Recomanacions

“Boléro” Fa tretze anys que vaig veure, al Liceu de Barcelona, “Boléro”, una coreografia de Maurice Bejart estrenada al Theatre Royal de la Monnaie, Brusel.les, el 10 de gener de 1961. Béjart va confiar el paper central, el de la Melodia, a un ballarí o una ballarina, mentre que el Ritme sempre seria interpretat per un grup de ballarins masculins. Jo la vaig veure el 29 d’octubre de 2005, interpretant el paper de la Melodia a la ballarina catalana Elisabet Ros. Ballarina que actualment segueix com a una de les primeres ballarines de la companyia. Recordo aquella coreografia com una de les millors que he vist al llarg de tots aquests anys. A partir d’aquell moment em vaig declarar fan […]

En què quedem? És uruguaià, però m’ha recordat el teatre argentí que hem vist per Barcelona. Una obra desbocada, ràpida, on tots parlen quasi a l’hora i s’insulten i fins tot es peguen. A voltes fa riure i altres plorar perquè es parla de la dictadura que va malmetre aquell país. Una història complicada perquè, sense pietat per l’espectador, va avant i enrere en el temps. Molt bones actuacions sota la batuta del mateix autor, Gabriel Calderón. Diria que no us la perdessiu, però ja han tancat barraca. Crítica completa » https://bit.ly/2FsNZvE

Gabriel Calderón va escriure aquesta obra a partir d’una frase de l’expresident uruguaià José Múgica, en la que venia a dir que les preguntes i dubtes que encara genera la dictadura d’aquell país es podrien respondre quan tots els seus protagonistes estiguessin morts. L’autor agafa aquesta premissa, i en un exercici d’espiritisme teatral fa coincidir vius i morts, passat i present. Solapa diverses temporalitats per demostrar que en ocasions és el passat el que no vol parlar, ni es vol reconèixer a si mateix. Estem, per tant, davant d’un text que ens parla de memòria històrica, però que en lloc d’abocar-se a fer teatre polític s’endinsa en el gènere de la ciència ficció. Una proposta que recorda molt el teatre […]

Des del 2013 la productora Sixto Paz ha creat una sèrie d’espectacles amb segell propi, aconseguint grans encerts (Pulmons, Història, Tender Napalm) i patint també algunes petites ensopegades (Dibbuk, Pretty). Amb Bull potser s’han quedat a mig camí, ja que l’obra segueix la màxima dels diàlegs punyents i les situacions compromeses però potser abusa del símil taurí, fent que una bona idea es transformi en un context massa obvi. També és cert que en alguns moments la història no acaba d’enlairar-se per culpa d’una certa reiteració i una composició de personatges massa esquemàtica. Els actors fan i desfan per aconseguir fer coherents els seus arquetips, fins al punt de trobar moments brillants. Iván Rodríguez construeix de forma exemplar una víctima […]

El teatre, al cap i a la fi, és emoció. I d’això, n’hi ha a dojo a Jesus Christ Superstar. Què més es pot demanar? Aquesta producció té un aire a les coproduccions dels ’70: pel·lícules i actors europeus excepte una estrella anglosaxona i tot aparentant un espectacular producte americà. Doncs funciona. Musical llegendari en anglès -gràcies! – de producció italiana (algunes pronunciacions…), uns 10 músics en directe (gràcies de nou) que sonen molt bé tot i que agrairia un puntet més d’espectacularitat, més de 20 intèrprets / ballarins que traspuen il·lusió i un elenc molt, molt solvent. Alhora, escenografia mínima, projeccions de major grandària que interès (el Partenó??), Maria Magdalena força sensual, un final una mica estrany i un […]

Que Jesucristo Superstar és un super clàssic del gènere dels musicals no és matèria de discussió. L’aposta musical de Lloyd Webber i Tim Rice, rockera i hippie, sense complexes, molt de l’estil de Hair (musical amb el que s’ha compartit no només estil sinó també repartiment al llarg dels anys), és guanyadora, i aquest producció intenta seguir-ne el rastre. Ara bé, la versió de Massimo Romero Piparo no es pot considerar tant antològica com el seu actor principal, Ted Neeley, que amb 74 anys segueix en el seu paper de Jesucrist Superstar que el feu famós en la pel·lícula del 1973. Al seu favor, el conjunt de personatges principals -Maria Magdalena, Simó, Caifàs…- estan ben cisellats i es despleguen en […]

És difícil traduir en paraules el que fa la companyia Teatro de los Sentidos. En El hilo de Ariadna qui parla és el cos. Els cinc sentits s’exposen a sensacions que probablement no has viscut mai. En el context del mite grec, els espectadors –o com s’anomenen, “viatgers”– es transformen en Teseu i s’endinsen en el laberint per trobar Minotaure i derrotar-lo. En la llegenda l’ajuda és proporcionada pel fil d’Ariadna, però en l’obra serà el redescobriment dels sentits la font de coneixement que et guiï fins al final. Quan la foscor et despulla el cos, olores, palpes i perceps com si fos el primer cop. Abans d’entrar es recomana obrir la ment i deixar-se portar per l’experiència. Tot i […]

Si una cosa ens pot fer tenir una certa esperança envers les futures generacions, és l’existència de joves creadors que, més enllà de ser víctimes del seu moment històric, tenen la capacitat de tenir una visió crítica de la realitat amb la qual conviuen. El director i dramaturg Roger Torns, veu inquieta en constant experimentació, proposa amb Hàbitat un interessant compendi d’alguns dels trets més malaltissos als quals ens ha portat la societat de les xarxes socials. Sense caure en un pessimisme impostat o apocalíptic, el més interessant de la proposta és una connexió molt intel·ligent entre la forma i el contingut del seu discurs. L’ús dels telèfons mòbils per part tant dels actors com dels espectadors acaba per resultar […]

Hàbitat: lloc o espai on viu una comunitat de manera còmoda i resistible. Aquest és el primer espectacle que es pot veure dins el cicle Desperta-Lab. A partir de textos base d’un grup de joves actors, neix “Hàbitat (Doble penetració) de Roger Torns, un muntatge on tota l’acció transcorre dins un espai escènic tancat i aïllat al públic, però visible als ulls de tots els que hi som presents. Es tracta de un seguit d’històries de persones anònimes, que es troben exposades a tothom, i connectades entre elles mitjançant les xarxes socials. Un hàbitat en el que en un principi era un lloc al qui hi pertanyia una generació relativament jove , però que de mica en mica hem anat […]

Perquè és un recital d’òpera, és una funció de teatre i també una vetllada dient poemes de autores catalanes importants, però no és ben bé això. Doncs què és? Bé… una cosa dirigida per l’Oriol Genís on s’hi fa tot l’esmentat abans, però d’una manera diferent. Diferent a què? Miri, no toqui la pera i vagi-ho a veure, que val la pena i s’ho passarà bé. Els dilluns a les 9 del vespre. Ja no diré rees més Crítica completa » https://bit.ly/2HPUpdO

A partir d’Eurípides i Séneca, dues tragèdies barrejades en aquesta versió d’Alberto Conejero i Lluís Pasqual i dirigida per Lluís Pasqual hem pogut veure aquesta MEDEA que envaeix amb una gran força escènica la Sala Fabià Puigserver. Aquesta versió ha eludit la part dels textos clàssics que ja coneixem i ens apropa a una Medea dominada de principi a fi per la ira, incapaç d’acceptar, reclamant el que creu que són els seus drets com a dona i els dels seus fills com a nens. Emma Vilarasau és una Medea amb una força i una resistència indiscutibles, imprimeix un ritme trepidant al seu personatge, encara que, al nostre entendre, ha estat sobreactuada en forçes moments. Cal afegir però, la incomoditat […]

‘Li/ea/ving, acte 1’ és una bona manera de posar-se en la pell d’aquells que un dia es veuen forçats a fer les maletes i fugir per canviar el seu destí, a la recerca d’un futur incert, però convençuts, que serà millor que el seu present. Sigil·losament quedes immers dins la trama de les tres històries d’exili que es desenvolupen dins del teatre La Vilella –antiga fàbrica de sifons, al Poble Sec– i dels carrerons que l’envolten. Uns escenaris hostils que, amb la foscor de la nit, l’olor d’antic i el fred, et transporten a una altra època o ciutat. Els monòlegs no tenen una relació de continuïtat entre ells –introducció, nus i desenllaç– sinó que estan connectats per un mateix […]

“Pura màgia” és com defineix el protagonista alguns dels episodis de la seva vida. I així és A.K.A., una proposta magnífica, honesta, autèntica i recomanable per a tothom (no només pels adolescents). Un únic actor ens fa partícips del seu dia a dia als 15 anys: l’Institut, teràpia, la ràbia i la por, els amics, l’amor i el desig, la injustícia, els prejudicis, la relació amb els pares…La identitat, al cap i a la fi. Som els que els altres veuen? El que volem ensenyar? El que surt quan estem sols?… La interpretació d’Albert Salazar (admeto que no el coneixia) és un huracà -sí, en algun moment puntual s’agrairia una perfecta vocalització, però és una anècdota al costat de la […]

Si heu d’anar a veure “Vaig ser pròsper o recordant la tempesta” creient que veureu una adaptació o revisió del text de “La Tempesta “ de Shakespeare ( tot i que hi ha algunes referències de l’obra) ,esteu molt equivocats i possiblement en sortiu del tot decebuts; però si aneu sense cap idea preconcebuda sobre el que veureu, estareu davant d’una proposta realment extraordinària, en la que ressalten tots els aspectes d’una obra per qualificar-la d’imprescindible, com la interpretació, el moviment, la llum, l’escenografia, les veus i la dansa. “Vaig ser pròsper…” és una barreja de teatre físic, poètic, abstracte, oníric i màgic que ens fa viatjar del present al passat mitjançant els records de la memòria d’un home vell […]

Antonin Artaud està considerat com el pare del teatre modern, i és principalment conegut per ser el creador del teatre de la crueltat. La seva finalitat: impressionar i sorprendre als espectadors mitjançant escenes violentes, impactants i del tot inesperades. A “Per acabar amb el judici de Déu” es manifesten molts dels seus aspectes que el caracteritzen, queda clarament exposada la seva personalitat d’idees paranoiques, els textos són filosofades sobre l’essència de l’existència humana i la seva imperfecció, escenes incòmodes, crits, cops i molt de soroll. Un tipus de teatre en el que no hi he entrat gens i que se m’ha fet difícil d’entendre. Penso que és un tipus de teatre per un grup de gent amb unes inquietuds diferents […]