”, el […]

Posar en escena Qui té por de Virginia Woolf? no resulta gens fàcil. El perill amb aquest obra és que, fàcilment, es pot caure en un histrionisme granguinyolesc que tapi la veritable profunditat psicològica i emocional de la història. La companyia El Eje, més que fer una adaptació, s’ha inspirat en el text d’Edward Albee per construir un muntatge amb l’energia, el to i la personalitat amb la qual se senten identificats, en certa manera, apostant per la forma per sobre del contingut. La decisió és valenta i coherent amb la seva trajectòria però el resultat arrisca tant que perd el control sobre sí mateix. Augmentar l’agressivitat, els crits i el ritme d’aquest univers narratiu ha acabat obtenint un producte […]

Aquests dies a La Badabadoc podem assistir en directe a la constatació que la mirada de l’actor és capaç de crear personatges: la mirada i el gest, una miniatura, el dibuix que forma a terra la llum d’una llanterna… poden ser personatges o decorats. Qui els crea és la mirada de l’actor. De cop i volta, ens adonem que no necessitem res més, en tenim prou que Albert Requena hagi decidit que els personatges hi són per a decidir-ho també nosaltres. L’assassí imprevist és una feina acuradíssima del gest i de la mirada, del cos com a eina per a comunicar i explicar-se un mateix amb certa profunditat. La posada en escena de Montse Bonet sap allunyar-se de la mera […]