Recomanacions

Els grans muntatges de Qui té por de Virginia Woolf? han tingut sovint en comú que han entès que la desmesura del text havia de ser mitigada (no domesticada) per un bon ús del tempo en la posada en escena. La batalla campal que va escriure Edward Albee no pot convertir-se en una proposta sobrepassada també a l’escenari. A Masticar hielo, el que ens trobem és una direcció d’actors bruta, que ho deixa tot a la intensitat del desaforament dels diàlegs. Acaba assemblant-se més a una tertúlia televisiva que a una història explicada amb el rigor suficient per a entendre que la profunditat del que està passant va més enllà de les conseqüències d’una simple borratxera. La versió lliure que […]

La companyia El Eje presenta a la sala Tantarantana una adaptació de Qui te por de Virginia Woolf? d’Edward Albee que no deixa indiferent a ningú del públic. Es tracta d’una adaptació lliure i trencadora, concebuda des d’una voluntat d’incomodar els seus personatges i el públic. Mar Pawlowskt, Eric Balbàs, Jordi Samper i Maria Hernández representen a dues parelles que, després d’una exposició d’art, van a casa d’una d’elles a prendre una copa. Amb una interpretació destacable i enèrgica, els actors omplen el teatre de crits i situacions violentes que porten al públic a una posterior reflexió sobre les relacions amoroses contemporànies basades a l’amor romàntic. L’obra tracta, principalment, de mostrar els problemes que presenta el model d’amor romàntic, que […]

Si no has vist mai una obra de la companyia El Eje potser et sorprèn veure aquesta adaptació lliure, del Marc Ribera, basada en el clàssic ‘Qui té por de Virgia Woolf?’. Però el mateix cartell de l’obra et dóna moltes pistes: “una versió canyera“. I això vaig trobar. ‘Masticar hielo‘ ens proposa entrar en una estranya espiral autodestructiva d’una parella benestant i uns curiosos convidats abocats a viure en el seu malson. La història comença ben amunt amb força intensitat, potser un pèl massa, però es va alternant amb altres escenes més relaxades que us permetrà anar respirant. Em vaig trobar a un grup d’actors entregats: al meu gust en destaco, per una banda, la Mar Pawlowsky que encara […]

No és la primera vegada que Jordi Prat i Coll ens parla d’Evita. Aquí ho fa a través de tres personatges que com a mínim estan un pèl sonats per la devoció a la dona de Perón. L’obra podria ser divertida, però pel meu gust li falta gruix i la trama s’ha anat lligant espicossant una mica d’aquí i una mica d’allà. Fins i tot una copla ens hi han posat. Els intèrprets ho fan molt bé, però… Com em va dir una néta meva de 21 anys que em va acompanyar “però, la història d’aquesta pava, avui a qui l’interessa?” Crítica completa » https://bit.ly/2KV9poz

“No m’oblideu mai” és la segona entrega d’un cicle de teatre documental, que forma part de l’anomenat Teatre Verbatim , una forma de teatre que va néixer al Regne Unit durant els anys 60-70, que es basa en construir una dramatúrgia a partir del testimoni oral de la gent que s’ha vist implicada en els fets reals que s’esmenen en la representació. Teatre fidel a la realitat, on el text és cent per cent literal. En aquesta ocasió , es tracta del resultat d’un treball de recerca i investigació d’un grup de professionals, entre els que destaquen en Ferran Joanmiquel i en Llàtzer Garcia (dramatúrgia i direcció), l’Elies Barberà i la Marta Montiel (interpretació), i la col·laboració de l’Edu Vásquez. […]

A vegades es compleix fil per randa aquella dita coneguda que diu “en el pot petit està la bona confitura“…. i aquesta és una d’aquelles ocasions que una proposta de petit format d’un teatre no massa conegut pel gran públic, provoca el nostre entusiasme, especialment per una M E M O R A B L E interpretació. No coneixíem en Montgomery Clift (1920-1966), millor dit, el coneixíem per pel·lícules com “De aqui a la eternidad” o “El baile de los malditos”, per esmentar alguna, però sabíem poc o molt poc de la seva vida i és que en la data de la seva mort, nosaltres no érem encara ni tan sols adolescents. El juliol de 2016 es van complir cinquanta […]

Dos dels actors (Elena Santiago i Adrià Ardila) ens vénen a rebre i ens fan passar a la sala, a escena Mireia Casado canta acompanyada al piano per Marc Sumsi. Segons ens comenta la Mireia en començar l’espectacle, aquest és el seu treball de tesina de l’Institut del Teatre (ESAD), on a través de l’humor i la música fan una crítica de la societat actual. El fil conductor de l’espectacle és la història d’una noia de poble que somnia a ser actriu, decideix fer el pas i anar a la gran ciutat buscant la seva oportunitat. La seva maleta plena d’il·lusions i de cireres, la fruita de l’arbre al qual ella es va enfilar un dia on tot ho veia […]

Una proposta escrita i dirigida per l’Ivan Morales, “cuinada a foc lent” , perquè s’ha pogut treballar d’una forma pausada en els locals de la Beckett, experimentant sense presses, amb la implicació i les aportacions dels actors. Es tracta d’una història de personatges com nosaltres, o com els nostres amics o els nostres coneguts, que posa el focus en com podem tornar a creure en l’amor. Quatre personatges que estan en un moment vital de la seva vida i tenen un dilema que els hi cal resoldre per tirar endavant. Quatre vides que s’entrecreuen. Quatre persones que lluiten per tornar a creure en l’amor. Quatre persones que necessiten creure que l’amor és possible. ESMORZA AMB MI és una mirada amarga […]

Feia anys (més de 5) que esperava poder veure aquest musical de Jason Robert Brown del què em fascinava la seva estructura: una relació de parella explicada a dues veus, un ens ho explica a mesura que tot passa – l’enamorament, la passió, el distanciament, les ambicions personals no sempre compartides, el trencament …- i l’altre va cap enrere, en un viatge emocional molt, molt difícil d’interpretar. M’intrigava com seria el moment on coincidien les dues perspectives temporals i realment aquell moment és molt bonic. Ara – el problema de les expectatives- em va faltar certa emoció. No és pas que les interpretacions d’Anna Herebia (Rent) i Marc Flynn (El despertar de la primavera) no siguin de molta qualitat sinó […]

La Sala Beckett ha programat únicament 6 representacions de DISTÀNCIA, una proposta escènica amb un magnífic text que es va donar a conèixer la temporada passada en format de lectura dramatitzada. Un text de Roger Torns que és també el director de la proposta. Educació, formació, rebel·lia, responsabilitat, professors, famílies, un munt de temes que són tractats en el curt espai d’una hora, amb una habilitat admirable. L’escola contemplada com el lloc on s’eduquen els nostres fills, uns fills que volem que triomfin en la vida però sense qüestionar res, que volem que acceptin el sistema establert i que acceptin les jerarquies. La feina del professor subjecta a uns condicionaments imposats per una part de la societat que no pot […]

Jordi Prat i Coll és partidari de l’artifici, de la teatralitat del teatre, de no amagar-la en nom del naturalisme i de la mímesi que, sovint, ofega la poesia. Els tres protagonistes de Requiem for Evita (a mi em va tocar l’Ivan Labanda, que es torna amb l’Anna Moliner) deixen al descobert, des d’abans de començar, la convenció, el joc al que se’ns proposa jugar. Desapareix la quarta paret i els espectadors ens convertim en assistents a la missa en honor d’Eva Duarte Perón, personatge amb el qui repeteix el director, després d’haver dut a escena Eva Perón, de Copi, i que, de fet, serveix per fogacitar totes les deïficacions antigues i modernes que fabriquem contínuament per necessitat de sustentació […]

La idea, l’obra, el muntatge, la il·luminació, la direcció i les interpretacions. He quedar absolutament fascinat per una obra que em va costar d’entendre, perquè d’entrada no és fàcil, especialment pels nascuts l’any 40 i educats en el franquisme i amb una llibertat sexual que amb molta sort (molta) era una llibertat vigilada. Tot i només ser quatre, una obra “coral” per com s’entrellacen els protagonistes. Històries de desamor entre persones immadures emocionalment. La meva àvia deia que “qui no té un nap, té una col”. Aquí tots quatre tenen naps i cols. No us la perdeu, val molt la pena. Crítica completa » https://bit.ly/2wRFD1S

Un bosc de branques seques. Un bloc d’apartaments. Pintades masclistes a les parets. Immigrants que malviuen d’amagat. Tots quatre elements comparteixen un espai en tensió que ha romangut latent durant anys, durant segles potser. Tots comparteixen un temps cruel durant el qual les expectatives de civilització traçades a occident a mitjan el segle XX s’han vist frustrades per l’amoralitat del poder i de les seves estructures alienants.Els personatges del text de Josep Maria Miró viuen constrets per la por, per amenaces manufacturades que sobrevolen les seves vides i accentua reaccions individualistes i paranoiques, supeditades a la voluntat dels qui ho maneguen tot. L’extraordinària posada en escena de Xavier Albertí aprofita els agents externs que aviven la guspira necessària per a […]

Una de les obres més originals i, amb tota probabilitat, més importants d’Oscar Wilde són les trenta pàgines de La decadència de la mentida que, amb forma de diàleg, conté algunes de les reflexions més profundes i ingenioses sobre l’art de la ficció, i sobre la necessitat imperiosa de fugir del realisme per a sistematitzar el seu ideari al voltant de la mentida com a valor innegociable per a la literatura. La mentida, doncs, és eix vertebrador de l’obra de l’irlandès i no ens estranya trobar-nos-la convertida en motor a La importància de ser franc. En aquest cas, qui ens inocula amb elegància la mentida és de David Selvas, que planteja el muntatge com un joc de les mentides que […]

Una proposta protagonitzada per Albert Requena i dirigida per Montse Bonet … l’ASSASSÍ IMPREVIST, una adaptació lliure del relat de Francesc Marí, historiador i escriptor barceloní. Aquest és el primer treball en solitari de l’actor català, després de 10 anys de creació en la companyia Xucrut Teatre. Nosaltres hem tingut oportunitat de veure’l treballar la temporada passada en “ESTIMA’M QUE TINC PRESSA” en aquesta mateixa sala, peça també dirigida per Montse Bonet. L’ASSASSÍ IMPREVIST és teatre físic i de text. Una proposta que ens parla del senyor X, una persona que es veurà al centre d’un embolic amb diversos assassinats. Ell és una persona “petita” que sobreviu com pot de la seva feina de notari, una persona que passa desapercebuda […]